Capítol 14. Repartiment de la riquesa comunitària. Assaig sobre moneda, mercat i societat.

Fer desaparèixer, de manera pacífica, tota misèria i marginació social per diner: aquest és el repte.

La desaparició de les classes socials per raó de diner només pot aconseguir-se, al nostre entendre, a través d'un diàleg i una dialèctica continuats entre la riquesa de les persones privades (individus i col·lectivitats) i la riquesa de les persones col·lectives (que és equitativament repartida entre tots els seus membres). A través, més concretament, d'una osmosi dinerària permanent entre tots els estaments socials i entre tots els membres de la comunitat geopolítica.

No creiem en la falsa solució de l'estatització de tota riquesa o de tot mitjà de producció de riquesa. En primer lloc, l'Estat, com a gerent de l'imperi, no és sinó una persona col·lectiva particular i, doncs, l'estatització no és un acte de comunitarització, sinó de privatització. Però, a més a més, tots sabem com acaben els sistemes estatitzats de producció: paralitzats per la planificació burocràtica i les ànsies de poder, i totalment impotents per a fer front amb dignitat a les necessitats comunitàries.

Ara bé, tampoc no creiem que calgui refiar-se de la bona voluntat de les persones, ni forçar generositats desinteressades.

El problema és, doncs, com crear una massa monetària comunitària suficient per a fer front a totes les reals necessitats de la comunitat, sense haver d'importunar massa (i, en el millor dels casos, gens) a les persones privades i a llur riquesa privada. El problema és com aprofitar el natural egoisme utilitari de l'home, per a construir, sobre la seva base, mecanismes pràctics i eficaços de plena solidaritat social.

En espera que sigui possible de dur a la pràctica un sistema molt més satisfactori a tots els nivells¹⁹, proposem la constitució d'una massa monetària comunitària a partir d'un únic impost d'omnisolidaritat social. En el capítol 7 de la Segona Part hem donat totes les especificacions tècniques referents a la característiques d'aquest impost únic; donarem ara per suposat tot el que allà s'ha dit.

En aquest impost únic es fonamentarà bàsicament tota l'actuació de l'Estat quant a repartició de riquesa comunitària: per això, el percentatge que representi sobre cada factura-xec s'haurà de fixar en funció de les necessitats que calgui subvenir.

Ara bé, a mesura que l'omnicomptabilitat centralitzada de totes les factures-xec vagi proporcionant un coneixement cada vegada més aprofundit sobre el mercat total i les seves possibilitats, el polític podrà servir-se, amb prudència, de mesures complementàries per a augmentar la quantia de la massa monetària comunitària. Aquestes mesures poden ser les següents:

Imperialització dels excedents de producció mercantil realment comprovats com a existents en el mercat, per tal d'inventar la massa monetària a ells exactament equivalent.
Imperialització de tots els saldos positius de comptes corrents (de producció, d'estalvi de producció i d'estalvi de consum), que constituiran la garantia comptable de l'anterior invenció de diner: aquests saldos imperialitzats acreditaran un interès del 6%, pagat pel Tresor.
Congelació parcial i selectiva de tots els comptes corrents de producció i d'estalvi de producció -i eventualment, en els casos greus, d'estalvi de consum- per a creditació als sectors productius que, en un moment donat, es mostrin deficitaris.

Amb l'impost únic d'un percentatge sobre cada factura-xec emesa com a base, i el complement que representen les mesures suara esmentades, s'obtindrà doncs finalment una massa monetària comunitària que constituirà la riquesa comunitària de l'imperi.

