Capítol 11. Donar la cara.

Les característiques d'una moneda personalitzada i informativa (factura-xec) faciliten: la responsabilització de tots els actes lliures d'intercanvi (deixen petja); la posada a punt d'un sistema multicaptor de totes les característiques de cada acte de compra-venda; i per tant, la possibilitat de contrastar experimentalment la majoria de les teories econòmiques.

La responsabilització de tots els lliures intercanvis és una possibilitat que ofereix aquesta moneda no anònima si la seva implantació es fa amb la cautela adequada (protecció de les dades personals i ús exclusiu per a la documentació de sentencies judicials). Es pot així reforçar l'Estat de dret en la mesura que es dissuadeix el transgressor i que s'afavoreix la resolució jurídica dels conflictes gràcies a la millora substancial del sistema de documentació dels actes mercantils.

La captació automàtica, avui possible gràcies a la telemàtica, de totes les dades significatives de cada acte de compra-venda, sense referències personals, permet una informació sobre el mercat que, posada a l'abast de tota la població, pot ajudar a superar l'antinòmia entre el llibertinatge del mercantilisme i el de l'intervencionisme estatista.

Les teories i polítiques econòmiques podran ésser contrastades experimentalment posant al descobert la seva capacitat de resoldre els problemes. La ciència econòmica, dotada d'un potent sistema de captació d'importants aspectes de la realitat, podrà millorar la seva estratègica funció, no sempre prou eficient ni creïble.

Si bé tots tres aspectes estan interrelacionats, hi ha una gran complementarietat entre el segon i el tercer. Vegem-los ara amb més detall.

Primer aspecte: la responsabilització.

Imaginem un país (per exemple, Catalunya) o una confederació de països (per exemple, Europa), en que la població considera que la llei ha d'ésser igual per a tothom, i que els robatoris, els fraus, els tràfics il·legals han de ser perseguits eficaçment per la justícia. Ja sabem que això avui és molt difícil –quasi impossible– d'aconseguir. Imaginem ara que, en aquest país, s'estableix un nou marc en el qual els bitllets de banc i les peces de moneda han estat substituïts per un sistema de comptes corrents personals i de «factures-xec». Cada persona té el seu talonari de «factures-xec», amb el qual fa les seves compres. Quan compra una barra de pa, una camisa o una rentadora... paga amb el seu talonari. En el xec, el venedor ha de fer constar el nom de l'establiment, les característiques i el preu del producte, i també el lloc i la data de l'operació.

El botiguer porta la «factura-xec» al seu banc i aquest fa el traspàs comptable entre els comptes corrents dels clients i el del botiguer. Tot és molt semblant al que fem ara però amb algunes diferencies fonamentals. Algunes són de detall, derivades de la incomoditat del sistema monetari actual: la falta de canvi, els errors de càlcul, el perill de pèrdua o d'atracament que comporta comprar i vendre amb bitllets i moneda anònims. És evident que un talonari de «factures-xec» estalvia la majoria d'aquests problemes (ja veurem que per a més agilitat i seguretat les «targetes de pagament amb memòria» poden ser una bona solució si s'implanten correctament).

Si el sistema, doncs, sembla viable socialment en el sector del consum, encara ho és molt més en el sector interempresarial, ja que, de fet, la majoria de les empreses pràcticament només usen xecs i transferències bancàries.

Però un sistema així, quin avantatge té? Continuem la història. Suposem que el que vull comprar és alguna cosa a propòsit de la qual la societat s'ha posat d'acord que és il·legal, és a dir, que no es ven en establiments reconeguts sinó en l'economia subterrània (tràfic de drogues, d'armes, d'explosius, de «blanques»...). En aquest cas sembla clar que jo no puc pagar amb «factura-xec», I el qui hi trafica tampoc no pot comprar sense que l'un o l'altre deixin rastre. A manca de «moneda» hom pot recórrer al troc, a l'intercanvi de productes i de serveis, «Et dono una ràdio a canvi d'una dosi d'heroïna». I el traficant, podrà comprar la droga al majorista pagant-li amb ràdios?.

