L'advertiment de Johann Hari: «Hem perdut el superpoder de la nostra espècie i no és només per culpa del mòbil».

El Confidencial. Diumenge, 23 d'abril de 2023.

Cultura.

Entrevista a Johann Hari.

L'advertiment de Johann Hari: «Hem perdut el superpoder de la nostra espècie i no és només per culpa del mòbil».

L'home que va esbudellar el món de les drogues torna a la càrrega per a parlar d'una nova addicció: la provocada pel nostre estil de vida frenètic i absurd, que està destrossant la nostra capacitat d'atenció.

Johann Hari posant en una aula de la Universitat Schiller. Foto: Ana Beltrán.

Per Ángel Villarino.
Fotografies: Ana Beltrán.
23-4-2023, 5h0'.

Després d'haver-ho passat molt malament durant bastants anys, el periodista i divulgador Johann Hari havia arribat al cim. L'adaptació del seu darrer llibre (Tras el grito, Rere del crit) havia estat nominada als Oscar i li sortia els diners per les orelles. Però ell se sentia irritat i ansiós massa hores del dia. Era incapaç de llegir un llibre o de veure una pel·lícula sense distreure's. El seu fillol, un adolescent amb el qual no feien carrera, passava dies sencers saltant d'una pantalla a una altra, d'una xarxa social a una altra, consumint compulsivament vídeos de pocs segons, porno, missatges instantanis, fotos... i tot el fast food que trobava per les xarxes.

Mirar-se en el mirall d'una persona tan propera, algú «intel·ligent i sensible» que havia perdut per complet el control de la seva vida, va motivar a Hari a emprendre primer un procés de desintoxicació digital en un poble perdut i després un viatge per tot el món per a preguntar als investigadors més importants sobre un assumpte que, al principi, ni tan sols tenia etiqueta. Un problema que ara, anys després, defineix com la gran plaga dels nostres dies: la crisi d'atenció que sofrim milions de persones en tot el planeta. Aquesta creixent incapacitat per a sentir-se present en el món.

Els investigadors que va consultar Hari van explicar que el problema ve de temps endarrere (ni més ni menys que de finals del segle XIX) i que s'està accelerant a una velocitat vertiginosa, que el detonant no són només els telèfons mòbils. I que hi ha un munt d’experiments en marxa que fan pensar que podem combatre eficaçment contra aquesta «malaltia d'esperit» si ens ho proposem. El resultat està plasmat en un llibre (El valor de la atención, El valor de l'atenció) que ha collit els elogis de centenars de personalitats del món anglosaxó (d'Hillary Clinton a Oprah Winfrey) i que va ser traduït a l'espanyol a principis d'enguany.

Parlem del tema amb el protagonista aprofitant el seu pas per Madrid. Ens atén a les instal·lacions de la Universitat Schiller, en ple passeig de Recoletos, on l'autor ha anat per a impartir una conferència. Durant l'hora i mitja d'entrevista, el meu mòbil ens interromp dues vegades i Hari m'observa amb una barreja de comprensió i satisfacció mentre tracta de silenciar l'aparell.

PREGUNTA: –En llegir el teu llibre, tenia la sensació que la majoria de les coses que comptes afecten en major o menor mesura a totes les persones que ens envolten. I a mi mateix, clar.–

RESPOSTA: –La raó per la qual vaig començar a investigar sobre aquest tema és perquè vaig entendre que la meva pròpia atenció estava empitjorant. Em vaig adonar que cada vegada em costava més llegir llibres, tenir converses profundes o fins i tot veure una pel·lícula. Coses que havien estat molt importants durant tota la meva vida, coses que havien marcat la meva personalitat, i ara començava a ser incapaç de fer-les. Al principi em feia por investigar-lo. Era un problema de força de voluntat? Què m'estava passant?–

P.: –El problema està per tots costats, començant pel treball.–

R.: –Els estudis diuen que un oficinista estàndard ja no li dedica més de tres minuts a una mateixa tasca. Jo vaig néixer en els anys 70 i, quan tenia set anys, hi havia ja bastants nens amb dèficit d'atenció. Començava a ser un assumpte preocupant. Però la xifra s'ha multiplicat per 100 des de llavors. Quan vaig començar a veure aquestes dades, em vaig adonar que el problema era molt més gran del que jo podia imaginar. El detonant final per a ficar-me de debò a escriure sobre això va ser la relació amb el meu fillol, alguna cosa que relato en el llibre. Quan vaig veure el que estava sofrint, em vaig adonar que realment necessitava arribar fins al fons d'aquesta qüestió perquè era un problema gravíssim.–

