Un amic de llengua castellana comentava amb estranyesa del perquè molts catalans volíem que la nostra nació tingui un estat independent, a la qual cosa li vaig respondre: «Imagina't que els francesos obliguen a tu a abandonar la teva llengua i cultura castellanes, forçant-te a aprendre el francès, i fer-te dir que el francès és la teva llengua pròpia». Ho va entendre immediatament.
D'aquella resposta n'ha sortit una petita història de ficció, destinada a fer entendre a les persones d'altres pobles de la Península Ibèrica del perquè els catalans volem un estat propi, practicant aquest senzill exercici consistent en «si vols entendre a l'altre, posa't en el seu lloc».
Imaginem la Península Ibèrica ocupada pels francesos.
Resulta que tota la Península Ibèrica resta ocupada pels francesos després de les guerres napoleòniques. Una guerra que va acabar quan Napoleó va entrar a la ciutat de Cadis, un 11 de setembre del 1814, després de catorze mesos de setge.
Els ocupants francesos prohibeixen llavors les llengües ibèriques i imposen l'idioma francès com a llengua oficial a les escoles, les institucions polítiques, l'administració, la justícia, la cultura, l'exèrcit, etc. La premsa, la literatura i els llibres de text de la Península han d'escriure els seus continguts en francès. La censura tradueix o fa traduir als mateixos autors ibèrics els seus llibres a l'idioma gal, canviant els seus continguts per adaptar-los a la ideologia dominant de l'imperi, eliminant de la circulació totes les obres originals de les diferents llengües ibèriques, perquè així es perdi el rastre del seu veritable origen.
Els llibres d'història i les enciclopèdies novament publicades s'han d'adaptar a la nova realitat. La censura implícita o explícita ens dona a entendre que, en veritat, l'origen de la cultura de la Península Ibèrica va estar a França. Que francesos van ser els seus artistes, filòsofs, científics, polítics, exploradors, etc.
Després d'un període de temps d'ocupació i govern militar, mor Napoleó I i els francesos convoquen eleccions a les dues cambres de tot l'imperi. Els diputats de parla francesa són majoria en ambdues. S'elabora una Constitució de l'Imperi, els articles principals de la qual només es podrien modificar mitjançant una majoria qualificada i, a continuació, la convocatòria d'un referèndum decisori de tots els ciutadans de l'imperi. Es decideix llavors oferir un estatut d'autonomia a la Península Ibèrica, amb una presidència i un parlament autonòmics.
La constitució de l'imperi, en un dels seus primers articles, garanteix la indissoluble unitat de la pàtria imperial, sent avaladores les seves forces armades. Les seves tropes celebren, un cop l'any, el «Dia de la Francesitat», desfilant sota l'Arc de Triomf de París, amb el nou emperador saludant les diferents unitats, al costat dels seus ministres i els presidents de les autonomies que vulguin assistir.
A la cambra autonòmica ibèrica, els parlamentaris poden parlar en francès i en la resta d'idiomes de la Península. Els representants de la Península assisteixen a les sessions parlamentàries de les dues cambres del Parlament de París, on estan en minoria enfront de la resta de parlamentaris del conjunt de l'imperi.
Al Congrés de Diputats i al Senat francesos, només és oficial el francès, exceptuant un dia assenyalat a l'any en què, per una gran deferència i generositat per part de la majoria, els parlamentaris dels diferents territoris de parla no francesa poden parlar en els seus idiomes natius, facilitant, això sí, una traducció simultània de cada llengua ibèrica cap al francès, perquè els parlamentaris francesos nadius no hagin de molestar-se a escoltar una llengua que no senten com a seva. Si un parlamentari ibèric s'expressa en la seva llengua pròpia fora d'aquesta data, el president de la cambra li retira la paraula i fa desconnectar el so del micròfon.