El troc és una llauna, perquè no sempre un vol, necessita o accepta allò que li ofereix l'altre. I, per tant, limita els intercanvis, En l'extrem oposat al troc, la moneda anònima facilita «tots» els intercanvis, els legals i els il·legals. En el terme mig, la «factura-xec» facilita els intercanvis legals i dificulta els il·legals.

Suposem, però, que s'usa el troc. El qui té la ràdio la voldrà vendre. I com que tampoc no és un establiment, ni en té la factura de propietat, no en podrà fer gran cosa. Un altre cas de troc pot ser el realitzat amb «serveis»: et compro una pistola .a canvi de convidar-te a dinar, o d'anar-me'n al llit amb tu, o d'ajudar-te a buscar una feina... Evidentment, en aquests casos no es deixa rastre «monetari», però aquest tipus de tracte pot funcionar en casos concrets i esporàdics. No es creïble que només amb l'intercanvi de «serveis» o «amenaces» funcioni tota una organització mafiosa. En una societat monetitzada, hom vol, sobretot, diners i... qui accepta o força algun «servei» ho fa com una propina o divertiment. (De l'altre gran sector de delictes relacionats amb la corrupció, el tràfic d'influències, els fraus fiscals i comptables..., en parlarem una mica més endavant).

Així, doncs, en el sector del consum, la simple introducció d'una moneda personalitzada dificulta la compra-venda de productes il·legals. En el cas de fer «factures-xec» falses (per exemple fent-hi constar un producte que no és el que es ven), la Justícia sempre disposarà de molta més informació que en l'actualitat (que és pràcticament nul·la) per detectar-les. El crim organitzat, les màfies, els grans escàndols són molt difícils de denunciar, desmuntar i aclarir normalment per manca de proves formals. Tot es fa amb moneda anònima. Només quan hi ha algun xec al portador, i sobretot si és nominal –error que no s'acostuma a fer–, el jutge té indicis per continuar el procés.

En un sistema monetari «factura-xec», en canvi, el jutge té molta informació. Imaginem una empresa fantasma que fabrica teixits i que, de fet, comercia amb armes o droga. Les factures falses han de correspondre a un cert equipament industrial i a unes compres de primeres matèries... No és gens fàcil portar una doble comptabilitat en un sistema monetari de comptabilitat en el qual tot ha de quadrar. I ja que parlem d'empreses, aquestes no podran contractar «treball negre» per sota del salari mínim... pagant amb uns quants bitllets en un sobre...

Aquesta nova moneda pot ajudar a resoldre el problema gravíssim dels impagats. Una senzilla llei donaria la seguretat que, en qualsevol cas, la «factura-xec» sempre és cobrable, malgrat que el qui l'emet no tingui fons en el seu compte corrent. Tard o d'hora –atès que només té un únic compte corrent on ingressar les seves entrades–, quan deixi de tenir números vermells, li seran cobrades automàticament les «factures-xec» emeses. El terror dels impagats es resol de cop, sobretot si, paral·lelament, una caixa interbancària fa efectiu el pagament immediat al beneficiari i actua judicialment contra el deutor.

Quan hem parlat de la desmercantilització de determinats àmbits (capítol 9) hem assenyalat la possibilitat que un nou tipus de moneda podria evitar la impunitat del tràfic d'influències. En la majoria de legislacions ja es contempla que determinades funcions socials jutges, polítics, funcionaris... i llurs institucions respectives) són incompatibles amb determinades funcions mercantils-empresarials. Per exercir algunes d'aquestes funcions s'acostuma a exigir un inventari dels béns en prendre possessió del càrrec, inventari que ha d'ésser contrastat en acabar el mandat. S'ha de reconèixer, una vegada més, que tots aquests procediments són formalismes que, si bé indiquen el perill de la corrupció, no tan sols no l'eviten sinó que l'encobreixen de fet, pel miratge de la ritualització dels procediments. Com que hi ha una llei d'incompatibilitats... ens convencem que ja no hi ha corrupció!

