Us informem d'una notícia que ha estat silenciada en els mitjans d'informació del Canadà, consistent en una sentència que podria obligar al Banc del Canadà a emetre i lliurar diners a l'estat canadenc sense interès, sentència que ha estat recorreguda davant la Cort Suprema canadenca.
Cal esclarir que prestar diners amb interès al govern d'un estat suposa que aquest estat s'endeutarà cada cop més, fins assolir la seva ruïna i la dels seus ciutadans, doncs els interessos no es poden tornar perquè són diners que no existeixen i no es poden inventar. Però prestar sense interès al govern d'un estat tampoc és sustentable a la llarga, doncs un estat no és una empresa que doni beneficis i el capital del préstec és gastat pel govern en bens i serveis dels ciutadans.
Des del Centre d'Estudis Joan Bardina, reivindiquem que la capacitat d'inventar i desinventar diner sigui de titularitat comunitària, a fi de permetre que les institucions públiques puguin aportar aquests bens i serveis als seus ciutadans sense que les institucions s'endeutin.
Aquesta capacitat d'inventar i desinventar diner només pot ser gestionada amb eficiència i sense crear inflació si el diner és exclusivament nominatiu, amb la qual cosa es pot tenir un coneixement exhaustiu de l'economia de la societat, mitjançant una xarxa, o un sistema de xarxes monetàries telemàtiques comunitàries.
El Banc Central de Canadà podria recuperar la seva capacitat d'emetre i lliurar diners a l'estat sense la banca privada com a intermediària: un revolucionari cas judicial silenciat en els mitjans.
Informe Still núm 351, 1 de febrer de 2015: «el 26 de gener de 2015, a Toronto, Canadà, 3 jutges van dictar una sentència històrica en el cas COMER (Committee on Monetary and Economic Reform) contra el banc de Canadà. S'espera que la sentència tingui importants repercussions sobre els bancs centrals de tot el món. Lamentablement, el govern de Canadà ha exigit als grans mitjans de Canadà que no cobreixin aquest cas judicial pel fet que colpeja directe al cor del sistema de diners basat en deute, segons el conegut advocat constitucionalista Rocco Galati».
Espanya | César Pérez Navarro - Tercera Informació1 | 2015.02.25.
Veure el vídeo «Good News from Canada».
El Bank of Canada, fundat el 1934, és el banc emissor de la moneda nacional, el dòlar canadenc, amb seu a Ottawa. A diferència del sistema de la Reserva Federal -Federal Reserve System (FED)- o Banc Central dels Estats Units, és de caràcter públic des de la seva nacionalització el 1938 com a resposta a la Gran Depressió després del crac de la Borsa de Nova York de 1929.
El Banc Central de Canadà emet moneda com la Reserva Federal o el Banc Central Europeu (BCE), però a diferència d'aquests, que el presten a entitats financeres privades amb un interès de l'1% (http://www.vnavarro.org/?p=11377) o fins i tot menor, el qual lliurava directament a l'estat de Canadà abans de 1974, tant a governs nacionals, provincials o locals sense interès per a la seva redistribució, encara que mantenint una inflació baixa i estable. El Banc Central Canadenca evitava així a la banca privada com a intermediari comprador de deute públic al 5%, al 6% i fins i tot al 7,3% (http://www.attac.es/2015/01/22/cronologia-de-la-deuda-publica-griega-la-banca-siempre-gana/) contra els estats.
«Segons els seguidors del patró or, tota aquesta creació de diners lliure de deute donaria lloc a una inflació massiva. Doncs no» (http://www.guerrillatranslation.es/2014/05/21/el-dinero-que-la-banca-crea-de-la-nada/).
El 1974, el govern canadenc va decidir acabar amb l'emissió de diners sense deute, i va començar a demanar prestat emetent bons tal com avui fan els estats europeus, que són comprats per bancs privats. El deute públic de Canadà era de 18.000 milions de dòlars en 1974, però en només tres anys (1977) es va disparar un 3.000%, fins a 588.000 milions de dòlars. Actualment, el deute del Canadà puja a 734.000 milions, és a dir, gairebé el 33% del seu PIB (el deute públic a Espanya ja se situa gairebé en el 100% del PIB). Això vol dir que l'estat canadenc va gastar gairebé 18.000 milions del seu pressupost nacional a pagar els interessos d'aquest deute, i un increment accelerat del deute públic, comporta -com en altres estats- un risc d'efecte conegut com bola de neu: els costos pel pagament del deute redunden en un endeutament encara més gran.
