Llegendes semítiques sobre la banca.
L'ENTESA JUDEOCRISTIANA DE CATALUNYA.
Conferència de l'Agustí Chalaux de Subirà a la Sala Claret, el 22 de febrer de 1990.
Índex:
Nota: L’Agustí Chalaux escrivia amb majúscules quan feia referència a coses concretes, quan eren abstraccions escrivia amb minúscules.
Llegendes semítiques sobre la banca.
INTRODUCCIÓ.
- El nostre comú amic Antoni de Gibert m'ha fet comprometre a donar, ara i aquí, no una conferència, que no arribo a tal altura, sinó una xerrada entre vells amics de L'Entesa judeocristiana de Catalunya. I encara à bâtons rompus (sense ordre ni concert), com diuen els meus exfuturs compatriotes, els gavatxos.
- Us prego de perdonar-me que doni aquesta xerrada en català, idioma en el que m'expresso amb certes dificultats, perquè tot el que puc dir ho penso, primer, en francès i, després, ho tradueixo al català.
Si em demaneu d'expressar-me en castellà, estic a la vostra disposició, però us adverteixo que encara ho faré pitjor, perquè el meu pensar en francès el tradueixo mentalment al català i només després d'aquesta primera gimnàstica, traductora «traditora», passo a traduir-ho/trair-ho en castellà. A la meva edat, el meu cap ja no funciona gaire bé i, si em veig obligat a parlar en castellà, un mot qualsevol, per més comú que sigui, de vegades em fa trontollar, em veig tot en sec tallat en la frase que volia dir i, en la meva confusió, ja no recordo ni l'equivalent francès.
- Si arribo a interessar-vos, n'estaré molt content, no per mi, sinó per l'ideal que defenso: la lliure fe d'Abraham en l'Altíssim i, dintre d'aquest marc de confiança total, fer tot el que lliurement està en les nostres mans per anar intentant resoldre cada problema natural-social que se'ns vagi presentant durant la nostra vida, i intentar resoldre, en la més ampla i intensa fraternitat humana, tots aquests problemes que, per gegantins que se’ns apareguin arran de terra, no són res en l'Esguard Somrient del Senyor de totes les nacions.
Si no arribo a fer-vos interessar en el gran problema de la banca, institució tan vella quasi com les primeres civilitzacions de l'Àsia sud-occidental, fa més de 9.000 anys, us en demano humilment perdó per endavant.
- Dividiré la meva xerrada en tres parts:
- 4.1. En la primera, intentaré de resumir tot el que vaig aprendre en conjunt d'un gran amic, a més prestigiós banquer, durant la meva adolescència i joventut.
- 4.2. En la segona part, expressaré com el vaig conèixer i les dues llegendes primeres que va exposar en una conferència quan jo tenia 14 anys i em vaig perdre entre gent seriosa. Al final de la seva conferència, vaig intervenir més o menys intempestivament, com sempre, i això va motivar que el gran banquer decidís ocupar-se de mi, insignificant noiet de calces curtes.
- 4.3. En la tercera part, la cloenda, diré la meva opinió:
- 4.3.1. primer, sobre el meu vell i bon amic:
- 4.3.2. i, finalment, sobre:
- La moneda
- El diner
- La banca
- Els préstecs bancaris mesquinament usurers amb interessos altíssims a favor d'una banca que utilitza, sense pagar cap interès o pagant un interès molt baix, recursos aliens no mercantilment contractats, sinó simplement forçats per moltes raons antisocials.
- I sobre la invenció imaginativa i usurera a l'engròs de la gran banca privada mundial, potser ja desapareguda en detriment de tots i a favor de «bancs semipúblics», dits a més democràtics, causants de totes les «infranimalitats» conegudes com a deute extern del Tercer Món.
Primera part. La banca.
Bé, us parlaré, doncs, sobre la BANCA i per boca d'un vell amic ja mort, tan bo i delicat per a mi, que no me'l mereixia i menys a la edat que el vaig conèixer. Durant 10 anys de la meva vida, m'anava ensenyant a París -cada vegada que hi anava i demanava per veure'l.- el que era la Banca, segons un pla pedagògic adaptat a la meva edat i segons llegendes de la seva tradició dinàstica, suportant pacientment la meva poca comprensió i el meu mal caràcter, sovint més aspre i insolent del que jo mateix voldria en qualsevol discussió.