La implantació de la «factura-xec» permetria establir uns mecanismes molt senzills i clars per fer front a aquest problema. Es podrien crear uns comptes corrents especials per als qui es troben en aquestes situacions. És a dir, el jutge, el polític, el funcionari..., mentre ho són, tenen un compte corrent en el qual no poden rebre altres ingressos que els derivats de la seva funció comunitària. Aquest simple mecanisme permetria una total transparència dels càrrecs públics sense inspeccions, declaracions ni burocràcies. En aquest «estatut comunitari» hom pot gastar allò que ingressa per la seva funció pública, però, com que hom no pot tenir negocis mercantils mentre estigui en el càrrec, no pot facturar res que sigui excusa per ingressar cap quantitat en el propi compte. D'aquesta manera es barra el pas als diferents tipus de suborn, avui pràcticament impossibles de detectar i de perseguir.

En relació amb la possibilitat del troc de béns i de serveis estem en una situació semblant a la ja descrita dins el mercat, però en aquest cas encara més difícil pel «sobrepreu del prestigi». Un jutge o un polític ben pagats comunitàriament no venen la seva carrera només per un plat de llenties.

Tot i així hi ha en aquesta situació dos punts que es poden considerar fluixos: que el suborn beneficiï el càrrec públic indirectament a través d'un familiar; o, en el futur, quan ja hagi acabat el càrrec o el mandat. Però, en els dos casos, tard o d'hora, es poden trobar traces d'entrades copioses poc justificables. El que sembla cert és que al jutge encarregat del cas sempre li serà molt més fàcil que ara d'establir possibles connexions amb familiars o amb al mateix interessat en el futur. En aquest darrer cas, es poden posar determinades limitacions per passar immediatament al mercat gràcies al manteniment d'aquest «estatut comunitari» –amb compte corrent especial de finançament comunitari– durant un cert temps (mesos, anys) segons la importància del càrrec. Potser més val pagar unes bones vacances fora del mercat que facilitar el costum de molts càrrecs públics que, tranquil·lament, tot just plegar, esdevenen importants accionistes en els consells d'administració de les principals empreses del país (!).

Un estatut comunitari d'aquest tipus podria ser ampliable a altres professions i institucions que volguessin desmercantilitzar-se i desestatitzar-se (ensenyament, medicina, mitjans de comunicació, assistència social, associacions no lucratives...). Aquestes rebrien finançament públic, però serien exercides privadament-autogestionadament sense ànim de lucre.

En definitiva, amb la «factura-xec» com a única moneda, el joc brut es faria molt més difícil. «l'ocasió de pecar» no seria tan permanent. Com diuen en Itàlia: «l'occasione fa il ladro». Però, com també veiem, hom no pot perseguir el delinqüent sense preguntar-se sobre les causes de la delinqüència. I no solament per aquest motiu, sinó per coherència amb el que ha d'ésser un país civilitzat avui, cal assegurar un mínim vital que no obligui a delinquir per viure.

(De com el sistema «factura-xec» pot facilitar la implantació i el finançament d'un mínim vital, sense augmentar impostos i sense burocràcia ni «picaresca», se'n parlarà en un proper volum. També s'hi especificaran amb més detall les característiques i el funcionament de l'«estatut comunitari»).

Segon aspecte: més enllà del mercantilisme i de la planificació.

Fins avui, especialment en aquest darrer segle, hi ha hagut dues posicions diferenciades i antagòniques. La primera consisteix a afirmar que la lliure iniciativa dels ciutadans, sense cap mena d'intervenció de ningú, és el millor sistema per a la producció i la distribució dels béns econòmics. És a dir, que el mercat, com més lliure, millor. La segona posició ve a dir el contrari: que la planificació centralitzada és el millor sistema d'assignar recursos i no malmetre'ls. De cada posició se'n deriva un model teòric de societat amb característiques diferents: en el primer cas, la propietat privada individual: en el segon, la propietat estatal; en el primer cas, el benefici, el lucre, l'egoisme, són el que mouen el mercat; en el segon, la solidaritat, la racionalitat i l'altruisme.

