Home de l'esquerra: «Quin espantós fracàs del comunisme: Gent passant gana davant de botigues buides!».
Home de la dreta: «...És cert, un trist fracàs. Però, què me'n diu del capitalisme?: Gent passant gana davant de botigues plenes!».
Aquesta vinyeta del genial dibuixant i humorista Jaume Perich (1941-1995) resumeix, en poc espai, el drama de les dues economies enfrontades durant la Guerra Freda (1945-1991).
En els règims de capitalisme d'estat, aquí anomenats comunistes, es va voler abolir el mercat, i llavors les botigues encarregades de nodrir productes bàsics de primera necessitat a la població restaven escasses de gènere. La gent havia de fer llargues cues per anar a comprar, i si alguna persona volia adquirir productes més enllà dels que tenia assignats pel racionament, havia de recórrer al mercat negre. Això sí, els productes del mercat negre eren pagats amb diner anònim.
L'Agustí Chalaux (1911-2006) té una dita per definir aquesta situació: «100.000 empresaris produeixen millor i més eficientment que 100.000 funcionaris».
En els règims de capitalisme privat, en canvi, les botigues van plenes de gènere, però només a l'abast de les persones que disposen de diners per comprar-lo. Els pobres no poden comprar a les botigues, encara que aquestes tinguin ofertats els productes que aquells necessiten.
Conscient d'aquesta situació, l'Agustí Chalaux afirma: «A mi no em molesten els rics, em molesten els pobres, i amb aquests només hi ha dues solucions: O bé se'ls mata, o bé se'ls dóna diners, amb la qual cosa deixen de ser pobres, i compren a les botigues dels rics».
Això vol dir que, tot i abolir el mercat de mercaderies il·lícites que és la corrupció, no s'ha d'abolir el mercat de mercaderies lícites, si es vol que la població tingui els productes de primera necessitat que precisa. Però cal que els pobres esdevinguin consumidors mitjançant un sistema de rendes que garanteixi la seva subsistència bàsica, i que els allunyi de la mendicitat, la delinqüència, la prostitució, etc. Així, no només es beneficien els pobres d'aquesta mesura, sinó també els botiguers, els intermediaris i els productors inicials.
Els crítics al capitalisme han de saber distingir entre el capitalisme salvatge, que dura des de l'aparició del diner anònim, fa 4300 anys, que és allò que veritablement s'ha d'abolir, i un Sistema General on el capitalisme no és salvatge, està limitat a la compra i venda de mercaderies lícites, i on no existeix la pobresa.
També cal tenir en compte que el mercat no ha d'abastar l'entera societat. Les vocacions liberals, com l'educació i la sanitat, no es poden mercantilitzar si volen oferir uns serveis òptims, doncs aquests sovint es contradiuen amb els estímuls de la rendibilitat econòmica. Significativa és l'entrevista del Premi Nobel de Medicina de l'any 1993, Richard J. Roberts, que denuncia les dificultats d'aplicar solucions definitives als problemes de salut perquè una persona sana genera pocs beneficis als fabricants de medicaments. És per això que, tot i les seves mancances en el mercat, els països on impera el capitalisme d'estat presumeixen d'un funcionament més racional de la sanitat i l'educació.
Les professions mercantils i les vocacions liberals han de coexistir dins d'un mateix sistema, però distingint-se les unes de les altres, i establint la incompatibilitat d'una professió mercantil i d'una vocació liberal exercides simultàniament.
Brauli Tamarit Tamarit.
Dimarts, 28 de gener del 2011.
Podeu conèixer més detalls sobra la vida, obra i pensament de l'Agustí Chalaux fent clic aquí.
Enllaç relacionat:
Richard J. Roberts: «El fàrmac que cura del tot no és rendible».