Avui dia i després de força reflexió durant la meva vida de trasbalsos continuats (liceus francesos, batxillerat francès, vacances esplèndides a Barcelona i a tota l'Europa continental, Escola de Química de Mulhouse, guerra incivil a Barcelona del 36 al 39. i Segona Guerra Mundial a França del 39 al 45, retorn a Barcelona, etc.), considero la BANCA radicalment indispensable per a tota la societat civilitzada: una gran part del benestar progressiu i del progrés tecnicoproductiu de la història es deu a la constant acció intuïtiva dels més grans banquers mundials.
Si els que ocupaven i ocupen els setials de l'alta política i les cúpules dirigents de les societats històriques haguessin fet i fessin llur ofici liberal amb una exigència comunitària tan altruista i desinteressada a llarg termini com els banquers han fet llur ofici crematístic, essencialment egoista i individualista, lucratiu i interessat a curt termini, una altra cara faríem tots plegats. Com deia el meu amic, el gran banquer, amb un cinisme desarmant, «comprant polítics i alts funcionaris, jo faig el meu ofici de banquer. Enfada't amb ells. Deixant-se comprar per mi no fan llur ofici de polítics incondicionals al servei comunitari de llurs pobles».
Si podeu, aneu al teatre a veure El banquer anarquista, de Pessoa, i us adonareu que realment els banquers fan llur ofici corrompent els polítics i altres dirigents morals, mentre que són aquests últims els qui no fan el seu, deixant-se corrompre secretament pels banquers.
El que va provar de fer-me comprendre el meu gran amic i banquer, afegint amb un somriure irònic (quan hagis entès el que t'explico, jo ja criaré malves des de farà temps), és el següent: l'instrument més elegant, còmode i eficaç que tenen els polítics per resoldre els problemes materials de llurs pobles el constitueix el domini -ab ovo, des de l'ou d'on neixen- de la moneda i del diner.
Jo he acabat per entendre-ho, però no he arribat mai enlloc a fer-ho entendre als meus interlocutors. Probablement la culpa és meva, perquè no sé explicar-ho com cal. Sóc massa tècnic, i la tècnica avorreix, sobretot quan els tècnics «economistes», que amb retòrica convincent en saben més que un mateix, prediquen, des de fa segles, tot el contrari.
El meu amic, -el gran banquer, cínic i charmant (encantador)- em deia coses que desprès he comprovat per l'estudi de la prehistòria i etnografia actuals i que mostren el seu enorme saber humanista, que s'anticipava 50 anys a tot el que, oficialment, ensenyaven els erudits d'aquell temps (1925-1939).
Ell em deia, per exemple, que l'home ha assajat, al llarg de la seva evolució de milions d'anys, dos sistemes d'estructures socials i tècniques radicalment diferenciades:
- Una estructura, originària del «COMPARTIR I PROGRESSAR NACIONAL-COMUNITÀRIAMENT» ,-estructura exclusiva durant milions d'anys-.
- Una estructura -molt més recent, encara que formant part del prehistòric mitjà i superior- del «PRODUIR MÉS I MILLOR, PERÒ A CÀRREC DE LLIURES AGENTS PRIVATS D'UN LLIURE MERCAT O CAPITALISME PRIVAT», que s'ha anat engolint tota l'estructura anterior en el sentit material més superficial, però no en el seu record nostàlgic en tots els pobles de la terra.
La primera estructura del COMPARTIR I PROGRESSAR EN LA PLENA LLIBERTAT, IGUALTAT, FRATERNITAT, SOLIDARITAT NACIONAL COMUNITÀRIA, va desembocar finalment (però ja fa, diuen els etno-prehistoriadors, uns 500.000 anys) en UN SISTEMA ACUMULATIU, tecnològicament dit «CAPITALISME», QUE ESPONTÀNIAMENT I EXPANSIVA. DE MANERA IMMEDIATA REPARTIA TOTS ELS EXCEDENTS PRODUÏTS, GRÀCIES A L'ACUMULAT PROGRÉS CULTURAL, PER UN IGUAL A TOTS ELS MEMBRES DE L’ENDO-ÈTNIA MATRIU, TANT ALS PRODUCTORS-CONSUMIDORS COM ALS SIMPLES CONSUMIDORS (MARES GESTANTS I ALLETANTS, NENS, ADOLESCENTS, FERITS, MALALTS, INVÀLIDS, INCAPACITATS, VELLS, INÚTILS DE TOTA MENA...).