P.: –Has passat mesos viatjant per tot el món per a entrevistar científics i conèixer els seus experiments de primera mà.–

R.: –El primer que vaig fer va ser aplicar la meva formació a Cambridge per a establir les bases i emprendre un viatge per tot el món, des de Moscou a Melbourne, per a entrevistar més de 200 experts en atenció, als millors del món. Em vaig llegir tot el que estava sent publicat sobre aquest tema i el primer que em va sorprendre és descobrir que la tecnologia és només una part del problema. Jo pensava que era l'únic problema.–

P.: –No és el factor més important?–

R.: –És un factor important, i un multiplicador definitiu, però no és l'única cosa que ens està passant. Hi ha evidència científica d'almenys 12 factors que poden provocar que millori o empitjori la teva atenció. Alguns d'aquests factors són tecnològics, però altres no. Per exemple, el menjar està afectant molt negativament la nostra atenció. La cultura laboral i la distribució de les nostres oficines, també. Les escoles, també. La contaminació d'aire té també un fort impacte. La meva primera conclusió és que cal replantejar-se el que sabem del tema. No es tracta de la força de voluntat de les persones i els nostres fills no pateixen una desviació. L'arrel de l'assumpte és la nostra forma de vida. Hi ha una cosa profundament equivocada en la nostra manera d'estar en el món.–

Johann Hari. Foto: Ana Beltrán.

P.: –Crec que tots hem assumit que el problema de l'atenció és provocat pels telèfons mòbils.–

R.: –Descobrir el contrari em va sorprendre molt. Sabem que les aplicacions dels nostres telèfons estan dissenyades per a atreure la nostra atenció i no deixar-la anar. Si aquest fos l'únic problema, es podria arreglar regulant el seu funcionament. I és urgent que comencem a parlar del tema i a fer-lo. Però l'assumpte va més enllà i s'ha estat gestant durant molt de temps. De fet, hi ha prou pessimisme sobre aquest tema. El professor Sune Lehmann, un investigador de Copenhaguen, va fer el primer estudi que va demostrar que la nostra atenció col·lectiva està empitjorant dràsticament. Va ser capaç de rastrejar el problema i va descobrir que porta decaient almenys des de 1880. Des de llavors, cada dècada és pitjor que l'anterior. Em va semblar xocant que afirmés una cosa així i vaig ser al MIT per a entrevistar el professor Earl Miller, que és un dels principals neurocientífics del món. Em va dir: mira, hi ha una sola cosa que has d'entendre sobre el cervell humà per a seguir amb el teu treball. El cervell està preparat per a pensar conscientment en una sola cosa. Aquesta és una limitació fonamental i no ha canviat significativament en 40.000 anys. Així que no canviarà per a tu ni per a mi.–

P.: –Però tots tenim la sensació que podem fer diverses coses al mateix temps. Conduir i parlar per telèfon. Veure una entrevista en televisió i comentar-la per Twitter...–

R.: –Hem caigut en una espècie d'engany massiu. Hem arribat a un punt en el qual l'adolescent mitjà creu que pot seguir sis o set coses al mateix temps. Científics com el professor Miller han estudiat això en el laboratori. La majoria de les persones estan segures que pot estar pendents de moltes coses, però en realitat no és així. El que succeeix que és el cervell fa malabarismes per a passar molt ràpid d'una tasca a una altra. Per això tenim aquesta sensació a tota hora. Què m'acabes de preguntar? Què acabo de respondre per WhatsApp? Què diuen en la televisió? Què acabo de veure en Facebook que m'ha deixat inquiet? Cedeixo el pas al conductor que entra en la rotonda? Quina cançó està sonant? M'acaba d'arribar una notificació? Però aquests malabarismes tenen un cost molt alt per al nostre cervell.–

