Nous apartats:
Dolors Marin Tuyà.
Articles publicats en la revista Penedès Econòmic.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.
Lluís Maria Xirinacs.
Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.
|
Publicacions:
Lluís Maria Xirinacs.
Lluís Maria Xirinacs.
Amb idees d'Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà, Brauli Tamarit Tamarit.
Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà.
Agustí Chalaux de Subirà.
Magdalena Grau Figueras.
Agustí Chalaux de Subirà.
Martí Olivella.
Magdalena Grau,
Agustí Chalaux.
|
|
Capítol 8. Impunitat i desordre.
Les característiques instrumentals (anonimat, uniformitat,
mobilitat) d'aquest tipus de moneda històrica faciliten tota classe
de delictes i crims amb, en o per ella; impossibiliten un sistema mètric
i informatiu (multicaptor) de totes les dades significatives de cada acte
de compra-venda; i, per tant, impedeixen contrastar experimentalment cap
de les teories i polítiques econòmiques.
«Qui paga, mana» i «feta la llei, feta la trampa»
són aforismes nascuts d'una historia fatalista on aquests tipus
de monedes anònimes han deixat impunes –per manca de proves o per
pressions» ben pagades– la majoria de crims i delictes: traïcions,
tràfics d'armes, de persones o de drogues, guerres, atemptats, raptes,
falsificacions, fraus fiscals, dobles comptabilitats, falsos testimonis,
prevaricacions, suborns, malversacions de cabdals públics, homicidis,
calúmnies, robatoris, furts, estafes, especulacions... D'altra banda
les teories i les polítiques econòmiques estan en permanent
crisi, mancades d'un sistema de contrastació experimental que les
passi pel sedàs dels fets i no pel dels interessos dels grups de
poder o del «prestigi» del economistes que les defensen.
Per explicar les tres disfuncions bàsiques del sistema monetari
actual no hi ha com recórrer als fets i als testimonis, Fets que
parlen per ells mateixos. Fets que es donen com una constant fatalitat
històrica amb la qual hem de conviure tot esperant que la moralitat
o la bona voluntat de les persones eviti que aquests s'estenguin més.
S'ataquen els efectes però no es qüestionen les facilitats
instrumentals que tenen per estendre's. Per que fer res si la causa és
transcendent, si la maldat humana és consubstancial a l'home?
Sobre la primera disfunció s'exposen alguns fets apareguts a
la premsa diària d'aquests darrers anys, entre els quals apareix
repetidament l'exemple prou significatiu, però no únic, de
la incapacitat instrumental per acabar amb la impunitat del tràfic
de drogues. Ens estalviarem els comentaris, Les cursives volen indicar
alguns dels aspectes a tenir més en compte. Les dades que reproduïm
han de ser considerades simplement orientatives. D'aquests temes ningú
no en pot saber, per definició, res d'exacte.
Primera part.
La moneda anònima (de metall o de paper) impedeix prevenir, descobrir
i condemnar la majoria d'accions delictives i criminals.
Algunes xifres de l'any 1985 a Itàlia són esfereïdores:
La societat Crim SA factura 15 bilions de pessetes en un any, una quarta
part del producte interior brut. «En les seves diferents formes (Màfia,
Camorra, etc.), i en diverses activitats que van des de la prostitució
al robatori d'obres d'art, tot passant pel tràfic de drogues i l'extorsió,
la delinqüència organitzada suposa un negoci d'uns 15 bilions
de pessetes anuals i dóna «feina» a quasi un milió
de persones». «És l'empresa més important d'Itàlia.»
«La gent considera menys greus i amb menor responsabilitat, per denunciar-los,
els delictes «més difosos», als quals, a poc a poc,
es
va acostumant». «El tràfic d'estupefaents ocupa
el primer lloc en el rànking econòmic de la indústria
del crim italiana». «1. Droga: de tres a sis bilions. 2. prostitució:
un bilió i mig. 3. Armes: 400.000 milions. 4. Xantatges: dos bilions.
5. Robatoris i atracaments: dos bilions. 6, Contraban: 300.000 milions.
7. Contraban d'obres d'art: 200.000 milions. 8. Jocs d'atzar: 700.000 milions.
9. Tràfic de divises: balanç de 5 bilions i moviment anual
de 500.000 milions. 10. Activitats il·legals vàries: un bilió
i mig». «La dificultat, tanmateix, de combatre aquesta gran
fabrica econòmica clandestina és immensa. En primer lloc,
la manca de treball [...] empeny molts joves a acudir a l'empresa del delicte.
