L'any 1999, en el decurs d'un viatge turístic amb la seva família va visitar Califòrnia, als Estats Units. Passaren pel parc de bombers de Livermore, on hi ha una bombeta que es manté encesa, gairebé ininterrompudament, des de l’any 1901.
El que havia de ser una visita turística d’un parell de setmanes, un cop la resta de la seva família va tornar a casa, es convertí en una estança d’uns mesos, per estudiar com és possible que una bombeta es mantingui encesa durant tant de temps, mentre que les bombetes que s'han fabricat posteriorment tenen una durada molt més curta.
El 18 de juny de 2001 es feu una trobada commemorativa multitudinària al parc de bombers de Livermore per celebrar el centenari d'aquesta bombeta singular.
Calia respondre a aquesta situació. Com que el primer càrtel que va imposar l’obsolescència programada en els seus productes va ser precisament el de les bombetes, Benito Muros va decidir crear, com a símbol, una primera empresa dedicada a la fabricació de bombetes que durin el màxim temps possible.
El Premi Nobel de Medicina de 1993, Richard Roberts, ja va manifestar en una entrevista que «El fàrmac que cura del tot no és rendible». D'aquesta entrevista podríem deduir, erròniament, que «Tota solució definitiva a un problema no és rendible». Però Benito Muros ens fa descobrir que aquesta rendibilitat només és certa per a una minoria i a curt termini. Mentre que per a la resta dels éssers humans, que som la immensa majoria alhora que som clients dels diferents electrodomèstics, i també per a la Naturalesa, a llarg termini, sempre convé la solució definitiva.
La iniciativa de Benito Muros evidència que les solucions als problemes polítics, econòmics i socials passen per una simbiosi entre ciència i ecologia, sense caure ni en una ciència depredadora de la Naturalesa, ni tampoc en el primitivisme. Dissenyadors socials com Agustí Chalaux (1911-2006) i Lluís Maria Xirinacs (1932-2006), fundadors del Centre d'Estudis Joan Bardina, s'han caracteritzat per ser uns grans defensors de les solucions innovadores al servei de tota la Humanitat i de la Naturalesa de la qual depenem. Tot proposant la data del 18 de juny com a diada internacional per un món Sense Obsolescència Programada (SOP), us oferim les dues entrevistes que vénen a continuació.
Equip del Centre d'Estudis Joan Bardina.
Data de creació: Dijous, 20 d'agost del 2015.
Darrera modificació: Dimecres, 4 de gener del 2017.
La Vanguardia. Dijous, 12 d'abril del 2012. La Contra.
La Contra. Víctor-M. Amela. Ima Sanchís. Lluís Amiguet.
«Tots els aparells electrònics estan programats per morir». Benito Muros, que ha fabricat una bombeta perquè duri tota la vida.
Tinc 50 anys. Vaig néixer a Còrdova i visc a Catalunya. Casat, dos fills. Llicenciat en Econòmiques. Dirigeixo una empresa de tecnologia. Destinem part dels beneficis a tasques humanitàries. Ens estem carregant el planeta a còpia de fabricar sense mesura. Crec en la ciència.
Benito Muros.
Ima Sanchís.
-Un bon dia va deixar de funcionar...
-Es diu obsolescència programada: els fabricants de tota mena d’aparells electrònics els programen perquè durin un temps determinat.
-Això no passava en temps de la meva àvia.
-Abans un frigorífic durava trenta anys, ara sis. I unes mitges de niló pràcticament irrompibles es van deixar de fabricar.
-Qui va inventar aquesta atrocitat?
-La revolució industrial. El concepte es va desenvolupar entre el 1920 i el 1930. Abans, un empresari o els seus subministradors de matèria primera muntaven el seu negoci amb diners familiars. Llavors els bancs els van dir: «Amplieu el negoci, veneu més; jo us deixo els diners».
-I van llançar els crèdits al consum.
I ja tenien controlat tot el cicle de vida del producte. Però en volien més i van decidir escurçar la vida dels productes. Així vam arribar als anys setanta, en què el 80% de la riquesa del món es concentrava en el 20% de la població, aquests que controlaven.
-Ara se la reparteix un 7%.
-Sí, bancs que tenen empreses i empreses que tenen bancs: les multinacionals, que fan que els productes durin menys i es venguin més. El resultat és l’explotació dels recursos de la Terra i tones de residus innecessaris que s’estan carregant el planeta.
-Però hi ha aquella bombeta que fa 111 anys que està encesa...
-Sí, en un parc de bombers a Livermore (Califòrnia). Vaig decidir crear, amb 22 enginyers, una línia d’il·luminació aplicada a la tecnologia led i contribuir a aturar la bogeria de l’obsolescència programada.
-Altres fabricants ho han provat.
-Hi ha una desena de patents de bombetes amb més de 100.000 hores d’ús (entre 60 i 70 anys enceses), però mai no han arribat a sortir al mercat. Hi ha una organització que controla els fabricants de bombetes; no és oficial, però jo dono fe que existeix.
-Per això les ven per Internet?
-Les distribuïdores ens diuen que viuen de les que es fonen, i els grans magatzems ens proposen de duplicar-ne el preu, a la qual cosa ens hem negat. Hem tingut ofertes milionàries per no treure-la al mercat i amenaces de mort, que estan en mans de la policia.
-Quant consumeix la seva bombeta?
-Estalvia un 92% respecte a les bombetes incandescents i un 68,42% respecte a les de baix consum. A Espanya, les companyies elèctriques han de fabricar 47 milions de megawatts a l’any que donen servei a tota la indústria. A la il·luminació general es destinen 7 milions de megawatts.