P.: –Quin seria aquest cost?–

R.: –El terme tècnic és cost de l'alternança. Les persones acabem fent moltes coses al mateix temps, però de manera cada vegada menys competent. Cometem més errades, recordem menys, som molt menys creatius i acabem exhaustos i enfadats. Però és pitjor que això. T'ho explico amb un exemple: en Hewlett-Packard, la companyia d'impressores, van contractar un científic per a estudiar la productivitat dels seus treballadors. Els van dividir en dos grups. Al primer grup se li va ordenar seguir amb les seves tasques, sense interrupcions. Al segon grup se li va ordenar fer el seu treball al mateix temps que contestaven trucades i correus electrònics sense parar, que és més o menys com vivim gairebé tots ara. L'experiment es va allargar en el temps i, en acabar, el segon grup havia perdut deu punts de coeficient intel·lectual sobre el primer. Quan et fumes un porro de marihuana i estàs molt col·locat, el teu coeficient cau un cinc per cent. És a dir, les interrupcions constants tenen un efecte sobre la teva intel·ligència a curt termini dues vegades superior al de la marihuana.–

P.: –La recepta és més porros i menys interrupcions?–

R.: –(Riures) Òbviament, l'ideal és que no hi hagi ni porros ni interrupcions. No vull que se m'entengui malament, no estic animant a ningú a fumar marihuana. Però sí, les distraccions constants són més nocives per al cervell que la marihuana. El doctor Miller diu que ens fan viure una tempesta perfecta de degradació cognitiva. I el problema va començar molt abans de la telefonia mòbil, encara que òbviament el telèfon ha accelerat brutalment els processos.–

Johann Hari. Foto: Ana Beltrán.

P.: –Parles d'una errada comú en el llibre que crec que cometem gairebé tots quan pensem que podem aguantar aquesta vida d'estímuls constants sempre que descansem prou.–

R.: –El descans és molt important i l'esgotament realment fa malbé encara més l'atenció. Però tens raó en el que dius i això és una cosa que em va sorprendre tant com a tu. Com deia, al principi vaig pensar que el problema era el meu autocontrol. Algú havia inventat el telèfon, però jo m'havia fet un addicte i era la meva responsabilitat. La solució em semblava bastant òbvia. Només havia d'emprar la meva força de voluntat per a separar-me del telèfon. A més, jo era un privilegiat perquè els drets del meu anterior llibre van acabar sent nominats a un Oscar a Hollywood i havia guanyat molt, molts diners. Podia permetre-m'ho i potser, qui sap, escriure sobre l'experiència.–

P.: –Així que vas decidir fer una desintoxicació radical de pantalles.–

R.: –Exacte. Em vaig anar tres mesos a un petit lloc anomenat Provincetown, en Cape Cod. Sense telèfon, sense internet. Haig d'admetre que va ser molt difícil al principi. Després em va sorprendre el ràpid que estava millorant la meva atenció. Saps? Jo era conscient que en molts moments de la història la gent ha cregut estar experimentant algun tipus de declivi social quan, en realitat, l'única cosa que els ocorria era que estaven envellint. Sempre resulta temptador confondre la nostra decadència personal amb la de l'espècie humana. Però aviat vaig entendre que no era el cas. De sobte, la meva atenció era tan bona com quan tenia 17 anys. Vaig llegir Guerra i pau sense parpellejar, amb la passió de quan era un adolescent.–

P.: –No vas tenir recaigudes?–

R.: –Vivim en un entorn que ens ha acostumat a aquestes petites recompenses. Recordo clarament estar caminant per la platja i veure a tothom consultant els seus telèfons. El meu impuls va ser arrabassar-l'hi de les mans i connectar-me a Instagram. No vull sonar pretensiós, però em vaig recordar molt del que deia Simone de Beauvoir en tornar-se atea. Deia que era com si el món s'hagués quedat en silenci. El meu món es va quedar en silenci sense xarxes socials. Donava vertigen. Si estàs entrenat per aquesta maquinària que t'alimenta de recompenses, de likes, de seguidors... Quan desapareixen, primer experimentes un alleujament, però després comences a trobar a faltar els cors, les reaccions, les polèmiques. Estem entrenats en el narcisisme i tot això desapareix de cop. En les converses de la vida real ningú et dona cors. Imagina't aquesta entrevista si ens comencem a llançar cors a cada frase. Seríem dos sonats. En resum, la conclusió és que no n'hi ha prou amb deixar-ho. Et deixa un gran buit al qual no estàs acostumat i fa falta emplenar-lo amb alguna cosa.–

P.: –En el llibre parles d'estats de flux. Caldria explicar primer en què consisteixen perquè crec que la gent no està molt familiaritzada amb el terme.–

R.: –Cert. Encara que no coneguin el terme, tots hauran experimentat un estat de flux. És quan estàs fent alguna cosa i realment et fiques dins i el teu sentit del temps s'esvaeix, el teu sentit de l'ego s'esvaeix i de sobte han passat diverses hores i no t'has adonat. Els escaladors diuen que quan escales i entres en un estat de flux, és com si tu fossis la roca. Cadascú entra en estats de flux per motius diferents. Jo per exemple ho aconsegueixo escrivint. Uns altres ho aconsegueixen fent esport. Uns altres cuinant. Uns altres practicant una cirurgia. Uns altres llegint. Uns altres amb el sexe. Qualsevol cosa que sigui significativa per a les persones pot induir a un estat de flux.–

Johann Hari. Foto: Ana Beltrán.

