El Nacional. Diumenge, 17 de desembre de 2017.
La revolta pacífica (i 5).
Què s’amaga darrere la història de Rosa Parks?
Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
Foto: Lexi Timme.
Barcelona. Diumenge, 17 de desembre de 2017.
Temps estimat de lectura: 7 minuts.
La sèrie sobre casos històrics de no-violència (RNV) no seria completa sense parlar del moviment pels drets civils dels afro-americans als Estats Units entre el 1954 i el 1963. A través de tota una sèrie d’accions, entre les quals van destacar el boicot dels autobusos de Montgomery (1955), els «sit-ins» de Greensboro i Nashville (1960), la campanya de Birmingham (1963) i la marxa de Selma a Montgomery (1965), els activistes van extirpar un dels càncers més arrelats als EUA: la discriminació racial.
La victòria del moviment no va ser casualitat. Res no es va deixar a l’atzar. Les campanyes de la seva estratègia no-violenta es van caracteritzar per accions ben planificades, generalment preparades amb mesos d’antelació. El moviment a favor dels drets civils als EUA demostra que saber canalitzar la frustració de la gent és tan important com la pròpia frustració.
Tot i que els afro-americans havien estat combatent la segregació racial des del segle XIX, el moviment va aconseguir un grau d’organització sense precedents després de la Segona Guerra Mundial, arran d’un trist succés que va galvanitzar la població afroamericana. El 28 d’agost del 1955, Emmet Till, un vailet de 14 anys va ser brutalment torturat, desfigurat i assassinat per haver flirtejat amb una noia blanca. La seva mort va convertir-se en un assumpte nacional quan la mare de Till va exigir que el taüt del seu fill romangués obert durant la cerimònia funerària. La cara desfigurada del nen va recórrer Amèrica, i el grau de desesperació dels afroamericans va arribar a nivells insospitats quan els assassins del nen van quedar absolts per un jurat blanc, creant un clima de frustració molt elevat.
Uns mesos després, l’1 de desembre del 1955, motivada pel record de Till, l’afroamericana Rosa Parks va encapçalar una de les accions de no-violència més simbòliques del segle XX: va decidir ocupar un seient reservat als blancs d’un bus públic de la ciutat de Montgomery (Alabama). Pel senzill gest de seure va ser arrestada. La imatge de Parks asseguda al bus és potser una de les més conegudes dels moviments de no-violència. El que potser és menys conegut és que la seva acció no va ser una casualitat espontània motivada per un cop de fúria.
Parks no era una ciutadana qualsevol sinó una activista ben entrenada. Era la secretària de la sucursal de la NAACP (Associació Nacional per a l’Avenç dels Drets de les Persones de Color) a Montgomery. Des de la seva posició, havia participat en nombroses accions de protesta contra la segregació racial i havia assistit a cursets sobre relacions racials, on s’havien discutit tàctiques de resistència no-violenta.
Tot i que Parks no va ser la primera persona arrestada per seure en un lloc reservat als blancs, el seu cas va rebre molta més atenció mediàtica. Això tampoc va ser casualitat. Feia temps que la NAACP volia aturar la discriminació racial als busos, però va esperar que Parks fos arrestada per a llançar una campanya mediàtica de gran envergadura. Com va dir Edgar Dixon, el president del NAACP a Montgomery, perquè l’acció fos exitosa, necessitava que fos arrestada una persona amb una bona reputació a la comunitat, que fes enrabiar suficientment els afroamericans com per a començar un boicot. De fet, prèviament s’havien descartat altres candidates perquè Dixon no estava segur que despertessin prou simpatia per viralitzar l’acte de protesta.
Un cop apareguda Parks, la NAACP es va posar en marxa, organitzant un boicot dels busos públics. Durant 381 dies –els que van trigar a acabar amb la segregació racial– els afroamericans no van fer servir els transports públics de Montgomery. El moviment es va veure reforçat gràcies al lideratge d’un aleshores desconegut pastor baptista anomenat Martin Luther King. En poc temps, Edgar Dixon havia creat un símbol i trobat un líder carismàtic, dos elements claus en tota campanya de no-violència.