La part dedicada al pagament d'interessos del deute públic d'Espanya (http://www.datosmacro.com/deuda/espana) va suposar 38.590 milions el 2013 i 36.590 milions d'euros el 2014, és a dir, una quarta part de tot el pressupost estatal.
La banca privada ha trobat en els estats un negoci perfecte, però des de finals de gener de 2015 tremola mentre els mitjans de comunicació callen.
«Un cas revolucionari per als canadencs...».
El 26 de gener de 2015, a Toronto, Canadà, 3 jutges van dictar una sentència històrica en el cas COMER (http://www.comer.org/) (Committee on Monetary and Economic Reform) contra el banc de Canadà. L'última apel·lació en nom de la corona perquè el cas sigui desestimat va ser rebutjada per tres jutges en la Cort Federal a Toronto. El Govern Federal té ara 60 dies per apel·lar la decisió davant la Cort Suprema, i s'espera que la sentència tingui importants repercussions sobre els bancs centrals de tot el món. Lamentablement, el govern de Canadà ha exigit als grans mitjans de Canadà que no cobreixin aquest cas judicial pel fet que colpeja directe al cor del sistema de diners basat en deute, segons el conegut advocat constitucionalista Rocco Galati (http://en.wikipedia.org/wiki/Rocco_Galati).
Un article publicat el 11 de febrer i escrit per Chris Powell, secretari de GATA sota el titular A Canadà també, clam perquè els bancs treguin els seus negocis del govern (http://news.goldseek.com/GATA/1423667220.php), cita Oliver Heydorn per desentranyar com funciona el sistema de deute internacional impulsat des de diversos organismes i bancs;
«La demanda desafia els sistemes monetaris i bancaris del país argumentant que la llei habilitant del Banc Central canadenc l'autoritza a crear i prestar diners sense interessos a les agències governamentals, passant per alt el sistema bancari comercial, i que ha de començar a finançar al govern d'aquesta forma».
M. Oliver Heydorn (Institut Douglas Clifford Hugh) exposa la filosofia política i econòmica de crèdit Social: «El Banc de pagaments internacionals, el fòrum d'estabilitat financera i el Fons Monetari Internacional es van crear amb la intenció conscient de mantenir a les nacions més pobres en el seu lloc, i ara s'ha ampliat a totes les Nacions en què aquestes institucions financeres en gran mesura reemplacen amb èxit als governs i l'ordre constitucional a països com Canadà, sobre el qual exerceixen el control financer de l'estat. Les reunions de les BIS i Consell d'estabilitat financera (successor del FSF), els seves dietes, les seves discussions i les seves deliberacions són secretes i no estan disponibles ni responen davant el Parlament, el poder executiu, ni el públic canadenc, tot i que les polítiques del Banc de Canadà emanen directament d'aquestes reunions. Aquestes organitzacions són entitats estrangeres, essencialment privades i controlen el sistema bancari i les polítiques socioeconòmiques del Canadà».
Veure el vídeo «Update COMER VS BOC».
L'article complet de M. Oliver Heydorn es recull al web Global Research (http://www.globalresearch.ca/the-case-to-reinstate-the-bank-of-canada/5430132) el passat 7 de febrer. En el mateix s'expliquen alguns dels detalls de la demanda i la situació actual del cas;
El cas de «restitució» del Banc del Canadà2.
Hi ha un cas legal molt interessant que s'està desenvolupant al Canadà en aquest moment. William Krehm, Anne Emmett i COMER (Comitè per a la reforma econòmica i monetària: http://www.comer.org/), va presentar una demanda de 12 de desembre de 2011 al Tribunal Federal per intentar forçar una restauració del Banc de Canadà als propòsits del seu mandat. En essència, volen que el Banc de Canadà tingui la capacitat d'oferir préstecs sense interès als governs federals, provincials i municipals, en les condicions previstes en la llei del Banc de Canadà.
Aquests diners s'utilitzarien per finançar la despesa pública cada vegada que hi ha un dèficit pressupostari. Pel que sembla, el govern federal l'ha utilitzat per endeutar-se sense interès (almenys en certa mesura) el Banc de Canadà fins a 1974. En l'actualitat, els governs demanaven prestat tots els diners necessaris (a part dels bons que poden vendre al públic) dels bancs privats amb un tipus d'interès.
