Martin Armstrong, consultor bancari independent que ha perfeccionat l'estudi dels cicles econòmics de Kondratiev, ha vaticinat que el naixement de l'Euro portava el germen de la seva pròpia destrucció, ja que es tractava d'una unió monetària, sense una unió fiscal i sense una unió del deute. O, dit d'una altra forma, sense incorporar la capacitat pública d'inventar i desinventar diners sense generar deute.
Ara ens adverteix d'una nova crisi, que pot ser aprofitada per imposar l'eliminació del diner anònim, però amb una xarxa monetària telemàtica no en mans d'una justícia independent, sinó en mans dels bancs, amb la qual cosa es concretaria una autèntica tirania telemàtica, on l'individu que protesti pot ser desposseït arbitràriament de tota la seva capacitat de compra.
Us oferim dues entrevistes que informen de la tasca perseverant de Martin Armstrong. Aprofitem aquesta excel·lent tasca, per reivindicar un Sistema General que s'instauri una economia al servei de les persones i dels pobles, allunyada tant de la tirania telemàtica, com del (anti)sistema corrupte i irresponsable que ha imperat durant 4300 anys.
Equip del Centre d'Estudis Joan Bardina.
Dimecres, 1 de juliol del 2015.
La Vanguardia. Dijous, 25 de juny del 2015. La Contra.
Martin Armstrong, consultor financer independent.
«A l’octubre tindrem crisi del deute dels governs».
Històries escabroses.
Entre whisky i whisky m’explica la seva història, que vaig poder conèixer al magnífic documental El visionari, de Marcus Vetter, que es va emetre al DocsBarcelona i que explica amb rigor, dades i testimonis com el seu model de predicció econòmica el va portar a assessorar governs i inversors internacionals, com els banquers més poderosos de Nova York el van intentar enfonsar acusant-lo d’haver estafat 3.000 milions de dòlars, i com la CIA va intentar apoderar-se del seu sistema per evitar que fes públic l’esquema piramidal en què s’ha basat el deute mundial durant dècades. Fa anys que Armstrong prediu que l’1 d’octubre del 2015 hi haurà una crisi del deute que sacsejarà l’economia mundial.
Martin Armstrong. Foto: Inma Sainz de Baranda.
-Als 15 anys vostè ja era milionari.-
-Vaig fer diners comprant i venent monedes antigues. Als 23 ja publicava prediccions sobre el mercat de l'or assessorant inversors i fins i tot bancs suïssos.-
-Va desenvolupar un model econòmic que prova matemàticament l'existència de cicles en l'economia.-
-M’interessava molt el perquè del cicle de pujades i caigudes als mercats. Vaig estudiar enginyeria informàtica i intel·ligència artificial i vaig crear (1972) un programa que relacionava diferents camps, dades econòmiques, amb la meva gran passió, la història. El programa analitzava una gran base de dades a la recerca d’un patró que expliqués aquests vaivens de l’economia mundial.-
-I el va trobar.-
-Vaig observar que als pànics financers, des del 1683 fins al 1907, els separava una mitjana de 3.141 dies (8,6 anys), el número pi multiplicat per mil. I així va sorgir el meu codi, que no només prediu la caiguda de les economies, també prediu guerres i canvis polítics.-
-Es va convertir en l’assessor més requerit del món.-
El 1983 vaig fundar el Princeton Economics Group, i vaig continuar creixent amb delegacions a tots els mercats del món. Molts governs van sol·licitar els meus serveis, però no necessàriament feien el que els recomanava.-
-Va predir el crac del 1987, el col·lapse del Nikkei (1989) i el col·lapse financer de Rússia (1998) trenta dies abans que passés.-
-Tot està interconnectat: si per exemple algú decideix envair un país, abans es produeixen moviments grans de diners. Quan el London Financial Times va publicar en portada la predicció que vaig fer de la caiguda financera a Rússia, la CIA em va voler comprar el programa, però em vaig negar perquè no el volien per ajudar la gent, sinó per gestionar el poder.-
-No crec que es rendissin tan fàcilment.-
-Sóc bon programador, tots els meus ordinadors estaven interconnectats: si en un hi havia una interferència, el sistema deixava de funcionar.-
-El van convidar a formar part d’un grup de banquers poderosos.-
-Sí, el Club de Nova York d’inversors, gent que estava en fons de risc. No vaig voler formar part del seu sistema de vida. Jo ja volava en primera, ja dormia als millors hotels, tenia una casa magnífica... A partir d’un nivell és impossible viure amb més luxe i gastar més, llavors guanyar diners es converteix en el joc de Monopoly, es compren i es venen companyies. No vaig voler traspassar aquesta línia.-