Però hem parlat de dialèctica entre bé comú i bé privat, entre riquesa comunitària i riquesa privada. En què ha de consistir aquesta dialèctica? Ens referim, simplement, al següent conjunt de fets:

La producció i consum de béns utilitaris continuaran pertanyent, com fins ara en el món dit «capitalista», a l'esfera privada. Perquè? Simplement, perquè el mòbil dels agents privats, en aquest camp, és sempre l'obtenció del lucre, del propi benefici; i aquest mòbil genera una competència que ha mostrat secularment ésser el sistema i el motor més eficients d'un utilitarisme dinàmic i fecund.
Però de la fecunditat i dinamicitat del mercat se'n deriva, per la multiplicació del nombre de canvis que comporta, un augment proporcional de la massa monetària comunitària obtinguda impositivament, i també de l'obtinguda pels altres mitjans complementaris esmentats. Així doncs, com major sigui el bé privat, major serà, i en la mateixa proporció, el bé comú.
I, tancant el cicle, la massa monetària comunitària, en ser repartida a persones privades (individuals i col·lectives), resulta ser reprivatitzada i, com a tal, retornarà al mercat privat, revitalitzant-lo i conduint-lo cap a encara majors i millors fecunditat i dinamicitat de la producció i el consum utilitaris privats.

2. Utilització de la massa monetària comunitària.

Com que el sector utilitari, productiu i consumidor, de la societat, ha estat mantingut sota la lliure iniciativa privada, la massa monetària comunitària obtinguda podem dir que és funció de l'egoisme utilitari de la població, ja que com més es produeix i es consumeix, més creix aquesta massa -sobretot, si considerem que l'impost únic no serà carregós i, per tant, no frenarà amb el seu llast els processos utilitaris-.

Un cop constituïda, la massa monetària comunitària ha de servir els propòsits de la plena solidaritat social. Això és, ha de ser repartida, reprivatitzada, entre tots els membres de la comunitat imperial, en funció de les necessitats específiques de cadascun, i en funció dels interessos globals de la comunitat.

Els crèdits comunitaris a la inversió, amb l'objecte de protegir i fomentar les vocacions utilitàries-productives, i especialment si van en una línia que la comunitat considera adequada.
Les finances comunitàries al consum, amb l'objecte de proporcionar a tots els membres de la comunitat imperial el poder de compra suficient per a atendre llurs necessitats de consum.

Anem seguidament a examinar amb més detall aquestes dues modalitats.

a les empreses que vulguin realitzar una inversió necessària per a augmentar la seva eficàcia productiva, però no disposin de poder de compra suficient, i que, a més a més, presentin garanties suficients que podran tirar endavant amb èxit llur projecte inversiu.
als candidats a empresaris, amb un projecte empresarial que ofereixi garanties d'èxit, però sense recursos propis suficients per a iniciar llur projecte, ni per a demanar un préstec bancari.

Els crèdits a la inversió seran, evidentment, concedits per la comunitat imperial; però els Bancs de Negocis actuaran com a intermediaris, duent a terme l'estudi dels projectes d'inversió o creació de noves empreses presentats, jutjant llur credibilitat, i concedint finalment el crèdit en nom de l'imperi. Els Bancs hauran d'acceptar llur responsabilitat en cas d'insolvència de l'empresa creditada.

Les condicions del crèdit comunitari a la inversió, que el diferenciaran molt netament del préstec bancari normal, seran les següents:

El creditat no necessita d'avals propis ni de tercers sobre propietats o capitals ja realment existents: la seva única garantia ha de consistir en la capacitat productiva-tècnica de l'empresa.
La concessió del crèdit comporta la designació d'un cogerent que supervisarà la gestió de l'empresa i la utilització del crèdit per compte del Banc concessor.
Durant un període inicial de 3 anys -termini tècnicament necessari perquè qualsevol equipament productiu nou doni el seu rendiment normal- no cal pagar interessos; a partir d'aquests 3 anys, es pagaran interessos dobles als del préstec bancari normal: la meitat d'aquest interessos dobles serà per al Banc concessor, i l'altra meitat anirà a parar al Tresor, per a efectuar nous crèdits.
No hi ha clàusula fixa de devolució del crèdit; però fins que el crèdit no hagi estat retornat, es continuarà pagant interessos dobles i el cogerent designat pel Banc concessor restarà en l'empresa.