Els canadencs estan aclaparats econòmicament pels càrrecs de servei del deute resultants perquè el Banc del Canadà no fa ús de les seves prerrogatives en interès del públic canadenc. El cas està sent processat per Rocco Galati, que és àmpliament considerat com a advocat constitucional superior de Canadà. La naturalesa de la demanda ha estat explicada en http://www.pressfortruth.ca en els següents termes:
«DOS CANADENCS I UN ANALISTA ECONÒMIC CANADENC ENFRONT DELS PODERS FINANCERS GLOBALS AL TRIBUNAL FEDERAL CANADENC. ELS CANADENCS ADVOQUEN PER LES DECLARACIONS QUE RESTAUREN L'ÚS DEL BANC DE CANADÀ EN BENEFICI DELS CANADENCS I RETIRIN EL CONTROL DE LES ENTITATS INTERNACIONALS PRIVADES ELS INTERESSOS I DIRECTIVES DELS QUALS ES COL·LOQUEN PER SOBRE DELS INTERESSOS DELS CANADENCS I LA PRIMACIA DE LA CONSTITUCIÓ DE CANADÀ».
L'advocat constitucional canadenc, Rocco Galati, en nom dels canadencs William Krehm i Ann Emmett i COMER (Comissió per a la reforma econòmica i monetària) va presentar el 12 de desembre de 2011 una acció en la Cort Federal, per restaurar l'ús del Banc de Canadà al seu propòsit original, mitjançant l'exercici del seu deure legal públic i responsabilitat. Això inclou préstecs lliures d'interès als governs federals/provincials/municipals per a les despeses de «capital humà» (educació, salut i altres serveis socials) i les despeses d'infraestructura. L'acció també desafia constitucionalment els fal·laços mètodes comptables del govern en la seva presentació del pressupost, perquè no calcula ni revela els veritables i totals ingressos de la nació abans de transferir posteriorment «crèdits d'impostos» a les corporacions i altres contribuents. Els demandants afirmen que des de 1974 ha estat una diapositiva gradual però estan segurs que en realitat la política monetària i financera el Banc del Canadà i del Canadà són dictades pels bancs privats estrangers i els interessos financers, contrariant a la llei del Banc de Canadà.
Els demandants de l'estat sostenen que el Banc dels establiments internacionals (BIS), el fòrum d'estabilitat financera (FEF) i el Fons Monetari Internacional (FMI) van ser creats amb la intenció conscient de mantenir a les nacions més pobres al seu lloc, i ara aquesta estratègia s'ha ampliat a totes les Nacions en què aquestes institucions financeres van aconseguir dominar en gran part als governs a través d'ordres constitucionals en països com Canadà, sobre els quals exerceixen control financer. Les reunions de les BIS i Consell d'estabilitat financera (successor del FSF), les seves dietes, les seves discussions i les seves deliberacions són secretes i no estan disponibles ni responen davant el Parlament, el poder executiu, ni el públic canadenc, tot i que les polítiques del Banc de Canadà emanen directament d'aquestes reunions. Aquestes organitzacions són entitats estrangeres, essencialment privades i controlen el sistema bancari i les polítiques socioeconòmiques del Canadà.
Els demandants afirmen que els acusats (funcionaris) tenen involuntàriament i/o deliberadament, en divers grau, coneixement i intenció compromesos en una conspiració, juntament amb l'FMI, BIS, FSB, per retre la llei del Banc de Canadà així com la sobirania canadenca sobre la política socioeconòmica, monetària i financera, a més d'eludir l'estat sobirà de Canadà a través del seu Parlament per mitjà dels sistemes bancaris i financers. http://pressfortruth.ca/top-stories/case-reinstate-bank-canada/
En el 26 de gener de 2015, l'última apel·lació en nom de la corona perquè el cas sigui desestimat va ser rebutjada per tres jutges en la Cort Federal a Toronto. El Govern Federal té ara 60 dies per apel·lar la decisió davant la Cort Suprema. CF. http://pressfortruth.ca/top-stories/case-reinstate-bank-canada/ Curiosament, tant el cas si mateix i com els esdeveniments que han ocorregut no estan sent coberts en absolut pels mitjans de comunicació. Mentre que altres casos portats pel Sr. Galati han rebut cobertura regularment a tot el país, aquest cas en particular, que ell creu que és probablement el cas més important fins ara, ha estat ignorat fins ara. Qüestionat sobre això, el Sr Galati dir que té una base ferma per creure que el govern canadenc ha sol·licitat o ordenar que els grans mitjans no cobreixin el cas (ell no podia divulgar les seves fonts), i que, segons ell, el govern controla els mitjans de comunicació fins a cert punt i en certes qüestions limitades. També ha afegit que no creu que al Canadà estiguem vivint en una democràcia. De fet, ja va afirmar el 1999 que hem entrat en una «dictadura silenciosa».