La segona estructura és molt més tardana i s’anomena tecnològicament «MERCAT O CAPITALISME PRIVAT» per la simple raó que està essencialment basat sobre la PROPIETAT PRIVADA A FAVOR DE MÚLTIPLES LLIURES AGENTS (COL·LECTIUS, INDIVIDUS I DINASTIES), ALS QUE EL SISTEMA ELS EXIGEIX D'ÉSSER MOLT COMPETENS I ENCARA MÉS COMPETIDORS, almenys aparentment, NOMÉS INTERESSATS EN PRODUIR MÉS I MILLOR uns valors utilitaristes, cada dia més sofisticats i autoexcitadors de l'egoisme més primari, no sols ben lluny de tota solidaritat nacional, sinó a més amb la més forta i contrària tendència a fer saltar totes les limitacions i fronteres ancestrals entre totes les nacions de la terra.
A mesura que em feia comprendre aquesta lenta evolució humana, el meu amic m'anava repetint una cantilena que mai s'ha esborrat de la meva ment.
- En l'era històrica -iniciada a l'Àsia sud-occidental fa uns 10.000 anys, conseqüència de la revolució neolítica, de la qual no sabem res, sociològicament ben documentada- van començar a aparèixer el que els francesos anomenen des cités. Aquesta expressió, els francesos l'han presa del mot llatí CIVITAS, però amb el significat d’URBS, o sigui CIUTAT-IMPERI, concepte històric que engloba - per petites que siguin - tota societat civil, tot espai-temps geo-polític en el sentit guerrer estratègic més primitiu i feudal.
Durant aquests últims 12.000 anys, segons el meu banquer pedagog:
- 1.1. pertanyien al «polític»
- 1.1.1. l'harmonització i equilibri econòmics de les dues estructures socials i tècniques mencionades, tant oposades com complementàries:
- EL CAPITAL PRIVAT, ENORMEMENT PRODUCTIU.
- EL CAPITALISME COMUNITÀRIAMENT AUTO-REPARTIDOR EQUITATIU DELS EXCEDENTS DE PRODUCCIÓ, a penes AQUESTS ÚLTIMS ARRIBEN ALS MERCATS ESPECIALITZATS DEL CONSUM PRIVAT I DE LA INVERSIÓ PRIVADA.
- 1.1.2. El ple comandament personal i responsable (ARQUIA)
- DEL COMPARTIR I REPARTIR EQUITATIVAMENT TOTS ELS BENS PRODUCTIUS EN EXCEDENT sobre el «poder» de compra mercantil-privat lliurement activat pels seus lliures i legítims propietaris privats.
- Segons harmonia i equilibri autoeconòmics, els quals són l’única condició assenyada del CONTINU PROGRÉS CULTURAL DE CADA SOCIETAT CIVIL O IMPERI, DE CADA CITÉ I EL SEU BÉ COMÚ O OIKOS, VICUS... CIUTADANIA TOTA.
Segons ell, el concepte de RIQUESA COMUNITÀRIA EN CADA IMPERI -dita amb el terme grec de oikos (arrel de les paraules ECONOMIA, ECOLOGIA, ECUMENE)- es concreta en el nombre de LLIURES AGENTS CONSUMIDORS I INVERSORS, ELS PRIMERS AMB UNA CADA DIA MÉS BELLA EDUCACIÓ I INSTRUCCIÓ, ELS SEGONS AMB UNA CADA DIA MÉS EFICAÇ COMPETÈNCIA PROFESSIONAL-EMPRESARIAL.
- 1.2. Molt al contrari, el banquer té un rol preponderant en el MERCAT PRIVAT, en el qual el concepte de «RIQUESA» és molt més restringit i PRIVAT, i es concreta en el nombre de LLIURES AGENTS PRODUCTORS PRIVATS: EMPRESARIS, INVERSORS, TREBALLADORS, INVENTORS.
Malgrat tot el que puguin dir pseudo-revolucionaris de pacotilla, una gran part del benestar progressiu i del progrés tecnicoproductiu en la història dels últims 4.500 anys es deu als banquers, responsables també de malifetes encara més grosses.
Per últim, subratllem que en les dues llegendes que va explicar en la conferència en la qual el vaig conèixer, el molt murri va parlar de dos personatges, més o menys ben documentats històricament, en els que, de fet, es barrejaven les dues personalitats de «polític» i de «banquer» -en els que, de fet, no se sabia bé on començava l'un i on acabava l'altre-.
Segona part. Com el vaig conèixer i les dues llegendes incials.