Els crèdits comunitaris a la inversió persegueixen, evidentment, de promoure la creació de riquesa empresarial-privada, segons el seu lema de màxima producció, d'òptima qualitat, i amb el mínim d'esforç i de risc; per això, el criteri fonamental en la concessió de crèdits és el de l'eficàcia tècnica-productiva demostrada pel sol·licitant del crèdit.

Ara bé, a través dels crèdits comunitaris també es pot afavorir un o altre tipus de formació empresarial que es consideri convenient, interessant... Així, després del criteri fonamental d'eficàcia, es poden establir línies preferencials de crèdits per a les empreses que reuneixin determinades característiques: iniciació d'un procés d'autogestió (o autogestió plena); optimització de la talla de l'empresa...

Les finances comunitàries al consum són diner repartit a fons perdut (això és: gratuït) per a despendre únicament i exclusivament en consum.

El criteri que s'ha de seguir en el repartiment de les finances no és ja el de l'eficàcia productiva, sinó el de les reals necessitats de consum de la població, que cal atendre segons el principi d'una total solidaritat comunitària.

L'objectiu perseguit, mitjançant aquestes finances, és fer desaparèixer radicalment tota misèria i tota marginació social per raó de diner, assegurant a tothom un mínim vital. Però, a més a més, les finances han de permetre de fer independent la societat utilitària del mercat, i d'assegurar els membres de la societat utilitària davant d'algunes situacions, molt ben determinades, que es poden presentar en la seva vida. Totes aquestes necessitats diferencials de cada categoria de població venen reflexades pels quatre Estatuts financers previstos:

De l'Estatut General en gaudeix constitucionalment tota persona, pel sol fet d'haver nascut o/i viure en la comunitat imperial: és doncs acumulatiu amb cadascun dels altres tres estatuts.

L'Estatut General garanteix, a tot ciutadà individual i familiar, un nivell de vida mínim, amb el qual subsanar les seves necessitats materials i culturals més peremptòries. Amb aquest objectiu, dóna dret a les següents assignacions:

un salari de solidaritat social-financera individual, que tothom cobrarà com a mínim vital des del dia del naixement fins al de la mort: diferencial segons grau de marginació social.
assignacions úniques per a prometença, casament i defunció.
assignacions periòdiques per a habitatge i millora de la llar.
assignacions eventuals per causa de maternitat.
salaris de solidaritat social-financera matrimonials i infantils.
salaris de solidaritat social-financera per invalidesa o incapacitat congènites i permanents.

II. Estatut Utilitari.

Aquest Estatut és acumulable únicament amb l'Estatut General. Els professionals utilitaris ja tenen assegurada llur subsistència per la remuneració de la seva activitat utilitària. Però poden presentar-se'ls algunes situacions desfavorables, davant les quals han d'estar preparats. Així, l'Estatut Utilitari donarà dret a:

Aquest Estatut és acumulable únicament amb l'Estatut General. L'objectiu d'aquest Estatut és de proporcionar la subsistència digna als professionals i col·lectivitats liberals, els quals, com que no pertanyen a la societat utilitària o mercat, no poden ser mantinguts per aquesta.

Els professionals liberals gaudiran de salaris de solidaritat social-financera individuals i familials, que variaran únicament en funció del grau autoproclamat d'altruisme i desinterès de cada professió liberal, i dels mèrits vocacionals i socials de cada professional liberal al servei dels seus conciutadans i de tota la societat. Gaudiran també de pressupostos ordinaris per a l'exercici de la professió liberal, en funció de les necessitats tècniques-professionals, i de pressupostos extraordinaris en funció de les possibilitats financeres comunitàries.
Les col·lectivitats liberals gaudiran també de pressupostos ordinaris i extraordinaris, els primers calculats en funció del nombre de membres inscrits en cada una d'elles, els segons en funció de les possibilitats financeres comunitàries, un cop assegurats tots els salaris i tots els pressupostos ordinaris sobre una base digna i suficient.
També es donarà un estatut liberal, tot i que no n'exerceixin les funcions:

als estudiants i aprenents, des dels 16 als 25 anys (amb possibilitat d'obtenció de pròrrogues, justificades): gaudiran d'un salari de solidaritat social-financera d'estudiant o aprenent;
als candidats a qualsevol elecció en una institució liberal: aquests gaudiran, des del moment en què facin pública la seva candidatura, fins al moment de l'elecció o no-elecció, d'un salari de solidaritat social-financera de candidat a eleccions i d'un pressupost de campanya electoral idèntic al de tots els altres candidats al mateix càrrec.