P.: –Què vas descobrir sobre els estats de flux?–

R.: –Vaig anar a entrevistar el primer tipus que va encunyar l'expressió. Un home increïble, el professor Csikszentmihalyi. Per cert, li vaig fer la seva darrera entrevista perquè va morir poc després. Em va explicar que els estats de flux són realment importants per a comprendre l'atenció perquè són la forma més profunda d'atenció que els humans poden aconseguir. No és una cosa que s'aconsegueixi quan nosaltres vulguem, però hi ha coses que es poden fer per a aconseguir-ho. Tres fonamentals. La primera és reservar una bona quantitat de temps a una sola activitat, sense interrupcions. La segona és triar una meta que sigui significativa per a tu. Si tractes de fluir cap a alguna cosa que realment no t'importa, no funcionarà. La tercera, i això em va semblar una mica contradictori, és que has de col·locar-te al límit de les teves habilitats, a la vora de la teva zona de confort. Si ets un escalador de talent mitjà, no val amb grimpar la paret del teu jardí. Això és massa fàcil. Però tampoc et vagis a l'Everest, que serà massa difícil. Cal cercar una roca una mica més alta i més dura de la que vas escalar la darrera vegada. Entrar en estats de flux és la millor manera d'omplir el buit que queda quan tractem de deixar enrere l'estil de vida que destrueix la nostra atenció.–

P.: –En el teu llibre relaciones els problemes d'atenció individual amb els nostres problemes socials, fins i tot amb la deterioració dels nostres sistemes democràtics. Dius: «No crec que sigui casual que aquesta crisi d'atenció coincideixi en el temps amb la pitjor crisi de la democràcia des de la dècada dels anys 30».–

R.: –No és només que la nostra atenció individual s'està esfondrant, la nostra atenció col·lectiva també s'està esfondrant. Quan països tan diferents com Gran Bretanya, el Brasil o Birmània es polaritzen de la mateixa manera, és que està succeint alguna cosa. No pot ser una coincidència. És clar que hi ha algun mecanisme subjacent en marxa i segurament és la suma de molts factors. Però, per exemple, l'impacte de les xarxes socials és evident. Són empreses que guanyen diners captant la teva atenció i oferint-te un doll infinit que t'atordeix. L'algorisme va aprenent de tu i es fa cada vegada més eficaç per a mantenir-te enganxat. Vaig passar molt de temps a Silicon Valley entrevistant les persones que van dissenyar aquestes coses i l'expliquen amb tal cruesa que al principi sembla que amaguen alguna cosa. El seu únic objectiu, admeten, és fer un producte el més efectiu possible perquè passis més i més temps enganxat. Això és tot. Ho diuen amb un somriure. Igual que als directius de Kentucky Fried Chicken el que els importa és que la gent vagi als seus restaurants a menjar quants més galledes de pollastre fregit millor; als responsables d'aquestes empreses de Silicon Valley l'única cosa que els importa és ensenyorir-se de la teva atenció el major nombre d'hores possible. I són increïblement bons fent-ho.–

P.: –I com afecta això a la qualitat de la democràcia?–

R.: –El meu amic Tristan Harris, que està en el cor de Google, diu que, si t'ho proposes, pots aconseguir l'autocontrol. Però resulta que cada vegada que aconsegueixes domar els teus impulsos, hi ha 10.000 enginyers a l'altre costat de la teva pantalla treballant molt dur per a boicotejar els teus esforços. Manegen una maquinària increïblement sofisticada per a piratejar i envair la nostra atenció. No perquè siguin persones malvades, sinó perquè això els fa guanyar diners. Bé. Perquè tot això té un efecte inesperat sobre la democràcia. D'una banda, la gent deixa de parar esment als assumptes profunds i importants. I una democràcia sana necessita que els ciutadans presentin un mínim d'atenció, que s'enfoquin de tant en tant a entendre algunes coses. I això no està succeint.–

