Espai de Dissidència. La bitàcola de Xavier Díez. Dimecres, 19 de juny del 2019.
Història.
La Satyagraha del Primer d’Octubre, de Joan Martínez Alier.
Reprodueixo aquí l’article que el pensador Joan Martínez Alier acaba d’escriure i que demana difusió:
Ara hi ha diversos polítics i dirigents socials catalans empresonats o en recerca i captura, processats per «rebel·lió i sedició». També ho van ser en el seu dia José Rizal (afusellat prop de Manila el 31 de desembre del 1896) i Ferrer i Guàrdia, el 1909 (tots dos en períodes borbònics-democràtics). Ara no els afusellaran. Aquí hi ha qüestions tècniques d’innocència o culpabilitat segons el codi penal però hi ha qüestions també de triomfs o derrotes històriques. Rizal no va perdre sinó que va guanyar (encara que hauria estat millor per a ell i les Filipines si s’hagués exiliat a temps). Ferrer i Guàrdia tampoc va perdre històricament, i si va perdre no va ser el 1909 sinó, si de cas, el 1939 i només per unes dècades. Ferrer i Guàrdia viu històricament com a lliurepensador i anarquista i no com a nacionalista català encara que era català. Si un pot sobreviure políticament un afusellament, més fàcil ha de ser evitar una derrota històrica després de ser condemnat a uns anys de presó o d’exili per rebel i sediciós contra l’Estat espanyol. I sortir de la presó dient, «ho tornarem a fer».
Les accions polítiques no violentes estan molt vinculades a la Catalunya dels últims anys als escrits i accions de Xirinacs, i també al moviment d’insubmisos al servei militar que des de la dècada de 1970 van patir anys de presó i van ser finalment triomfants. Ells van estar influïts per Gandhi i per Martin Luther King.
Gandhi no ha estat citat, em sembla, en el judici de Madrid, potser per modèstia dels empresonats i dels seus advocats. És, però, molt pertinent per entendre el Primer d’Octubre, un acte massiu de desobediència civil. Els més de dos milions de catalans que vam anar a votar semblaven satyagrahis, disposats a rebre cops de porra i trets de bales de goma sense cap violència de part nostre. Vaig recordar l’episodi de la marxa de la sal de Gandhi al film biogràfic, que he vist tan sovint, de David Attenborough. Onades de pacífics satyagrahis cap els dipòsits estatals de sal, rebent cops de lathi (porres de fusta), una onada darrera l’altre, sense tornar-s’hi.
D’aquest dia gloriós del Primer d’Octubre del 2017 en podríem dir, perquè ens entenguin millor al món, la satyagraha del referèndum. Un referèndum del tot legal no ho va ser. En tot cas, un referèndum legítim, amb violència per part de l’Estat espanyol i sense violència per part dels catalans que vam anar a votar. Vaig pensar el nom de satyagraha el mateix dia, tot participant en aquest acte multitudinari de desobediència civil que marcarà el futur de Catalunya. Un moment de valentia no violenta, gens freqüent en la història de Catalunya. Ensenyaments rebuts de Xirinacs, i de Pepe Beúnza i tots els que es van oposar a l’obligació d’anar al «servei militar» a costa d’anys de presó. Tots ells lectors de Gandhi.
La paraula satyagraha va néixer un 11 de setembre de 1906 al Transvaal a Sud-àfrica on Gandhi defensava els immigrants de l’Índia. Per casualitat, l’11 de setembre és també la Diada Nacional de Catalunya, commemora la desfeta de 1714, la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques. També va ser un dia de terror a Santiago de Xile l’any 1973, amb la mort de Salvador Allende, conseqüència del cop d’Estat militar del general Pinochet. Anys més tard, l’11 de setembre va passar la tragèdia de Nova York, els avions estavellats al World Trade Center.