Bé, dit això, que és el final de la meva primera part, comencem pel principi, que, com sempre que es vol resumir l'esperit del que es diu, és la meva segona part.
Un dia, en un poble de la dolça Provença -del que guardo meravellosos records, però el nom del qual no vull ni recordar, perquè, no éssent historiador de la vida contemporània, no vull donar massa pistes als que són historiadors professionals i per això vull deixar tots els dubtes del se non è vero, è ben trovato- en un poble de Provença, doncs, on estava internat en un col·legi (que allí en diuen Lycée), me'n vaig escapar una tarda que m'avorria per la porta falsa, segons un costum que fins aleshores havia funcionat bastant bé, perquè tenia un rellotge que funcionava i havia estudiat un horari tan rígid com sistemàticament policíac.
Tenia 14 anys, era el 1925 i, naturalment, vaig anar a parar al cine, drogoaddicció d'aquell temps.
En sortir, vaig passar davant una sala de conferències, de les que volien imitar París, i vaig tomber en arrêt (restar parat, quedar parat) davant un gran cartell que deia Le rôle du financier dans la cité. Malgrat el meu naixent remordiment i perill segur d'arribar tard al meu «hotel», vaig decidir que, amb l'entrada gratuïta, le jeu valait la chandelle (s’ho valia); per la meva educació de «cap de trons», patentat per propis i estranys, poques vegades apareixia amb el meu mal geni en un cenacle qualsevol.
Vaig seure bastant lluny de la tarima, a l'última butaca, al final. Estava ben protegit de tota vista indiscreta i la sala es va anar omplint de grans persones, entre 30 i 60 anys, la majoria amb barbes solemnes i bigotis imponents.
El conferenciant, que vaig jutjar «home de gran món», sense cap complex i amb una desimboltura total, va anar desgranant el que havia decidit dir i res més que això, sense cap paper davant seu i amb una seguretat de persona acostumada a parlar del que sabia, quan i com volia. I sabia molt. El seu discurs era d'una fluïdesa elegant i precisa.
- El molt subtil -très malin diuen els francesos- em va deixar bocabadat, amb anècdotes o llegendes que per a mi van sobressortir de tot el que va dir.
- Bé! Ja sabeu el que vol dir la paraula cité a França: sense cap escarafall, va passar a dir-ne ciutat-imperi per parlar de les petites ciutadelles principals en les que va néixer la banca a l'Àsia sud-occidental fa uns 8.000 anys i imperi per parlar de l'Egipte faraònic.
- Aleshores, en primer lloc va desgranar a mitges la seva llegenda sobre l'israelita Josep, ministre-banquer totpoderós d'un faraó invasor, hiksos, és a dir, semita també. I, en segon lloc, una altra llegenda sobre Salomó, fill de David, segons ell «gran rei i banquer encara millor», en una sola peça.
Engeguem la llegenda més curta sobre Josep. Segons el conferenciant, la genialitat de Josep va ésser d'inventar-se, des d'una agricultura de subsistència, un període de GRANS EXCEDENTS DE PRODUCCIÓ DE BLAT amb el sol anunci, demostrat pràcticament al llarg de molt de temps, de que ell, Josep, estava disposat a compra-ho tot. Aquest període d'abundància promocionada per un gran «financer» és llegendàriament anomenat de «Les 7 vaques grasses», per la mania sacralitzadora del nombre 7, ja que no sabem quan temps va durar exactament.
Quant a Salomó, la cosa fou més fàcil encara, malgrat ésser molt més llarg.
L'extraordinària anomenada de Salomó com a gran rei i millor banquer havia arribat a orelles del rei de Tir i del rei de Sidó, places comercials de primer ordre en aquells temps de navegants universals i de caravanes entre el Mediterrani i l’Índic.
Ens circumscrivirem únicament al rei de Tir. Aquest rei va enviar a Salomó un ambaixador per demanar-li consell sobre un problema policíac que no sabia resoldre i que li disminuïa el nombre de treballadors portuaris i habitants de Tir, que ell considerava la riquesa real de la seva ciutat-imperi.
Salomó va parar el diplomàtic abans que li expliqués res i li va dir que, si el rei de Tir s'interessava per demanar-li consell, calia començar pel principi: establir bones i regulars relacions diplomàtiques, signar de comú acord un tractat fructuós per a les dues parts contractants i, en senyal de bona fe i millor amistat, accedir al casament de Salomó amb la seva filla més bella i amada.