En segon lloc, la facilitat de guanys amb aquest treball clandestí,
malgrat que comporti majors riscs1».
«Els polítics italians, sigui per a finalitats personals
o per als seus partits, s'embutxaquen il·legalment 900 milions de
pessetes cada dia. La societat Corrupció SA es troba en el dotze
lloc de les empreses italianes per volum de negocis, després de
l'Olivetti i abans d'Alitalia, si a més de la corrupció política
es compta tot tipus de corrupció econòmica a Itàlia,
amb la increïble xifra d'un bilió i mig de pessetes anuals2».
«Els espanyols creuen que la llei solament ajuda els rics. Del
61 per cent que opina que les lleis beneficien alguns grups més
que d'altres, un 84 per cent creu que són els «rics»,
els «poderosos» o la «classe alta» els afavorits
i només un 10 per cent, que ho són els «qui governen»,
els «polítics» o els «socialistes». El 75
per cent opina que a l'hora d'aplicar les lleis es fa diferencia segons
de qui es tracti3».
«L'economia submergida mourà 10 bilions de pessetes el
1989. La prostitució, el proxenetisme, la revenda, el tràfic
de drogues, l'evasió de capitals, fins el simple treball a domicili
constitueixen avui a Espanya un terreny adequat per a la generació
i la difusió de negocis ocults. Més de tres milions d'espanyols,
segons el darrer estudi realitzat pel Ministeri d'Economia, practiquen
alguna d'aquestes activitats que s'oculten generalment amb ànim
de defraudar». «Aquesta població ocupada de manera irregular
genera entre el 15 i el 25 per cent del total del producte interior brut,
previst en 42 bilions de pessetes per a l'any 1989». «Els espanyols
gasten al mes uns 72.000 milions de pessetes en prostitució, cosa
que suposa uns 900,000 milions de diner negre anuals. Amb aquesta quantitat
es podria sufragar totes les despeses que té actualment l'Instituto
Nacional de Empleo per a subsidis4».
«Els set grans Estats d'Occident, i Estats Units al capdavant,
mostren fortes resistències a l'establiment d'un sistema de seguiment
de les transferències bancàries internacionals del diner
negre generat pel comerç il·legal de la droga [...] s'hi
han oposat per les repercussions negatives que pogués produir en
el sistema financer internacional (!)». «El resultat és
obvi: mentre els narcotraficants tinguin la possibilitat de moure anualment
300.000 milions de dòlars a través dels canals del sistema
bancari internacional no solament serà impossible que descendeixi
la producció i disminueixi la demanda de drogues il·legals,
sinó que, a més a més, és cada vegada més
gran el risc que aquest enorme potencial de corrupció acabi per
podrir completament bancs, policies i Governs». «És
possible que la timidesa demostrada pels set grans a l'hora d'actuar sobre
el taló d'Aquil·les econòmic del narcotràfic
estigui condicionada en part pel pes que té la droga en el comerç
internacional (un 9 per cent del total, és a dir, el doble de les
transaccions petroleres), però aleshores no existeix cap justificació
per fer recaure el gruix de la repressió sobre els petits traficants
i consumidors5».
«El que ens preocupa no és solament que la salut dels individus
es vegi perjudicada, sinó la participació de gegantines bandes
de criminals que destrossen les vides d'individus i de grups i, el que
no és menys greu, que s'han apoderat de cinc o sis països a
llatinoamèrica». «Un petit nombre de criminals maneja
per any al voltant de 100.000 milions de dòlars (uns 11,5 bilions
de pessetes), més que el producte nacional brut de 150 dels 170
països del món6».
«Només als EUA el narcotràfic genera ingressos bruts
propers als 100.000 milions de dòlars. Un estudi de WEFA referit
a 1986 fixava en 65.700 milions de dòlars els ingressos bruts de
la delinqüència organitzada. Les xifres, colossals, representarien
almenys el 50 per cent de l'enorme i desestabilitzadora bola de diner negre
que recorre el planeta cercant una aparença legal. El frau fiscal
simple genera l'altra meitat d'aquesta bola, que es completa amb els fons
procedents d'altres formes de delinqüència i contraban, del
tràfic d'armes, de comissions il·legals i suborns. És
evident que la bola no pot rodar sense trobar una via en el sistema
bancari internacional7».
