El Doctor Richard J. Roberts es queixa que, en el mercat actual, el fàrmac que cura del tot no és rendible. Es compren fàcilment que a una empresa farmacèutica li interessa anar rebent una renda dels seus pacients malalts a no curar-los amb un remei eficaç que només s'ha de pagar un sòl cop. Aquest problema ho entengueren molt clarament els metges tradicionals xinesos, els quals tenien la costum de cobrar una quantitat periòdica en efectiu per cada pacient sa, deixaven de cobrar per cada pacient malalt, i havien d'encendre una llàntia a casa seva per cada pacient que moria per malaltia.
Aquest problema és extensible a molts més sectors de la societat: La solució definitiva a un problema no és rendible, sigui quin sigui el problema i sigui quina sigui la solució. És l'explicació de perquè l'autèntic i necessari progrés científic i tecnològic al servei de tots està aturat o molt ralentitzat.
L'Agustí Chalaux (1911-2006), capdavanter en el disseny d'un nou model polític, econòmic i social, incorpora dos incentius que afavoreixen aquest progrés científic i tecnològic: La transparència mercantil i un capitalisme comunitari al servei de l'entera societat, basat en la riquesa generada pels avenços científics i tecnològics que no tributen drets de patent. Amb aquesta darrera mesura, l'entera societat està incentivada per afavorir la inventiva, doncs és beneficiària en el seu conjunt dels seus avenços.
L'aportació de l'equip de l'Agustí Chalaux també distingeix entre les professions mercantils, que persegueixen la rendibilitat econòmica i faciliten l'oferiment d'uns productes i serveis pel conjunt de la població, de les vocacions lliberals, com són la sanitat i l'educació, les quals han de disposar d'uns serveis públics situats fora de l'àmbit mercantil, que fomentin la salut, la cultura i la instrucció de tots els individus, lluny de les exigències de rendibilitat. És evident que una sanitat i una educació públiques i gratuïtes també afavoreixen les persones que competeixen dins del mercat, i la qualitat d'aquestes sanitats i educacions públiques poden mesurar-se per la seva major acceptació relativa enfront de les sanitats i educacions privades.
Equip del Centre d'Estudis Joan Bardina.
Darrera modificació: Diumenge, 17 d'abril del 2016.
Entrevista al Doctor Richard J. Roberts, Premi Nobel de Medicina de l'any 1993: «El fàrmac que cura del tot no és rendible».
La Vanguardia. La Contra. Divendres, 27 de juliol del 2007.
«El fàrmac que cura del tot no és rendible». Richard L. Roberts. Premi Nobel de Medicina 1993.
Richard J. Roberts. Foto: Joan Pujol.
Tinc 63 anys: el pitjor de fer-te gran és que dones per segures massa veritats: és quan necessites noves preguntes. Vaig néixer a Derby: el meu pare mecànic em va regalar un joc de química... I encara em diverteix jugar. Casat, quatre fills, un, tetraplègic per un accident, m'anima a seguir investigant. Participo al Campus Excel·lència.
-La investigació es pot planificar?
-Si jo fos ministre de Ciència, buscaria a gent entusiasta amb projectes interessants; els donaria els diners justos perquè no poguessin fer res més que investigar i els deixaria treballar deu anys per sorprendre'ns.
-Sembla una bona política.
-Se sol creure que, per arribar molt lluny, has de donar suport a la investigació bàsica, però si vols resultats més immediats i rendibles, has apostar per l'aplicada...
-¿I no és així?
-Sovint, els descobriments més rendibles s'han fet a partir de preguntes molt bàsiques. Així va néixer la gegantina i bilionària indústria biotech nord-americana per la qual treballo.
-Com va néixer?
-La biotecnologia va sorgir quan gent apassionada es va començar a preguntar si podria clonar gens i va començar a estudiar i a intentar purificar-los.
-Tota una aventura.
-Sí, però ningú esperava fer-se ric amb aquestes preguntes. Era difícil obtenir fons per investigar les respostes fins que Nixon va impulsar la guerra contra el càncer el 1971.
-¿Va ser científicament productiva?
-Va permetre, amb una enorme quantitat de fons públics, molta investigació, com la meva, que no servia directament contra el càncer, però va ser útil per entendre els mecanismes que permeten la vida.
-¿Què va descobrir vostè?
-Phillip Allen Sharp i jo vam ser premiats pel descobriment dels introns en l'ADN eucariòtic i el mecanisme de gen splicing (empalmament de gens).
-Per a què va servir?