Pel que fa als seus mèrits, el Sr Galati dir que el cas té sòlids arguments legals i constitucionals i els seus clients haurien de guanyar. Si de debò guanyaran o no és una altra qüestió. Com el Sr. Galati ha reconegut: «no tots els casos són meritoris en la victòria del nostre sistema judicial». Des d'una perspectiva social del crèdit, l'estalvi de grans sumes de diners per als contribuents o la prevenció d'un augment en el deute públic del país mitjançant l'emissió de diners sense interessos des del Banc de Canadà, és sens dubte una bona cosa [1], però, una reforma del sistema no aborda el problema fonamental amb l'ordre financer i econòmic actual: l'absència crònica de poder adquisitiu del consumidor. El buit macroeconòmic entre preus i ingressos, que és causat principalment per com el veritable capital (màquines i equip) és finançat i com les seves despeses són explicades segons convencions existents, és la qüestió fonamental. En general, el sistema present tracta d'omplir el buit dels diners de deutes addicionals del sistema bancari privat sota la forma pública, corporativa, i de deutes del consumidor. En lloc d'aquests pal·liatius, un sistema del Crèdit Social ompliria el buit dels diners «sense deutes» i el distribuiria als consumidors, directament a través d'un dividend Nacional, i indirectament a través d'un Descompte Nacional a preus al detall. És crític que l'individu, el consumidor comú, sigui el beneficiari principal de qualsevol reforma monetària i tingui el control total sobre la política de crèdit dins el context d'un sistema financer que funciona correctament. En relació a aquest plet particular i com un aclariment addicional del punt, també caldria esmentar que concedir al govern el dret d'omplir el buit segons els seus objectius de la política (és a dir, emprant a la gent per a treballar en la producció pública), o, més àmpliament, concedir a l'estat l'únic dret de controlar l'oferta completa de diners, és del tot incompatible amb la filosofia política i social subjacent del Crèdit Social. Les institucions existeixen per servir als interessos dels individus, no a l'inrevés. És a dir, són els consumidors els que han de controlar la política financera, no el govern, l'estat o els bancs privats. No hi ha cap raó per «restaurar el dret a crear i emetre diners a l'estat» si l'estat, controla a continuació els efectes amb els quals el productor i el crèdit al consum han de ser emesos. Aquesta és la gran trampa dels reformadors monetaris, que preocupats, amb raó, per l'hegemonia de la banca privada, són feliços en la ignorància. Si -Déu no ho vulgui- els reformadors es surten amb la seva, i l'estat obté el control monopolista sobre l'oferta de diners, crec que trobaran amb horror que les mateixes persones que exerceixen un gran control sobre el sector privat i un sistema monetari parcialment descentralitzat serà en complet control de l'estat.
El monopoli és el nom del joc; no serem «idiotes útils». [...]
L'epíleg de l'article continua aquí: http://www.globalresearch.ca/the-case-to-reinstate-the-bank-of-canada/5430132
Des de Tercera Informació no hem trobat notícia o article d'opinió sobre este assumpte, i en anglès són escassíssimes les referències al cas del Committee on Monetary and Economic Reform contra el Banc de Canadà, tot i que és conduït pel prestigiós advocat especialitzat en lleis constitucionals Rocco Galati. D'acabar en bon port, parlem d'un antecedent que col·locaria en escac l'estratègia de control de la banca i altres institucions financeres a través del deute i contra la sobirania popular des dels estats.
Notes:
1 Twitter de l'autor: @diseccionandoel
2 Traducció de l'anglès al castellà: Tercera Informació.
