Un primer de maig de 1976.

30 d'abril de 1976, matí – Prenc la decisió de no assistir a la manifestació obrera de l'u de maig d'enguany. ¿Raó? No assisteixo a cap cosa que no sigui per l'amnistia i que no sigui una manifestació unitària, general i a prop de Barcelona. És el criteri dràstic que segueixo davant d'un continuat allau d'invitacions de tota mena. Tanmateix és una decisió a contracor. Jo bé voldria assistir-hi.

30 d'abril, tarda. – «No pateixis. S'anuncia sota mà que la manifestació si no pot acabar a l'Arc del Teatre acabarà davant de la presó Model».

30 d'abril, vespre. – (Confidencial) «Ha arribat de Madrid llum verda al Governador Civil de Barcelona per a què actuï amb mans lliures contra els Captaires de la Pau, a propòsit de la manifestació de demà. Si cal donar-los un escarment, que se'ls dongui».

1 de maig, 9 hores. – Els Captaires de la Pau formen com cada dia davant de la Model, excepte l'Eulàlia Marimón que és a Bilbao a una gestió sobre subnormals.

11 hores. – Eulàlia Rubió marxa a peu a la Manifestació. Ferran Garcia Fària, ho farà en cotxe. Jo passejo amunt i avall, tot el matí, neguitós. Tinc el cor a la manifestació.

13 hores. – Van arribant contusionats. Cops de porra, bales de goma, turmells luxats. Em van avisant que a les 14h30' la manifestació arribarà a la Model. Pressentiment de què la tempesta s'apropa per a mi.

14h30' hores. – Insignificant augment dels Captaires que circulen davant de la presó. En els carrers immediats es veu inusitada aglomeració de gent. Apareixen en els dos caps de carrer autocars i jeeps amb policies. Dos 091 passen i repassen amb els canons de les escopetes de pilotes de goma amenaçadors per les finestres. Disparen en torçar la cantonada. Fuig la gent dels entorns. Els captaires de sempre passegen impàvids. Jo, per evitar complicacions, passejo sol. Immediatament un grup de policies amb casc escombra l'acera de baix a dalt, amb la duresa que els ha caracteritzat tot el matí. La gent fuig o es refugia en els bars. Els policies, en trobar-me, em demanen la documentació. No la tinc.

– Sóc Xirinacs. I sempre m'estic ací.

– Pues circule.

Sec a terra just en un portal. Amago el cap amb les mans. Dos cops de porra en les espatlles.

– Dejen, dejen, – diu un coronel que apareix en segona fila tot dirigint l'operació – ¡Deténganlo!

I se m'emporten a un «jeep» de baix. Dintre del «jeep»:

– Su documentación.

Silenci. Solemne bufetada a la galta esquerra. Em trec les ulleres i les deixo damunt de la butaca. Escorcollen la bossa.

– ¡Quítese la chaqueta!... ¡Quítese el jersei!... ¡Las botas!... ¡Los calcetines!

I així successivament fins deixar-me en calçotets. Em mantenen així un quart d'hora. Ho comuniquen per radio-telèfon a la central. Després m'ordenen de vestir-me i em passen a un altre «jeep». Mentre apareix una barra de ferro, llarga de dos pams amb unes femelles collades en un extrem. L'ajunten amb el Nou Testament i un quadern que porto a la bossa. Jo romanc mut. Em traslladen a un altre jeep i cap a la Jefatura Superior de Policia (Via Laietana).