La realitat s'ha anat configurant amb unes economies mixtes i, de fet, cap dels dos models existeix en la pràctica com a model pur. Possiblement cal analitzar el tema més a fons.

Un dels problemes inicials del mercat lliure és que ha estat presentat com un joc. Però, com un joc amb regles (en angles game) o com un joc lliure (en angles play)? (Jean Duvignaud). El mercat és, evidentment, un joc amb regles internes, sense les quals, pres com un joc lliure, no funciona. Però l'ambigüitat de dir-ne «mercat lliure» fa que tota regulació del mercat provoqui escarafalls entre els «liberals». Aquí hi ha un malentès gravíssim. El mercat té unes regles internes que poden ser modificades per cercar una major eficiència en la producció i distribució de la riquesa. La manca d'explicitació i de concreció d'aquestes regles –pres el mercat com un play– ha fet intervenir els perjudicats per aquest joc: han intentat negar tot joc perquè només era «lliure» per a alguns dels grans del mercat, per als més poderosos.

El somni de la planificació centralitzada és que l'Estat –representant del comú, especialment de les majories desfavorides en el joc lliure del mercat– esdevingui una sola empresa, molt més racional que la lluita entre empreses dins el mercat. No cal jugar. L'economia és molt seriosa i ha d'ésser tractada amb la serietat d'una caserna militar.

Entre el «joc sense regles» i la «destrucció de tot joc» hi ha un altre camí que és definir el mercat com un joc reglat, com un game. Les regles d'aquest joc han d'afavorir la màxima racionalitat, però alhora la màxima creativitat la màxima llibertat, però alhora la màxima responsabilitat possibles. Aquestes regles han de definir els límits d'allò que és mercantilitzable i d'allò que no ho és (el que és comunitari, el que no pot tenir preu..., allò que és joc lliure, play, allò que Kant anomenava finalitat sense fi: l'art, la literatura, la relació humana, la comunicació, la cultura...).

Ara bé, tot game, joc amb regles, necessita un sistema d'informació del desenvolupament del joc i un bon arbitratge per resoldre'n els conflictes. El mercat lliure considerava que la informació es donava lliurement en el mercat mateix –en la plaça s'estableixen els preus–. I que els Tribunals havien de resoldre els conflictes. La planificació centralitzada confiava en un complex sistema informatiu que havia de dur a terme la banca nacionalitzada, en la qual uns quants milions de funcionaris del partit havien de recollir la informació d'ofertes i demandes i racionalitzar la gran empresa única.

La sensació que tenim és que cap dels dos models teòrics, ni cap de les seves aplicacions pràctiques, han resolt bé el problema, almenys en la complexitat creixent de les societats occidentals actuals.

Cap dels dos sistemes no té resoltes ni la informació ni la resolució dels conflictes sorgits en l'aplicació de les regles –més o menys explícites– que s'han imposat.

En un mercat indirecte, on no es fa el troc, amb ús de la moneda, la informació es complica: hi ha la compra-venda de mercaderies reals i concretes, d'una banda, i hi ha el moviment de diners, que no sempre és paral·lel a la compra-venda de mercaderies, de l'altra. Entre l'una i l'altra es crea, per definició i per constatació, una ruptura que no es pot calcular. El resultat és el caos del mercantilisme: excedents al costat de la misèria.

