Segons Alexandre Deulofeu (1903-1978), l'imperi espanyol, com tots els imperis, té data de caducitat. Aquest farmacèutic de Figueres, filòsof de la història i persona polifacètica, ens adverteix de la desintegració d'aquest vell imperi perquè, a continuació, les nacions que el formen, i que alhora així ho vulguin, passin a esdevenir estats independents dins la Unió Europea.
Des del punt de vista de la relació entre les seves nacions, l'Estat espanyol va començar sent una estructura federal que, amb la guerra de successió (1701-1715), va passar a esdevenir unitària, amb preeminència de la nació castellana per sobre de la resta, amb la sola excepció dels furs dels bascos i navarresos. Des de llavors, els catalans i altres pobles amb llengua pròpia han patit, encara amb major mesura, els intents d'eliminació de la seva llengua i cultura en favor de la llengua i cultura castellanes, fent la llengua castellana obligatòria i les altres prescindibles.
Durant la transició política espanyola posterior a la mort del tirà Francisco Franco, es va generar, de la mà de polítics com Lluís Maria Xirinacs (1932-2007), l’oportunitat de crear una estructura política confederal on totes les nacions estiguessin representades en peu d'igualtat dins les instàncies comunes de la confederació, i on totes les llengües i cultures estiguessin igualment defensades per aquesta. Les pressions, entre d'altres, procedents de l'estament militar hereu del franquisme van evitar aquesta solució.
Fent un exercici de política ficció, podem imaginar com podia haver estat aquesta solució a nivell estatal espanyol que probablement hagués satisfet les aspiracions dels pobles de les nacions no castellanes d'aquest mateix estat.
En una estructura confederal plurinacional, el conjunt de totes les llengües vernacles seria oficial a les institucions comunes d'aquest mateix estat. Les lleis estarien traduïdes a totes les seves llengües, sense excepció. Les cambres parlamentàries comunes tindrien un servei de traducció simultània permanent que permetria l'ús de qualsevol d'aquestes llengües. Traducció simultània que hauria de ser també habilitada en els processos judicials cada cop que fes falta.
Com que una part de la població és monolingüe castellana i la resta manté l'oficialitat i l'ús de com a mínim dues llengües, la castellana i la vernacla de cada lloc, per compensar aquesta situació, així com als territoris bilingües l'ensenyament inclou l'aprenentatge de com a mínim les dues llengües oficials, en els territoris monolingües se'ls hauria d'exigir als alumnes l'aprenentatge, com a mínim, d’una altra de les llengües oficials no castellanes de la confederació, a escollir entre totes les existents.
Els alumnes dels territoris monolingües castellans que han finalitzat els seus estudis es trobarien amb l'avantatge que podrien viatjar als territoris propis de la llengua no castellana que han escollit, participant de l'ànima cultural del poble que visiten. Fins i tot podrien quedar-se a viure i a treballar en aquests territoris plurilingües, acomplint amb el requisit del coneixement de la llengua vernacla. Això evidenciaria que el problema de la convivència entre nacions rau més en els pobles monolingües, sobretot de la nació predominant del seu estat conjunt, que en els pobles plurilingües.
Avui dia, amb l'ús de la TDT, totes les cadenes de televisió i de ràdio de tots els territoris de la confederació poden ser vistes i escoltades en qualsevol dels seus territoris, sigui quina sigui la seva llengua emprada. Això reforça l'aprenentatge i la pràctica de les llengües diferents a la castellana als alumnes dels territoris monolingües castellans, i manté el respecte i la protecció de les llengües no castellanes en els territoris monolingües, quan els habitants dels territoris plurilingües visiten terres de parla només castellana.
En les instàncies polítiques exteriors a la confederació, com el Consell d'Europa, la Unió Europea i l’ONU, la confederació, a proposta dels seus representants, faria oficials totes les seves llengües vernacles sense excepció.
Fent de la necessitat virtut, aquest nivell de protecció lingüística obligaria a crear un centre d'investigació i aplicació conjunt de sistemes de traducció simultània en tots els suports possibles, com a mínim entre totes les llengües pròpies de la confederació. Si es vol ser més ambiciós, aquest projecte de recerca s'hauria d'estendre a totes les llengües de l'àmbit continental o planetari, en continu perfeccionament.
El matrimoni format pels doctors en filologia i en medicina Josep Elías i Christiane Meulemans, seguidors del pare d'aquesta darrera, el professor Josef Meulemans, van estudiar i difondre una disciplina anomenada endolingüística, consistent en l'estudi i aprenentatge de les llengües agrupades per famílies, d'acord amb les seves lleis comunes. Aquesta parella va impartir un curs introductori a Barcelona, sent alumnes Agustí Chalaux i Lluís Maria Xirinacs. L'endolingüística pot ser útil tant en el desenvolupament d'aquest centre d'investigació com en l'ensenyament dels idiomes a nivell mundial.
Els Doctors Meulemans i Elías impartint classe d'Endolingüística. Foto del curs «Endolingüística, Metafísica Universal del Lenguaje» a la Casa del Lago, històric Castell de Chapultepec de Ciudad de México, gentilesa de la Doctora Christiane S. Meulemans, del Doctor Josep Elías i de la Fundació Doctor Josef Meulemans i RIAL.