«Denúncies difoses als EUA posaren al descobert una operació
coordinada per la CIA consistent en una aportació de 10 milions
de dòlars feta pel colombià «cartel de Medellín»,
amb destinació a la «contra» nicaragüenca. «La
droga es proscriu», confia un agent antinarcòtics nord-americà,
«però el diner es rep amb beneplàcit8»».
«El Banc d'Itàlia demana als banquers europeus que s'uneixin
per impedir el reciclatge del diner brut. La Cosa Nostra intentarà
aprofitar l'entrada en vigor del mercat únic europeu per als seus
fins delictius. El governador del Banc d'Itàlia ha comentat que
es necessita una revisió dels instruments i mètodes d'acció
«per fer més eficaç l'activitat investigadora»dels
qui combaten la Cosa Nostra i per protegir els bancs «de la instrumentalització
de la delinqüència organitzada. [...] Una de les actuacions
més corrents és la d'introduir l'obligació d'enregistrar
les operacions financeres d'importació rellevants i els seus protagonistes,
per fer reconstruïbles, per a les autol4itats investigadores, els
camins i fluxos financers d'origen il·lícit9»».
«Amb les ingents quantitats provinents de la droga, els mafiosos
intenten entrar «com a senyors honorables» en els consells
d'administració dels grans bancs i de les empreses financeres».
«Per evitar el blanqueig i l'entrada de la Màfia a la banca,
el governador del Banc d'Itàlia ha dictat, entre altres, les següents
normes als bancs italians: que enregistrin les operacions de lliurament
en efectiu de més de 20 milions de lires (dos milions de pessetes)
i que conservin tota la documentació relativa a les diverses
operacions10».
«La Màfia és avui capaç d'amenaçar
l'autonomia de les empreses, falseja la lliure competència i desestabilitza
el sector de la intermediació financera. La potencia financera de
la Màfia constitueix una bomba amb espoleta retardada per al
sistema financer internacional. Amb més de 600 societats especialitzades
en l'arrendament financer, el préstec personal o el crèdit
immobiliari, Sicília té una densitat parabancària
de les més fortes d'Itàlia sense que la se va activitat industrial
o comercial ho justifiqui. Curiosament, aquestes societats estan concentrades
en les comarques on la influencia de la cosa Nostra és més
gran11».
El delegat del Govern per al Pla sobre Drogues considera que «és
relativament senzill ocultar la procedència de l'ingrés degut
al tràfic d'estupefaents mitjançant una sèrie de transaccions
financeres. Enfront d'això, l'enduriment de les reglamentacions
sobre moviments financers «ha servit més per deteriorar la
imatge política dels legisladors que per detenir el moviment de
diner negre12»».
Segona part.
La moneda anònima impossibilita la creació d'un sistema
de mesura fiable, exacte i exhaustiu que eviti la falsedat i manipulació
de dades.
El professor Santos M. Ruesga (1988) considera que els efectes de l'expansió
de l'economia submergida es poden situar en tres nivells:
-
Pertorbacions en el càlcul dels indicadors econòmics, els
uns subvalorats i els altres sobrevalorats.
-
Desviacions entre objectius i resultats de la política econòmica.
En la mesura que els indicadors són incorrectes, s'accentuen més
els desequilibris que es volen corregir.
-
Alteracions en el funcionament del sistema econòmic causades pel
disseny de mesures de política econòmica distorsionades en
la seva intensitat o direcció.
«S'han de tractar amb molta precaució els resultats obtinguts,
i s'ha de posar en evidencia que tant els mètodes d'estimació
directa com els indirectes pequen d'importants deficiències per
captar la complexa realitat del sector no observat de l'economia».
«Cada vegada es veu més la necessitat de procedir a completar
i millorar els sistemes estadístics que serveixen de base a la comptabilitat
nacional, amb l'objecte d'omplir els forats que en aquests s'observen per
tal de cobrir les parcel·les de l'activitat no comptabilitzada13».
Després de totes aquestes precaucions, i malgrat unes llistes de
variadíssimes i contradictòries estimacions per a cada Estat,
presenta una taula de la qual es dedueix que la mitjana d'economia submergida
en els països de l'OCDE el 1978 podia ser del 9 per cent del PNB i
que en dos anys (del 1978 al 1980) havia augmentat al voltant del 5 per
cent.