El fet que tots els professionals liberals i totes les col·lectivitats liberals estiguin finançades comunitàriament, assegura i garanteix la total gratuïtat, per a tots els membres de la comunitat, de tot servei liberal.

Igualment, aquest Estatut és acumulable únicament amb l'Estatut General; però s'anomena «Mixt», perquè pot simultanejar-se amb ingressos privats. Efectivament, està pensat de cara als artesans, als col·laboradors d'empreses mixtes (privades-comunitàries) d'obres, treballs i serveis públics, i també s'hi podran acollir els aturats que acceptin una escolarització professional-artesanal de 3 anys com a mínim, i s'estableixin després com a artesans en municipis de molt feble població.

un salari de solidaritat social-financera d'artesà, que complementarà els guanys obtinguts per l'artesà de la venda de la seva producció; aquest salari variarà únicament en funció del nombre d'habitants de la població en què exerceixi el seu ofici l'artesà.
a un salari de solidaritat social-financera de col·laborador en una empresa mixta, per a compensar la possible futura socialització (a nivell imperial, ètnic, comarcal, municipal), i consegüent assignació d'un estatut completament liberal, d'aquesta empresa.
a un salari de solidaritat social-financera d'estudis d'artesania, per a complementar el salari de solidaritat social-financera d'aturat, per a tots aquells aturats que vulguin convertir-se en artesans, amb les condicions abans esmentades.

5. Municipalització del sòl.

El sòl ha estat, des dels inicis de la humanitat, un patrimoni comunitari, que només amb el desenvolupament d'un mercat plenament monetari anà privatitzant-se a poc a poc. Malgrat que som partidaris de les lliures propietat i iniciativa privades en el sí del mercat, en el cas del sòl creiem que cal retornar a aquesta riquesa el seu caràcter comunitari ancestral, a través d'una progressiva socialització a nivell de municipi (això és: municipalització).

Només una municipalització efectiva del sòl pot garantir la conservació i protecció del medi ambient i del patrimoni natural, evitar l'especulació antisocial sobre terrenys, i constituir la base d'una actuació urbanística eficient. El municipi és el qui pot vigilar de més a prop l'ús social o antisocial d'aquest patrimoni comunitari: és doncs, el qui ha de ser-ne, constitucionalment, i a la llarga, el propietari únic.

Per a dur a terme, d'una manera progressiva i sense perjudicar ningú, aquesta municipalització del sòl, proposem un sistema basat en:

Un impost sobre la propietat privada del sòl -l'únic impost existent tret de l'ITE-. Tot propietari d'un terreny que no sigui una vivenda o explotació agrícola unifamilial, haurà de pagar al municipi un impost, calculat en un percentatge (per exemple, el 5%) del preu de venda del terreny en mercat lliure.
Mitjançant el diner obtingut a través d'aquest impost, així com de les quantitats destinades a aquest fi de la massa monetària comunitària, cada municipi podrà anar comprant els terrenys, a preu de mercat lliure, als propietaris que hi estiguin d'acord. El propietari que vengui al municipi obtindrà un contracte de lloguer per 100 anys, a preu molt baix (per exemple, de l'1% del preu de venda contractat).

Com es pot veure, aquest sistema no obliga ningú, però estimula els propietaris a vendre al municipi, ja que aquesta venda resulta beneficiosa per a ells, fins i tot quan el municipi no disposi encara del poder de compra necessari per a pagar al comptat, ja que en aquest cas, el deute envers el propietari per part del municipi devengarà l'interès comunitari del 6%.