-Els que fabriquen les vuit centrals nuclears actives a Espanya.
-Sí, però no n’hi ha prou, cal importar entre 6 i 7 milions de megawatts de França.
-Caríssim.
-Si féssim servir una tecnologia com la que proposo, ens els estalviaríem. Estem parlant de més de 20.000 milions d’euros a l’any. Bombetes que emeten un 70% menys de CO2 a l’atmosfera perquè treballen amb molt pocs graus de temperatura.
-Quant duraria una rentadora o un frigorífic sense obsolescència programada?
-Entre 40 i 70 anys, però cal utilitzar els components electrònics i materials adequats. He creat el moviment SOP (Sense Obsolescència Programada).
-Què n’espera?
-Que s’hi uneixin fabricants conscients que crisis d’endeutament com la que vivim són evitables, i que podem aturar el crim ecològic i la injustícia que provoca: totes les matèries primeres que s’extreuen del tercer món a preus rebentats hi tornen en forma d’escombraries.
-Això voreja la immoralitat.
-Canviar la manera de fabricar suposa un canvi socioeconòmic. El sistema està dissenyat per comprar i llençar, fabricar barat, a la Xina, i comercialitzar a Europa.
-Si posem fi a créixer per créixer, també posem fi al mercat?
-Molts economistes diuen que l’única manera de crear ocupació és mitjançant el creixement. Fals. Si crees un producte que dura molt, tindràs un mercat de segona mà i floriran negocis de reparació.
-I li farem un bé al planeta.
-Quan competim per conquerir mercats internacionals consumim petroli de forma innecessària. Per què hem d’importar electrodomèstics d’Alemanya si els podem fer aquí? Tot plegat encareix el producte i consumim recursos innecessàriament.
-Hi ha hagut cap demanda?
-Sí, un grup de persones van demandar Apple i van guanyar en demostrar que els seus iPod estaven fabricats amb obsolescència programada.
-Ha servit de res?
-S’estimen més pagar les demandes que deixar de fabricar amb aquest sistema. Les impressores les programen amb un xip comptador: quan s’arriba a un determinat nombre de còpies deixa de funcionar, i comprar-ne una de nova és més barat que reparar-la. Passa el mateix amb les calderes. De fet, tots els components electrònics els fabriquen tres o quatre empreses al món.
-Com podem desmuntar aquesta bogeria dels productes d’un sol ús?
-No seran els polítics, han de ser els ciutadans els que impulsin el canvi; però no és tan difícil: tenim les xarxes socials i hem de posar-nos d’acord. Intentem-ho al menys!
Compra, llença, compra.
Quan m’ensenya el document policial amb el contingut del missatge que va rebre se’m posen els pèls de punta: no només corre perill la seva vida si continua endavant amb la comercialització de la bombeta, sinó també la dels seus fills. Benito ha fabricat amb un grup d’enginyers una bombeta pensada per durar tota la vida (garantia de 25 anys), és a dir, sense la data d’espatllat programada que comparteixen, per pura qüestió de lucre, tots els aparells electrònics. Per això aquest obstinat vol anar més enllà i ha creat el moviment Sense Obsolescència Programada (SOP). Un tema sobre el qual és molt recomanable el documental de Cosima Dannoritzer Comprar, tirar, comprar.
Dogma Cero. Número 7. Gener-febrer-març 2014. Pàgines 88-100.
Entrevista a Benito Muros per Dogma Cero.
«No vull parlar de política» ens diu clarament Benito Muros, però el seu discurs és obertament polític. Polític en el sentit etimològic de la paraula, ja que es refereix a la implicació de les persones en la «polis», és a dir, en els assumptes públics o en tot allò que concerneix a la ciutadania tant en l'àmbit individual com col·lectiu.
«No m'agraden les etiquetes. No sóc ni anticapitalista ni res per l'estil, ni d'esquerres ni de dretes. Jo sóc molt... com diria?... Del sentit comú. I el sentit comú ens diu que no podem seguir com fins ara, consumint totes les matèries primeres, llençant a les escombraries a propòsit per generar un creixement permanent de forma artificial perquè la riquesa es concentri cada vegada en menys mans.»
DogmaCero: Sort que no vol vostè parlar de política...
Benito Muros: No, no, és que és pura lògica. Em sembla absurd que el 92% de la població que pateix tots aquests excessos resti a costa de les decisions de l'altre 8% que el domina. Crec que som babaus si ho acceptem, tot i que, de fet, ho estem acceptant.
DC: ¿La gent viu en un engany?
BM: És clar! És això. I no és que jo vagi en contra de res ni de ningú, simplement amb el que jo faig vull demostrar que les coses es podrien i s'haurien de fer d'una altra manera. Res més. Perquè crec que si demostres allò que dius és més fàcil que la gent ho entengui i s'apunti a una idea. I això és el que intento.
DC: I aquesta seria la base del moviment «Sense Obsolescència Programada»... Però, què és la «obsolescència programada»?
BM: L'obsolescència programada no és ni més ni menys que la forma com els fabricants de productes de tot tipus (aparells electrònics principalment però també les de roba, medicines, etc.) fabriquen els seus productes perquè durin un temps determinat, independentment de la seva autèntica vida útil. És a dir, els dissenyen a propòsit perquè fallin en un temps determinat, de manera que el consumidor es vegi obligat a comprar de nou aquest producte o un altre semblant que el substitueixi. En el cas de la bombeta incandescent, quan Edison la va inventar durava ja 2.500 hores. Recentment, abans que deixessin de fabricar-les, duraven 1.000 hores de mitjana, fins i tot algunes menys, i això era perquè les fabricaven perquè duressin menys.