P.: –Estan menys informades de les coses importants les persones ara que fa unes dècades? Aquest és tot el problema?–

R.: –No. Hi ha un altre mecanisme relacionat amb l'atenció que té un efecte devastador en les nostres democràcies. Els algorismes estan configurats per a enganxar-nos a la pantalla. Des del seu inici van descobrir una veritat sobre la psicologia humana que es coneix bé des de fa molts anys. Es diu biaix de negativitat i és molt senzill. Als éssers humans ens atreuen més les coses que ens fan enutjar, les coses que ens inquieten. Si veus un accident en la carretera, si veus una baralla... et quedes mirant. Podem estar tenint una entrevista molt interessant, però, si ara esclata una baralla a cops de cadira al carrer, la nostra atenció s'escaparà cap a la finestra irremeiablement. Això sempre ha estat part de la naturalesa humana, però quan aquest biaix de negativitat es combina amb algorismes, el resultat és terrible. Ens passem hores i hores dels nostres dies veient coses que ens enfaden, que ens espanten...–

P.: –I això afecta a la manera en la qual votem?–

R.: –Imagina't que dues noies van a la mateixa festa. En l'autobús de tornada, una el resumeix en TikTok comptant el bé que ho han passat, mentre que l'altra es dedica a insultar a altres noies, a anomenar-les putes i a dir que el nuvi de la Karen és un imbècil. A qui premiarà l'algorisme? Per a començar, la màquina sap quin llenguatge té més èxit. I després les reaccions faran el seu treball. El post de la primera noia a penes tindrà interaccions, però l'altre tindrà moltes. Ara imagina't això mateix portat a la política, a la societat sencera. És exactament el que està passant, que estem ficats en una realitat que premia a les persones més cruels, més malintencionades, que els dona un megàfon als piròmans. Una realitat que, per contra, amaga a les persones decents, amables i constructives que volen comprometre's, que volen raonar i mirar l'evidència. I així és com estan arribant en poder a tot el món polítics destructius, conspiranoics i violents. I no només polítics, és clar.–

P.: –És evident que aquestes empreses són conscients del que estan provocant des de fa ja bastants anys.–

R.: –Facebook va preparar a un grup de científics per a esbrinar quin era el seu paper en aquesta polarització tòxica. Els resultats es van acabar filtrant i el que van descobrir va ser bastant impactant. L'algorisme actual promou inherentment l'odi. De fet, un terç de totes les persones que s'havien unit a grups neonazis a Alemanya ho van fer perquè l'algorisme el recomanava específicament. Els mateixos científics de Facebook van dir que l'única solució és abandonar el model de negoci actual. Òbviament, Mark Zuckerberg no va voler saber res del tema. Crec que a hores d'ara ja és evident que aquesta dinàmica és catastròfica per a la democràcia.–

P.: –Realment creus que fa tres dècades les persones estaven més ben preparades per a prendre decisions? Estaven més ben informades?–

R.: –Mira, tu i jo tenim una edat similar, així que estic segur que recordes la crisi de la capa d'ozó. Allò va esclatar en els vuitanta. Estàvem emprant massivament un químic que provocava un forat en la capa d'ozó, la que ens protegeix dels raigs del sol. Això podia provocar que es fongués l'Àrtic, recordes? Científics de tot el món es van adonar i li ho van explicar a la gent. Els governs i les persones van parar esment, van actuar, i la crisi s'ha resolt. No es va distreure l'atenció amb teories de la conspiració i xorrades. Des d'Espanya a l'URSS, les autoritats i la societat es van organitzar per a deixar d'usar aquests químics. Ara la capa d'ozó s'ha guarit gairebé per complet. Què creus que succeiria si això esclatés ara? Començarien a sortir tipus qüestionant als científics, uns altres acusant a George Soros de manipular a les masses, començarien a escridassar-se els uns als altres, i no resoldríem mai el problema. La capa d'ozó es dissoldria mentre ens cridem. La crisi d'atenció deteriora les nostres vides i les dels nostres fills, però també destrueix les nostres societats i els nostres sistemes polítics.–

P.: –Estan arribant a l'edat adulta les primeres generacions que no han conegut com era el món abans que tothom tingués un telèfon mòbil amb internet.–

