L'escola d'idiomes del mestre de Bordeus.
Un exemple típic d'aprenentatge lúdic és el d'un metge de Bordeus que es va fer famós a començaments de segle (XX).
Aquest metge, que tothom coneixia com a molt catòlic, una vegada va anar a París i va tornar amb molts diners (cosa que va permetre que les males llengües diguessin que era més francmaçó que no pas catòlic!). Amb aquests diners va comprar als afores, a la banda esquerra de la Gironda, uns grans terrenys relativament a la vora del barri més ric de Bordeus. Allà hi va construir quatre cases: una d'estil francès, l'altra d'estil anglès, l'altra d'estil alemany i la darrera d'estil italià. Llavors va anar a buscar jardineres d'infància a cadascun dels quatre països i va aconseguir que la burgesia de Bordeus li enviessin els seus fills, primer per treure-se'ls de sobre, i després pel prestigi que suposava col·laborar en l'experiència pedagògica d'un dels metges més coneguts de la ciutat.
Una vegada va tenir tots els nens, els va reunir al pati central de la finca –cal tenir en compte que, malgrat la humitat atlàntica, Bordeus té un clima suau– i els va dir: «Veieu? En aquella casa es parla francès, en aquella alemany, a l'altra anglès i a la quarta italià. Aneu on vulgueu, però només hi podreu entrar a jugar si parleu la llengua de la casa!».
El primer dia, els nens –de dos a quatre anys– van entrar a la casa francesa però, de mica en mica i amb la més gran naturalitat, van anar entrant a totes les altres on les mestresses només parlaven en la llengua de la casa i, de mica en mica, van dominar sense cap esforç les quatre llengües de l'experiment.
Segons el metge, l'èxit de la seva escola era a causa del fet que el cervell del nen és encara molt plàstic i aprèn fàcilment a partir de tot: paraules que escolta, moviments dels llavis, llenguatge col·loquial dels jocs, etc., etc. Però per a alguns dels seus detractors, la cosa havia funcionat perquè ho havia fet amb nens rics, que tenien una intel·ligència privilegiada.
Llavors el metge torna a anar a París i ve amb més diners i, públicament i amb tota sorna, crea una segona escola al barri més pobre i subdesenvolupat de Bordeus, amb barraques de tot tipus d’immigrants (algerians, portuguesos, espanyols...) I, com que tenia diners, els nens que van anar a la segona escola estaven ben alimentats i cuidats i va tenir un èxit colossal amb els seus pares. Com l'altra vegada, també els va agafar des de l'edat que volien i, al cap de dos o tres anys, no tan sols havien après les quatre llengües de les quatre cases d'anar a jugar, sinó també les llengües de carrer dels nens que anaven a l'escola (àrab, portuguès, castellà, etc).
Arran d'aquest experiment, el Govern francès va fer escoles bilingües a la Lorena i a l'Alsàcia i, de fet, els nens van aprendre'n tres: l'alemany, el francès i la pròpia (lorenès o alsacià, segons els casos). A Holanda, també es va imitar l'exemple. En canvi, a Bèlgica no va ser possible ja que, tant els flamencs com els valons, eren més partidaris de la guerra lingüística que no pas del coneixement de totes dues.
I si apliquem el cas a casa nostra, penso que amb experiències així tots els nostres nens sabrien quatre o cinc llengües i s'acabarien d'una vegada els ghettos feixistes que tant perjudiquen als catalans de tota la vida com als immigrats.
És a dir, passaria exactament al contrari del que va passar quan Franco va pactar amb el Govern alemany l'emigració de treballadors espanyols per a les empreses alemanyes que necessitaven mà d'obra barata. Les empreses –per imposició de Franco, que quedi clar– van construir autèntics ghettos amb dormitoris, capelles, escoles (unes i altres amb capellans i mestres del més feixista que hi pugui haver) i fins i tot delegacions del Banc de Bilbao o de qualsevol altre, perquè els emigrats poguessin enviar a casa els diners que anaven cobrant amb comptagotes. Per això es va donar el cas de treballadors que anaven del dormitori a la fàbrica i que, després de set o vuit anys de treballar, no havien après ni una sola paraula d'alemany ni havien conegut pràcticament res de la ciutat on vivien.
Agustí Chalaux de Subirà (1911-2006).
Enllaços relacionats:
Els avantatges del català. Jordi Griera. Eix Diari. Dilluns, 11 de setembre del 2023.
Dolors Godoy i Rotllens: «Amb l’esperanto t’entenen a totes les nacions que hi ha al món».
Abel Montagut: «Amb l'esperanto parles amb l'altre des d'un pla d'igualtat».
Alexandre Deulofeu: «Com arribarem a la confederació universal?».
La llengua, l’assignatura pendent dels amazics. Ara. Núria Vilà Coma.
Un estat, dues llengües vernacles.
Els últims parlants. Com desapareix una llengua. La BBC blog de sociolingüística. Carles de Rosselló i Peralta.
Com evitar que desaparegui una llengua. Brauli Tamarit Tamarit.
Endolingüística. Índex.