El model Iwop de bombeta Sense Obsolescència Programada (SOP) ideada per Benito Muros. Foto: David Álvarez-Planas.
Les actuals de baix consum, al principi, duraven més però cada vegada duren menys i això obeeix, precisament, al nostre actual model econòmic basat en el creixement permanent, en el consumisme descontrolat. Se'ns diu que si no creixem no creem ocupació i per finançar el consum que permeti aquest creixement, estem provocant una voràgine d'endeutament en les famílies, en les empreses i en els Estats del que es beneficien uns pocs i sempre els mateixos: els bancs, les grans multinacionals i les grans fortunes que els gestionen. I que, a més operen des de paradisos fiscals on està més del 60% dels excedents de diners de tot el món!
DC: I tot això, què té a veure amb la bombeta que vostè fabrica?
BM: La bombeta és tan sols un pretext. Jo no em dedico a fer bombetes només per vendre-les, creieu-me. Jo em vaig trobar amb tot això per primera vegada el 1999, gairebé per casualitat. Havia anat amb la meva família de viatge turístic als Estats Units i vam visitar la població de Livermore a Califòrnia i va ser allà on, sense esperar-m'ho, al parc de bombers d'aquesta població, em vaig trobar amb una bombeta que portava encesa des de 1901. Livermore era un poble d'uns trenta o quaranta mil habitants en aquell temps i el seu atractiu turístic era i és, precisament, aquesta bombeta. La veritat és que allò em va impressionar: em vaig quedar dues hores mirant la bombeta i després vaig intentar demanar informació, parlant amb uns i amb altres, perquè m'expliquessin com era possible que una bombeta estigués encesa durant gairebé cent anys quan les actuals duraven tan poc.
DC: Però, segons tenim entès, es tracta d'una bombeta de molt escassa potència.
BM: És clar, és clar. És una bombeta de tan sols 4 watts Però és que era la tecnologia d'aquella època! No hi havia una altra! Ara pot fer-se el mateix però amb més potència, il·luminant perfectament, com ho he fet jo. I el mateix amb els electrodomèstics, la rentadora, els frigorífics... Abans duraven 30 o 40 anys i es podien reparar. Avui en dia, es preparen aquests aparells perquè, a més, no se'ls pugui adaptar les innovacions tecnològiques que van sorgint amb la qual cosa, si vols tenir sempre l'últim, has de canviar-te'l per un model nou. És l'anomenada «obsolescència percebuda», quan perceps o et fan percebre que l'aparell ha quedat antiquat.
DC: I de tornada a Espanya, es posa vostè a la feina i decideix fabricar una bombeta «per sempre».
BM: No, no. Jo anava de vacances als Estats Units per una setmana i vaig acabar quedant-me 3. La meva família va tornar i jo em vaig quedar allà intentant esbrinar una mica més sobre aquest tema. No obstant això, aviat em vaig adonar que la resposta estava a Europa més que als Estats Units. De fet, vaig esbrinar que aquesta bombeta l'havia fabricat un francès.
Quan torno a Espanya, vaig estar uns dos anys intentant difondre el concepte de «obsolescència programada», què és, com ens afecta i en la necessitat de canviar el model econòmic, en el qual es basa, d'una model productiu sostenible. És a dir, que les coses durin el que hagin de durar, que es puguin reparar sempre i que, finalitzada la seva vida útil, puguin reciclar-se. Perquè ens estem carregant el planeta fabricant en països en els quals no es respecten ni els drets humans ni els drets laborals, quan podríem estar fabricant el mateix localment. Si fabriquem lluny vol dir que estem gastant innecessàriament energia i matèries primeres en el transport. Precisament, vaig voler dedicar-me a explicar tot això amb el propòsit de canviar el model econòmic cap a un model més humà, més sostenible.
DC: Déu n'hi do. ¿I quin va ser el resultat?
BM: Al principi ningú em va fer cas i per això vaig decidir intentar fabricar una bombeta que durés sempre, per demostrar que es podia fer, que una altra manera de fer les coses era possible.
DC: Però, per què una bombeta precisament i no qualsevol altre producte, com una rentadora, per exemple?
BM: Una bombeta és el símbol de la idea i va ser el primer producte en el qual es va practicar l'obsolescència programada. Ho trobava molt adequat com a símbol de les idees noves i del canvi. A més em va semblar més senzill de fer, més econòmic, atesos els escassos recursos amb què comptava. Però no vaig pensar en vendre-les, sinó en fabricar unes quantes i mostrar-les públicament per així poder demostrar que era possible fer-les.
DC: Quan va decidir començar a fabricar el seu bombeta, partia de zero, és a dir, va dissenyar una bombeta completament nova o bé va partir d'alguna altra que ja es fabricava i la va adaptar?
BM: No, no, jo vaig partir de zero. Únicament vaig utilitzar la tecnologia «led» perquè és la més eficient a nivell d'emissió de «lúmens» i consum de watts. Aquesta va ser la base de partida, cap component té res a veure amb el que hi ha al mercat.