«Des de la meva professió d'estadístic he pogut
apreciar que, en el nostre país, la manca de rigor esta a l'ordre
del dia, que abasta des de les insuficiències i la mala qualitat
de les dades base, fins al tractament i les modelitzacions que es constitueixen
sobre elles, a vegades tan pretensioses com inoperants. L'escassa preparació
estadística i matemàtica dels economistes formats en les
universitats espanyoles redunda a vegades en una admiració indiscriminada
vers aplicacions complexes i inintel·ligibles d'aquests mètodes.
I això quan moltes de les dades bàsiques –de les taules input-output,
de les comptabilitats nacionals, regionals i, no diguem, provincials, trimestrals...–
emprades pels models ja són fruit d'estimacions subjectives; el
caràcter objectiu de les proves estadístiques apareix així
retallat des de l'origen, cosa que succeeix de forma accentuada en el nostre
país. Però renunciar a l'exercici d'aplicacions economètriques
complicades, perquè es pensa que la pobresa i mala qualitat de les
dades de base no les justifica, és una decisió molt difícil
per a aquells que gaudeixen de les delícies de tals aplicacions.
A més a més, sempre existeix la coartada que els models poden
posar de manifest les incoherències de la informació de base
i fins i tot corregir-les14».
«També en l'enginyeria social de la política econòmica
va bé disposar d'aquests coixins d'equacions entre els quals hom
pot amagar la responsabilitat de l'acció. D'aquí que tant
polítics com consultors i tècnics prefereixin a vegades models
més complexos i inintel·ligibles, sense que s'estigui segur
que donin millors resultats predictius que altres camins més simples
i manejables. En qualsevol cas, s'ha de posar de manifest l'ambivalència
d'aquestes tècniques que, per una banda, són d'inestimable
ajuda per estudiar el comportament i l'evolució de determinades
variables, i que permeten contrastar i anar perfeccionant mitjançant
tempteigs completament lícits les intuïcions i fórmules
originàries, però que, per altra banda. ofereixen un ampli
camp de maniobra per justificar, amb raons pretesament científiques,
idees preconcebudes.
«En aquest sentit van les interpretacions de Harrod, que presenta
com a més realista la possibilitat que «l'enginyeria macroeconòmica
s'efectuï cercant de maximitzar les possibilitats electorals del
partit polític que detingui el poder en cada moment i no com
a resultat d'un càlcul racional sobre el que convé al benestar
nacional15».
Tercera part.
La moneda actual dificulta la constrastació experimental de les
teories econòmiques per manca d'un sistema de mesura complet i coherent.
««Sigui quin sigui el seu interès, sigui potent o
estàtica la seva estructura lògica, estigui o no expressada
de forma matemàtica, qualsevol teoria que no pugui comparar-se
amb les dades empíriques, o que estigui en desacord amb els
fets observats, no té cap valor científic16».
Aquestes afirmacions poden semblar trivialitats, i fins a cert punt ho
són, però si s'apliquessin rigorosament, quedarien ensorrades
parts considerables de l'economia estàndard17».
«En les ciències anomenades «dures», les especulacions
més agosarades s'enfronten tard o d'hora amb experiments i observacions
que exerceixen una pressió selectiva permanent; en economia, en
canvi, es dóna la pintoresca situació que no hi ha cap criteri
comunament acceptat per refusar proposicions, llevat el de la incorrecció
formal. La preocupació per confrontar sistemàticament les
proposicions teòriques amb enunciats factuals es troba absent moltes
vegades en les investigacions considerades «de punta». Aquesta
és, a criteri meu, una situació deplorable que cal superar.
El nostre treball aspira de forma lateral que la contraposició entre
enfocaments rivals es desplaci cap al terreny de les contrastacions empíriques
amb l'objecte que sigui més fàcil avaluar mèrits i
desmèrits de forma objectiva18».
«La modelització d'economies integrals de manera escrupolosa
requereix plantejar i resoldre milers o milions d'equacions simultànies.