Hom pot considerar exagerades algunes d'aquestes afirmacions, però l'estudi fet per José Manuel Naredo (1989¹) és impactant. Mostra la importància social que té el fet que la comptabilitat nacional no reculli les rendes generades per l'especulació immobiliària (ni per la borsària). Aquest lapsus de la comptabilitat nacional afavoreix pocs sectors socials i perjudica la resta: en relació amb el creixement de la renda nacional «convé puntualitzar que aquest agregat monetari no correspon [...] amb els ingressos que de veritat obtenen els espanyols». Entre altres «ficcions», «no pren en consideració [...] els beneficis de la compra-venda d'actius mobiliaris ni immobiliaris, o d'aquells derivats del maneig d'actius financers en el negoci bancari». I, concretant les conseqüències d'aquesta ficció comptable, continua: «mentre que en el període 1985-1988 l'índex general de preus al consum va créixer a una taxa mitjana anual del 6 per cent, les cotitzacions borsàries ho feren a una taxa anual del 48 per cent i els valors mitjans del patrimoni immobiliari arribaven prop del 30 per cent». El fet que aquests ingressos derivats de la compra-venda d'immobles i d'accions «no apareguin recollits en les estimacions oficials de la renda nacional ha accentuat l'esvoranc existent entre l'economia real i la convencional. Així, mentre governants i sindicalistes centraven la seva discussió sobre els, en qualsevol cas, modestos creixements dels ingressos enregistrats en el «quadre macroeconòmic», les pàgines de la premsa es feien ressò de les noves cares que apareixien en el rànking de les grans fortunes del país gràcies als ingressos que transcorrien al marge d'aquell «quadre»».

Comptabilitzar totes les rendes monetàries (incloses les especulatives) permet entendre millor la confluència –difícil d'explicar amb la versió comptable convencional– dels «senyals d'un auge econòmic i una ostentació consumista sense paral·lel en els darrers deu o quinze anys i unes taxes d'atur i de marginació social també sense precedents». Segons els càlculs fets per Naredo, l'especulació (amb 2,6 punts) ha contribuït més al creixement de la renda nacional que tota la indústria (amb 1,4 punts de creixement real). «Queda clar –continua– que l'auge econòmic actual no es caracteritza per una expansió de la indústria i de la feina en aquest sector, sinó pel seu solapament amb l'existència de zones industrials en declivi i «bosses» d'atur i de pobresa».

«En resum, pel que fa a la inflació, podem dir que al lo que s'ha «rescalfat» no ha estat l'economia, sinó un sector molt particular d'aquesta: l'immobiliari. Un sector en el qual l'espectacular comportament inflacionari ha romàs al marge dels indicadors correntment remenats pels macroeconomistes, malgrat haver estat el principal motor del creixement recent (i de la «l'inflació subjacent»)».

Aquestes «ficcions» comptables, de tan greus conseqüències, «han de mantenir-se ni que tan sols sigui perquè s'atenen a les metodologies vigents», és a dir, que les comptabilitats nacionals d'arreu del món són igual de fictícies.

Naredo ha intentat calcular –aproximadament– el pes de l'especulació borsària i immobiliària. No seria interessant poder saber, també, «els beneficis [...] derivats del maneig d'actius financers en el negoci bancari»?.

Anem, ara, a fer un repàs de la planificació teòrica alternativa al desgavell del mercat. En un sistema planificat amb milions de «burròcrates» i uns quants planificadors, les informacions es falsifiquen, es mutilen, sigui per incapacitat tècnica d'aplegar-les, sigui per corrupció, per pressió política o per temor de no acomplir el pla quinquennal. Perdut l'atractiu del joc, la producció decau, el mercat negre apareix, es tolera, i tot es va podrint, mancat d'iniciativa, de creativitat i ofegat per la ineficàcia forçada de la burocràcia. En un excel·lent llibre sobre la Unió Soviètica trobem una descripció perfecta d'aquestes situacions: «La majoria dels problemes que tenallen l'estructura –de la planificació central– es deriven del control –excessiu i, alhora, ineficaç– sobre els factors de producció i de la poca fiabilitat de la informació disponible pel que fa a l'efectivitat d'aquests factors²». «Una idea de la magnitud de les activitats del Gosplan i de les oficines que s'encarreguen de les tasques de la planificació ve donada per la dada que proporcionen treball a uns 15 milions de persones i que manegen cada any al voltant de 850 mil milions de documents³». «Les dues circumstàncies que expliquen el creixement de «l'economia complementaria» són l'exigència d'acomplir –ni que sigui artificialment– els plans i l'estat general d'escassetat que caracteritza l'economia soviètica⁴».