Poso un exemple molt senzill: totes les bombetes amb tecnologia led que existeixen avui dia estan fabricades amb el que s'anomenen «fonts commutades». Una font commutada treballa amb un driver i amb un condensador que és un component que és electrolític, altament contaminant, que treballa a 250 quiloherços. Si situem una bombeta d'aquestes a menys d'un metre i mig d'una persona, està rebent una radiació. I això la gent normalment no ho sap. És el mateix cas dels telèfons mòbils. Al marge de la controvèrsia generada per l'emissió d'ones, els telèfons mòbils tenen una font interna que és una font commutada que, igual que totes les bombetes led que hi ha al mercat, treballa a 250 quiloherços I això ens ho posem al costat del nostre cap! L'única que no porta aquest tipus de material és la que jo fabrico.
DC: Les bombetes de baix consum porten mercuri al seu interior, altament contaminant ¿La seva porta algun tipus de component similar?
BM: En absolut, la meva no porta cap material contaminant i és totalment reparable. És a dir, qui compri una d'aquestes bombetes no les ha d'haver de canviar mai, li duraran 80 o 100 anys.
DC: ¿I aquesta durabilitat l'ha comprovat? Quina garantia dóna vostè?
BM: Sí, sí. És clar. És evident que no fa 100 anys que fabrico aquesta bombeta, el que sí se li han fet són proves d'estrès en què se sotmet a la bombeta a una sèrie de tensions tant de corrent com de temperatura similars a les que podria patir en un període de 80-100 anys. I no es fon, amb la qual cosa s'estableix que el seu període de vida útil és aquest. És el mateix sistema que es fa servir en l'avaluació de qualsevol component de qualsevol altre aparell.
El que jo he fet és emprar components de major durabilitat, que ja es fabricaven fa 40 o 50 anys, però que avui dia han estat eliminats del mercat però que encara existeixen; només és qüestió de sol·licitar-los al proveïdor adequat. Jo vaig al meu proveïdor i aquest em fabrica un condensador electrolític, com el que tenen totes les bombetes led que hi ha actualment a la venda, però de més durada. De fet, t'ho poden fabricar amb la durada que els demanis. El condensador electrolític és com un dipòsit que es va buidant en funció de les hores en què la bombeta està encesa i que serveix per controlar la seva vida útil. A mesura que es va buidant, perd lluminositat, és l'anomenada «decadència lumínica». El que jo faig és dir-li al proveïdor de condensadors -per citar un dels molts components- que em fabriqui un que no sigui electrolític, sinó que sigui de polipropilè que és com el que s'utilitzen en els avions per posar un exemple. Aquest condensador, en el cas d'una bombeta, sotmès a seixanta miliampers pot durar 300.000 hores. En el meu cas, com els sotmet a un màxim de 15 miliampers, la durada és proporcional: 900.000 hores, és a dir, més de 80 anys.
DC: Aquesta bombeta ha de ser molt cara de fabricar...
BM: Comparativament, és més barata que la de Phillips o la de Osram per posar dos exemples. A més dóna molts més lúmens. És més, fa un mes perfeccionem una cosa que semblava que no es podia perfeccionar: abans teníem un 92% d'estalvi amb la bombeta que nosaltres havíem desenvolupat en relació amb la tecnologia incandescent, un 87% d'estalvi en relació amb la tecnologia fluorescent de baix consum i més o menys el mateix en relació amb altres bombetes led. Això era abans, ara, fa un mes, l'hem perfeccionat i hem aconseguit un estalvi de més d'un 50% en relació amb altres bombetes led. És a dir, amb tan sols 3,5 watts generem una lluminositat d'una bombeta incandescent de 90-100 watts. No hi ha res igual en el mercat.
DC: Permeteu-me que li traslladi una pregunta que ens van fer els nostres lectors de DogmaCero. On es pot comprar el seu bombeta i quant costa?
BM: Costa al voltant de 28 euros, el mateix d'altres bombetes led però lamentablement en aquest moment no es pot comprar encara perquè van sorgir complicacions i problemes legals que espero poder solucionar en poc temps, però mentre que no se solucionin no puc fer res.
DC: Hem llegit que ha rebut vostè pressions i amenaces de tota mena. Té la sensació que van a per vostè perquè s'ha ficat en tot aquest assumpte?
BM: Hi ha moltes coses que m'han passat i que entendrà que no puc explicar, que no tenen gaire sentit si no fos així. No tinc cap prova que existeixi la conspiració però sí alguns indicis que apunten a un interès en destrossar aquest projecte.
DC: Els seus plantejaments podrien col·lapsar la societat de consum tal com la coneixem actualment?
BM: En absolut, al contrari. El que passa és que aquesta societat de consum està col·lapsada perquè això que anomenem els mercats -darrere dels quals tots sabem que hi ha els bancs i les grans multinacionals- necessiten d'una permanent i constant finançament. I tots els excedents monetaris que obtenen fabricant coses de poca durabilitat van a parar a paradisos fiscals on es troba més del 60% del total de diners en circulació a tot el món. Des d'allà controlen les Borses de qualsevol país, controlen un valor determinat i en hores, si volen, poden guanyar milers de milions amb informació privilegiada que ells mateixos generen.
