La Sitja del Montseny. Revista del Montseny. Abril del 2017. Número 42.
Editorial.
Què passa al Montseny?
Cal fer-se aquesta pregunta a raó de la sentència del Tribunal Suprem que ha suprimit d’arrel el Pla Especial de protecció del Montseny. De bon començament, tant l’argumentació legal que s’ha utilitzat per tal de dictar la sentència esmentada, com els orígens del contenciós que la va generar, són elements que hem d’analitzar a fi d’esbrinar les errades que ens han fet retrocedir a la normativa de protecció que era vigent l’any 1977. És necessari trobar respostes acurades a la situació i actuar ben aviat.
El perquè de la sentència.
El fonament de la sentència del Tribunal Suprem (TS) s’ha basat en el fet que la Llei estatal 9/2006, de 28 d’abril, obligava a sotmetre el Pla Especial de protecció del Montseny (PE), que fou aprovat pel Departament de Política Territorial i Obres Públiques l’11 de desembre de 2008, al tràmit d’avaluació d’impacte ambiental, de manera prèvia a la seva aprovació definitiva1.
El motiu pel qual aquest tràmit no va ser dut a terme cal atribuir-lo, en primer lloc, a la niciesa dels equips jurídics de la Generalitat d’aquella època, però també, probablement, a les pressions rebudes per l’executiu de la part d’alguns grans propietaris, que haurien vist en perill els seus projectes especulatius en cas que el Pla hagués estat sotmès a una avaluació ambiental rigorosa.
Per què es va promoure aquest contenciós?
A banda de l’anterior, la demanda contenciosa administrativa no va estar motivada per intencions altruistes, ni per inquietuds de protecció ambiental. La demandant, Polígono Industrial de Can Sedó SL (PICS), presidida per Agustí Matamala Cura, és l’empresa propietària de l’embassament de Santa Fe. Aquesta indústria, radicada a Navarcles, es dedica, aparentment, a la producció d’energia hidroelèctrica i al muntatge i reparació d’instal·lacions de gas. L’any 2011, però, va absorbir Àrids i Serveis Vials SL, empresa del ram de la construcció2. Altres informacions, procedents de l’Administració, destaquen que la intenció de PICS a l’hora de promoure el contenciós que ha acabat amb l’anul·lació del Pla Especial era poder revaloritzar unes quantes edificacions auxiliars de la seva propietat, que té escampades per diferents punts del Parc del Montseny. Amb aquests antecedents no calen gaires més comentaris.
On som en aquests moments?
Sigui com sigui, la figura legal que «protegia» fins fa poc el massís del Montseny ha desaparegut. A partir d’ara, la legislació vigent és la mateixa que es va aprovar l’any 1977 a la demarcació de Barcelona i el 1978 a la de Girona. Això significa que una superfície d’aproximadament 1.700 Ha ha quedat fora del límit del Parc (és aquella franja que es va denominar pre-Parc) i, per tant, sense la cobertura legal que li podia oferir el Pla Especial. A aquestes alçades a ningú se li deu escapar que ens trobem en un punt d’inflexió crític, pel que fa a la conservació d’aquest espai natural.
De fet, ara tenim més de 1.700 ha la qualificació de les quals ha passat a ser, únicament, sòl no urbanitzable, sense tenir en compte, però, els valors naturals que puguin integrar. Tot plegat augura un futur ben poc complaent.
Comencen les maniobres.
Així, tampoc ens pot estranyar que hagin començat els temptejos vers les autoritats del Parc, per iniciar o reactivar les activitats extractives (com en el cas de Tagamanent), entre altres assumptes que afecten les zones protegides, ara qüestionades per la nova situació.
En efecte, ja han començat els moviments dels especuladors per tal d’engegar projectes dins d’aquest territori, i ja es parla de la instal·lació de noves construccions hoteleres, en indrets que fins fa poc eren protegits: com és el cas de la masia de la Vila, a Viladrau, que ara volen convertir en hotel, probablement amb la injecció de capital rus.
La Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny (CSM) ha denunciat reiteradament d’antuvi els perills que, en aquest sentit, amenaçaven el massís del Montseny. Ara, però, quan s’ha retrocedit quaranta anys pel que fa al contingut i els límits legals d’aquesta protecció, l’amenaça es confirma definitivament i es torna encara més ominosa.
La resposta institucional.
Quina ha estat la resposta de les autoritats ambientals del nostre país davant la desfeta? El cert és que ha sigut molt pobra.
Al marge que no s’hagi sentit cap esment autocrític, pel que fa a la pífia dels serveis jurídics de la Generalitat i la Diputació de Barcelona (DIBA), la declaració institucional, emesa per aquesta administració el 23 de febrer passat, no conté cap mesura precautòria per tal d’evitar maniobres especulatives en tota aquella àrea que ha quedat desprotegida. Malgrat les peticions de la CSM i les que s’han adreçat dins del Ple d’aquesta institució per part de la CUP, no ha estat aprovada cap mesura cautelar que posi fre al que pot ser l’inici de les pressions per desenvolupar l’especulació urbanística dins del Parc Natural del Montseny.
Altrament, tot i que es parla de protegir l’espai perdut, sota el paraigües de la declaració de Reserva de la Biosfera, tothom sap que aquesta figura no gaudeix de cap validesa jurídica. És en aquest sentit que el paper que juguin d’ara endavant els diferents municipis que integren el Parc pren una importància ambiental decisiva, potser com no l’havien tingut mai abans.
Dit en altres paraules: aquells ajuntaments que hagin integrat anteriorment, en les seves normes urbanístiques, els preceptes de conservació del Parc, gaudeixen d’una eina important per fer front als atacs especulatius que, sens dubte, hauran de suportar. Els altres, que són la majoria, tot i les normatives ambientals europees, traslladades les darreres dècades a la nostra legislació, que també ofereixen recursos per a la protecció, disposen de menys eines per enfrontar-s’hi. En alguns casos concrets, aquesta manca d’eines va lligada a la nul·la disposició dels equips municipals a fer-ho.
És cert que, aparentment almenys, la DIBA i la Generalitat fien les seves esperances «proteccionistes» en l’aprovació del nou decret de Declaració del Parc Natural del Montseny, que modifiqui l’anterior Decret 105/1987, dotant-lo de nous organismes de gestió i donant cobertura a la nova delimitació geogràfica que preveia el Pla Especial ara anul·lat. Però no és menys cert que aquest nou decret no disposa de les definicions i dels graus de protecció que tenia el PE. En qualsevol cas, aquest nou decret ja fa anys que volta pels despatxos dels nostres governants, sense que s’hagin decidit a promulgar-lo.
El paper de la ciutadania.
En aquest punt cal aturar-se. Si abans d’ara, el terreny municipal ha estat el camp on s’han debatut, molts cops, qüestions relatives a la protecció ambiental, en el període proper aquest àmbit de discussió tindrà una rellevància especial. Per això mateix, la participació de la ciutadania en els afers que afecten la conservació del espais naturals pot tenir un pes cabdal en un futur immediat. No oblidem que, ara com ara, malgrat les bones notícies procedents de la Diputació de Girona, ni la DIBA ni la Generalitat s’han compromès a marcar un termini per tenir enllestida la proposta del nou Pla Especial que cal elaborar, ni tampoc per preparar l’Estudi Ambiental Estratègic que l’ha de precedir.
Qüestions legals a banda, existeixen altres aspectes no menys rellevants a l’hora de considerar el contingut d’allò que haurà de ser el nou Pla Especial del Montseny.
En primer lloc, cal remarcar la necessitat d’aconseguir la màxima participació ciutadana en la seva confecció. No ens valen els processos participatius prefabricats, per saber el que pensa el territori. Cal la màxima informació sobre els passos legals que s’hi donen, les normes que s’hi plantegen, les propostes que s’adrecen per part dels agents socials. Han passat nou anys des que es va promulgar l’anterior Pla Especial, i ara és hora d’aprofitar l’experiència acumulada i de revisar les errades per fer-ho millor aquest cop. Sense escatir el contingut de totes les aportacions que es facin en aquest procés, no resultarà creïble el resultat de cap procés participatiu.