La concepció racionalista i burocràtica és el nucli de l'aplicació del sistema de planificació ja des dels seus orígens. Segons Lenin, un sol banc nacionalitzat havia de tenir la missió de carcassa de la societat socialista amb el «control comptable de tot l'Estat, medició i verificació de la producció i distribució de béns i articles per tot l'Estat⁵». Per fer això, Lenin comptava amb la capacitat dels 10 milions de funcionaris que el partit podia aportar.

El que pot permetre un sistema monetari tipus «factura-xec» és que les unitats monetàries es moguin entre comptes corrents exactament en paral·lel al moviment de mercaderies de cada acte de compra-venda. I, per tant, que el conjunt de «factures-xec» ofereixi una informació exacta i exhaustiva d'allò que es fa en el mercat. Només amb una bona centralització informativa hom possibilita, paradoxalment, la descentralització del mercat, sempre que la informació centralitzada sigui posada a l'abast de tots els agents del mercat, és a dir, sigui socialitzada.

Repassem la proposta. Amb un sistema monetari «factura-xec» només se socialitza la informació i, amb aquest fet, el mercat pot reaccionar constantment per equilibrar i optimitzar la producció segons la demanda. Però, per socialitzar la informació cal, necessàriament, centralitzar-la, ja que cal veure les magnituds conjuntes, sectorials i territorials de l'economia. Ara bé, allò que cal centralitzar i socialitzar no és la informació personalitzada, sinó, estrictament, la informació sobre l'objecte i les circumstancies de la transacció (tipus de mercaderia, lloc, dia, preu). Depenent de la complexitat i l'amplitud del mercat, el processament d'aquesta informació seria molt voluminós i costós. Però avui diposem d'uns mitjans que Lenin no tenia i que estan essent implantats molt per sota de les seves possibilitats pel que fa a facilitar l'equilibri econòmic i la millora del mercat. Aquests mitjans no són altres que el diner electrònic o la moneda telemàtica. De les possibilitats i perills del seu ús ja en parlarem més endavant (capítols 17 i 18).

La «factura-xec» permet, doncs, en aquest sentit macroeconòmic, concretar diverses possibilitats, avui considerades utopies: controlar la inflació-deflació pel simple fet que només «circula» tanta moneda com necessita el mercat; afavorir el seguiment i l'autocontrol, en igualtat de condicions, de les regles de joc que el mercat s'imposa; facilitar la llibertat de mercat dins aquestes regles, d'igual compliment per a tothom; facilitar una informació fiable a tots els agents del mercat per optimitzar la seva actuació com a inversors, productors o consumidors; autoresponsabilitzar la societat gràcies a la capacitat d'observar el resultat de les pròpies accions sense haver de recórrer a intervencionismes estatistes, considerats, normalment, com imposicions arbitràries, malgrat que estiguin ben fonamentades (la manca de coneixement d'aquest suposat bon fonament de mesures intervencionistes crea irresponsables que, acostumats a l'engany i desinformats de la magnitud dels problemes, poden arribar a demanar més d'allò que realment els pertoca).

Tercer aspecte: ciència neo-econòmica.

La tercera gran possibilitat de l'aplicació d'un nou sistema monetari informatiu és complementaria d'aquesta darrera i consisteix a dotar d'informació de primera mà, no solament el conjunt del mercat, sinó també els «economistes». La ciència econòmica pateix un gran descrèdit, fins al punt que el nom de «ciència» és un eufemisme que molts economistes ja no s'atreveixen ni a proferir. El descrèdit prové del fet, tal com deia un dia un enginyer de sistemes d'una important caixa d'estalvis, «que la tasca dels economistes consisteix la meitat del temps a pronosticar uns determinats resultats i l'altra meitat, a intentar explicar per que aquests no s'han donat». Curiosament bastants dels innovadors en economia no han estat «economistes» sinó enginyers. És evident que aquests, acostumats a un fortíssim rigor teòric que s'enfronta sempre amb els fets, no poden acceptar l'esoterisme econòmic. Potser l'economia no progressarà mentre el rigor sistemàtic dels enginyers no la penetri o la substitueixi. (Al final del capítol 8 ja hem repassat la poc confortable situació de «l'economia com a ciència» segons els mateixos economistes). Ara només un breu repàs extret d'un suggerent article d'Alfons Barceló (1988⁶).