El sistema actual està perfectament col·lapsat i Espanya és un exemple: té un deute d'un bilió dos-cents mil milions d'euros que mai podrà tornar i altres països no estan molt millor. I no podem donar les culpes als cicles econòmics. Hi ha uns cicles en què la gent està bé perquè viu del finançament i l'endeutament i gràcies a la qual cosa la riquesa generada va a parar sempre a mans dels qui financen. Per aquest motiu hem de fer un canvi total i aquest canvi ha de passar per construir un model que sigui sostenible. I això s'aconseguirà si al llarg de la nostra vida no ens veiem obligats a comprar 5 televisors, cinc rentadores o cinc frigorífics, que és la mitjana que hem de comprar al llarg de la nostra vida, i podem dedicar aquests recursos a altres coses o, almenys, a no haver de pagar els interessos dels bancs o l'especulació del sòl que hem de patir per comprar un habitatge. Hem de tornar a un sistema sostenible en el qual les empreses no es valorin pel seu balanç econòmic, per la seva capacitat de guanyar diners. Perquè si el seu objectiu és guanyar diners, hauran de fabricar el més barat possible i vendre el més car que pugui i, a més, dependrà que li repeteixin la compra amb el que es veurà abocat a baixar la durabilitat dels seus productes.
El que jo proposo és un tipus d'empresa sostenible, que fabriqui productes que veritablement serveixin a les persones, que sempre es puguin reparar i que durin el temps màxim que la tecnologia permeti. El balanç d'aquesta empresa no seria solament econòmic sinó social i no hauria de pagar els mateixos impostos que una altra empresa que simplement actua de forma especulativa. El que existeix actualment són empreses que produeixen bombetes preparades per durar 800 o 1.000 hores i que paguen els mateixos impostos que les que fabrico jo, pensades per durar 100 anys i a més reparables. En aquestes circumstàncies, els empresaris per què han de fabricar bé?
DC: Fa quinze anys ningú parlava de totes aquestes coses ¿Va trobar vostè moltes dificultats per transmetre les seves idees?
BM: Moltes. Efectivament, en aquella època ningú parlava de tot això. Fins i tot als Estats Units, el tema de l'obsolescència programada era una cosa de la que no se sentia parlar perquè eren ells, precisament, els principals impulsors d'un model econòmic basat en el consumisme. No deixa de ser irònic que aquesta bombeta es trobés en un poble d'un estat nord-americà, no?
Al meu retorn dels Estats Units, lògicament, vaig continuar amb la meva feina habitual però va investigar tot el que tenia a veure amb l'obsolescència programada. Vaig poder parlar amb enginyers que treballaven en diverses multinacionals i va ser així com vaig conèixer de l'existència de departaments en aquestes empreses dedicats a programar l'obsolescència dels productes que fabriquen. Vaig parlar amb gent que em van reconèixer que es dedicaven a dissenyar productes perquè durin un temps determinat, fins i tot a programar avaries, la reparació de les quals viuen, per exemple, els tallers dels concessionaris de cotxes. Quan a vostè se li encén una llum en el tauler del seu automòbil, possiblement es tracti d'una avaria programada per endavant.
DC: Això sona a conspiració en tota regla.
BM: Bé, al meu entendre és un frau, un frau en tota regla perquè si tu pots posar una peça que no falli i poses una altra... Li poso un altre exemple, tinc la llicència de pilot privat d'avió i sé que l'obsolescència programada en aviació no existeix, per raons de seguretat i de prestigi. Com tampoc es practica en cap artefacte militar. Els components que s'utilitzen en aviació són similars als utilitzats en qualsevol altre tipus d'aparells, però amb els seus circuits perfectament reforçats amb components electrònics de major durabilitat, de durabilitat màxima. Això no passa amb qualsevol altre tipus d'aparell d'ús domèstic. I això és una cosa que es practica obertament, ningú pot posar en dubte, només cal documentar-se.
DC: ¿En quin moment històric neix l'obsolescència programada com una pràctica habitual en la indústria?
BM: Això neix justament a Estats Units, després del «crack» del 29. Al principi, la Revolució Industrial va ser un model econòmic que va portar prosperitat al món i va continuar sent així mentre el capitalisme estava, diguem, controlat. En aquell moment, els empresaris fabricaven per al seu entorn més proper, per al seu barri, la seva ciutat, etc. Tenien els empleats que realment necessitaven i el seu major afany era fabricar productes de la millor qualitat possible, perquè els que els compraven solien ser gent molt propera i vendre productes defectuosos a algú que tens a prop, pot portar-te complicacions. Però aviat van entrar els bancs en acció i van fer veure a les empreses que podien ampliar el seu mercat venent a altres ciutats i, fins i tot, a altres països. Naturalment, el finançament necessari per iniciar aquest procés la posaven els bancs que, a canvi, cobraven, uns interessos.
Els productors de matèries primeres es van trobar amb un inesperat increment de la demanda i -igual que els seus clients, les fàbriques- van haver d'acudir als bancs a la recerca de finançament.
Fins llavors, els bancs finançaven la compra de béns arrels, però no solien finançar els processos productius de les empreses. I va ser així com els bancs «es van colar» a les empreses, aportant el finançament que necessitaven per produir i vendre a escala internacional.
Així que els bancs tenien controlat tot el cicle productiu: matèries primeres i fabricació. Però, és clar, el fabricant, per pagar els interessos dels seus préstecs, les despeses de transport i distribució etc. es va veure obligat a pujar els preus. Això va provocar que el consumidor comprés menys, amb la consegüent contracció de la demanda. I aquí van entrar de nou els bancs amb els seus préstecs al consum perquè, d'aquesta manera, el consumidor limitat per un salari que no creixia, pogués accedir a aquestes mateixes coses que comprava fins llavors però que ara eren més cares.
I és així com el cercle es tanca i el banc, finançant a tothom, controla tot el procés: des de l'extracció de la matèria primera fins al consumidor final.
DC: Va ser l'assalt del món financer al món industrial.
