Sovint, trobem que moltes persones acostumem a criticar el malament que va la nostra societat i el nostre món, a causa de l’acció implacablement pèssima d’altres persones amb poder, ja siguin de l’àmbit econòmic com del polític. I donem tota la culpa «als de dalt».
Aquesta crítica no ha d’obviar que la responsabilitat que la situació social vagi malament no és exclusiva de les persones amb més poder, sinó que també és compartida amb la resta de la societat, i això queda reflectit amb els tres següents exemples que us explicarem, provinents especialment dels països que han viscut dins d’allò que hem anomenat El Primer Món.
Primer. Quan les condicions salarials i laborals dels treballadors del Primer Món eren relativament millors i hi havia més feina assalariada per aquesta gent, moltes d’aquestes persones adquirien els seus productes i serveis a botigues o empreses que venien per sota del preu de cost. És el que es diu dúmping. És a dir, que els seus productes i serveis es venien fabricats o produïts per treballadors que els havien creat en condicions laborals i salarials molt pitjors. La conseqüència d’aquesta acció és una de les causes, encara que no l’única, de la pèrdua posterior de les condicions salarials i laborals dels treballadors del Primer Món.
Els capitals circulen lliurement de forma global i poden deslocalitzar els llocs de treball, però els treballadors estan separats per estats i, per tant, juguen amb desavantatge. Per superar aquest primer problema, la responsabilitat individual hauria d'haver quedat complementada per un sindicalisme internacional que hagués ajudat a fer aquest boicot col·lectiu als productes venuts per sota del preu de cost. També hagués ajudat un impost antidúmping com proposa l'equip encapçalat per l'Agustí Chalaux i Lluís Maria Xirinacs.
Segon. Quan la gent del Primer Món posa els seus estalvis en una entitat bancària, en molts casos cerca la màxima rendibilitat. La conseqüència de voler assolir la màxima rendibilitat és que els banquers posen els diners invertits en productes bancaris que donen aquestes altes rendibilitats, com són l’especulació en divises, petroli i derivats, tràfic d’armament, drogues, medicaments i aliments que poden fer mal, etc. Per tant, aquests estalviadors fomenten aquesta part de l’economia en lloc del comerç i l’empresa de proximitat, que normalment ofereix una rendibilitat inferior. A més, el mercat de proximitat pateix, en conseqüència, una manca d’inversió que impedeix crear una feina més ètica en aquest sector.
En aquests dos primers casos, ens adonem que no podem votar totes i cadascuna de les decisions que prenen les autoritats polítiques, sinó que en el mínim dels casos ho fem cada quatre o cinc anys. Però comprant i invertint gairebé cada dia en un lloc o altre és com qui votéssim gairebé cada dia.
Tercer. Quan la gent del Primer Món decideix temperar la seva llar o efectuar els seus desplaçaments, la major part de vegades ho fa recorrent a fonts d’energia no renovables, obtingudes en països que pateixen guerres per poder extreure els seus recursos naturals. Amb aquesta acció es fomenten les guerres pel petroli i el gas, una de les conseqüències de les quals són la migració desesperada dels habitants d’aquests territoris afectats, mà d’obra barata dels països del Primer Món, i una altra causa per la que els treballadors d’aquests darrers països vagin perdent els seus drets.
En aquest darrer cas, ens adonem que la millor solució és resoldre els problemes en origen. Però a banda de la responsabilitat individual, també hi ha la de l'autoritat política dels països del Primer Món, que té el deure d'estimular una reconversió ecològica en el sector de l'energia i de no fomentar la guerra en els països productors de petroli i gas.
Ens hem d’adonar que, per millorar la societat, no n’hi ha prou amb voler intentar canviar els dirigents no ètics per uns dirigents ètics. Tampoc no n’hi ha prou amb proposar un sistema complet o solucions parcials que fomentin l’ètica dins la societat. Cal millorar el nivell de consciència individual perquè assumim que la responsabilitat social no és només dels poderosos, sinó que és compartida entre tots. Com diu en Jordi Griera, membre d’honor de l’associació que porta el nom del pedagog Joan Bardina, cal millorar simultàniament la consciència individual i les estructures socials a tots els nivells, perquè són dos factors que s’influeixen mútuament. I això vol dir també molta pedagogia conscient del què hem de fer i del què no hem de fer.
Brauli Tamarit Tamarit.
Data de creació: Dimarts, 21 de febrer del 2017.
Darrera modificació: Dimecres, 1 de març del 2017.
Dedicat a en Jordi Griera, en ocasió del seu aniversari.
Enllaços relacionats:
El dumping.
Dues entrevistes a Benito Muros. Sense Obsolescència Programada (SOP).
Najia Lotfi: «L’Alcorà promou l’economia social». La banca sense interès.
La moneda i la constitució.