R.: –De mitjana, els nens d'avui usen TikTok durant 100 minuts al dia. I el vídeo mitjà és de vuit segons. Un dels primers efectes és que augmenta l'estrès de manera continuada. Per a documentar-me sobre això vaig parlar amb la doctora Nadine Burke-Harris. Em va demanar que imaginés com em sentiria si un dia vaig pel meu barri i m'ataca un os. Seria una cosa bastant traumàtica, que em faria estar alerta durant un temps. Em costaria llegir un llibre o escriure un article perquè el meu cervell estaria sota els efectes d'un esdeveniment que gairebé em lleva la vida. Això no significa que el meu cervell estigui fallant, a l'inrevés, està fent el seu treball. He corregut un risc i m'obliga a ser vigilant. La doctora Burke em va dir: ara imagina que a les dues setmanes et torna a atacar un altre os i tornes a sobreviure. En aquest cas, trigaràs bastant a tornar a aconseguir l'estat mental necessari per a llegir amb calma un llibre. No podràs concentrar-te, viuràs agitat, espantat. Doncs bé, molta gent viu en un estat de hipervigilància constant, com si li ataqués un os per setmana. Per riscos reals i per riscos percebuts sobre inseguretat financera, sobre virus, sobre amenaces reals o inventades, problemes que apareixen constantment en el nostre dia a dia.–

P.: –I quins són els efectes d'això?–

R.: –Hi ha molts estudis sobre la dificultat de concentrar-se en alguna cosa quan se pateix inseguretat financera, quan tems no poder pagar el lloguer. No podem concentrar-nos si no ens sentim segurs. Quin imbècil es posaria a llegir una novel·la a Ucraïna mentre bombardegen el seu barri? Qualsevol cosa que augmenti l'estrès disminueix l'atenció. I viure en un ambient d'odi i por soscava greument l'atenció. Ara, si pensem en les coses que hem aconseguit en les nostres vides i que ens fan sentir orgullosos, la majoria d'elles han requerit una gran quantitat d'atenció: ser un bon pare, aprendre a tocar la guitarra, escriure un llibre... El que sigui. Si la teva capacitat per a parar esment es deteriora, la teva capacitat per a aconseguir objectius es deteriora. És així de senzill. La bona notícia és que es pot recuperar molt de pressa l'atenció. Podem recuperar el nostre superpoder com a espècie. L'atenció és el nucli de tots els assoliments humans. Recuperar-la produeix una sensació increïble.–

P.: –Jo crec que es tracta d'un problema del qual la majoria ja som conscients, però no és tan fàcil escapolir-se.–

R.: –La gent està realment àvida de solucions. Vaig començar a escriure el llibre sent molt pessimista, però ho vaig acabar amb molta més esperança. Hi ha experiments molt reeixits en llocs tan distants com Nova Zelanda o França. Es poden combatre els dotze principals factors que estan danyant la nostra atenció. Per a començar, hi ha moltes coses que podem fer com a individus en la nostra vida privada. Comprar un estoig per al mòbil, per exemple. És com una caixa forta de plàstic on col·loques el teu telèfon i el bloqueges dins durant el temps que tu triïs. Un cop tancat, no pots obrir-ho tret que el trenquis. Des que el tinc, no m'assec a veure una pel·lícula amb la meva parella fins que no hem ficat a la presó els mòbils. Quan sortim a sopar amb amics, tots els mòbils van a la presó. Jo he aconseguit limitar el seu ús a tres hores al dia gràcies a aquestes bosses. Només amb això, l'atenció ja es recupera de manera impactant. També es pot instal·lar una aplicació anomenada Freedom, que talla la connexió automàticament a aplicacions específiques a les quals estiguis enganxat. Són suficients 10 minuts de TikTok al dia? 10 minuts de Pornhub? 10 minuts d’Amazon? Analitzo un munt de solucions com aquestes en el llibre i estic apassionadament a favor d'aquests canvis individuals.–

P.: –Però són suficients?–

R.: –Aquí vull ser molt honest amb la gent perquè crec que aquest debat no se sol abordar amb honestedat. Els canvis individuals són molt importants i els recomano encaridament, però no són suficients. Estem sent sistemàticament envaïts i atacats per forces extremadament poderoses: la indústria tecnològica, l'alimentària, l'ambient laboral, la contaminació d'aire, etcètera. L'analogia en la qual sempre penso és en la d'una persona que està tot el dia ruixant-nos amb una pols que produeix unes picors terribles. I després, quan ja t'has arrencat la pell de gratar-te, s'acosta i et diu que ets un desastre, que tens mals hàbits i que podries aprendre a meditar. Però ves-te’n a la merda! Deixa de llançar-me aquestes brosses per damunt en lloc de donar-me consells i dir-me que mediti! Hem de passar a l'ofensiva contra els qui ens estan fent això.–