Paral·lelament, l'Imperi francès en el seu conjunt ingressa a la Unió Europea. A les eleccions al Parlament Europeu, existeix una demarcació única per a l'Imperi francès, on els diputats dels territoris de la Península Ibèrica, una minoria reduïda del conjunt imperial francès, estan representats amb un nombre de diputats molt per sota d'altres estats europeus de població similar a la ibera. Un dels membres de la mesa del Parlament Europeu, un diputat ibèric «afrancesat», prohibeix repetidament l'ús i l'oficialitat de les llengües ibèriques a la cambra europea, afirmant que, amb l'idioma francès, aquests diputats ibèrics han de sentir-se més que orgullosos.
Hi ha polítics francesos que critiquen l'actitud dels pobles ibèrics quan defensen la seva llengua, cultura i nació natives, qualificant-la com «nacionalista», «provinciana», etcètera, mentre que de la defensa de la llengua, cultura i nació francesa la qualifiquen com una actitud normal de qualsevol ciutadà del imperi.
Mentrestant, a la Península, certs investigadors ibèrics descobreixen, mitjançant una tasca digna dels millors detectius que, dins d'allò que ha sobreviscut en la censura gala, en una bona part de la creació literària atribuïda com francesa, hi ha contradiccions i girs lingüístics suficients com per demostrar que moltes d'aquelles creacions, l'origen de les quals s'atribueix per aquell temps a l'Illa de França, són, en veritat, obres originàries dels diferents pobles de la Península, però traduïdes al francès. A més, descobreixen que el seu contingut i autoria s'han manipulat i tergiversat.
Curiosament, hi ha alguns intel·lectuals i artistes francesos, entre els quals es produeixen honroses excepcions, que s'escandalitzen per la publicació i difusió del resultat d'aquestes noves investigacions. Acostumats a que la seva cultura hagi assumit aquesta abundant creació ibèrica com a seva, es senten com si haguessin estat víctimes d'un furt, quan, en veritat, van ser els seus antecessors els usurpadors. Els qualificatius d'aquests intel·lectuals i artistes cap als investigadors ibèrics varien entre la condescendència i l'insult més descarat.
A més, es constata, en alguns exercicis pressupostaris, que els diferents pobles de la Península Ibèrica són contribuents nets a l'erari públic francès, i que reben molts menys diners dels que l'administració francesa recapta en els seus respectius territoris. Aquesta descoberta en sí no és un fet gens excepcional, perquè sempre que hi ha una metròpoli dominant d'un imperi i una colònia subjecte a l'anterior, la colònia aporta més recursos a la metròpoli que a l'inrevés. Més endavant, les balances fiscals no es donen a conèixer al públic per no despertar encara més el sentiment «nacionalista» ibèric.
Arriba un dia en què els diferents pobles de la Península Ibèrica es manifesten massivament per la independència, farts de la marginació, del mal tracte i l'espoli que les seves nacions han patit. Fan la demostració justament un 11 de setembre, que és l'aniversari del dia de la seva derrota decisiva a Cadis davant dels exèrcits napoleònics, convertida aquesta data en la seva celebració nacional. Els mitjans d'informació de l'Illa de França, al principi, silencien aquest acte públic.
Després d'una negociació infructuosa amb el president del Consell de Ministres francès, el president de la comunitat autònoma ibèrica decideix dissoldre la seva cambra autonòmica, convocant noves eleccions i proposant realitzar un referèndum a la següent legislatura, perquè els seus habitants decideixen si volen ser un estat independent o no.
El president del Consell de Ministres francès fa llavors declaracions en el sentit que un referèndum d'aquestes característiques es troba fora de la Constitució imperial francesa. Que fora d'aquesta Constitució no hi ha Unió Europea que valgui. Interpreta que un nou estat sorgit de l'Imperi francès no pot pertànyer a aquesta Unió. Amenaça de vetar l'ingrés del nou estat de la Península, si aquesta independència es produeix. A més, afirma que una Península Ibèrica independent és inviable econòmicament i que els seus habitants viurien en la major de les indigències.
Hi ha polítics «afrancesats» ibèrics que també es manifesten a la Península a favor de la seva pertinença a l'Imperi francès. Elogien, amb orgull, la germanor dels pobles francès i ibèric fruit de l'ocupació napoleònica, i adverteixen del perill de la divisió de la població de la Península Ibèrica entre independentistes ibèrics i «afrancesats».