Tot es va fer segons els desitjos del gran «rei-banquer». En el moment del comiat, després del gran casori, va cridar a part l'ambaixador i li va dir:
-Bé, ara puc escoltar el problema per al qual el teu rei vol un consell i, si és possible, una solució ben pràctica i permanent.
L'ambaixador va exposar que el problema policíac era el següent: el proletariat portuari de Tir, de tant en tant, es revoltava per falta de pa i saquejava amb violències esgarrifoses, havent-se-les amb els vigilants, els magatzems portuaris de blat i farina, on també hi havia altres mercaderies de més valor i preu. El rei no tenia altra opció que enviar-hi la seva guàrdia i trencar tants caps com fos necessari per acabar amb aquestes revoltes esporàdiques i espontànies que podien prendre més envergadura si no se les esclafava aviat i fort.
- De les paraules de l'ambaixador, Salomó en va treure la conclusió següent:
- quan hi ha molt de blat i farina als magatzems, els salaris són tan baixos que, malgrat que els preus baixin, les famílies pobres no poden comprar ni pa, ni farina, ni blat.
- quan no hi ha gaire blat ni farina -àdhuc si s'han apujat els salaris dels treballadors portuaris- els preus son tan alts que la situació és encara més tràgica per als més pobres.
- El seu consell va ésser precís i breu: Et dono una carta per al teu rei i t'explico el que diu la meva carta, però t'ho explico a tu sol. Ningú no n'ha de saber res fins que el rei executi la decisió que li aconsello. En la carta dic al teu rei que, si ets indiscret i hi ha filtracions, per a iniciats, del teu secret diplomàtic, t'apliquin instantàniament la pena més lleugera: la pena de mort. Ho tens ben entès, tant per aquesta vegada com per a les teves pròximes visites.
-Bé, el meu consell és SUPRIMIR LES DUANES. Quan les hagueu suprimit, deixa passar dos anys i tornes.
El pobre ambaixador es queixava: suprimir les duanes és imposible, el tresor reial se n'alimenta. Salomó va somriure: ell sabia molt bé tots els tripijocs afavorits pel sistema duaner tan corromput de Tir i en els quals participava l'ambaixador.
-Bé, no discuteixis. Transmet el meu consell al teu rei i torna dos anys desprès d’haver-lo posat en pràctica.
A Tir, el rei es va decidir, seguint el consell de Salomó, a suprimir les duanes i, instantàniament, els capitans de vaixells i els caps de caravanes, així com els importadors-exportadors, van respirar ultra satisfets. Abans, per no pagar tants drets de duanes, les declaracions de mercaderies es reduïen, d'una manera general, a la meitat de la quantitat realment embarcada o carregada; el coneixement oficial de duanes era, per exemple, d'un valor dinerari de 10, sobre el qual es pagava, suposem, 2 de duana.
Ara bé, com que les mercaderies valien en aquell temps el seu pes d'or, els petits mercaders i llurs transportistes feien uns contractes d'assegurances, en cas de pèrdua dels carregaments, que reflectien el valor real, per exemple 20, i pel qual haurien hagut de pagar 4 de duana en lloc de 2. Quan es perdia un vaixell o una caravana, les companyies d'assegurances, ja molt floreixents en aquells temps, deien a l'importador-exportador que havia pagat les primes convingudes per la total realitat mercantil de cada exportació o importació:
-Aquesta divergència entre el coneixement oficial de duana i el nostre contracte privat d'assegurances mostra el teu afany especulatiu. Si no vols tenir problemes legals, accepta la nostra proposició: dividim per dos la diferència i agraeix-nos de no limitar-nos al pagament només del valor indicat pel coneixement oficial de duana, únic document legal
A partir del comiat a casa seva de tots els funcionaris de duanes i de la supressió radical d'un sistema burrocràtic arcaic i corromput, tots els comerciants, nautes i caps de caravana, plens d'iniciativa i inventiva, van iniciar una fantàstica era de prosperitat en un mercat enterament lliure, sense cap estúpida trava ni cost de corrupció «burrocràtica».
Al cap de dos anys d'haver suprimit les duanes, l'ambaixador de Tir, tal com havien convingut, va retre cortesia a Salomó.
-No cal que em donis explicacions, estic molt ben assabentat, pels meus banquers jueus de Tir, de la situació tan pròspera del vostre empori comercial.
Aquí tens la meva segona carta al teu rei. Recorda el que et vaig dir quant a discreció i crims especulatius d'iniciats. Et diré el que aconsello al teu rei: RESTABLIU LES DUANES.