P.: –Però com es fa això?–

R.: –L'any 2018, a França es va començar a parlar molt de l'esgotament, de treballadors esgotats i cremats. El Govern, sota pressió dels sindicats, va començar a prendre mesures. Van dedicar recursos a investigar què estava passant i van arribar a la conclusió que un factor clau era que gairebé la meitat dels treballadors se sentien obligats a contestar al telèfon a qualsevol hora del dia. No podien deixar de revisar el seu telèfon i el seu correu electrònic, dia i nit. Si no responien als seus caps, es ficaven en problemes. Et recordes com era en la nostra infància en aquest sentit?–

P.: –Quant a respondre al telèfon a casa?–

R.: –Sí, alguna vegada els teus pares rebien trucades del cap quan estaven a casa? Jo crec que no ho vaig veure ni una sola vegada en tota la meva infantesa. Només el primer ministre i alguns cirurgians havien d'estar sempre disponibles. I se'ls pagava molt bé per això. Ara tothom està disponible a tota hora. Tenim a gairebé la meitat de l'economia de guàrdia. Això és insostenible. És impossible tenir aficions, descansar, tenir cura dels nens, etcètera, en aquesta situació. Els francesos han limitat això per llei, regulant el dret al descans. Les hores de treball estan descrites en el contracte. Vaig estar a París veient si la normativa estava sent efectiva i per descomptat no és una fórmula màgica, però està funcionant. S'han imposat ja multes de milers d'euros a empreses que no compleixen la llei. És un exemple de com un canvi col·lectiu pot impulsar a les persones a fer canvis individuals en les seves vides. Quan es poden fer les coses de manera col·lectiva i et recolza la llei, és molt més senzill.–

P.: –El problema d'aquestes coses és sempre el seu impacte en la productivitat i la competència. Si un individu es nega a revisar el seu telèfon quan arriba a casa, sap que és menys competitiu que el que sí que ho fa. Quan una empresa no atén els seus clients fora de l'horari laboral, sap que no pot competir amb la que sí que ho fa. I, quan un país o una regió, té poblacions que estan desendollades de la màquina 12 hores al dia, corre el risc de quedar enrere enfront dels qui no fan això.–

R.: –Estic totalment d'acord amb tu i m'hauria agradat contemplar això quan vaig escriure el llibre. Però estudiant l'atenció he pogut pensar molt de sobre el propi concepte de productivitat i com ha degenerat. El treballador productiu és aquell que treballa fins a l'esgotament? És la primera persona que entra en l'oficina al matí i la darrera a anar-se a la nit? És el que no dorm, està sempre disponible i et respon en menys de deu segons sempre? L'evidència és que, de mitjana, dormim un 20% menys que fa un segle. Vaig parlar amb el doctor Charles Czeisler, el principal expert en somni del món, a l'Escola de Medicina d'Harvard. Em va dir que, encara que tota la resta s'hagués mantingut igual, el dèficit de somni per si mateix ja estaria causant una gran crisi en l'atenció. Quan no dorms, el teu cervell no pot concentrar-se igual de bé. La gent que està sempre exhausta en el treball té un problema seriós.–

P.: –Una altra sorpresa del teu llibre és que defenses molt la divagació mental. No la meditació, sinó la divagació, que és diferent.–

R.: –A mi també em va sorprendre quan ho vaig descobrir. Divagar és una acció que, en principi, no té connotacions positives. Deixar la ment volar sense control, sense posar un podcast, sense música, sense parlar per telèfon. Quin sentit té fer això? Quan vaig estar a Provincetown no tenia telèfon i quan sortia a passejar no podia escoltar res. Vaig començar a adonar-me que aquestes estones eren molt més creatives que la resta del meu dia. Al cap d'un temps, em feia sentir bé, però no entenia per què. Després vaig parlar amb diversos científics que m'ho van explicar. El valor de la divagació mental s'ha tornat a reivindicar en els últims anys i s'han fet molts experiments amb ressonàncies magnètiques. La ment fa coses realment importants quan divaga. Processa el passat, li dona voltes al sentit del present, anticipa el futur, crea significats, planeja, etcètera. Sobretot et permet connectar unes coses amb unes altres, una cosa crucial en el treball creatiu. La divagació mental ha estat eliminada gairebé del tot de les nostres vides. I, no obstant això, és molt important. Jo ara passejo durant una hora sense telèfon tots els dies. Només porto un quadern, per si se m'ocorre alguna cosa que valgui la pena anotar. Sol ser l'hora més creativa i productiva del meu dia.–