No obstant això, hi ha altres polítics, independentistes ibèrics, que afirmen que una Península Ibèrica independent ha de ser un nou estat de la Unió Europea, en igualtat de condicions amb l'antic Imperi francès i amb la resta de nacions europees, amb les seves llengües natives oficials en el seu nou estat. Defensen que aquesta independència ha de produir-se de forma no violenta.
També debaten entre ells la conveniència o no de perllongar la cooficialitat de l'idioma francès en el seu territori. Uns argumenten que cal respectar les generacions de persones que han conviscut amb aquesta llengua oficial a la Península, amb la finalitat d'evitar una divisió social que pot frenar el procés d'emancipació peninsular. Altres responen que la llengua francesa no està en perill d'extinció, perquè pot continuar sent oficial en territori francès, mentre que les llengües peninsulars sí que estan en perill, si no disposen d'un àmbit geogràfic on l'ús de cadascuna d'elles és imprescindible.
Conclusió.
Fins aquí aquesta història, que pels catalans és profundament familiar i esclaridora. Aquest conte serveix per explicar que els membres de qualsevol nació volen ser ells mateixos i no uns altres. Però que volem ser nosaltres mateixos i no uns altres no vol dir que volem crear una nova relació de dependència, sinó que no volem que hi hagi nacions de primera: les metròpolis de cada imperi, i nacions de segona: les seves colònies. Tan senzill com que cada nació ha de ser lliure i ha de poder participar, amb veu pròpia i d'igual a igual, dins del projecte polític comú de cada continent, com que cada continent ha de participar, amb veu pròpia i d'igual a igual, dins del projecte polític comú del món sencer.
A Barcelona, diumenge, 2 de desembre del 2012.
Enllaços relacionats:
Kaissa Ould Braham: «La repressió del govern espanyol a Catalunya repercuteix a la Cabília».
La llengua, l’assignatura pendent dels amazics. Ara. Núria Vilà Coma.
Josep Jover: «El TC està per sota el Tribunal de Luxemburg».
Bardo Fassbender: «Si entenem Europa com una federació canviar una frontera interna no hauria de ser complicat».
Referèndum. Què passarà?
Kosovo no va violar el dret internacional quan va declarar la seva independència de Sèrbia.
Deulofeu i la pau.
Deulofeu no farà la nostra feina.
Suso del Toro: «El procés sobiranista és d'allò més modern de tot Europa».
Dolors Godoy i Rotllens: «Amb l’esperanto t’entenen a totes les nacions que hi ha al món».
Abel Montagut: «Amb l'esperanto parles amb l'altre des d'un pla d'igualtat».
El dret de lliure determinació dels pobles en els tractats internacionals i a l'Estat espanyol.
Pedro Ignacio Altamirano: «Volem proclamar la República andalusa aquest 2017».
Què passaria si tot el món féssim com els catalans?
Alexandre Deulofeu: «Com arribarem a la confederació universal?».
La piràmide política planetària.
9N, el got mig buit o el got mig ple.
Els reptes pendents d'Alexandre Deulofeu i les seves solucions segons Agustí Chalaux.
Els últims parlants. Com desapareix una llengua. La BBC blog de sociolingüística. Carles de Rosselló i Peralta.
Com evitar que desaparegui una llengua. Brauli Tamarit Tamarit.
Un estat, dues llengües vernacles.
Jordi Bilbeny: «Catalunya recobrarà la seva independència quan els catalans ho vulguem».
Jordi Bilbeny: «Estem patint una persecució intel·lectual».
Parlament d’En Jordi Bilbeny a la inauguració del 19è Simposi sobre la història censurada de Catalunya.
Per una sana memòria històrica. Dolors Marin Tuyà.
Dret a la nostra història. Sebastià Sardiné Torrentallé.
Agnotologia. Dolors Marin Tuyà.
En Cristòfor Colom i el respecte als indis. Jordi Bilbeny.
Cristòfor Colom i el respecte al coneixement. Jordi Bilbeny.
Luís Ulloa o l'historiador total. Jordi Bilbeny.
Jordi Bilbeny: «L'únic castellà que Cervantes va voler que passés com a icona mundial és un boig».
