Daniel Raventós.
President de la Xarxa Renda Bàsica i membre d'ATTAC.
Público. 27-05-2015.
La misèria d'una renda mínima garantida. ¿Estem parlant seriosament?
Em conviden a participar en aquest «espai públic». Ineludiblement, hauré de repetir, potser amb paraules una mica diferents, el que amb altres col·legues o en solitari he escrit i defensat en diferents fòrums acadèmics, o en debats dins de moviments socials o d'alguns partits polítics.
Comencem per la conclusió: la renda mínima garantida (RMI) que proposen CCOO i UGT és un desastre. Que s'entenga bé d'entrada abans de despertar sospirs i reaccions més o menys hostils: respecte a la situació que tenim actualment, la RMI alguna cosa ajudaria a algunes persones, sens dubte, però respecte al que es caldria per pal·liar la terrible situació de milions de persones, la RMI és menys que insuficient, en termes acadèmics diríem molt deficient. Intentaré explicar el perquè, si bé abans hauré d'introduir algun element més.
Com la invitació a participar per part dels responsables d'aquest Espai Públic ho han fet en la meva qualitat de defensor de la Renda Bàsica (RB), és a dir, una assignació monetària pública incondicional a tota la població, seran més ràpids d'entendre els enormes problemes que té la RMI que proposa CCOO i UGT si la comparem amb la renda bàsica.
Comparem la RMI i la renda bàsica. ¿En què difereixen? Només apuntaré 4 diferències.
La RB permet eludir les anomenades trampes de la pobresa i de l'atur. Aquestes trampes apareixen pel fet que les quantitats monetàries dels subsidis condicionats, com és el cas de la RMI, no són acumulatives (amb això volem dir que són subsidis complementaris a una renda ja existent i fins a un llindar establert). D'aquí la inexistència d'estímuls per a acceptar ocupacions a temps parcial o de qualsevol remuneració. Tècnicament ho podem expressar de la següent manera: el tipus impositiu marginal que s'aplica a la RMI és del 100%, és a dir, es perd completament, en la majoria de casos, la referida RMI en cas de percepció d'una altra font de renda. Les trampes de la pobresa i de l'atur, dit ràpidament, apareixen quan la percepció dels beneficis, fiscals o d'un altre tipus, es troba condicionada a la verificació, per part de les autoritats, de la suficiència dels ingressos rebuts dins del mercat laboral. A diferència de la RMI, la renda bàsica no constitueix un sostre, sinó que defineix només un nivell bàsic, a partir del qual les persones poden acumular qualsevol altre ingrés. A més, la RB podria ser en molts casos un estímul per desenvolupar treballs remunerats, mentre que els subsidis condicionats no només no suposen aquest incentiu sinó que representen tot el contrari.
La RMI és un subsidi condicionat. Per rebre'l, haurien de complir una sèrie de condicions. Es pot tractar de condicions més o menys exigents, més o menys generoses, però són condicions. Això suposa uns costos administratius molt alts en proporció al pressupost general del programa condicionat. En canvi, la RB representa una simplificació administrativa immensa. Resulta obvi que aquesta característica de la RB, l'absència gairebé absoluta de costos administratius, pot ser de vital importància en la perspectiva d'una efectiva racionalització de les polítiques socials i de redistribució de la riquesa.
La RB es garanteix ex-ante, la RMI, en cas de poder tenir accés a ella, ex-post. Aquesta característica converteix la RB en una mesura essencialment preventiva de l'exclusió. Sobre la RMI, per raons evidents, hom no pot afirmar el mateix.
Per afegir una quarta i última consideració. Si bé en condicions de crisi i d'atur massiu com en l'actualitat aquesta raó queda més afeblida, la RB permet evitar els danys psicològics i morals vinculats a l'estigmatització social del perceptor d'un subsidi condicionat com és la RMI. El que ha de garantir tota societat és el «primer dret», el de l'existència. Simplement pel fet de pertànyer a la ciutadania (o de disposar de residència acreditada), sense raons addicionals.
Si aquestes són crítiques generals a la RMI de qualsevol tipus, en el cas de la proposta que ens explica Carlos Bravo, cal afegir que la quantia de la mateixa seria de 426 euros mensuals encara que es podria veure incrementada segons fills, etc. Desastre afegit. 426 euros, molt per sota de l'actual llindar de la pobresa al Regne d'Espanya. Que uns sindicats es autolimitin (estem parlant d''un redactat d'una ILP, tan sols!) A incrementar un 1% de despesa pública que no treu a gairebé ningú de la pobresa quan el Regne d'Espanya té una pressió fiscal de 8 punts per sota de la mitjana de la UE... diguem no és un exemple d'audàcia. Més exemple és de hipocresia carrinclona. Precisament avui, 26 de març, a la nota de premsa de l'INE sobre els resultats definitius de l'Enquesta de Condicions de Vida, el percentatge de població en risc de pobresa passa del 20,4% el 2013 al 22,2% en el 2014.
Comparem també aquesta RMI de CCOO i UGT, amb la proposta de finançar una RB per a tota la ciutadania i residència acreditada del Regne d'Espanya. L'avanç de l'estudi ja es va publicar fa uns mesos, però obligat és fer un resum dels resultats.
El finançament d'una renda bàsica de 7.471 euros anuals per a tota persona adulta i d'una cinquena part per a tot menor de 0 a 18 anys, és perfectament possible al Regne d'Espanya mitjançant una reforma de l'IRPF i un estalvi de totes les prestacions públiques monetàries que serien redundants amb una renda bàsica. El finançament d'aquesta renda bàsica, no tocaria ni un cèntim del que s'ha recaptat fins ara. Per evitar possibles debats no del tot informats: sanitat i educació públiques no es tocarien. Aproximadament un 80% de la població (des del més pobre als situats immediatament després del 20% més ric) sortiria guanyadora respecte a la situació actual.
Només els dos decils superiors, els més rics, perdrien amb la reforma proposada. Qui realment guanyaria més de forma proporcional seria qui no té res absolutament: 7.471 euros anuals de renda bàsica que no hauria de pagar IRPF. Així que la reforma proposada significa una gran redistribució de la renda dels sectors més rics a la resta de la població. És a dir, el contrari del que s'ha produït al llarg de les últimes dècades, especialment en els últims anys. Més concretament: les quantitats transferides dels perdedors rics en el còmput net als guanyadors sumen uns 35.000 milions d'euros. El que es traduiria en un índex de Gini que situaria al Regne d'Espanya en el nivell dels països escandinaus, a diferència del que succeeix en l'actualitat en el qual apareix en la penúltima posició de la UE, això és: al capdavant dels països amb major desigualtat en la seva distribució de la renda.
Suposo que queda clar: amb aquesta proposta, la pobresa desapareix el mes següent a la implantació de la renda bàsica.
Els que hem fet aquesta proposta de finançament partim d'una vella idea, molt contrastada en els temps que ens toca viure, i que va ser immillorablement expressada per Louis Brandeis, jutge de la Suprema Cort dels EUA entre 1916 i 1939: «Podem tenir democràcia o riquesa concentrada, però no podem tenir les dues.»
Espero haver aportat alguns elements a aquest debat en els pocs espais que molt raonablement m'han demanat. Debat iniciat en Espai Públic per un membre del mateix sindicat al que estic afiliat des de fa 38 anys, des de 1977. Ideal hagués estat haver pogut contribuir més directament al si mateix del sindicat, però per a això cal ser convidat. Valgui aquest succedani a canvi.