-Una qüestió ètica?-
-Abans el banc es cuidava del client, es creaven empreses que generaven llocs de treball. Els crèdits són per a això. Avui tots funcionen com bancs de transacció, no els importes res, et deixen diners i li venen el deute a un altre.-
-Li van castigar la genialitat amb onze anys de presó.-
-El 1999 vaig avisar Amada Corporation, un client japonès important del sector del metall, que el club d’intocables –Goldman Sachs i un grup de bancs d’inversió– manipularien el preu del mercat del metall.-
-Ho va deduir el seu ordinador?-
-Sí, i això li va suposar pèrdues grans i inesperades, al club. La reacció va ser acusar-me de frau i vaig ser demandat per conspiració amb dos empleats del Republic Bank of New York.-
-El van condemnar.-
-Jo enregistrava totes les converses per demostrar que la meva feina era legal, però la jutgessa no va admetre aquests enregistraments com a proves d’innocència. Increïblement, va nomenar un alt executiu de Goldman Sachs com a administrador de la meva societat. El 2001 el Republic Bank of New York (ja HSBC) va ser declarat culpable de frau i obligat a restituir danys i perjudicis arran de comprovar que no existia tal frau.-
-I per què no el van deixar anar?-
-A l’HSBC, membre del club, no li interessava que parlés. A més, la CIA volia el meu poderós programa i jo continuava sense lliurar-l’hi. Després dels set anys, em van empresonar cinc anys més per desacatament a l’autoritat.-
-Com va acabar, tot això?-
-Vaig tenir sort, el meu cas va arribar al Tribunal Suprem i em van deixar en llibertat (2011). Els bancs han hagut de pagar 5.700 milions de dòlars en multes per actes criminals, els que jo vaig començar a denunciar el 1999.-
-Què va aprendre a la presó?-
-A no rendir-me, i no me’n penedeixo. Ara pretenia retirar-me, però els meus clients han tornat perquè saben que no sóc part de la política ni dels banquers. Al setembre penjaré el meu programa a internet perquè estigui a disposició de tothom de manera gratuïta i espero que ajudi a fer canvis polítics.-
-Quines són avui les seves prediccions?-
-L’octubre d’aquest any començarà una crisi del deute dels governs que assolirà el punt àlgid el 2017, i aquests es veuran forçats a ser més agressius amb els ciutadans per mantenir el seu poder, amb més impostos i suprimint en la mesura del que sigui possible el dret de vot.-
-Quina és la seva esperança?-
-Que els ciutadans prenguin consciència de com es redueixen els seus drets, ja ens estan preparant per eliminar la moneda i perquè funcionem electrònicament a través dels bancs i, així, no tinguem capacitat de maniobra.-
Ima Sanchís.
Die Welt. Dijous, 7 de maig del 2015.
Es produirà un gran crash.
Martin Armstrong va pronosticar la crisi, actuant com a vident i estrella dels mercats financers. Després va passar a la presó sense judici, ara està ajustant els seus comptes i pronostica que ve crash amb data i tot.
Per Nando Sommerfeldt, Holger Zschäpitz.
L'analista Martin Armstrong s'atreveix amb models informàtics a fer declaracions precises sobre la caiguda de les borses. Foto: Steffen Roth.
La caiguda de Roma li va costar a Martin Armstrong al voltant de 100 milions de dòlars. Tot aquests diners ha passat per les seves mans en un període d'uns 30 anys, per establir les causes de la caiguda econòmica de l'imperi romà. A ell li interessava establir amb quina rapidesa s'havia produït realment al final. Per això va haver de localitzar i comprar totes les monedes disponibles. Ell creia poder descobrir la velocitat de la caiguda de Roma sobre la base de la disminució del contingut d'or de les monedes.
Armstrong és un home que vol saber les coses amb exactitud, i per a això no escatima cap esforç ni despesa. Ha desenvolupat el «Codi Pi», que molts experts encara avui consideren una mena de fórmula mundial. Ell mostra com funciona l'economia mundial i manifesta l'etern alternar de les economies.
I realment Armstrong ja ha pronosticat la crisi amb l'exactitud d'un dia. Així va pronosticar el «dilluns Negre» de tardor de 1987, la primera caiguda de les borses des de la Segona Guerra Mundial. En aquella ocasió l'Índex Dow-Jones va patir una pèrdua del 22 per cent, la més elevada de la seva història en un sol dia. Armstrong també va anunciar amb tota precisió la caiguda de l'índex Nikkei de 1989 i la crisi russa de 1998.
