Pacifisme hipòcrita.

Article de Lluís M. Xirinacs publicat al diari basc EGIN el 15-2-1978.

(Traducció de Núria Roig Esteve, Coordinadora de la Fundació Randa - Lluís M. Xirinacs).

Egin. Dimecres, 15 de febrer del 1978.

Pacifisme hipòcrita.

Ens trobem submergits en una societat profundament violenta. Tots som profundament violents. Junyits al carro de la violència, vulguis no vulguis, qui digui que és no violent a nivell polític i econòmic menteix descaradament o és un inconscient.

La societat occidental, en la qual vivim, porta deu mil anys de tradició violenta.

Des de fa deu mil anys els pobles que avui habiten les nostres terres exerceixen sense parar aquell estrany costum: que un home oprimeixi un altre home i que el segon tracti d’alliberar-se del primer. Els vells orientals, que hi entenen més que nosaltres de no-violència, diuen que difícilment es deixarà d’oprimir l’home si abans no es deixa d’oprimir l’animal, el vegetal i el mineral. I no tan sols no hem deixat d’oprimir sinó que el dogma modern del desenrotllisme ha fet i està fent veritables barbaritats que es tradueixen en els desastres ecològics que tots coneixem. La venjança espontània dels rius i dels mars bruts, de la terra i de l’atmosfera pol·lucionades, de l’apujada dels preus de l’energia i dels aliments, la terrible venjança dels vessaments a les centrals nuclears, no són més que justificants d’una altra venjança espontània de la naturalesa contra l’explotació més irresponsable del poderós. Em refereixo a la violència dels oprimits per defensar-se i alliberar-se de l’opressió.

Existeix una idea equivocada, molt arrelada en el cervell dels explotadors. El famós psicoanalista Erik Erikson l’anomena «pseudoespècie». L’explotador es creu d’una espècie superior a la de l’explotat. Però, en realitat, es tracta d’una falsa espècie. Entre iguals tota acció produeix una reacció igual i contrària. L’explotador genera en l’explotat, com deia Marx, el seu antagònic. És el mateix explotador qui, sense voler però inexorablement, fabrica el seu propi enemic.

La violència, mal anomenada terrorista, és el resultat d’una violència prèvia que genera una absurda marginació del qui, a primera vista, sembla més dèbil o d’una espècie inferior. Després es veu que, quan per evitar les fuetades de l’oprimit, més se l’oprimeix i més se’l margina, també més s’enverina aquesta violència secundària de defensa i alliberament. Això serveix tant per al marginat sentimental, econòmic, polític, social o nacional. Ai del qui condemna com a «espècie inferior» un germà! Qui al cel escup a la cara li cau! La paret del frontó tan sols es limita a tornar la pilota segons la força i l’efecte amb què s’hagi empès en el viatge d’anada. Això no és ni tan sols venjança. La veritable llibertat és: «Fes el que vulguis... i atén-te a les conseqüències».

A la nova «democràcia espanyola», els vividors de sempre voldrien seguir explotant camperols, obrers, nens i ancians, nacions i pobles... com abans però amb paraulotes i gestos «campetxans», amb llibertats simbòliques, pintant de blanc el que abans era gris, etc. Ells han perfeccionat la primera violència, la violència ofensiva, que roba, per obra de pocs, les butxaques de tots amb la inflació, amb factures absurdes d’electricitat, que condemna a la ignorància en no invertir en escoles, que pren la feina amb l’evasió de capitals, que priva barris sencers d’asfaltat, de comunicacions o de desguassos, per mitjà de l’evasió d’impostos, que deté i apallissa i arrenca confessions per mitjà de tortura, que jutja i condemna sense proves concloents, que legisla inadequadament sota amenaça de grups de pressió militars o econòmics i que té prou diner per teixir-se un ample i bellíssim domàs per tapar tota aquesta immundícia amb usos i maneres democràtics, la via pacífica vers l’harmonia social.

Fa dos mil anys un no violent sublim ho digué: «Qui a espasa mata a espasa morirà». No serem els no violents els qui ajudem la no-violència opressora a escapolir-se de les conseqüències dels seus crims legals i de guant blanc. El que ells ara volen anomenar «terrorisme» abans ho anomenàvem el càstig de Déu que digué des del principi: No t’és lícit matar el teu germà. Sovint se’m diu a cau d’orella: «Xirinacs, no violent, ajuda’ns contra el terrorisme». Van llestos!

Sento, és cert, no disposar d’un exèrcit de veritables no violents, tan entrenats en el seu mètode com tot aquell que ja des de petit sap disparar amb una «pipa». De tenir-lo, acabaria amb els opressors i els oprimits i arribaríem al respecte de persones i pobles com Déu mana. Però els pobres no violents, en realitat, encara vivim a les catacumbes. I mentre creixem, cap poderós no ens podrà comprar al seu servei per convertir-nos en pacifistes candorosos. Nosaltres, en la guerra a mort entre opressors i oprimits, no som neutrals per ser contraris a la guerra, nosaltres estem a favor dels oprimits, es diguin marginats socials, es diguin palestins expulsats del seu país o anomenin-se euskalduns oprimits en el seu. Estem farts d’hipocresia.

---

Enllaços relacionats:

38 idees força per avançar en una estratègia civil noviolenta que faci front a usurpacions de les institucions o cops d'estat i a agressions exteriors o ocupacions territorials. Gene Sharp.

La revolta pacífica (1). Entendre l’estratègia de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (2). Gandhi i la perseverança de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (3). Sèrbia: Dotze joves tomben la dictadura de Milosevic. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (4). Solidaritat: les dones invisibles de la resistència no-violenta polonesa. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica (i 5). Què s’amaga darrere la història de Rosa Parks? Eduard Peris i Xavier Carmaniu.

La revolta pacífica. L'home que tombava dictadures amb llibres: Gene Sharp (1928-2018). Eduard Peris.

Pepe Beúnza: «Quan vols canviar una societat injusta i violenta has d’assumir riscos i un d’ells és la presó». Surtdecasa.cat.

Lluís Fenollosa: «El conflicte que es guanya per la força sempre rebrota». El Periódico de Catalunya. Gemma Tramullas.

Perquè cal portar un llaç groc. Pepe Beúnza.

Les múltiples cares de «la nostra sal». Lluís Planas Herrero.

Comentaris sobre l'1-O. Pepe Beúnza.

Pepe Beúnza: «Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes».

Carta a un policia armat. Lluís Maria Xirinacs.

Acte de record del llegat de Xirinacs al barri barceloní de la Sagrada Família.

Brussel·les «si l'Estat impedeix l'1-O».

La defensa civil noviolenta. Gene Sharp (pdf i epub).

Xirinacs i la lluita independentista. ANC i Randa a Taradell. 4-2-2023.

Martí Olivella explicant la defensa civil no violenta en el programa «Tot es mou» de TV3. 3-4-2018.

Diari de 21 dies de vaga de fam per Catalunya. Lluís Maria Xirinacs. Edició clandestina de l’any 1975, prèvia a l’edició oficial (pdf).

Vaga de fam per Catalunya. Diari de vint-i-un dies. Lluís Maria Xirinacs (pdf).

L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Lluís Maria Xirinacs (pdf).

Entro en el gran buit. Diari de presó-II/1975. Lluís Maria Xirinacs (pdf).

La no-violència en la pau i en la guerra. Mohandas Karamchand Gandhi. Introducció: Lluís Maria Xirinacs.

Documents sobre assemblees de Lluís Maria Xirinacs (índex).