No posem cap obstacle a la generació de riquesa privada. Aquesta podrà continuar desenvolupant-se com fins ara, i encara millor, ja que deslliurarem el mercat de moltes de les seves traves actuals, com veurem en el capítol següent. Com a conseqüència, continuarà havent-hi persones més riques que altres.

Però el nostre objectiu no és pas que tothom sigui igual, fins i tot en diners. Al contrari, creiem que tothom és diferent, peculiar, únic, irrepetible, singular... i només i únicament davant la llei han de ser les persones considerades com a iguals en drets.

El nostre objectiu, doncs, no és la igualació artificial de les singularitats vives, sinó la convivència solidària en la diferència i singularitat vital de cada persona. I aquesta convivència solidària només pot plantejar-se a nivell comunitari. La nostra proposta és la dels Estatuts financers, solidaritat social en funció directa de la riquesa privada de l'imperi considerat en la seva totalitat.

A través de l'Estatut General, amb els seus salaris vitals mínims, individuals i familials; a través de l'Estatut Utilitari, amb els seus salaris d'atur forçós, vaga i lock-out per temps indefinits; a través de l'Estatut Liberal, i la conseqüent gratuïtat dels serveis liberals per a tota la població, pot aconseguir-se, per a tot membre de la comunitat, un nivell vital mínim, un nivell de subsistència mínim, que cal que sigui el més alt possible.

Aquest nivell mínim, depenent de la solidaritat comunitària, fa que ningú no hagi de dependre de la generositat o egoisme particulars de qualsevol altra persona. Sobre la base d'aquesta autosuficiència a un nivell el més alt possible, pot assentar-se la supressió de tota misèria material i de tota conseqüent marginació social.

Aquest és, al nostre entendre, un camí vàlid per a una progressiva desaparició de les classes per diner, fonamentades en la subordinació i dependència vitals d'uns grups de població envers uns altres. Una altra cosa, més difícil, de més lenta aconsecució, però també possible, és la desaparició de les classes socials per cultura, del classisme, i de tota una sèrie d'actituds i de sentiments de superioritat, menyspreu, enveja... entre classes. Però aquest segon assoliment començarà a ser viable un cop establert el primer.

En els últims quatre capítols ens hem referit a les estructures bàsiques de la nova societat que proposem:

Una arquia política i cívica forta, però restringida, en cada àrea, a la seva activitat, llibertat de decisió i responsabilitat personal pròpia i exclusiva, durant el respectiu mandat electiu; juntament amb una arquia justicial completament independent de l'Estat i de qualsevol grup de pressió (Capítol 11).
Una estricta legislació monetària, que fa de l'instrument monetari l'instrument d'omniinformació i d'omniresponsabilització personal per excel·lència (Capítol 12).
Una total imperialització de la informació elaborada per la xarxa monetària telemàtica (Capítol 13).
Una massa monetària comunitària, destinada a ser repartida equitativament, ja sigui amb finalitat crediticia-inversiva, ja sigui amb finalitat financera-consumidora (Capítol 14).

Un cop posades aquestes bases fonamentals, tota altra activitat social ha de funcionar amb un màxim de llibertat i un mínim de legislació.

En tots els casos, doncs, caldrà legislar únicament lleis mínimes, molt poc nombroses, però molt precises, encara que generalitzadores i sense casuismes inútils. Aquestes lleis mínimes tindran la missió d'assegurar i garantir el desenvolupament en plena llibertat i responsabilitat personal de totes les legítimes activitats ciutadanes. I això, en cada àrea social, sigui estatal-unifederativa en tot el territori imperial, sigui confederativa-local per a cada territori autònom (barri, municipi, comarca, ètnia, interètnia, ex-imperi).

En els capítols següents, esbossarem algunes de les lleis mínimes que caldrà legislar en:

¹⁹ A aquest respecte, vegeu la Quarta Part i, especialment, el capítol 23, que clou aquest treball.