En un passat més recent també ha estat excepcionalment encertat. Ja en 2012 va preanunciar que la banca nacional suïssa no podria acoblar el franc l'euro per molt temps i amb això va enfrontar-se al mercat de capitals. La seva predicció es va convertir en realitat l'inici d'aquest any.
Aquestes crisis van ser previstes per Martin Armstrong:
Dilluns Negre. Índex Dow Jones en punts. Gener 1987 -> gener 1989. Foto: Infografik Die Welt.
La primera caiguda de la borsa després de la Segona Guerra Mundial va ser el Dilluns Negre, en el qual el Dow-Jones va perdre en el curs d'un dia gairebé un quart del seu valor. En la història de les finances va passar a anomenar-se Dilluns Negre.
Punt més alt del Nikkei. Índex en punts. Gener 1989 -> gener 1991. Foto: Infografik Die Welt.
Des del pic de 1990 fins avui el Nikkei no ha tornat a recuperar-se.
Crisi russa. Índex RTS en punts. Juny 1997 -> juny 1999. Foto: Infografik Die Welt.
L'índex indicador rus RTS (Russian Trading System) va caure amb força a la segona meitat dels anys '90.
Potser això va passar també amb la col·lecció de monedes romanes. Formava part d'un dels bancs de dades econòmiques mundials complets. Juntament amb un exèrcit de centenars de col·laboradors Armstrong va recollir informació dels passats 6.000 anys.
La seva fórmula mundial, amb la qual va fer milions, va despertar cobdícies i va portar a un dels escàndols financers més misteriosos de la història de l'economia. De manera absolutament sorprenent va ser incriminat d'haver estafat als seus clients centenars de milions de dòlars per mitjà d'un sistema de bola de neu. Va perdre dotze anys de la seva vida darrere de les reixes sense haver estat mai sentenciat.
Sobre les circumstàncies del seu empresonament hi ha diferents versions. Així l'autoritat borsària americana SEC parla d'un cas de culpabilitat confessada per part d'Armstrong, confessió que ell hauria fet després de set anys dels fets. El mateix Armstrong es considera un innocent, que ha hagut de purgar 12 anys a la presó sense proves convincents ni condemna.
El seu historial amb la fórmula mundial i el seu misteriós empresonament són tan espectaculars, que el director de cinema documental alemany Marcus Vetter va fer una pel·lícula de la seva història. La cinta «The Forecaster» («El visionari») arribarà als cinemes alemanys el 7 de maig. Prèviament aquest home de 66 anys fa una ullada a la seva vida, la seva fórmula, i els seus enemics. I dóna la data per al proper crash.
Die Welt: Inversors d'èxit, com Warren Buffet, George Soros o també Bill Gross són llegendes. No obstant, només nois dolents com Nick Leeson, Jordan Belfort o naturalment Gordon Gekko s'han convertit en estrelles de cinema. Ara arriba al cinema vostè i la seva història, És també vostè un noi dolent?
Martin Armstrong: No. D'altra banda mai vam tenir problemes amb Nick. Ell ens ha pagat sempre. Jo puc però explicar algunes coses sobre ell i la seva alegre relació amb els bancs. Els banquers necessiten aquests mals aïllats, per apartar de si les malifetes. Mentre jo tinc diversos informes de banquers i no fa gaire els vaig preguntar si és físicament possible no saber on ha desaparegut un bilió de dòlars.
Die Welt: I quina va ser la resposta?
Armstrong: Una riallada. Però la pregunta era seriosa. Finalment, els banquers com Goldman Sachs afirmen repetidament: «Hem perdut 8 bilions de dòlars. No tenim ni idea d'on estan els diners.» Això és una bajanada. La veritat és que finalment no hi ha hagut cap cop de mà bancari.
Die Welt: No obstant això, vostè va ser tractat com una assaltant de bancs, i va estar dotze anys a la presó.
Armstrong: Sí, però em vaig trobar a la presó. Mai vaig ser sentenciat. El tribunal sostenia que jo havia fet alguna cosa il·legal i jo vaig dir que no.
Die Welt: No va ser mai sentenciat i no obstant això no va obtenir l'alliberament durant anys. Com pot ser això?
Armstrong: Jo ho diria un empat a la mexicana. Hi havia un conflicte en el qual cap de les dues parts podia guanyar. El legislador volia la meva informació i jo em vaig negar a donar-la. Per tant, senzillament em van mantenir pres, sense cap altra base.
Die Welt: A vostè se'l va acusar d'haver estafat als seus clients de més de 700 milions d'euros pel sistema de la bola de neu.