L’acte de Rosa Parks canviaria per sempre la vida del reverend Martin Luther King. De bon principi, va tenir clar que per la seva lluita faria servir les tècniques de la no-violència. King, entenent que la RNV era un estratègia que s’havia de planificar mil·limètricament, va demanar ajuda a Bayard Rustin, conegut defensor dels drets socials. Rustin no només era un conegut activista, sinó també un dels millors coneixedors de la teoria de la no-violència. Gran lector de Thoreau, havia passat sis mesos a la Índia on, nodrint-se directament dels deixebles de Mohandas Gandhi, s’havia format en les estratègies i tàctiques de la RNV.
El boicot de Montgomery es va organitzar fins a l’últim detall, de la mateixa manera que Gandhi havia organitzat la Marxa de la Sal. Els líders del moviment es van assegurar l’èxit inicial mitjançant el suport dels principals predicadors de les esglésies de la comunitat negra, que immediatament van fer d’altaveu a la NAACP. A més d’engegar una potent campanya mediàtica, van idear tot un sistema de transports alternatius (cotxes compartits, taxis que cobraven el mateix preu que el bus), per evitar que el boicot perjudiqués els interessos econòmics dels afroamericans.
Però King va ser més que un gran executor de la resistència no-violenta. Conscient que l’estratègia índia de Gandhi, dissenyada a milers de quilòmetres i en circumstàncies molt diferents, potser no engrescaria als seus, va capbussar-se en els textos de la RNV per entendre’n les claus. Així va poder trobar, hàbilment, la manera de fusionar els ideals cristians (els afroamericans eren molt religiosos) amb l’estratègia gandiana. Ell mateix va explicar que «la filosofia de «posar l'altra galta» i «estimar al teu enemic» només és vàlida quan els individus estan en conflicte amb altres individus; quan els grups racials i les nacions estan en conflicte és necessari un enfocament més realista. Després vaig trobar la vida i els ensenyaments de Mahatma Gandhi». I va afegir que «Crist va proporcionar l'esperit i la motivació mentre Gandhi va proporcionar el mètode».
Armat amb una estratègia ben definida, i amb assessors experts en no-violència, King es va convertir en un dels impulsors més importants del moviment a nivell nacional, organitzant tota una sèrie de campanyes executades amb rigor i buscant el ressò mediàtic. Tal fou el cas dels «sit-ins» de Nashville (Tennessee).
En aquella època no només estaven segregats els autobusos. També ho estaven els restaurants, on els afroamericans no tenien dret a seure al costat dels blancs. Els seguidors de King van veure-hi una oportunitat estratègica. Els menjadors tenien impacte en la vida diària de la gent, eren molt visibles i s’hi podia accedir fàcilment. Un cop determinat l’objectiu, els activistes van preparar-se durant mesos. Per començar, van rebre formació en resistència no-violenta, tant a nivell filosòfic (seguint les doctrines de King) com a nivell tàctic. Per exemple, van simular que seien als bars, i els seus propis companys els van començar a insultar, aprenent així a autocontrolar-se. A més, van enviar observadors als restaurants per a obtenir un bon coneixement del terreny identificant aquells restaurants on obtindrien una resposta més agressiva, els que tenien telèfon per poder comunicar a la premsa els resultats de l’acció, i també identificar aquells situats a prop d’hospitals per si els lesionats necessitaven assistència mèdica.
Abans de portar a terme l’acció, els organitzadors van imprimir pamflets amb les consignes claus que havien de seguir els activistes i com havien d’actuar. Se’ls recomanava no tornar els cops, no riure’s de l’adversari, no deixar el seu seient fins que el seu líder els donés permís, i no bloquejar les entrades i sortides. A més, havien de vestir de manera elegant, ser agradables, tenir bona postura, explicar tots els detalls de l’esdeveniment i recordar els pensaments de Jesús, Gandhi i Martin Luther King.
La campanya fou tot un èxit. Malgrat que els joves foren insultats, humiliats i agredits, en cap moment van perdre els nervis, ni van tornar els cops. Quan un grup d’activistes era arrestat, immediatament ocupava el seu lloc un segon grup, que havia estat esperant, organitzat amb el mateix rigor que un exèrcit, fora del menjador.