«L'economia no ha depassat, encara, l'estadi de «protociència». [...] Són raríssimes les «lleis econòmiques» reconegudes com a veritables i rellevants per la totalitat dels economistes. No hi ha acord general entre els experts sobre l'«objecte» de l'economia [...]. És fàcil adonar-se que els conceptes bàsics són, sovint, vagues i inescrutables... [...] Si a tot això hi afegim algunes espifiades sonades quant a prediccions fallides i a programes d'acció fracassats, no ha de sorprendre que siguin considerades de fiabilitat limitada, tant les receptes derivades dels treballs teòrics, com el propi cos de coneixement sistemàtic heretat. [...] És una ciència immadura. Es podria establir algun paral·lelisme entre la situació actual i l'estat en que es trobaven la biologia o la química a primers del segle XIX... No em sembla exagerat dir que la teoria econòmica dominant constitueix una barreja de ciència, tecnologia o ideologia que es transmet com a doctrina amb molts trets de tipus teològic. Cal afegir que moltes de les proposicions centrals de la teoria econòmica són simples tautologies que no contenen cap veritat fàctica, o bé es refereixen a «móns possibles» amb poca relació amb les realitats històriques sublunars [...]».

Les citacions que Barceló fa en l'article tampoc no tenen pèrdua: «Per avaluar aquesta queixa podem cridar a l'estrada un dels economistes actuals de més prestigi, el qual reconegué que «no pot negar-se que hi ha quelcom d'escandalós en l'espectacle de tantes persones dedicades a refinar l'anàlisi de situacions econòmiques que no hi ha raó per suposar que hagin existit o hagin d'existir en algun moment⁷»». «El premi Nobel Herbert Simon ha dit fa poc: «Crec que els manuals –de microeconomia– són un escàndol. Crec que sotmetre joves influenciables a aquest exercici escolàstic, com si digués quelcom del món real, és un escàndol... No conec cap altra ciència que es proposi tractar fenòmens del món real i que parteixi d'afirmacions que estan en flagrant contradicció amb la realitat⁸»».

Conclou amb una clara apel·lació a millorar la situació present. «En fi, «l'enginyeria social» ha estat practicada des de sempre sobre bases de sentit comú, tradicions més o menys fiables i mitjançant acumulació de receptes per assajos de prova i error. Ara bé, el coneixement rutinari pot ser suficient per mantenir un determinat estat de coses, però és inadequat per a projectes de canvis socials profunds. En conseqüència, qualsevol aspiració a subvertir l'ordre existent, de forma intel·lectualment responsable, requereix esforçar-se a desenvolupar i articular els diversos components de les tecnologies econòmiques, polítiques i socials, així com uns sòlids fonaments científics en que recolzar els programes de recanvi».

En aquest aspecte, la intenció de proposar un sistema monetari «factura-xec» no és altra que la de contribuir a dotar la tecnologia econòmica d'un potent instrument operatiu, tant per a la recerca com per a la contrastació. Sempre serà difícil assegurar que l'economia «monetària» reflecteixi exactament l'economia «real» en tots els seus aspectes. Però el que sembla cada vegada més clar és que els actuals sistemes monetaris no sols no poden acomplir aquesta funció, sinó que essencialment la dificulten.