Armstrong: Sí, però això és mentida. El meu banc -com fan molts bancs- de la nit al dia es va apoderar dels meus diners. I al matí següent no el va tornar a les nostres comptes. Havien desaparegut. No hem perpetrat cap sistema de la bola de neu. El banc ens va estafar. Es va quedar els diners.
Die Welt: Què va passar aleshores?
Armstrong: Vam voler querellar-nos i vam interposar un procediment judicial d'urgència. No obstant això el govern s'hi va oposar. Així va protegir al banc i a mi em va incriminar.
Die Welt: No li sembla una paradoxa que ni un sol banquer hagi acabat a la presó per les maniobres de la crisi financera, ¿i vostè hagi passat dotze anys després a les reixes?
Armstrong: No es tracta d'una paradoxa. És lògic. Finalment els bancs treballen colze a colze amb els governs. Tenen la comesa de col·locar el deute de l'estat. Aquest és el problema central. Ells inflen cada dia una mica més el món. L'estreta relació entre política i bancs és el problema central de la nostra economia. Es recolzen mútuament.
Die Welt: Bear Stearns i Lehman van ser passats a ganivet.
Armstrong: És veritat. A Washington no es va oblidar que Bear Stearns el 1998 es negués a participar en el salvament dels Hedgefunds (fons off-shore) LTCM. I Lehman era un dels majors competidors del banc Goldman Sachs proper al govern. El ministre de finances Hank Paulson li ha tret d'enmig un competidor a la seva antiga empresa.
Die Welt: Els teòrics de la conspiració no podrien explicar-ho millor.
Armstrong: És la veritat. L'estreta relació entre política i el club dels banquers és la raó per la qual he donat el vistiplau a la pel·lícula.
Die Welt: El Wall Street Journal en els anys 80 escrivia que les persones que creuen que parlar costa poc, no han parlat mai amb Martin Armstrong. Llavors vostè cobrava com a consultor uns honoraris de 30 dòlars per minut. Què cobra avui?
Armstrong: El negoci va bé. Només puc dir això.
Die Welt: Suposadament vostè ha trobat la fórmula mundial i és una altra vegada un home sol·licitat, que adverteix contra el gran col·lapse del deute. Té també una solució per a aquest problema?
Armstrong: Hem de transformar aquest deute en capital productiu. En el cas d'empreses excessivament endeutades, els deutes han de ser canviats en participacions en les empreses. Els creditors d'una empresa insolvent en són els imprevistos propietaris. Per això mateix han de responsabilitzar-se dels deutes davant l'estat.
Die Welt: ¿Per quin títol de propietat voldria canviar els deutes estatals? I en aquest cas els tenidors de deute federal ¿obtenen participacions en la cancelleria federal o en altres propietats de l'estat com a empreses públiques?
Armstrong: En el meu model els creditors no reben cap pagament fix d'interessos de l'estat alemany. Els diners més aviat flueixen en inversions productives, en empreses que creen llocs de treball.
Die Welt: Sona a gran capitalisme d'estat, en el qual els buròcrates inverteixen diners en qualsevol empresa.
Armstrong: Si us plau! Els cupons que els creditors alemanys reben pels seus emprèstits a l'estat poden ser canviats en participacions en empreses de la seva elecció. D'aquesta manera hi ha molt capital a disposició amb el qual es finança l'empresariat privat i es dinamitza el creixement.
Die Welt: O un sistema de propietat popular orquestrat per l'estat.
Armstrong: No m'agrada cap sistema d'empresariat estatal. Han de ser empreses exclusivament privades. Els estats no creen res, no produeixen res. Les administracions no estan en condicions de dur a terme cap acció intel·ligent, ni tan sols un distribuïdor automàtic de xiclet.
Die Welt: Com diu?
Armstrong: Els estats no són capaços ni tan sols de pagar els seus deutes.
Die Welt: Per què haurien de pagar els seus deutes dels estats, quan ells, al contrari del que passa amb els subjectes econòmics, viuen eternament?
Armstrong: Perquè el sistema simplement no funciona. Com ja he dit, les administracions no produeixen absolutament res, no estan en condicions de dirigir les coses de manera eficient. Com a mitjà d'elecció les administracions segueixen augmentant els impostos, per poder atendre deutes cada vegada més alts.
Die Welt: Quin canvi polític preconitza?
Armstrong: La política no aprèn dels seus errors. Ja Marx o Keynes deien que les administracions han d'enfrontar i engreixar les vicissituds de la vida econòmica. Però això no funciona. El cicle venç sempre. Això pertany a la naturalesa humana. Això ho he descobert en les meves investigacions històriques.
