Racó Català. Dijous, 28 d'abril del 2016. Opinió.
No és la plusvàlua del treball, estúpid... aviat no.
Alexandre Figueres.
Es calcula que en els propers vint anys un 45% dels llocs de treball seran ocupats per robots o mecanismes automatitzats versus el 10% actual. Les prediccions diuen que en pocs anys, bona part de la logística i del transport serà automatitzada o amb drons, que els cambrers, el personal de caixa, els obrers, les feines administratives rutinàries i fins i tot certs treballs d’analistes seran duts a terme per màquines o software avançat. I això anirà «in crescendo». Molts economistes i sociòlegs ja van predir aquesta situació fa anys. El més rellevant per mi és en Jeremy Rifkin que va iniciar la teoria amb el seu llibre «La fi del treball» l’any 1995 i ha seguit amb «La societat de cost marginal zero» l’any 2014. Més enllà de les referències empíriques que prediuen aquesta situació, aquesta cada cop es fa més evident per a qualsevol ciutadà corrent al seu dia a dia.
Quan el treball humà sigui massivament prescindible, deixarem la tercera revolució industrial per entrar a la quarta. La tercera haurà estat, al meu entendre, l’era industrial més breu de la història. Quan això passi, la generació de riquesa no vindrà determinada per la plusvàlua del treball, ja que no hi haurà «treball». Hi haurà com ara creació, fabricació i producció, però no «treball». La riquesa es generarà a partir de la plusvàlua d’inversió tecnològica (a més inversió en tecnologia i maquinària, més riquesa), on l’únic treball vindrà del la investigació i el desenvolupament.
Això trenca tots els esquemes de l’esquerra marxista, que basa tota la seva teoria en la plusvàlua del treball. No importaria que els mitjans de producció estiguessin en mans de l’estat, atès que a menys que s’apostés per la «desindustrialització», seguiria sense haver-hi una plusvàlua del treball a repartir perquè de fet encara seguiria sense haver-hi treball. Però alerta, també trenca tots els esquemes del liberalisme clàssic, que basa tota la seva teoria en l’equilibri del mercat. Quin mercat, si ja no hi ha sous a negociar, ni compradors que poden comprar-te els béns i serveis? El mercat ja no hi és. Només hi ha la producció tendent a cost zero i la capacitat adquisitiva del comprador tendent també a zero, sense quelcom que serveixi de canalitzador econòmic per equilibrar el mercat, és a dir: els sous per la feina feta.
Però ens trobarem amb una altra paradoxa: si bé la generació de riquesa o dels béns i serveis no dependrà de la mà d’obra, allò que DE DEBÒ genera la circulació monetària i la riquesa sí que dependrà de la capacitat adquisitiva humana: parlo de la venda d’aquests béns i serveis (de res et serveix haver produït mil vehicles si te’ls has de quedar tots i no en vens cap). Com que aquesta revolució tecnològica destruirà per sempre més llocs de treball dels que generarà i la natalitat no està planificada (tema que donaria per un altre article i que potser no seria tant descabellat) és impossible ara per ara adequar la futura massa de treballadors a la demanda real de treball existent.
Aquest nou model productiu pot donar lloc a una crisi econòmica sense precedents a menys que oblidem les teories bàsiques de la dreta i l’esquerra en matèria econòmica (el socialisme i el liberalisme) i creem uns nous paradigmes socioeconòmics basats en el bé comú i en l’economia col·laborativa, l’autoproducció, i el més important de tot: el repartiment de la riquesa en base a una renda mínima universal i incondicional que reparteixi per igual part de la riquesa generada i permeti a la població accedir als béns i serveis creats i a les empreses a poder vendre. Sembla una paradoxa, però les empreses hauran de destinar part dels seus guanys a pagar per poder tenir clients. I no és tant descabellat pensar en impostos estil IRPF aplicats a les màquines i el software: tens tants robots = X euros d’impost? Que el teu software fa la feina de deu treballadors? Doncs paga en proporció a si en tinguessis com a mínim cinc, per exemple. El desenvolupament tecnològic no té límits ni aturador, però la imaginació de les societats per crear taxes i sistemes de finançament tampoc l’hauria de tenir. Sols cal trencar amb els esquemes mentals que tenim actualment preestablerts.
Se sol argumentar com a alternativa a la Renda Bàsica que més valdria garantir una feina a tothom. Es diu això com una forma d’aferrar-se al treball com a centre i canalitzador de l’economia. Això és més factible en un estat socialista, i de fet ja hi ha antecedents històrics en aquest sentit que han demostrat ser un desastre econòmic. Feina? Quina feina? Una fictícia? Paguem a algú per tal que estigui vuit hores assegut en un parc natural veient una muntanya i diem que és, per exemple, el «vigilant del camí»? Cal entendre que una feina és fictícia en tant que ningú pagaria realment per ella si no fos per tenir una «excusa» per a abonar un sou a algú.
És molt millor donar a algú una quantitat econòmica al mes per a que visqui i destini el seu temps a allò que desitgi que crear una feina fictícia. Les feines fictícies ni aporten res a la societat ni dignifiquen el concepte del treball. El temps d’una persona serà més productiu per la societat si el destina a allò que cregui oportú que no si se l’obliga a estar assegut sense fer res fent veure que fa una feina que realment no existeix i que a més aquesta persona no vol fer. Potser el dedicarà a l’art. Potser el dedicarà a l’altruisme. Potser es formarà. Potser buscarà crear nous models de relació social i econòmica per guanyar-se un plus salarial. Potser... Qualsevol «potser» serà millor que obligar-lo a fer veure que treballa.
Tanmateix no hem de perdre el món de vista. Hem d’anar preparant el terreny per a quan això passi. Però fins que aquesta quarta revolució industrial no arribi del tot -i no ho farà de cop, si no pas a pas-, no hem de perdre de vista els abusos laborals que es produeixen arreu del món amb els treballadors assalariats que encara fan que moltes empreses visquin de la plusvàlua del treball (lògic en el capitalisme) i que a més, n’abusen. Ho dic ara que falta poc per l’1 de maig. Que preparar-nos per la batalla de demà no ens faci perdre de vista la batalla d’avui. Perquè al cap i a la fi, són la mateixa guerra.
Enllaç de la pàgina original en català:
http://www.racocatala.cat/opinio/article/38960/no-plusvalua-treball-estupid-aviat-no
Enllaços relacionats:
La renda bàsica, el repartiment del treball i el capital social (1a part). Lluís Torrens i Mèlich. La República.
Rutger Bregman. Entrevistes sobre «Utopia per a realistes».
Així serà el nostre futur, segons Elon Musk.
Julen Bollain: «Una de les fal·làcies sobre la Renda Bàsica és que desincentivaria al treballador».
Daniel Raventós. La misèria d'una renda mínima garantida. ¿Estem parlant seriosament?
Daniel Raventós: «No totes les classes socials perden amb la crisi».
Daniel Raventós: «No s'és lliure sense l'existència garantida».
Daniel Raventós: «Estudis demostren que la renda bàsica incentiva el treball».
Larry Page, CEO de Google: «Els ordinadors ens trauran els llocs de treball, i no podem fer res per evitar-ho».
Zygmunt Bauman: «Els ordinadors poden fer la nostra feina i els éssers humans serem redundants».
La moneda i la constitució.
Miren Etxezarreta: «El poder econòmic genera l’economia que li convé».