BM: Correcte. D'aquesta manera, l'empresa depenia cada vegada més del banc; el que procurava la matèria primera havia d'explotar més als països on la obtenia i el consumidor, en voler estar al dia adquirint els últims productes fabricats, també havia d'acudir al finançament bancari. Tothom depenia de la voluntat dels bancs.
DC: ¿I en quin moment històric entra en funcionament l'obsolescència programada?
BM: Just quan s'arriba al final d'aquest cicle. Arriba un moment en què el banc tenia finançat a tothom: les matèries primeres, la fabricació i el consum. I com que els bancs mai en tenen prou, allà pels anys 40 s'inicia aquest procés, encara que no va ser fins als anys 60 i 70 quan es va fer més evident. En aquells anys, per incrementar les seves vendes les empreses, amb el finançament dels bancs, es llancen a produir i vendre més. I l'única forma de poder vendre més és escurçar la vida dels productes perquè la gent hagi d'incrementar la freqüència de compra, sent així com entrem en una etapa de consumisme descontrolat. En un sistema correctament regulat, això no hauria passat perquè s'hauria obligat els fabricants a donar unes garanties sense lletra petita, unes garanties adequades a la durabilitat dels seus productes. Però com qui veritablement mana a la nostra societat són els bancs i les grans multinacionals, i com els bancs també finançaven als Estats, van pressionar perquè aquests rebaixessin la normativa que afectava les garanties que havien de donar els fabricants. I és en aquest punt en què estem actualment. Avui en dia, si ens llegim detingudament les garanties que donen els fabricants, veiem que no serveixen per a res. Tornem a l'exemple de la bombeta: el fabricant garanteix que aquesta té 1.000 0 2.000 hores de vida però, és clar, la gent no posa un notari perquè doni fe de quantes hores al dia aquesta bombeta està encesa i, per tant, mai podrà demostrar quantes hores ha estat funcionant. Per tant, no té garantia.
Benito Muros en un moment de l'entrevista amb Xavier Bartlett, editor adjunt de Dogma Cero. Foto: David Álvarez-Planas.
Alguns dels components del model Iwop de bombeta SOP de Benito Muros. Foto: David Álvarez-Planas.
DC: Però segons les teories econòmiques clàssiques, la lliure competència hauria de corregir aquestes situacions.
BM: No existeix la lliure competència. És com la democràcia, creiem que la tenim però no és així. En els anys 20 i 30 del segle passat es van instituir diversos càrtels, el més conegut va ser el «Phoebus» format per Phillips, Osram, Lámparas Zeta i altres, que impedien que qualsevol empresa es sortís dels acords a què havien arribat. Hi havia normes no escrites i els que intentaven saltar-s'ho no tenien accés a la distribució del seu producte. Una cosa així és el que m'ha passat a mi.
DC: Vostè que ha estudiat en profunditat aquest tema Creu que estem davant d'una simple evolució perversa del sistema o cal la connivència expressa dels poders fàctics per provocar aquesta situació? Percep l'existència d'un procés conspiratiu?
BM: Jo no només ho percebo, sinó que puc assegurar que existeix. No sé quin concepte té vostè del terme «conspiració», però si conspiració és que en un determinat sector, les empreses que controlen el 95% del mercat determinin el que durarà un producte, independentment de la seva vida útil real, el que té de valer, quan s'ha de tornar a comprar, etc. llavors, és clar que hi ha una conspiració. El que ens trobem aquí és que actua com un «càrtel» o com la màfia, però sense matar ningú, almenys d'un tret. Et maten de forma indirecta, però no d'un tret. Això sí existeix. I la base de tot són els diners i per aconseguir-ho, encara que sigui conspirant contra el 92% de la població mundial és fabricant i venent coses que durin poc, que la gent hagi de tornar a comprar una i altra vegada.
Quan vam tenir les primeres informacions sobre l'obsolescència programada allà pels anys 30, just després de la Gran Depressió, aproximadament el 60% de la riquesa mundial estava en mans del 40% de la població. Actualment, el 2014, el 92% de la riquesa mundial està en mans del 8% de la població. És a dir, el que s'ha aconseguit en tot aquest temps és que la riquesa s'acumuli cada vegada en menys mans amb la qual cosa ens poden controlar a tots encara millor. I els poders polítics no fan res. Un exemple: el 95% de les empreses que cotitzen a l'IBEX 35 tenen sucursals en paradisos fiscals. Per què es permet això quan aquests països ni tan sols tenen exèrcit i si els volguessin eliminar podrien fer-ho d'un cop de ploma? En aquestes circumstàncies, dubtar que hi hagi una conspiració és dubtar del que és evident.
DC: ¿Què opina de les anomenades «energies lliures»?
BM: Som presoners de les companyies petrolieres, elèctriques... El mes d'agost passat (del 2013), el govern d'Espanya, estant tothom de vacances, ens va pujar l'impost que s'aplica a la potència contractada, la part fixa que hem de pagar cada mes independentment del consum. I els nostres polítics presumeixen que han baixat el dèficit. És que ens omplen d'impostos! I és que l'energia elèctrica s'utilitza per recaptar impostos. La major part de les factures que paguem l'aigua, del gas o de l'electricitat són impostos. És un fix que hem de pagar obligatòriament. Amb aquest panorama és lògic que el govern no tingui cap interès en fomentar les energies lliures.
DC: Quina és l'actitud dels poders públics davant aquest moviment que propugna la supressió de l'obsolescència programada?
