Alternatives sostenibles a la moda de l'usar i llençar.
El Quinze de Público. Dimecres, 12 de desembre del 2019.
Focus.
Alternatives sostenibles a la moda de l'usar i llençar.
Text: Laura Andrés Tallardà. Fotos: Miguel Velasco Almendral.
Dimecres, 12 de desembre del 2019.
Iniciatives tèxtils aposten pels productes ètics i el reciclatge de teixits, plàstics i fins i tot xarxes de pesca. La conscienciació en el consum responsable és un dels fronts oberts en el sector tèxtil del futur.
Maniquins amb roba per a tots els gustos van omplir els aparadors durant el Black Friday. I així seguiran fins que acabi la campanya de Nadal. Els transeünts s'amunteguen enfront dels expositors, anhelant peces que, en molts casos, no trigaran a ficar en el calaix de l'oblit de l'armari o llençar-les a les escombraries. I és que, en lloc de comprar peces que durin, creix la tendència de comprar i llençar. «La roba cada vegada s'usa menys. Les peces es rebutgen de seguit i moltes vegades acaben a l'abocador», manté Mar Isla, coordinadora de la Càtedra d'Economia Circular i Sostenibilitat del TecnoCampus, adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i ponent en Re-Barcelona, la primera trobada de moda sostenible i ètica del sud d'Europa, celebrat recentment en la capital catalana.
Segons l'Associació Ibèrica de Reciclatge Tèxtil (Asirtex), cada espanyol compra una mitjana de 34 peces a l'any i rebutja en el mateix període entre 12 i 14 quilos de roba. Això té un gran impacte per al medi ambient. «El tèxtil és el sector més contaminant després del petrolier. Utilitza grans quantitats d'aigua, energia, fertilitzants per als conreus... Parlem de tota la cadena, partint de la utilització del cotó i el polièster», apunta l'especialista, que defensa que manquen polítiques decidides en aquest sentit. «És necessari que l'Administració es posi seriosa i que hi hagi normatives sobre l'ús de les matèries primeres», reclama.
La tendència del mercat és fer productes cada vegada més econòmics. «La febre de comprar només quan hi ha rebaixes obliga a produir i vendre cada vegada més barat; és el fast fashion», comenta Isla, que, no obstant això, considera que en els darrers temps s'està donant un canvi de paradigma, doncs els joves estan més disposats a comprar peces de segona mà o reciclades: «Això donarà opció a moltes empreses que usen materials reciclats i que no poden competir en preus amb les grans marques».
Un teixit creat amb el seu propi residu.
A Barcelona existeixen diferents iniciatives que aposten per la moda sostenible, elaborant productes ètics i recorrent sovint al reciclatge de teixits. Montse Bayen, biòloga, i Núria Nobiola, ambientòloga, van crear al gener de 2017 la marca Back to Eco i van obrir a la ciutat una botiga amb productes denim –de moda vaquera–. El taller està a la rebotiga i en aquest hi treballen tres persones contractades; gent que portava molt de temps a l'atur o que, per diferents circumstàncies, tenia més dificultats per a trobar un treball.
Al principi remanufacturaven –restauraven productes usats– però es van adonar que continuaven generant residus, doncs no tot es podia aprofitar durant el procés. Per això el 2018 van desenvolupar un producte d'I+D, un teixit propi. «Part del teixit és el nostre propi residu i cotó regenerat. El residu torna a entrar en el circuit. No volíem usar polièster; usem refibra, amb un 40% d'origen vegetal, i un 60% del teixit és reciclat», exposa Bayen.
Cristina entra a la botiga buscant una motxilla texana per a la seva néta. «Iniciatives com aquesta em semblen molt interessants, perquè sols produïm i llencem, produïm i llencem... Quan veig texans o roba a les escombraries, em cau la cara de vergonya», lamenta la clienta. I promet tornar aviat a recollir la motxilla. Diu que també portarà els seus texans perquè, per cada texà que es lliura a la botiga, el client rep un val de descompte per import d'un simbòlic euro.
Tota la producció de Back to Eco es realitza ara com ara en aquest taller o en altres tallers de Catalunya. El gran repte és, segons la cofundadora, ser competitius. «Mai no tindrem un preu de Zara, però volem ser accessibles per a tothom», afirma Bayen.
En la mateixa línia es posiciona Carolina Rodríguez, fundadora de LEF Lingerie, una signatura de llenceria creada el 2019 a Barcelona. Rodríguez insisteix que aquestes marques que comencen ho tenen econòmicament complicat: «El teixit és molt car i això repercuteix en el preu final. I, a més, això s'ajunta amb els condicionants que suposa treure una marca nova amb el poquet que saps com a emprenedora novell». La idea de Rodríguez era oferir un producte de proximitat. Per això les gomes són espanyoles, els teixits italians i la fabricació es realitza a Mataró. La roba està feta amb Tencel, una fibra natural que ve de l'eucaliptus i utilitza molta menys aigua que el cotó.