L’11 de setembre del 1906 va ser, per contra, un dia molt positiu en la història política de la humanitat. Gandhi va declarar una protesta massiva a una llei al Transvaal que obligava a registrar-se com a indis, gent «de color», els immigrants que havien arribat de l’Índia els anys anteriors. En una protesta de molta gent a Johannesburg, Gandhi va proposar un acte de no-violència, una satyagraha (com les que organitzaria anys després a l’Índia), una paraula nova que significava un acte col·lectiu no-violent, un acte sacrificat, de lleialtat a la veritat i a les pròpies conviccions, rebutjant, en aquest cas, l’obligació de registrar-se fins i tot si els posaven a la presó, com les autoritats van fer. Cap violència física contra la policia, resistència activa però sense violència, rebuig al registre. Semblant al Primer d’Octubre a Catalunya. A Sud-àfrica la resistència va durar set anys, milers d’indis van ser empresonats i Gandhi (que era advocat) també fou empresonat, alguns van cremar els carnets d’identitat, alguns van ser morts per trets de la policia. Gandhi va aprendre allí com fer mobilitzacions en forma de satyagraha. Els que hi participaven i hi participen s’anomenen satyagrahis. Gandhi va ser condemnat a presó diverses vegades per sedició a Sudàfrica i mes tard a l’Índia pels jutges colonialistes.
I en aquesta línia d’actuacions massives de desobediència ciutadana, es podria fer servir a Catalunya una de les formes de satyagraha (n’hi ha diverses: vagues de fam, marxes als carrers i carreteres...) que en Hindi es diu jail bharo andolan, moviment per omplir les comissaries, els jutjats i les presons d’arrestats i presoners, milers de persones. Una de les coses que em va sobtar del Primer d’Octubre va ser que la policia espanyola i la guàrdia civil donessin cops de porra als votants però que no en detinguessin gairebé cap, malgrat la nostra actuació il·legal (segons les lleis espanyoles). Pensant-ho millor, òbviament no tenien prou lloc a les camionetes per dur milers de persones a les comissaries, potser caldria haver-les posat als camps de futbol agreujant l’escàndol internacional.
Celebrem doncs la satyagraha del referèndum del Primer d’Octubre. Els resultats numèrics van ser bons però encara millor l’acte massiu de desobediència civil per una causa justa, com va ensenyar Gandhi. La millor biografia de Gandhi fins ara, on s’expliquen aquestes històries, l’ha publicada el meu amic Ramachandra Guha el 2018, té mil pàgines, val la pena llegir-la i fer-la arribar als presos polítics si no l’han vist encara.
Enllaç de l’article original en català:
https://blocs.mesvilaweb.cat/xavierdiez/?p=270686
Enllaços relacionats:
38 idees força per avançar en una estratègia civil noviolenta que faci front a usurpacions de les institucions o cops d'estat i a agressions exteriors o ocupacions territorials. Gene Sharp.
La revolta pacífica (1). Entendre l’estratègia de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (2). Gandhi i la perseverança de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (3). Sèrbia: Dotze joves tomben la dictadura de Milosevic. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (4). Solidaritat: les dones invisibles de la resistència no-violenta polonesa. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (i 5). Què s’amaga darrere la història de Rosa Parks? Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica. L'home que tombava dictadures amb llibres: Gene Sharp (1928-2018). Eduard Peris.
Pepe Beúnza: «Quan vols canviar una societat injusta i violenta has d’assumir riscos i un d’ells és la presó». Surtdecasa.cat.
Lluís Fenollosa: «El conflicte que es guanya per la força sempre rebrota». El Periódico de Catalunya. Gemma Tramullas.
Perquè cal portar un llaç groc. Pepe Beúnza.
Les múltiples cares de «la nostra sal». Lluís Planas Herrero.
Comentaris sobre l'1-O. Pepe Beúnza.
Pepe Beúnza: «Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes».
Carta a un policia armat. Lluís Maria Xirinacs.
Acte de record del llegat de Xirinacs al barri barceloní de la Sagrada Família.
Brussel·les «si l'Estat impedeix l'1-O».
La defensa civil noviolenta. Gene Sharp (pdf i epub).
Martí Olivella explicant la defensa civil no violenta en el programa «Tot es mou» de TV3. 3-4-2018.
Vaga de fam per Catalunya. Diari de vint-i-un dies. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
Entro en el gran buit. Diari de presó-II/1975. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
La no-violència en la pau i en la guerra. Mohandas Karamchand Gandhi. Introducció: Lluís Maria Xirinacs.
Documents sobre assemblees de Lluís Maria Xirinacs (índex).