BM: Jo vaig escriure una carta al Ministeri d'Indústria amb la intenció que em rebés el ministre Sr. Soria, per explicar-li aquest assumpte. Sabia que no ho anava a fer però simplement volia conèixer la seva reacció i, en tot cas, la seva opinió. No vaig tenir resposta, així que oficialment no ho sé. Crec que la resposta la tenim en les garanties que els fabricants han de donar al consumidor. Aquí es diu que donen dos anys de garantia, però després, en la lletra petita, posa que d'aquesta peça no, que d'aquesta altra tampoc... perquè, precisament, saben que són aquestes les que s'aniran a espatllar.
On he trobat als poders públics més receptius a aquestes idees és a Cuba, perquè aquí no té cap sentit la pràctica de l'obsolescència programada i el govern està molt interessat en establir una empresa basada en aquests principis. També a Colòmbia però, com dic, sobretot a Cuba.
DC: Llavors com a ciutadans estem totalment indefensos...
BM: Totalment. I els poders públics l'únic el que fan és incentivar el consumisme. Ho sentim tots els dies: si no consumim no creixem. Però, és clar, si consumeixes no et queden diners per pagar la hipoteca i llavors el banc et desnona.
DC: Anteriorment ha parlat vostè de dos tipus d'obsolescència, la programada i la percebuda. Podria aclarir-nos una mica aquests conceptes?
BM: Doncs sí, l'obsolescència percebuda podrien ser les modes i on ho veiem més és a la roba i en l'electrònica de consum. Quan per exemple Apple posa a la venda el «Iphone 4» ja sap perfectament el que portarà el «Iphone 5», poso per cas. Malgrat això, el treuen al mercat en el moment oportú, en el moment que a ells més els interessa, en funció del temps que el model anterior porta al mercat, o quan hagin de pagar als seus accionistes, per exemple. I tingui en compte que aquests aparells són perfectes perquè els americans espiïn les nostres comunicacions!
I després hi ha la qüestió ecològica. En una bombeta, el cos és d'alumini i pot durar 200 anys tranquil·lament. Llençar-la amb tot el cos de la bombeta és un crim ecològic. En una de les meves bombetes, les parts més duradores es poden conservar i seguir exercint la seva funció doncs canviem aquelles altres que realment han quedat obsoletes o s'han fet malbé i el conjunt segueix funcionant. Això és el que jo promoc, que sigui reparable i actualitzable i que sempre es pugui tenir l'últim. I això és aplicable a molts altres electrodomèstics: un televisor, una nevera. Els frigorífics, per exemple, es fan malbé moltes vegades perquè el motor senzillament es queda sense oli i l'usuari no té accés al dipòsit en el qual podria reposar aquest oli i la nevera podria seguir funcionant. No existeix el forat necessari!
DC: En quin sector de la indústria ha comprovat vostè que es troba més estesa la pràctica de l'obsolescència programada?
BM: En l'electrònica de consum, però també en els automòbils hi ha moltes avaries programades. Ara ja les programen directament fent que s'encengui una llumeneta al tauler del cotxe. Però n'hi ha en qualsevol producte que es fabrica.
DC: Hi ha més persones o grups implicats en la defensa d'aquestes idees?
BM: Que jo conegui no, encara que hi ha moltes persones que em donen suport i que m'envien missatges d'ànim. Vull crear una fundació que segurament es dirà SOP (Sense Obsolescència Programada) o NOP (No a la Obsolescència Programada) i m'agradaria integrar en aquesta fundació a persones representatives socialment, gent que participi d'aquestes idees i d'aquest canvi de paradigma al qual haurem enfrontar-nos més aviat que tard ja que aquesta societat decadent ha perdut tots, absolutament tots els valors. Vaig tenir un gran amic, Vicenç Ferrer, a qui vaig conèixer tres o quatre anys abans de morir i al que vaig fer venir un parell de vegades des de l'Índia per donar unes conferències en què expliqués la seva vida i la seva tasca allà. En una ocasió, quan ja estava molt malalt, li vaig preguntar què seguia esperant de la vida una persona com ell que havia dedicat la seva a donar-ho tot als altres. Recordo que em va dir: «L'únic que m'agradaria abans de morir és aprendre a donar als altres, perquè donar als altres és de les coses més difícils que puguis fer a la vida, ja que el primer que pensa aquell al que dónes és què voldràs a canvi. Donar és el més difícil, jo encara no he après i no m'agradaria morir-me sense haver-ho après. Si algun teu dia et reinventes ja veuràs el complicat que és». I això em canvia una mica la vida perquè és cert, donar és molt difícil. Això va ser abans que jo viatgés a Livermore i em va fer reflexionar molt. Amb Vicenç vam tenir diverses converses més i en una d'elles em va dir: «si cada un de nosaltres, al llarg de la nostra vida, decidíssim fer alguna cosa pels altres, encara que fos una cosa simbòlica, viuríem en un món millor. Perquè fer alguna cosa pels altres implica tenir uns valors que et impediran conjugar només el verb tenir».
El model Iwop de bombeta SOP a la qual Benito Muros estima una durada d'entre 80 i 100 anys i que amb 3,5 watts il·luminaria com una bombeta incandescent de 80 a 100 watts. Foto: David Álvarez-Planas.
DC: Considera que cal anar més enllà d'un simple canvi de tecnologia per superar els problemes de la humanitat? És a dir, ¿Creu que es necessita un canvi de consciència global que possibiliti canviar aquesta forma de vida basada en el material cap a una altra més basada en l'espiritual?
