|
 Ara. Dijous, 1 d’octubre del 2020.
|
Duralex i els fons europeus.
Hem de reduir l'aspecte negatiu de l'obsolescència, ja que perjudica molt la sostenibilitat.
Temps estimat de lectura: 4 minuts.
Foto: Magatzem a una empresa de residus plàstics a Moçambic./Ricardo Franco/EFE.
Joan Majó. Enginyer i exministre.
La possibilitat de tenir accés als 140.000 milions que corresponen a Espanya en el fons de recuperació que s’està implementant a Brussel·les es materialitzarà o no en funció d’algunes variables: una per part europea, que és aconseguir vèncer les reticències d’alguns dels estats membres; i una per part nostra, que és presentar projectes que reflecteixin una de les dues prioritats establertes per la UE, especialment l’economia verda i sostenible. Explico dues experiències familiars d’aquesta setmana que m’han fet pensar, relacionades amb aquesta prioritat.
Una cuina familiar, d’una marca prestigiosa i amb pocs anys de funcionament, ha tingut una avaria de no gaire importància. El cost de substituir la peça espatllada és proper al preu de la cuina nova, i molt superior al de compra d’una cuina de bona marca però amb un xic menys de prestigi... Tots hem vist molts altres casos semblants en què la gent decideix no reparar, sinó canviar i llençar. És una decisió que pot ser comprensible econòmicament però que és totalment incoherent amb el que hauria de ser si els preus poguessin servir d’estímul per millorar la sostenibilitat del nostre model de consum.
D’altra banda, he conegut el possible tancament de l’empresa Duralex, icona en el seu moment de les vaixelles gairebé eternes. He vist a casa un nombre important de plats i de vasos comprats fa uns 60 anys a Andorra que segueixen fent un bon servei i no recordo pas que se n'hagi trencat cap. El tancament representa just el contrari del que ara ens convindria. Comento el que penso, a partir de tres conceptes clau.
1. Obsolescència. És urgent que en els processos de disseny, de fabricació i de comercialització de productes materials es tingui en compte no només la qualitat, l'eficiència o el cost, sinó també la durada o vida útil. Això afecta tant la naturalesa dels materials utilitzats com la facilitat de poder adaptar els aparells a possibles noves necessitats o de resoldre possibles avaries.
Sembla que avui dia formi part del nostre model de consum el principi de la ràpida obsolescència. A vegades ve provocada per la velocitat de les innovacions tècniques, però molt sovint simplement surt d’estratègies de les empreses buscant beneficis en la renovació dels productes, o de la voluntat dels consumidors d’estar a l'«última moda». L'obsolescència és una cosa que passa i que té una dimensió positiva, ja que posa de manifest l’avançament tecnològic, però també té un aspecte negatiu en el desaprofitament de molts aparells que deixen d’utilitzar-se quan encara podrien seguir sent útils. Hem de reduir o d’eliminar aquest segon aspecte, ja que perjudica molt la sostenibilitat.
2. Adaptabilitat. Els aparells materials haurien d’estar pensats des de la seva concepció per poder ser completats o perfeccionats de manera que poguessin continuar sent útils en nous escenaris, o poguessin ser perfeccionats donant-los utilitats noves o complementàries, ja sigui canviant alguns dels seus elements o bé afegint noves peces, però sense necessitat de descartar i convertir en rebuig tota la resta. Aquesta mateixa facilitat hauria de donar-se en el cas d’haver de substituir alguna part obsoleta o avariada. El disseny industrial no pot tenir només una visió de present, sinó que ha de tenir una perspectiva de futur que prevegi aquestes possibilitats i que es converteixi, comercialment, en un atractiu per al comprador.
3. Reutilització. Lògicament, encara que es facin esforços en aquests dos aspectes, seguiran havent-hi molts casos en què l'obsolescència serà inevitable. Cal aleshores promocionar la reutilització, que té tres modalitats successives en el temps: la reutilització de l’aparell per altres persones (vendes o donacions d’aparells de «segona mà»), la reutilització d’algunes de les seves parts (reconstrucció amb les parts rebutjades) i la reutilització dels materials (us dels materials després del seu reciclatge). Cada una d’aquestes modalitats existeix actualment encara que de forma molt marginal i sovint no regulada; crec que haurien de convertir-se en uns sectors econòmics importants que permetessin que els recursos minerals escassos que s’han extret de la natura s’utilitzessin de forma gairebé indefinida.
Estic convençut que els projectes público-privats que permetessin posar en marxa actuacions amb aquests tipus d’objectius, a part de ser molt útils de cara al futur, serien molt ben rebuts a Brussel·les i permetrien aprofitar al màxim els fons de reconstrucció... Esperem-ho.
També espero que algú faci l’esforç de mantenir viva Duralex, com un exemple pioner del que ara necessitaríem.
Enllaç de l’article original en català:
https://www.ara.cat/opinio/joan-majo-obsolescencia-adaptabilitat-reutilitzacio_0_2537146424.html
Enllaços relacionats:
Benito Muros llança la primera plataforma online per a la comercialització de productes sense obsolescència programada.
Per fi sense obsolescència. Benito Muros. El Punt Avui.
La bombeta eterna del català Benito ja s'encén a Colòmbia.
Presentació d'una plataforma de venda de productes sense obsolescència programada.
Disseny ecològic. La bombeta que dura, i dura, i dura... Però no es ven.
Entrevista a Benito Muros. Betevé. Terrícoles. 9-7-2019.
Llum sense obsolescència. Benito Muros.
Vídeo: El Club de Reparadors a l'Argentina evita que els teus objectes preuats acabin a les escombraries.
Quant de temps podria durar un cel·lular si no existís l'obsolescència programada?
Per què el mòbil només et durarà dos anys.
La bombeta més antiga del món fa 117 anys desafiant l'obsolescència programada.
El teu mòbil, la teva tele i la teva nevera es moriran i qui te les va vendre sap quan.
Dues entrevistes a Benito Muros. Sense Obsolescència Programada (SOP).
Bombetes solidàries. Teresa Sala.
Consciència a l'empresa. Entrevista a Jordi Griera.
Caducitat programada.
Llums i ombres del sector energètic.
Compra, llença, compra, versió estesa, YouTube.
Ètica a la indústria electrònica.
Richard J. Roberts: «El fàrmac que cura del tot no és rendible».
Mobilitzacions ciutadanes en contra de la substitució dels comptadors elèctrics.
Antonio Moreno: «La majoria dels comptadors de llum marquen de més».
La nostra pròpia responsabilitat.
Najia Lotfi: «L’Alcorà promou l’economia social». La banca sense interès.
El primer estat de dret del món.