-Aquest descobriment va permetre entendre com funciona l'ADN i, no obstant això, només té una relació indirecta amb el càncer.
-Quin model d'investigació li sembla més eficaç, el nord-americà o l'europeu?
-És obvi que el nord-americà, en el qual pren part activa el capital privat, és molt més eficient. Preneu-vos ara el espectacular avenç de la indústria informàtica, on són els diners privat els que financen la investigació bàsica i aplicada, però respecte a la indústria de la salut... Tinc les meves reserves.
-L'escolto.
-La investigació en la salut humana no pot dependre només de la seva rendibilitat econòmica. El que és bo per als dividends de les empreses no sempre és bo per a les persones.
-Expliqui's.
-La indústria farmacèutica vol servir als mercats de capital...
-Com qualsevol altra indústria.
-És que no és qualsevol altra indústria: estem parlant de la nostra salut i les nostres vides i les dels nostres fills i milions d'éssers humans.
-Però si són rendibles, investigaran millor.
-Si només penses en els beneficis, deixes de preocupar-te per servir els éssers humans.
-Per exemple...
-He comprovat com en alguns casos els investigadors dependents de fons privats haguessin descobert medecines molt eficaces que haguessin acabat del tot amb una malaltia...
-I per què deixen d'investigar?
-Perquè les farmacèutiques sovint no estan tan interessades a guarir-li a vostè com a treure-li diners, així que aquesta investigació, de sobte, és desviada cap al descobriment de medicines que no curen del tot, sinó que cronifiquen la malaltia i li fan experimentar una millora que desapareix quan deixa de prendre el medicament.
-És una greu acusació.
-Doncs és habitual que les farmacèutiques estiguin interessades en línies d'investigació no per guarir sinó només per cronificar malalties amb medicaments cronificadors molt més rendibles que els que curen del tot i d'una vegada per sempre. I no té més que seguir l'anàlisi financer de la indústria farmacològica i comprovarà el que dic.
-Hi ha dividends que maten.
-Per això li deia que la salut no pot ser un mercat més ni es pot entendre només com un mitjà per guanyar diners. I per això crec que el model europeu mixt de capital públic i privat és menys fàcil que propiciï aquest tipus d'abusos.
-Un exemple d'aquests abusos?
-S'han deixat d'investigar antibiòtics perquè són massa efectius i guarien del tot. Com no s'han desenvolupat nous antibiòtics, els microorganismes infecciosos s'han tornat resistents i avui la tuberculosi, que en la meva infantesa havia estat derrotada, està ressorgint i ha matat aquest any passat a un milió de persones.
-No em parla vostè del Tercer Món?
-Aquest és un altre trist capítol: gairebé no s'investiguen les malalties tercermundistes, perquè els medicaments que les combatrien no serien rendibles. Però jo li estic parlant del nostre Primer Món: la medicina que cura del tot no és rendible i per això no investiguen en ella.
-¿Els polítics no intervenen?
-No es faci il·lusions: en el nostre sistema, els polítics són mers empleats dels grans capitals, que inverteixen el necessari perquè surtin elegits els seus nois, i si no surten, compren als que són elegits.
-De tot hi haurà.
-Al capital només li interessa multiplicar-se. Gairebé tots els polítics -i sé del que parlo- depenen descaradament d'aquestes multinacionals farmacèutiques que financen les seves campanyes. La resta són paraules...
Lluís Amiguet.
L'Evolució.
El Campus Excel·lència reuneix aquest any a Fuerteventura a 14 premis Nobel, un astronauta (López Alegria) i un grapat de doctorands. El Nobel Richard Roberts fa gala a l'illa d'un sentit de l'humor molt britànic: «Sóc científic, però crec en la màgia, només he de començar a dir: "En el meu darrer experiment...", i els meus amics desapareixen!». Roberts assegura que només ha fitxat per al seu equip a científics que no sabessin distingir entre el seu treball i el seu oci. Ell mateix no deixa la ciència ni envoltat de doctorands al costat de la piscina del Kempinski, quan ironitza sobre la notícia bomba que per a la bioquímica han suposat els avenços en el MRNA: «Evolucionem! Està clar! Potser cap a la nostra pròpia extinció: ara ja som capaços de programar-la».
En l'entrevista que us oferim a continuació, s'evidencia un dels majors reptes dels dissenyadors socials: fer coincidir els incentius a curt termini i a curt abast de cadascú de nosaltres amb els interessos a llarg termini i a llarg abast de l'entera Humanitat, i de la Natura de la qual aquesta Humanitat depen.