Els materials que es poden utilitzar per a produir tèxtil inclouen el plàstic. The Running Republic, una companyia barcelonina especialitzada en roba esportiva, recorre a teixits italians i espanyols confeccionats amb aquest tipus de residus, fins i tot amb xarxes de pesca, recollits sobretot a la mar Mediterrània i l'oceà Atlàntic. «Amb aproximadament unes deu ampolles de plàstic, fem una samarreta», sosté Paolo Quagliotti, fundador de l'empresa. Els materials es purifiquen, es fan xixines i es barregen amb un petit percentatge de polièster reciclat de postconsum. «Existeix una certa sensació errònia en el mercat que la qualitat de les peces és inferior o que pot ser perjudicial, perquè ens estem posant residus sobre la pell. Però el polièster està purificat i, a més, les propietats d'aquest material reciclat són les mateixes que les del primer ús», manté Quagliotti.
«Upcycling» a la Garriga.
Mow-t és una cooperativa de la Garriga, al Vallès Oriental. Les seves sòcies són Francesca Riu, Isabel Gil i Sandra Esteve. I el seu negoci es basa en el upcycling, és a dir, en l'aprofitament de residus tèxtils per a fabricar nous teixits o productes de millor qualitat. «Tot va començar quan, estant de voluntàries en Càritas, vam veure que hi havia molta roba procedent de donatius a la qual no se li donava sortida, perquè estava en males condicions». Va ser llavors quan van posar en marxa el seu projecte. El centre de Càritas va acabar tancant, però la gent, ja a títol individual, els continua portant la seva roba usada. Ara, de fet, tenen excés d’estoc.
Van triar el nom de la seva marca amb la voluntat que les lletres es poguessin llegir tant del dret com del revés –Mow, si es gira, torna a ser Mow–. «D'aquesta manera creàvem un cercle que remetria a l'economia circular», afirma Riu, dissenyadora i patronista del projecte. Més endavant els agradaria dur a terme una fase formativa i d'integració social i laboral. «Ens agradaria contractar a persones en risc d'exclusió social. Ho hem parlat amb els serveis socials de la Garriga, però això no serà factible fins que tot sigui més estable», explica Riu. De moment venen la roba mitjançant d'internet i a fires. També han començat a contactar col·legis, per a fomentar la conscienciació entre els estudiants.
La tecnologia, clau per a la moda.
Aquesta conscienciació està molt lligada a la innovació, segons l'experta Mar Isla, que assegura que les noves tecnologies tenen –i tindran– un protagonisme creixent en el sector de la moda i en la preservació del medi ambient. Les xarxes socials, per exemple, poden servir per a conscienciar el consumidor final. «Organitzacions no governamentals o fins i tot alguns influencers estan exercint ja un paper molt important, promovent un consum responsable», remarca. Però adverteix que les xarxes poden també complicar les coses, perquè són un aparador en el qual els joves tracten de mostrar la seva millor versió i això inclou la seva indumentària: «Les noves generacions estan molt implicades en xarxes com Instagram o Facebook. L’outfit es pot veure repetitiu i per això volen portar roba nova».
A més, la sensibilitat dels consumidors per una moda més sostenible no sempre s'acaba traduint en una compra responsable, doncs moltes vegades no és possible accedir a tota la informació necessària abans de prendre la decisió. «Les etiquetes no sempre t'informen de manera correcta. Les noves tecnologies, com el blockchain [o cadena de blocs, una tecnologia que permet transferir dades digitals amb una sofisticada codificació de manera completament segura], asseguraran la traçabilitat del sector, de manera que puguis afirmar que tot el procés ha estat sostenible», conclou Isla.
Aliments per a fer peces.
A més del reciclatge de materials plàstics, de xarxes de pesca o dels propis teixits reutilitzats, també existeix la possibilitat d'usar certs aliments per a la confecció de peces de vestir. La seva utilització és encara anecdòtica i el seu ús massiu queda encara lluny. Però aliments com el plàtan, el cafè, la taronja, la patata, la pinya, la flor de lotus, el cànem, la canya de sucre o l'orujo de raïm són alguns dels candidats a convertir-se en teixits més respectuosos amb el medi ambient.
Un taller per a recosir peces i teixir històries de superació.
Suokayna Achouqua s'inclina sobre la màquina de cosir per a arreglar un caftà blanc per al seu fill petit. «Aquest vestit era del meu fill major, que ara té quatre anys. I ara ho estic arreglant per al que té un any. Se l’ha posat una vegada i ja s'ha trencat. Li posaré una cremallera», explica. Teles de diferents colors, flors brodades, vestits i flamants màquines de cosir dibuixen el taller de autoreparació Tot a Punt, al carrer de la Reina Amàlia, en el Casal dels Infants.
Suokayna és del Marroc i va arribar a Barcelona fa gairebé quatre anys. En el taller, que va començar a l'octubre de 2018, li van ensenyar les tècniques bàsiques: cosir un botó, arreglar un trencat, estrènyer o eixamplar peces... Des de llavors no ha parat d'aprendre. «He fet un vestit per a la meva neboda, un necesser per a maquillatge i fins i tot alguns estotjos. Li vaig fer un estoig a la meva filla i ja m'ha demanat un per a una amiga seva, a qui li ha agradat molt», explica orgullosa. La setmana que ve farà un sabater, conjuntament amb les seves companyes de taller.