La conseqüència és que aquests models no són
mai verificables, perquè no hi ha cap manera de conèixer
tots els paràmetres estructurals presumits o postulats, ni existeixen,
de moment, artefactes capaços de processar tota la informació
potencial amb vista a subministrar un pronòstic que pogués
ésser comparat amb les dades efectives. Hauria d'ésser
obvi que mentre no se superi aquesta situació, mentre no es trobin
algunes connexions (ni que siguin parcials i indirectes) amb el pla de
la realitat, és gran el risc que les especulacions teòriques
en economia no siguin més que entelèquies teològiques
buides de contingut fàctic. No es tracta d'una advertència
figurada; en realitat, bona part del que es publica com a investigació
punta en teoria econòmica té aquell caràcter. Sota
una façana formal a voltes aclaparadora, els resultats substantius
brillen per la seva absència; lemes i teoremes s'acostumen a demostrar
segons els procediments i normatives matemàtiques de rigor, però
la veritat fàctica de les proposicions queda quasi sempre en la
més completa obscuritat, com si no tingués importància19».
«Sovint, la teoria econòmica estàndard apareix als
ulls de persones instruïdes en branques literàries com un genuí
saber científic i madur. En gran mesura es tracta d'un miratge.
La profusa utilització de tècniques matemàtiques de
nivell intermedi i fins i tot superior esta sovint disfressant i amagant
enormes debilitats dels enfocaments i les categories comunament emprats,
que, a mes a mes, esterilitzen, moltes vegades, inquietuds i bloquegen
altres línies d'avanç20».
Conclusió.
Tots aquests fets exposats en les tres parts, entrellaçats, són
explosius. Tant, que es prefereix no acceptar-los. Si ho féssim
ens entraria un pànic terrible. La situació és caòtica
malgrat les aparences «ordenades» per una societat de la «imatge».
D'aquests temes no sabem quasi res i el poc que sabem, esgarrifa. No hi
ha guia teòrica i la poca que hi ha no és contrastable.
Certament, tot és molt complex. No tot és ni serà
comptabilitzable ni documentable. No tot és, evidentment, un problema
instrumental. Però en la mesura que pot ser-ho, per que no intentar
resoldre-ho? No podria ajudar a reduir part de la inabastable complexitat?
Com documentar el crim? Com obtenir dades fiables? Com fer unes teories
contrastables amb els fets? Heus aquí algunes de les qüestions
no resoltes.
Notes:
1Crimen
SA, «El País», 29 de setembre de 1985.
2La
corrupció política mou a Itàlia mil milions diaris
de pessetes, «Diari de Barcelona», 29 de novembre de 1987.
3«La
Vanguardia», 11 de maig del 1988.
4«La
Gaceta», 7 d'abril del 1989.
5Drogas
y finanzas, «El País», 24 de setembre del 1989.
6El
semanario « The Economist» pide la legalización
del consumo y distribución de las drogas, «El País»,
4 de novembre del 1989.
7La
gran bola negra, «El País», 18 de desembre del 1989.
8Bancos
de blanqueo, «El País», 22 de setembre del 1988.
9El
Banco de Italia pide a los banqueros europeos que se unan para impedir
el reciclaje del dinero sucio, «La Vanguardia», 8 d'abril
del 1989.
10Campaña
del Banco de Italia para prevenir el «blanqueo» de dinero negro
de la Mafia, «El País», 9 d'abril del 1989.
11El
dinero de la Mafia amenaza los circuitos financieros de la CE, «Cinco
Días», 29 de maig del 1989.
12Diez
maneras de «blanquear» el dinero del narcotráfico.
«Expansión», 29 de novembre del 1989.
13RUESGA,
Santos M., Al otro lado de la economía. Cómo funciona
la economía sumergida en España, Editorial Pirámide,
Madrid, 1988, pp. 57-58.
14NAREDO,
José Manuel, La economía en evolución. Historia
y perspectivas de las categorías básicas del pensamiento
económico, Siglo XXI, Madrid, 1987, p. 392.
15Íd.,
p. 349.
16ALLAIS,
Maurice (Premi Nobel d'Economia 1988), L'economia com a ciència,
1968.
17BARCELÓ,
Alfons, Elogi de Maurice Allais, «Diari de Barcelona»,
19 d'octubre del 1988.
18BARCELÓ,
Alfons, Teoría Económica de los Bienes Autorreproducibles,
Oikos-Tau, Barcelona, 1988, p. 8.
19Íd.,
p. 199.
20Íd.,
p. 199.
|