BM: Sens dubte, però aspirar a alguna cosa així potser sigui utòpic ara per ara. Però és a les nostres mans. Els ciutadans tenim més força del que creiem, el que passa és que no la fem servir de manera organitzada. Hi ha un 8% de la població, de la qual hem parlat, que està perfectament organitzada per dirigir al 92% restant. I el pitjor és que quan sorgeix algú intentant organitzar a aquesta gent, se li pica perquè tots pensen «Què voldrà aquest a canvi?», El que em deia Vicenç Ferrer.
Malauradament, i no m'agrada el que vaig a dir-li perquè no trobarà ningú més pacifista que jo, els grans canvis es produeixen sempre a través de revolucions desgraciadament sagnants.
DC: Considera que aquests constants canvis tecnològics endormeixen a la gent i li impedeix veure el que realment hi ha després d'aquests canvis?
BM: Sí, sí i aquest ensopiment es veu clarament a l'hora de votar, votant massivament als mateixos partits polítics que ens han ficat en aquesta crisi i que estan captius dels poders financers, igual que els mitjans de comunicació. Per això per fer alguna cosa cal intentar sortir-se del sistema, però això és molt complicat. Per això el que intento jo és tractar de dir a la gent que hi ha una altra manera de fer les coses, que necessitem d'una altra manera de fer les coses. Hauríem unir-nos i actuar solidàriament perquè amb massa freqüència només actuem quan alguna cosa ens afecta a nosaltres però no per solidaritat. Cal tenir en compte que el problema que avui afecta altres, demà pot afectar-me a mi. I és que l'autèntic problema el constitueix el model econòmic basat en el consumisme, en aquesta globalització sense normes i en aquests pocs que ens controlen a tots. I no es tracta ni de socialisme ni de capitalisme. No perdem el temps en etiquetar de forma estúpida perquè al final és tot exactament el mateix.
Al món hi ha aproximadament 1.700 milions de consumidors que gasten de mitjana entre 15 i 20 dòlars al dia i hi ha altres 2.800 milions de pobres que viuen amb menys d'1 dòlar al dia. 2.800 milions! Doncs bé, hi ha 85 persones al món que acumulen la mateixa riquesa que posseeixen aquests 2.800 milions junts. Aquesta dada ens hauria de fer pensar que això no pot seguir així, que no té lògica.
DC: I la por és el sistema perfecte per controlar a la gent...
BM: En efecte, ara ja ho han aconseguit i han decidit que la crisi s'ha acabat. Quina és la diferència entre la situació actual i la de mesos enrere en què estàvem a punt de ser rescatats? Per a la gent que ha perdut el seu habitatge no hi ha cap diferència; per als gairebé sis milions de persones sense feina, no hi ha cap diferència. Ara interessa dir que la crisi s'ha acabat, que comença un nou canvi de cicle sense tenir en compte l'enorme quantitat de persones que han quedat a la cuneta.
DC: I d'ara en endavant, quins són els seus propers projectes?
BM: El meu projecte immediat segueix sent el de sempre: fer veure a la societat que necessitem un model econòmic diferent, que no estigui basat en el consum i en la insolidaritat. Això de fabricar una bombeta sense aquesta obsolescència programada és simplement una forma de finançar aquest objectiu i una manera de demostrar que és possible crear una empresa que no tingui com a objectiu principal aconseguir beneficis, sinó un objectiu social, d'aportar un producte que fomenti l'estalvi energètic i la durabilitat. M'agradaria unir a aquest objectiu el màxim nombre de persones.
M'agradaria també unir i coordinar a aquestes associacions de ciutadans ja que tots perseguim els mateixos objectius i només podem aspirar a canviar les coses si ens unim, perquè si no t'organitzes no pots lluitar contra algú que està molt ben organitzat. Units i coordinant accions, la nostra força és enorme perquè lluitant per separat i només per allò que ens afecta cada un de nosaltres no anem enlloc. I si no lluitem per un canvi de paradigma en l'econòmic, d'aquí a uns anys, quan tot això hagi passat i ja molts no es recordin, anirem a caure en els mateixos errors.
Benito Muros, un home controvertit, un home que no vol parlar de política però al que la política li acaba abduint, un home que té una idea i fa anys que lluita per ella: fabricar, a manera de símbol, una bombeta que pugui il·luminar 80 o 100 anys i que serveixi de far per a tots aquells que no creuen ni en la manera ni en el model actual de fer les coses; per a tots aquells que creuen que un altre món és possible però que cal unir-se i posar-se en marxa. Algú va dir una vegada «Tot llarg camí comença amb un primer pas».
© David Álvarez / Xavier Bartlett 2014.
Benito Muros és un economista que treballava com executiu en una empresa. Com que tenia por a volar, per tal de superar aquesta ansietat va decidir estudiar i obtenir el títol de pilot d’aviació civil.
Mentrestant, Benito Muros va començar a descobrir l’obsolescència programada, que és la caducitat imposada als productes per tal que les persones que els consumeixin comprin més. La conseqüència més dramàtica d’aquesta realitat és que l’excés de producció malbarata moltes matèries primeres, a més que els electrodomèstics i altres productes fabricats que han deixat de funcionar es llencen, omplint abocadors gegantins, sobretot a països del Tercer Món, causant una gran contaminació, un greu impacte ecològic i problemes de salut a moltes persones que en resulten intoxicades.
Després de dues primeres experiències empresarials no reeixides, finalment dirigeix la Fundació FENISS (