15 hores. – Ingrés en Via Laietana. Abans de prendre'm la filiació em fan passar a una «sala d'espera». Unes catorze persones ja hi són. Es tracte d'altres detinguts de la manifestació. Els tenen de cara a la paret, braços ben enlaire, dits de les mans ben oberts posats en la paret i cames ben obertes. La posició és forçada al màxim. Qui s'arronsa el més mínim rep una pluja de cops de porra. A mi també m'hi posen, amb els mateixos mals modes. He passat moltes vegades per «Jefatura». Avui, per primera vegada s'han acabat els privilegis del clergat. La guàrdia d'aquesta «avantsala» és a càrrec de policies armats. He trigat uns pocs minuts en adonar-me on m'havien ficat. Era el lloc del silenci total dels visitants. El terror, la por radical es mastegava en l'aire. Estranys sorolls em comencen a arribar, cops secs de porra, cops semisecs de trepitjades, cops tous de cops de puny o de cops de colze, cops punxeguts de puntades de peu. Entren més guàrdies. Criden. Jo esdevinc el centre de llurs aspres converses. S'acosten els insults. De sobte un em trepitja un peu amb tota la fúria. Enretiro el peu instintivament. Cops de porra i el peu torna al seu lloc. «¡Piernas més abiertas!» puntades de peu als peus. «¡Manos més arriba!» i cops de porra a les espatlles, els braços, les cames. Marxa la tempestat. Se senten els cops més lluny. Altres companys reben. Ningú es queixa. Són uns valents. Hi ha dues dones. Sembla que a elles no les peguen, però les mantenen en la posició obligada. Torna la tempestat. Patades darrera els genolls. Més cops de porra. Una altra trepitjada, amb el taló, a consciència. La tamborinada de comentaris insultants i cops va marxant i venint. Toca a tots. Cinc vegades em trepitgen, sempre al mateix peu. Quatre vegades, puntades de peu darrera els genolls. Dues vegades puntades de peu a les parts, ambdues m'arrenquen un crit. Una puntada de peu al pit que em deixa una costella molt consentida. Molts cops de porra, un d'ells especialment violent en el musle dret em fa doblar les cames i caure agenollat. El punt culminant és un brutal cop de puny en el fetge, de baix a dalt, que em fa caure a terra amb la boca oberta, els ulls esbatanats, la respiració en suspens sense poder-la continuar. Els botxins retrocedeixen, ¿espantats?, miren a distància l'efecte. Recupero la respiració. Es llancen sobre mi i m'obliguem de nou a posar-me contra la paret. La circulació de la sang ja no puja a les mans, les tinc mortes. Els braços em tremolen. La suor se'm fica als ulls. Un company fa un crit per a què no em peguin més. El peguen a ell. Segueixen pegant els altres a tort i a dret. Jo no puc mirar enlloc. Em marejo. Les dues dones demanen telefonar per causa dels fillets. No els ho deixen fer. Se senten els orins d'algú que gotegen. La guàrdia se'n riu. M'acusen de portar una barra de ferro a la bossa. «Vaya un captaire de la pau!»: Em peguem com si fos amb un ferro. Mentre, van cridant, un a un, als detinguts per fer-los la filiació. Van marxant els companys. Finalment: només resta un altre capellà –Villar?– i jo. També el criden a ell. Fins a ací tots son testimonis del que ha passat. Després resto jo sol. Alguna patada i algun cop de porra més. Els braços i les cames em tremolen. Estic a punt de caure. Em criden! Em giro. El món roda. Baixo els braços, em semblen morts. No reaccionen. Les cames no m’obeeixen. Passo entremig de dues files de policies armats que observen l'efecte de llur treball, tot fent tentines. Semblo embriac. Em fan la traveta. Tot plegat una hora i mitja.

16h30 hores. – I entro al despatx. L'inspector, de paisà, vol prendre'm la filiació. En doble fila, arrambats a la paret potser quinze policies, alguns amb fuets a les mans. L'inspector pregunta el meu nom. No li responc. Sona una fuetada contra la paret. Em fa:

– «Sólo es el nombre, hombre, ya sé que usted nunca declara en policia, pero ésto no es la declaración, sólo los datos personales».

Afeblit pels cops cedeixo i dic la filiació. «Pero de declaració no en faré cap», penso.

Em tornen a l'habitació fatídica. Per les mans ja em torna a circular la sang. De moment un altre cop contra la paret. Però posen un policia bondadós de vigilància. Em fa seure. Diu que em posi còmode. Em deixa que recolzi el cap a la paret. Dec oferir-li un aspecte deplorable. M'ofereix una cigarreta.

– Ya ve que le trato bien. ¿Por qué se mete en esos líos?

– Por conciencia.

Van venint esgrunats policies de la brigada social. Insulten. Provoquen. Un m'arrenca pèls de la barba, altre del bigoti, altre m'agafa pels cabells i me n'arrenca tot fent estrebades. El policia armat els diu:

– Déjenlo ya. Ya le han cascado bastante antes.

– Que rece a Dios para que lo salve.

Un altre en to sorneguer:

– Padre perdónalos porqué no saben lo que hacen.

Un altre ve amb una llarga bandera roja capturada en la manifestació, me la posa ben posada que em cobreixi tot el vestit i me l'enrotlla pel coll com una bufanda. Després em posa damunt de les cames el diari «Avui» i comença la riota i la befa:

– Cura rojo, ahora estés bien en tu elemento.

Marxen, i al cap d'una estona em trec la bandera i el diari i els deixo damunt d'una altra cadira.

17h30' hores. – Seuen al meu costat un noi detingut d'uns 18 o 20 anys. Té les munyeques de les mans inflades de les manilles. Li diuen:

– Confiésate con el cura.

Després venen uns quinze policies de la social, tots ells de 30 a 50 anys, impressionants i, mentre un d'ells sembla dialogar amb mi raonablement, tots els altres m'atabalen a crits, inults i amenaces. Jo resto amb la vista baixa. Un em vol donar la mà. Refuso amb risc. Un altre m'agafa barroerament per la solapa, m'obliga a alçar els ulls i a mirar-lo fit a fit i m'amenaça de mort. Tots insisteixen en què en la bossa tenia una barra de ferro i munts de propaganda subversiva. Després d'una hora de bombardeig un els fa marxar.