- Com a nou sistema en mans dels aristòcrates més rics de Tir i de llurs esclaus comptables, tots ells seran directament responsables davant del rei de la transparència del sistema, el qual a més a més serà molt fàcil d'aplicar.
- Perquè no es restableix absolutament cap dret de duana, ni l'entrada ni la sortida de mercaderies1.
No cal que em diguis res. Ja sé el que penses i no m'interessen les explicacions. Quan d'aquí un mínim de dos anys això funcioni a la perfecció, torna a venir a veure'm.
Al cap de dos o tres anys més, l'ambaixador va tornar. Salomó li va dir:
-Aquí tens la carta per al teu rei, segellada amb la meva efígie. No et capfiquis per obrir-la i assabentar-te’n, perquè t'hi va la vida i insisteixo sobre la teva discreció al teu rei. Ves i no tornis fins d'aquí dos anys.
El rei de Tir va fer el que Salomó li deia:
-Convida tots els banquers de Tir a un gran festí, però exclusivament a ells. No et preocupis pels meus banquers jueus: obeiran rigorosament.
Si sabessis que algun dels teus banquers no volgués venir al teu festí, anuncia al matí del mateix dia que serà instantàniament exiliat per sempre més, manu militari. I continuava indicant el que el rei havia de dir en el brindis final del banquet.
Aquest és l'anunci que el rei va fer en acabar el banquet, al qual assistiren tots els banquers de Tir, en general, salvant molt poques excepcions d'alguns malfiats i posats sobre avís, i ricament vestits amb totes llurs joies, contents i pròspers per la prosperitat comercial de Tir:
-Estimats banquers meus: ja heu vist la magnificència del meu regne, des que vàrem suprimir la corrupció generalitzada del nostre anacrònic sistema de duanes i el fet que ara només s'ocupen de redactar amb total transparència els coneixements oficials en ple acord amb el contracte obligatori privat d'assegurança per cada importació o exportació. La nostra comptabilitat i les nostres estadístiques oficials d'importació-exportació són tan exactes que, per primera vegada, vosaltres també teniu més confiança en elles que en les vostres mateixes informacions privades de banca.
És un èxit pràctic que estic molt content d'haver celebrat en aquest festí amb vosaltres, ja que sou la mateixa energia promotora del nostre comerç patri.
Ara us anuncio el meu decret: la vostra corporació em pagarà directament a mi, a partir d'avui i cada mes, un dret de duana del 10% sobre el valor preu-mercantil de totes les importacions i exportacions per via marítima i terrestre de la plaça de Tir.
Els banquers van plorar i gemegar, es van esquinçar les riques vestidures, van fer tanta comèdia com van poder i saber. El rei, impàvid, es va aixecar i se'n va anar de la sala del banquet amb els seus alts dignataris, caps de duanes i guardes de cos i de cort.
Passaren dos anys més i tornà l'ambaixador de Tir, tot cofoi de l'èxit esplendorós del seu rei, del qual ell participava plenament.
-Ja sé que tot funciona molt bé. No cal que m'expliquis res. Aquí tens una altra carta per al teu rei. Recorda la meva ordre d'una fidelitat i discreció total, sota pena de mort. Per aquest afer tan senzill de resoldre no cal que tornis més.
En la carta, Salomó deia al rei de Tir:
-Torna a convidar tots els teus banquers de Tir a un altre banquet. En la invitació, com que, malgrat que les coses els hi van millor que mai, estan escaldats del primer banquet, avisa’ls que qui no es digni obeir l'ordre i assistir al teu festí serà immediatament executat i les seves dones i fills, venuts com a esclaus.
Així es va fer i aquesta vegada va començar pels banquers jueus de Tir. Van venir tots al banquet, fent la comèdia ja històrica de banquers tristos en la figura i pobres en llur vestimenta quan es presenten en públic.
Al final del banquet, el rei de Tir va decretar:
-D'ara endavant, cada vegada que els preus promig de lliure mercat a la plaça de Tir, tant a l’engròs com al detall:
- augmentin o baixin del 10% la corporació bancària de Tir pagarà un dret de duana sobre el total importat-exportat de l’11%,
- augmentin o baixin del 15% el dret de duana serà del 13%,
- augmentin o baixin del 20% el dret de duana serà del 15%.
I així successivament.