El futur del territori i de la seva gent.
Un altre aspecte, de rellevància especial, és l’enfocament que donem a la recuperació i inserció del sector primari dins del futur de l’espai protegit. Si no som conscients del caire estratègic de la seva activitat en el massís, llavors estarem bastint un instrument invàlid, destinat a acontentar les consciències d’alguns, però no a resoldre els problemes que planteja el reequilibri territorial i la protecció dels espais naturals.
Tan sols una visió àmplia del futur, que tingui en compte el paper decisiu que pot jugar l’encaix de la pagesia en la protecció dels espais naturals, caminant paral·lela a la recuperació de la sobirania alimentària, i que permeti garantir el futur d’aquest espais. És clar que ser capaços d’abordar aquest desafiament requereix valentia. Per damunt de tot, perquè cal fugir dels esquemes clàssics ja periclitats del totxo i del turisme sense fre.
D’altra banda, cal que els nostres governants tinguin confiança plena en el fet que la gent vinculada a la terra disposarà dels recursos ètics necessaris per entendre-la i saber-la tractar. Però també cal habilitar les mesures legals indispensables per fer que les noves generacions de pagesos tinguin accés a la terra amb les màximes facilitats legals i econòmiques, o d’una altra manera la transformació no serà possible. I aquí toparem, sens dubte, amb els interessos espuris dels grans propietaris absentistes, més interessats a obtenir rèdits immediats de les seves terres, encara que sigui especulant amb elles, que cedir-les en condicions acceptables a aquells que en poden treure profit, tot conservant-les.
Així doncs, què passa al Montseny?
Passa que estem en un moment especialment decisiu per a la pervivència d’aquest espai natural.
Passa que la ciutadania ha d’aferrar els seus drets ambientals i defensar-los amb determinació, perquè ens hi va el futur del nostre país.
Passa que els governants han d’estar a l’altura de les circumstàncies, treballant ràpid i bé, incorporant les propostes de la ciutadania i garantint la protecció d’aquest espai natural tan emblemàtic.
Passa que són necessàries transformacions profundes en la relació propietat-societat pel que fa al món rural als espais naturals protegits.
Passa que és un bon moment per aconseguir un model territorial que doni resposta a les necessitats reals de la gent i acabi amb la destrucció del territori.
Passa que encara som a temps de donar l’exemple d’allò que pot ser un espai natural protegit regit per l’interès general, la protecció ambiental i el respecte per les generacions que ens succeiran.
La CSM, dins de les seves humils possibilitats, esmerçarà els esforços necessaris per aconseguir aquests objectius.
Consell de Redacció.
Març de 2017.
Posta de Sol al Montseny.
Fotografia: Argi Ferrero Delgado.
Notes:
1Curiosament, tots els altres arguments esgrimits per la part actuant, contra l’aprovació del Pla Especial, han estat bandejats en els anteriors moments processals.
2De fet, el 33,3% de les accions de PICS SL pertanyen a l’empresa Albañilería y Contratas, SL, segons consta al Registre Mercantil.
Enllaços relacionats:
Balcó extra dedicat a les jornades forestals de La Plana, 27 i 28 de juny del 1987.
Incerteses i combats. La Sitja del Llop. Novembre del 2019.
1969: saludar l’Ebre. Xavier Garcia i Pujades. El Punt Avui+.
Incendis forestals. Joan Baiget i Solé. El Punt Avui+.
Manifest fundacional de la plataforma per a la defensa de Gallecs.
Reforestació. Experiència del Tirol italià.
Municipalització del sol. L'experiència d'Hongria.
L'home que plantava arbres. Jean Giono.
Municipalització i urbanisme.