Les seves accions van irritar fins a tal punt els supremacistes blancs, que van posar una bomba al domicili d’un dels líders del moviment. Aquesta sobre-reacció es va tornar en contra dels racistes. La comunitat negra va començar a sentir-se interpel·lada. I vet aquí que va entrar en joc el càlcul estratègic. Els líders del moviment van canalitzar la ira dels seus seguidors a través d’una crida a boicotejar els comerços de la comunitat blanca. Així atacaven directament un dels pilars de suport del seu adversari. En poc temps, la situació va esdevenir insostenible a Nashville, i el propi alcalde es va veure obligat a dir públicament que la discriminació era negativa per a la ciutat. Unes setmanes més tard els afroamericans menjaven al costat dels seus conciutadans blancs.
Després dels fets de Nashville, King, Ruskin i altres líders afro-americans van passar a organitzar altres accions de no-violència altament efectives, executades amb eficiència militar. En comptes de marcar-se un gran objectiu que podia generar frustració si no s’assolia, es dedicaven a combatre lleis concretes que els obrissin les portes a posteriors victòries més grans. Gràcies a la seva determinació, van aconseguir fer caure un munt de lleis injustes. Van acabar amb la segregació al transport públic, a les universitats, van aconseguir que els afroamericans poguessin registrar-se per votar a les eleccions presidencials...
L’èxit del moviment va radicar a saber utilitzar la violència de l’adversari al seu favor, i sobretot, en aplicar la estratègia de no-violència amb gran rigor, tan a nivell estratègic com tàctic. Com va dir la pròpia Rosa Parks de Martin Luther King: «Tal com el recordo, [en King] era molt més que un somniador, era un activista que creia tant en l’acció contra la opressió com en la seva crítica».
Eduard Peris Deprez és especialista en estudis de la guerra i doctorand del King’s College (Londres) @misterperis. Xavier Carmaniu Mainadé és doctor en Història Contemporània @Xaviercarmaniu.
Enllaç de l’article original en català:
https://www.elnacional.cat/ca/politica/no-violencia-rosa-parks-luther-king-independencia_221460_102.html
Enllaços relacionats:
38 idees força per avançar en una estratègia civil noviolenta que faci front a usurpacions de les institucions o cops d'estat i a agressions exteriors o ocupacions territorials. Gene Sharp.
La revolta pacífica (1). Entendre l’estratègia de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (2). Gandhi i la perseverança de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (3). Sèrbia: Dotze joves tomben la dictadura de Milosevic. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (4). Solidaritat: les dones invisibles de la resistència no-violenta polonesa. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica. L'home que tombava dictadures amb llibres: Gene Sharp (1928-2018). Eduard Peris.
Pepe Beúnza: «Quan vols canviar una societat injusta i violenta has d’assumir riscos i un d’ells és la presó». Surtdecasa.cat.
Lluís Fenollosa: «El conflicte que es guanya per la força sempre rebrota». El Periódico de Catalunya. Gemma Tramullas.
Perquè cal portar un llaç groc. Pepe Beúnza.
Les múltiples cares de «la nostra sal». Lluís Planas Herrero.
Comentaris sobre l'1-O. Pepe Beúnza.
Pepe Beúnza: «Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes».
Carta a un policia armat. Lluís Maria Xirinacs.
Pacifisme hipòcrita. Lluís Maria Xirinacs. Egin.
Acte de record del llegat de Xirinacs al barri barceloní de la Sagrada Família.
Brussel·les «si l'Estat impedeix l'1-O».
La defensa civil noviolenta. Gene Sharp (pdf i epub).
Xirinacs i la lluita independentista. ANC i Randa a Taradell. 4-2-2023.
Martí Olivella explicant la defensa civil no violenta en el programa «Tot es mou» de TV3. 3-4-2018.
Diari de 21 dies de vaga de fam per Catalunya. Lluís Maria Xirinacs. Edició clandestina de l’any 1975, prèvia a l’edició oficial (pdf).
Vaga de fam per Catalunya. Diari de vint-i-un dies. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
Entro en el gran buit. Diari de presó-II/1975. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
La no-violència en la pau i en la guerra. Mohandas Karamchand Gandhi. Introducció: Lluís Maria Xirinacs.
Documents sobre assemblees de Lluís Maria Xirinacs (índex).