Khadija Raissouni, una altra participant, arregla una funda per al sofà de color vi mentre somriu relaxada. «Gràcies al taller he après a estar més tranquil·la i concentrada en la màquina», assegura. Khadija és també del Marroc i va arribar a la capital catalana fa 11 anys. Els seus fills, igual que els nens i nenes d'altres d'aquestes noves modistes, troben en el Casal dels Infants un espai en el qual jugar i fer els deures.
D'alumnes a professores.
En Tot a Punt, les participants no sols teixeixen o reparen roba per a elles: també ajuden a veïns i veïnes del barri que necessiten que algú els doni una mà amb els seus arranjaments. Al principi del projecte, aquestes dones van aprendre amb altres professores. Però des de gener d'aquest any també elles ajuden a altres persones que volen reparar la seva roba. D'alguna manera, a aquestes dones els van ensenyar a ensenyar. Khadija recorda que ha ajudat a fer una funda de llit a una senyora que va quedar molt contenta amb el resultat. Així que ella està també molt feliç. «M'agrada molt quan ve gent del barri. Et sents bé sabent que ajudaràs a una altra persona», afegeix Suokayna.
En total, són 15 voluntàries que s'organitzen en torns per a poder oferir la seva ajuda als veïns el màxim d'hores possibles. Al taller de autoreparació es pot assistir els dilluns i els dimecres al matí, de 10 a 13 hores, i els dimarts i els dimecres a la tarda, de dos quarts de sis a dos quarts de vuit de la tarda. El taller també ofereix eines que ajuden a la inclusió laboral. María José Muñoz, educadora i coordinadora del projecte Casal Familiar –en el qual s'emmarca Tot a Punt–, manté que tant la realització del curs com l'obtenció del certificat poden resultar molt útils a l'hora de cercar treball.
El projecte, no obstant això, no ha renovat la subvenció de l'Ajuntament –a través de Barcelona Activa–, la qual cosa limita la seva capacitat d'actuació i posa en perill el seu futur. «Per desgràcia no ens l’han donat. Havíem demanat que aquestes dones estiguessin contractades; que fossin les professores del taller. Abans teníem una tutora que supervisava el treball. Però ara ja no està i és un grup autogestionat», exposa l'educadora.
Les portes del Casal dels Infants estan obertes als veïns del barri i a persones que no sempre tenen recursos per a comprar roba nova o arreglar-la. «Ve molta gent del meu país, perquè molts no tenen màquina a casa i aquí hi els ajudem a arreglar les peces», comenta Israt Jahan. Ella és de Bangladesh i va arribar a Barcelona fa set anys. En el temps que dura l'entrevista per a El Quinze, li dóna temps de marcar amb un bolígraf la tela d'un model i de tallar-lo. Les flors del vestit pastís queden en un segon pla darrere dels seus fins dits.
Apoderar a les participants.
A més de reparar i cosir roba, les protagonistes d'aquest projecte teixeixen les seves històries de vida i de superació personal. «El taller aconsegueix apoderar a aquestes dones, permet donar-los una motivació, una raó per la qual il·lusionar-se», sentència Muñoz. Una de les il·lusions de les participants és crear una marca pròpia perquè no es llencin i malbaratin tants teixits. «Pensem que podríem fer una marca de roba per a la casa. Ens agradaria vendre-ho tot en un web. Volem fer peces com fundes per al llit i el bany, manyoples... Aprofitant roba vella per a donar-li una nova vida», conclou Khadija.
Enllaç de l’article original en castellà:
https://temas.publico.es/el-quinze/2019/12/12/alternativas-sostenibles-a-la-moda-del-usar-y-tirar/
Enllaços relacionats:
Benito Muros llança la primera plataforma online per a la comercialització de productes sense obsolescència programada.
Per fi sense obsolescència. Benito Muros. El Punt Avui.
La bombeta eterna del català Benito ja s'encén a Colòmbia.
Presentació d'una plataforma de venda de productes sense obsolescència programada.
Disseny ecològic. La bombeta que dura, i dura, i dura... Però no es ven.
Entrevista a Benito Muros. Betevé. Terrícoles. 9-7-2019.
Llum sense obsolescència. Benito Muros.
Vídeo: El Club de Reparadors a l'Argentina evita que els teus objectes preuats acabin a les escombraries.
Quant de temps podria durar un cel·lular si no existís l'obsolescència programada?
Per què el mòbil només et durarà dos anys.
La bombeta més antiga del món fa 117 anys desafiant l'obsolescència programada.
Bombetes solidàries. Teresa Sala.
El teu mòbil, la teva tele i la teva nevera es moriran i qui te les va vendre sap quan.
Dues entrevistes a Benito Muros. Sense Obsolescència Programada (SOP).
Compra, llença, compra, versió estesa, YouTube.
Llums i ombres del sector energètic.
Caducitat programada.