Per entendre millor el que pretenem, podem imaginar el cas que la implantació d'un sistema monetari «factura-xec» fos, algun dia, una realitat. Si aquesta hipotètica implantació hagués contribuït a millorar la ciència econòmica, podríem imaginar un escrit semblant al que segueix:

«Durant els dos darrers segles del segon mil·lenni aparegué una branca del coneixement que s'anomenà «ciència econòmica» per imitació de les anomenades «ciències naturals». Però a diferència d'aquestes no disposava de cap mètode seriós per contrastar amb la realitat les teories i hipòtesis que es formulaven. Segons es deia, aquest mètode de contrastació era impossible ja que la realitat econòmica tenia una gran part de components humans imprevisibles que no podien ser copsats amb els sistemes d'informació de que disposaven. Com sabem, hi ha alguns d'aquests components humans que de moment, i possiblement mai, no podran ser «objectivats, mesurats ni quantificats». I aquest és un dels límits de la ciència que en els darrers segles s'ha acceptat. Però, sorprenentment, no havien ni tan sols aconseguit mesurar allò que sí que podia ser mesurat, ni consignar allò que sí que podia ésser captat amb relativa simplicitat i objectivitat (cada acte elemental de compra-venda, amb inscripció de les dades més significatives). Mentre el sistema monetari anava erràtic per un cantó i les enquestes, prospeccions i estadístiques anaven per un altre, res no va resultar fiable, ni molt menys exacte i exhaustiu. En un segle de grans avenços matemàtics i informàtics continuaven fonamentant la practica monetària en teories totalment obsoletes o incontrastables. Fou la introducció d'un sistema monetari informatiu el que facilita enormement la recerca dels analistes del mercat. Les taules input-output es pogueren tenir primer cada any, després cada mes, fins arribar al seu processament quasi diari. Centenars de teories que s'havien acumulat durant dos-cents anys pogueren anar passant pel sedàs de la contrastació. Mirat tot el procés en perspectiva, descobrim que la «ciència econòmica», enlluernada pel gran aparell matemàtic i «científic», havia oblidat allò tan essencial que va esdevenir el fonament de les ciències naturals: definir un sistema de mesura i de processament de la informació que permetés confrontar les hipòtesis amb la realitat. Així havien avançat la física, la química... i així ha pogut avançar la neo-economia, sempre fins als límits del seu camp, definits per la complexitat de les motivacions humanes i de les relacions socials».

Aquest text volgudament provocatiu, malauradament per als qui els enutgi, no pot rebre altra sanció que la de la història a venir. Als ofesos o als qui el considerin pretensiós no els queda altre remei que demostrar la seva falsedat oferint millors mètodes i resultats, per i de la seva «ciència».

Aquell que té la consciència tranquil·la dóna la cara. Però avui la dóna molt poca gent perquè tots tenim, en un racó o altre, algun «pecat» inconfessat, que hem comes, no sempre per gust, sinó, sovint, per necessitat, per sobreviure. En un món de cràpules, de corrupció institucional, de mentida establerta..., tothom es veu compel·lit a fer el mateix, cadascú al seu nivell. Però el joc brut no és, possiblement, una fatalitat inherent a la condició humana. Si més no, és una realitat que es veu, o no, afavorida per determinades estructures socials que difícilment podran anar-se transformant mentre hi hagi una arma potent i bloquejadora tan a l'abast de tothom i, sobretot, dels poderosos.

Notes:

¹NAREDO, José Manuel, «Sector inmobiliario y crecimiento económico (1985-1988)». Ponència presentada a la Universidad Internacional Menéndez Pelayo. Publicada posteriorment pel Banco Hipotecario de España.
²TAIBO, Carlos, La Unión Soviética de Gorbachov, Fundamentos, 1989, p. 25.
³Íd., p. 30.
⁴Íd., p. 34.
⁵HILL, Cristopher (1947), La Revolución Rusa, Ariel, 1969, p. 107.
⁶BARCELÓ, Alfons, Rápido chequeo a la teoría económica, «Cuadernos de Economía», vol. 16, 1988, pp. 343-366.
⁷HAHN, 1970.
⁸SIMON, 1986.