Die Welt: Però si tots els actors coneixen la fórmula mundial i actuen en contra del cicle, llavors la fórmula perd el seu valor.
Armstrong: El cicle no morirà mai. Fins i tot quan se'ls diu als nens que no toquin el foc, cada nen desitja fer la seva pròpia experiència. Això mateix és el que passa amb els actors econòmics adults.
Die Welt: Com hauríem d'emprar els nostres diners en la present situació?
Armstrong: El millor és seguir el cicle, en lloc d'intentar lluitar contra ell. Estar sempre quan va cap amunt, i quan ha arribat al punt més alt retirar-se.
Die Welt: És més fàcil de dir que de fer. En concret ¿què hauríem de fer?
Armstrong: Actualment en tot cas allunyar-nos del deute de l'estat, està desesperadament sobrevalorat. Aquí arribarà el gran crash. El meu model anuncia el crash per a l'1 d'octubre.
Die Welt: Però les accions estan encara en bona salut, sobretot la Dax.
Armstrong: Molts inversors segueixen especulant sobre l'enfonsament de l'euro. Compren accions alemanyes o deute federal perquè saben que aquestes inversions en cas de dubte es cotitzen en marcs alemanys forts i no en monedes febles. I la probabilitat d'un daltabaix de l'euro és molt alta.
Die Welt: ¿Pot donar una aproximació més exacta?
Armstrong: Jo diria que el risc de caiguda és del 90%. Tot el projecte està absolutament mal muntat. Perquè l'euro tingui una probabilitat enfront del dòlar s'havia d'haver treballat des del principi sobre un mercat de deute unificat. Les grans empreses d'inversions volen invertir els seus centenars de bilions en emprèstits estatals en euros unificats i no en emprèstits federals o en títols de deute italians.
Die Welt: Està vostè per una unificació del deute?
Armstrong: Poden prendre als EUA com a model. Allà Alexander Hamilton des del principi ha ajuntat els deutes estatals dels estats federals en un emprèstit únic: més tard els estats federals van passar a dependre de si mateixos. Havien d'assumir els seus deutes i ser responsables. Si només Califòrnia va a la fallida, el dòlar ni el sistema bancari USA no s'arruïnen. Precisament és el sistema americà que hem suggerit a la Comissió Europea, que ens va demanar consell per a la introducció de l'euro. El deute unificat és la columna vertebral per establir la base d'un projecte de l'euro com a sistema monetari de la comunitat.
Die Welt: Quina va ser la resposta?
Armstrong: Se'ns va dir que no era políticament factible, que havia de començar primer amb l'euro i més endavant regular el tema dels deutes. Per tant també el Bundesbank estava en contra de l'euro i seguia passant-nos contínuament informació fiable.
Die Welt: ¿El Bundesbank ha vist l'error del naixement de l'euro?
Armstrong: En qualsevol cas va ser un error el no haver dotat a l'euro amb els emprèstits comuns. Per això avui dia el sistema bancari europeu és tan inestable. Les institucions no poden comprar paper segur i uniforme, sinó que han comprat paper grec, italià o espanyol, i quan un estat s'ha trobat amb problemes també els bancs han trontollat. Si s'haguessin constituït reserves conjuntes amb emprèstits unificats, l'eurozona es trobaria avui molt millor. Ara tenim aquest terrible entramat de problemes estatals i fracassos bancaris.
Die Welt: El president del Bundesbank Jens Weidmann manifesta avui la necessitat de trencar el cercle diabòlic entre els bancs i els estats.
Armstrong: És massa tard. Tot el sistema acabarà col·lapsant tard o d'hora.
Die Welt: Quan serà el col·lapse?
Armstrong: L'economia de l'eurozona es troba malgrat tots els càlculs encara en recessió, fins i tot en els EUA vivim a penes una petita recuperació després de la crisi financera de 2008. Hi ha encara moltes oficines buides. La recuperació dels mercats accionarials tot just encobreixen la situació de l'economia. Tots volen assegurar els seus diners.
Die Welt: ¿I ara què?
Armstrong: Ja no hi ha un lloc on es pugui posar els diners amb bona seguretat. Potser en EUA, després que rebenti la bombolla del deute de l'estat, es doni una altra vegada la possibilitat de pujar, després d'un replantejament de les accions. Però també llavors en qualsevol moment arribarà al final.
Die Welt: Què diu el seu model?
Armstrong: El gran crash arribarà el 2017 o 2018.