L'esperantista Ricard S. Güell (1916-2008), que era visitant ocasional de l'antiga seu del Centre d'Estudis Joan Bardina al carrer dels Almogàvers de Barcelona, juntament amb altres joves esperantistes, ens recordava la següent anècdota:
El Mariscal Tito, en funcions de president i representant de Iugoslàvia, va adreçar-se a l'Assemblea General de l'ONU amb unes paraules com aquestes: «Jo sóc president d'un estat amb moltes llengües, però amb molt de gust faré aprovar una llei per establir l'esperanto oficial a tot el nostre estat, amb una condició: que un altre estat del món faci el mateix, per començar a establir d'aquesta forma relacions de cooperació entre nosaltres amb la voluntat d'estendre aquesta iniciativa». Malauradament, cap dels altres representants de l'assemblea va donar suport a la seva proposta.
Aquesta proposta esmentada reflecteix una altra de les solucions al nostre abast: adoptar una llengua que no sigui originàriament de ningú i esdevingui de tots, com l'esperanto o una llengua equivalent, fent-la oficial a tot el territori de la confederació, que alhora sigui cooficial amb la llengua de cada lloc, en cada lloc. Tothom pot entendre's amb facilitat. Cap llengua vernacla està situada per sobre o per sota de cap altra. Qui vulgui accedir a l'ànima cultural d'un altre poble de la terra sempre pot aprendre la llengua d'aquest altre poble.
Fotografia de la manifestació d'Òmnium Cultural a Barcelona, el 10 de juliol del 2010, amb un cartell reivindicador de l'esperanto. Fotografia gentilesa d'en Llibert Puig, Ferriol Macip i l'Associació Catalana d'Esperanto.
Existeix la possibilitat que la nació catalana assoleixi un estat propi, però que incorpori en el seu territori una part d'una altra nació germana com és la nació occitana: La Vall d'Aran, on es manté un dialecte del gascó, dialecte al seu torn de la llengua occitana comuna.
Els catalans tenim el repte de demostrar que sabem establir amb els occitans aranesos el mateix nivell de respecte que els catalans, i també els aranesos, hem exigit infructuosament a les autoritats castellanes quan tots formaven part del mateix estat.
La solució és, sens dubte, aplicar en el nou estat conjunt catalano-occità les mateixes mesures que hem descrit respecte el projecte de confederació espanyola.
No només això, sinó que en previsió d'un desvetllament creixent de la consciència de la nació occitana, i per compensar la persecució que la seva llengua ha patit i pateix de part dels estats espanyol, francès i italià, els catalans hem d'assumir com a nostra la defensa d'aquest patrimoni cultural de la Humanitat.
Les lleis comunes han de ser redactades en les dues llengües vernacles. Han d'estar disponibles sistemes de traducció simultània, permanents en les cambres parlamentàries i, quan faci falta, en els tribunals. Els representants de l'estat conjunt catalano-occità han de dur l'oficialitat del català i també de l'occità no només als organismes conjunts d'aquest estat, sinó també a totes les instàncies internacionals on encara aquestes llengües no han estat reconegudes.
La Vall d'Aran ha d'hostatjar una de les seus dels organismes occitans oficials comuns d'estudi, defensa i difusió de la seva llengua. En coordinació amb aquest fet, també ha d'allotjar la seu d'una corporació pública de ràdio i televisió occitanes, amb professionals provinents de tota Occitània, que emeti continguts adaptats a tots els seus territoris, mitjançant Internet, TDT i ones convencionals de ràdio i televisió, dins de tot el domini lingüístic occità i el de la resta de l'estat conjunt catalano-occità.
Dins l'estat conjunt catalano-occità, els alumnes de les escoles araneses han de aprendre, com a mínim, la seva pròpia llengua i la catalana, com ja s'està produint actualment. Però és un greuge comparatiu que, de les dues llengües vernacles de l'estat conjunt, els alumnes occitans hagin d'aprendre les dues i els alumnes catalans només aprenguin la llengua catalana. Aquests darrers també haurien d'aprendre la llengua occitana, o com a mínim disposar de l'occità com assignatura obligatòria, mesura que requeriria una implementació progressiva, atenent a l'escassetat inicial de mestres que puguin ensenyar aquesta llengua.
Finalment, la constitució d'aquest nou estat ha de reconèixer la Declaració Universal de Drets Humans que, en el seu article primer, diu «Tots els pobles tenen dret a la seva autodeterminació». Aquesta norma va ser signada a Nova York per l'Estat espanyol el 18 de desembre del 1976. En el cas de la Constitució Espanyola del 1978, és d'obligat compliment d'acord amb el seu article 10. També dins del nou estat, aplicada a la Vall d'Aran, equival a permetre als seus habitants, si així ho volen, de crear un estat propi, amb l'opció d'incorporar-se al futur estat de la nació occitana, recuperant i mantenint, actualitzades, les institucions pròpies de cada regió.
De la mateixa forma que el vell estat conjunt catalano-occità fou l'embrió de l'estat català que després va estendre's cap al sud i cap a l'est, el nou estat conjunt catalano-occità pot ser el bressol d'un futur estat occità que sigui el preludi d'una veritable Europa de les nacions vernacles.
Aquest nou estat conjunt és una nova oportunitat per fer el que en el vell estat no ha estat possible, donant l'exemple necessari que s'estengui arreu i que permetrà, algun dia, que totes les nacions de la Ibèria, d'Europa i del món sencer visquin en pau i vera fraternitat.
Brauli Tamarit Tamarit.
Data de creació: Dimarts, 26 de gener del 2016.
Darrera modificació: Dilluns, 1 de febrer del 2016.
En homenatge a Ricard S. Güell (Barcelona, 2 de febrer del 1916-Riudarenes de la Selva, 24 de desembre del 2008) en ocasió del centenari del seu naixement.
«Qui parla, s'equivoca. Qui escriu, s'equivoca. Qui no fa res s'equivoca encara més».
Ricard S. Güell.