Aquí s'acaba la llegenda sobre Salomó. El gran banquer dels primers 40 anys del segle XX anuncià triomfalment que els documents comptables-bancaris de Tir mostren que els preus practicats en aquesta plaça van ésser d'una extraordinària estabilitat durant uns 70 anys, és a dir, durant tot el temps que la influència de l'Israel salomònic fou preponderant a tota la regió de Palestina i més enllà.
Aquí acabà la conferència de qui més tard seria el meu gran amic banquer.
Ja vesprejava per a aquells gavatxos desitjosos de no arribar tard a casa quan va afegir: si un assistent em vol demanar algun aclariment, estic a la seva disposició.
Com que tothom callava i esperava, amb bona educació, que el conferenciant s'aixequés, per tal de fer ells el mateix i anar-se'n, vaig saltar a la palestra i vaig proclamar que tenia dues preguntes a fer:
- Perquè no havia dit res sobre el rol del banquer Josep referent a la severa crisi de les 7 vaques magres.
- Perquè no buscava un remei anàleg al del rei Salomó per jugular l’encara més severa crisi anti-econòmica anunciada com a imminent per tots els experts dels anys 1919-1924.
En lloc d'enfadar-se davant de tanta insolència, el conferenciant digué:
-No veig aquest senyor que, tan amablement i irònica, em demana tals aclariments amb aquesta veueta tan jovenívola. Com que sospito que és petit d'estatura, li prego pugi sobre la seva cadira perquè el pugui veure i així tots sabrem el que hem de fer.
Amb tota la insolència del meus pocs anys i a més enfadat per la poca consideració a la meva il·lustríssima persona, vaig pujar sobre la cadira. Figureu-vos que tenia 14 anys i portava els pantalons ultracurts a la moda dels inconformistes adolescents d'aquell temps. Tothom -i ell el primer- es va posar a riure. Ell va continuar impertorbable: Senyors, ja es hora d'anar a sopar: Jo m'encarrego d'aquest jove amic i interlocutor.
Tothom se'n va anar satisfet i somrient, mirant-me com un ocellet o ocellot de rara espècie. Sort que no hi havia cap persona que em conegués.
Mentre anàvem -el gran banquer i senyor de gran món i jo tot petitó al seu costat- cap al restaurant del seu prestigiós hotel, li vaig dir que m'havia escapat del liceu per la porta falsa i que havia d'anar de pressa si no volia tenir complicacions.
-«Ne vous preocupez pas, mon jeune ami. Je vous conduirai au Lycée et expliquerai moi-même que je porte toute la responsabilité de votre aventure». (No us preocupeu, mon jove amic. Jo mateix us conduiré al Liceu i els explicaré jo mateix, que jo tinc tota la responsabilitat de la vostra aventura).
Tercera part. Cloenda.
Així vaig conèixer el gran banquer que, en anys successius, quan jo li telefonava que estava a París i m'invitava a anar-lo a veure, m'explicava multitud de tals llegendes i anècdotes sobre la banca «Sumer» i, en els temps històrics, a partir dels 2.500 a. C., sobre la inspiració semítica de l'imperialisme sargònic i, cent anys més tard, Kassita d'Accad-Babilònia.
Aquesta influència semita en la banca fou molt important en tota l'Àsia sud-occidental, a Egipte i en els ports del golf de Suez i del golf pèrsic fins a l'Indus i la Xina, on cap als 1.500/1000 a. C. arribaren mercaders que ensenyaren als xinesos l'ús de la moneda comptable intra i interbancària escrita i de les PECES DE MONEDA D'OR, PLATA, COURE I BRONZE.
Si aquesta xerrada us ha interessat estic a la vostra disposició per anar desgranant, amb tranquil·litat i bons aliments, tals llegendes, escoltades dels llavis del meu banquer educador.
Per acabar només us puc dir que aquestes llargues converses amb el meu banquer i gran amic duraren, amb intervals de 3 a 6 mesos entre visita i visita, de 1925 a 1934. Desprès, fora d'una visita a principis del 1939 i d'una altra al maig del mateix any, no el vaig veure més i, segons tinc entès, va morir a Nova York l'any 1942.
Per tot el que desprès he pogut estudiar sobre arqueologia, etnografia, història, progrés tècnic i dromològic, he comprovat fins a quin punt aquella persona d'un immens saber i ocult poder fàctic s'anticipava amb més de cinquanta anys a la mentalitat del seu temps i a tota la futura més àmplia documentació sobre l'evolució dels imperialismes mundials desprès del 2.500 a. C., quan sorgí el primer de Sargó I d'Accad.