18h30' hores.– Donen la llibertat al noi que seia al meu costat, després d'amenaçar-lo. A mi em fa molt mal el fetge. Tinc la cama infladíssima. I la bota –protectora bota!– no pot contenir els dits del peu dret masegats. Sento per la finestra els crits i els cops dels interrogats i dels interrogadors respectivament. Estic fortament deprimit. Que valent és la gent d'ETA, en Téllez, en Plata i tants d'altres que suporten dies i dies de tortura. Que feble em sento jo!

Apareix l'Inspector Peña, vell conegut meu de la casa. Duu un projecte de declaració meva a la mà.

– Firmarà?

– Ya sabe Ud. que no – dic trencant el meu silenci clàssic per segona vegada.

Segueix un diàleg i marxa.

Ve un altre, molt seriós. Dialoga amb respecte. Parlem de política, després d'evangeli, després dels motius de la meva lluita.

Marxa encara més seriós. Sento que en parla a d'altres. Els crits dels altres baixen de to. La Jefatura esdevé silenciosa. Torna Peña. Li dic:

– Ustedes siempre me hace la propaganda con sus absurdas intervenciones.

– Vaya. Si Ud sale por todos los periódicos.

– Uds. lo provocan. Yo me puse ante la Modelo sin avisar a la prensa.

– ¿Se cree Ud. un héroe?

– No, soy un hombre que ha tenido més oportunidades que otros...

– Bien, le doy la libertad si no va a ir a más manifestaciones, ni vuelve a la prisión Modelo.

– Ud. sabe bien que yo volveré a la Modelo.

– Es que hoy es un mal día.

– Ah, pensé que me lo prohibía para siempre.

– No, me referia a hoy.

Vaig pensar que de totes formes no em trobava bé per tornar a la Model i que altrament em retindria unes hores més, fins a les 9. Vaig cedir.

– Iré, hoy, a casa.

19 hores.– Surto al carrer, enmig d'una doble filera de socials silenciosos. Potser és il·lusió meva, però em sembla endevinar que em respecten.

Al carrer el mareig i el mal que em fa tot el cos em fa fer esses. Marxo molt poquet a poquet sense girar-me. Davant de la Caixa se m'acosta un desconegut. M'esperen els ultres? Em tornaran a pegar? Mania persecutòria. Paranoia incipient que durarà vàries hores. És un amic que m'ofereix cotxe. El refuso. Malgrat em fa molt mal el peu i la cama, més m'estimo caminar poquet a poquet fins al metro i fins a casa. El verí va sortint...

20 hores. – Arribo a casa serè. Però alguna cosa ha canviat en mi que difícilment desapareixerà, Sóc massa sensible? I els nanos de 20 anys, què hauran sentit? Jo en tinc 43. I els obrers que fa cent anys que són torturats? Són de pedra?

Lluís Maria Xirinacs.

---

Enllaços relacionats:

38 idees força per avançar en una estratègia civil noviolenta que faci front a usurpacions de les institucions o cops d'estat i a agressions exteriors o ocupacions territorials. Gene Sharp.

La revolta pacífica (1). Entendre l’estratègia de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (2). Gandhi i la perseverança de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (3). Sèrbia: Dotze joves tomben la dictadura de Milosevic. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (4). Solidaritat: les dones invisibles de la resistència no-violenta polonesa. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (i 5). Què s’amaga darrere la història de Rosa Parks? Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica. L'home que tombava dictadures amb llibres: Gene Sharp (1928-2018). Eduard Peris.

Pepe Beúnza: «Quan vols canviar una societat injusta i violenta has d’assumir riscos i un d’ells és la presó». Surtdecasa.cat.

Lluís Fenollosa: «El conflicte que es guanya per la força sempre rebrota». El Periódico de Catalunya. Gemma Tramullas.

Perquè cal portar un llaç groc. Pepe Beúnza.

Les múltiples cares de «la nostra sal». Lluís Planas Herrero.

Comentaris sobre l'1-O. Pepe Beúnza.

Pepe Beúnza: «Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes».

Carta a un policia armat. Lluís Maria Xirinacs.

Pacifisme hipòcrita. Lluís Maria Xirinacs. Egin.

Acte de record del llegat de Xirinacs al barri barceloní de la Sagrada Família.

Brussel·les «si l'Estat impedeix l'1-O».

La defensa civil noviolenta. Gene Sharp (pdf i epub).

Martí Olivella explicant la defensa civil no violenta en el programa «Tot es mou» de TV3. 3-4-2018.

Vaga de fam per Catalunya. Diari de vint-i-un dies. Lluís Maria Xirinacs (pdf).

L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Lluís Maria Xirinacs (pdf).

Entro en el gran buit. Diari de presó-II/1975. Lluís Maria Xirinacs (pdf).

La no-violència en la pau i en la guerra. Mohandas Karamchand Gandhi. Introducció: Lluís Maria Xirinacs.

Documents sobre assemblees de Lluís Maria Xirinacs (índex).