La seva visió era humanista i àdhuc optimista sobre l'avenir de la humanitat, malgrat que tota la seva vida exercís, crec jo, un poder fàctic ocult i nefast. No m'estranya el seu orgull quan em deia que era en el fons del seu ser un llibertari, un anàrquic (no un anarquista) i que formava part amb molts dels seus riquíssims i poderosos amics francesos, renans, belgues, holandesos, hanseàtics, suecs, finlandesos, hongaresos, etc. de la FEDERACIÓ ANÀRQUICA INTERNACIONAL (FAI), que no tenia res a veure malgrat la similitud de les inicials amb la FEDERACIÓ ANARQUISTA IBÈRICA.
He portat fotocòpies d'un article «científic» sobre la banca fa uns 4.500 anys a Accad. No cal oblidar que el model de la civilització monetària dinerària i bancària d'Accad s'imposà rapidíssimament a tota l'Àsia Menor i a Egipte, les dues úniques excepcions sota aquest aspecte en el món antic fins als -800, en que començà en un petit imperi hel·lenitzat de l’Hel·lespont L'ENCUNYACIÓ DE PECES DE MONEDA METÀL·LICA INTRÍNSECA.
Us he de dir com van començar les úniques relacions que he tingut amb la gran banca. La que sap fer usura a l'engròs, però a baix interès, inventant «diner imaginari-abstracte» que els favorits tornen desprès sota forma de diner SUAT I RESSUAT CREADOR D'EXCEDENTS DE PRODUCCIÓ, ELS QUALS FAN MERCANTILMENT SOLVENT, dit diner imaginari-abstracte inventat, PERÒ MERAVELLOSAMENT PROMOCIONADOR EN LA PRÀCTICA.
L'únic mal que hi trobava el meu vell amic (mig en donava la raó) és que aquest inventat diner imaginari-PROMOCIONADOR DE TOT EL MERCAT CONJUNT fos iniciativa i apropiació privada d'un gran banc privat, en lloc d'ésser fruit d'una INICIATIVA LEGISLATIVA-COMUNITÀRIA QUE DETERMINÉS AUTOMÀTICAMENT la quantia d'aquest diner inventat-PROMOCIONADOR en funció DELS EXCEDENTS REALS PER A CONSUM I PER A INVERSIÓ, ELS QUALS:
Quant a la «petita» banca i als banquers de pacotilla, aquesta banca esquifida i aquests banquers mesquins, sense imaginació, només conceben llur negoci com una indigna usura del mercat que haurien de fecundar amb una professionalitat menys indigna, aquesta banca de petita usura del mercat a base de préstecs bancaris amb interessos exorbitants d'estalvis privats ja suats i ressuats, mal retribuïts o gens retribuïts per les institucions comptables on rics i proletaris es veuen obligats a dipositar llur diner.
- sense aquest diner financer i creditiu inventat són terriblement nocius, generadors de crisis anti-econòmiques gravíssimes i han d'ésser destruïts o desviats cap a armamentismes absurds,
- però poden ésser registrats segons anàlisis i estadístiques fiables, avui dia cada vegada més exactes gràcies als progressos teòrics i pràctics fets per la informació telemàtica del tipus «inputs-ouputs» en temps real.
Amb aquesta banca tan maltusiana -característica dels països d'antiga i gran civilització, però, des de fa segles, en plena decadència- miserablement usurera amb préstecs ridículs, molt alts interessos i males puces contínuament, el meu pare no volia tenir tractes i potser tenia raó, encara que aquest allunyament deliberat el va descapitalitzar en un temps de mercat negre amb inflació galopant. Aquests bancs miserables seguien ufanosos mentre el mercat oficial malvivia en una deflació duríssima.
Els pocs tractes que jo vaig tenir amb tals bancs i aital mentalitat em van portar a tots els desastres possibles i imaginables.
Però quina importància! Als meus quasi 80 anys, tot ha estat experiències molt fructíferes de cara a una comprensió més bella de l'enorme aventura humana des de fa uns 6/5 milions d’anys (diuen els entesos), per arribar a una curtíssima era civilitzada d'uns 10.000 anys, en la qual moneda, valors mercants-monetaris, valors liberals-monetaris, diner i banca són els instruments privilegiats del progrés transanimal o de les recessions infraanimals de la nostra cronoespècie.
Nota:
1Les duanes són restablertes com instrument de control comptable de les mercaderies, però sense aplicar càrrecs, és a dir, drets de duana.