P.: –Reprenguem el tema de la gent més jove. En la indústria del futbol estan preocupats perquè hi ha qui diu que 90 minuts de partit és una cosa massa llarga i avorrida per a les noves generacions. Acabarà adaptant-se tot a aquests nous ritmes? Fins als partits de futbol?–

R.: –És un problema molt complex. Deixa'm començar responent-te amb un factor que no sigui tecnològic per a poder explicar-lo millor. La forma en què mengen els nostres joves està afectant enormement la seva capacitat de concentració i la seva atenció. Pensa en un esmorzar amb cereals ensucrats o amb brioixos de mantega. Això allibera una gran quantitat d'energia i omple de glucosa el teu cervell. Però, una hora més tard, quan comença la classe, ja no et queda energia i es produeix una gran caiguda de glucosa. Quan això succeeix, pateixes boira mental fins al darrer berenar ensucrat. Vaig parlar d'això amb Dale Pinnock, un dels grans nutricionistes de Gran Bretanya. Ell diu que estem alimentant als nostres fills ficant-los en una muntanya russa d'energia, amb pics i caigudes constants. Si esmorzessis farinetes de civada amb nabius, que alliberen energia de manera molt constant, no tindries aquestes baixades.–

P.: –És un problema molt més estructural del que pensem. Això vols dir?–

R.: –Això és. Un altre exemple, encara més impactant, és que molts dels aliments que els donem als nostres fills contenen substàncies químiques que actuen en els seus cervells com a drogues. En el llibre cito un estudi que es va fer a Southampton, el 2007. Van triar prop de 200 nens i els van dividir en dos grups. Al primer grup només li van donar aigua. Al segon, la van barrejar amb un xarop ple dels additius que s'utilitzen en els menjars preparats que es compren en els supermercats. Els que van beure l'aigua barrejada eren significativament més propensos a no poder concentrar-se, a cridar i córrer a la babalà. Els pares tenim una responsabilitat en això, però crec que és una responsabilitat com a poc compartida amb la indústria alimentària. És molt difícil convèncer a un nen que mengi cotes amb nabius per a esmorzar si en el supermercat hi ha dos-cents tipus de cereals ensucrats i tots els seus amics esmorzen coses carregades de sucre.–

P.: –Un altre dels factors que són molt difícils de combatre a nivell individual és el de la contaminació.–

R.: –Els estudis que cito en el llibre sobre aquest tema es van fer en dues ciutats que van ser triades pels seus alts nivells de contaminació. Una era Ciutat de Mèxic i l'altra era precisament Madrid. La professora Barbara Demeneix va estudiar el que succeeix quan respires substàncies com el ferro de manera quotidiana. No hi ha res en l'evolució humana que hagi preparat els nostres cervells per a això. Causa inflamació cerebral, que al seu torn causa problemes greus d'atenció. Una altra conclusió, també extreta en proves realitzades a Madrid, és que els nens que vivien en àrees altament contaminades tenien en els seus cervells plaques i cabdells semblants a les dels pacients amb demència senil. Si resolem aquests problemes dins de 100 anys, mirarem cap endarrere i entendrem per què la gent lluitava per concentrar-se. Personalment, després de la meva recerca, no crec que la tecnologia sigui el factor més important, encara que òbviament és enorme. És probable que la contaminació de l'aire sigui encara més important que la tecnologia. Hi ha un debat intens sobre aquest tema, però aquesta és la meva opinió.–

P.: –Als nens, dius, també els estem destrossant l'atenció al sobreprotegir-los.–

R.: –Mira, el joc és un altre factor molt important per als nens. En el llibre entrevisto a una dona increïble anomenada Lenore Skenazy. Ella va créixer a Chicago en els anys 60, i des que tenia sis anys, sortia sola de casa tots els matins i caminava a l'escola durant 20 minuts. Es topava amb altres nens i anaven tots junts. Quan Lenore va tenir un fill en la dècada de 1990, ja ningú deixava que els seus fills anessin sols a l'escola. Els pares ja els acompanyaven i els miraven mentre travessaven la porta. En veure això, Lenore va començar a recordar el que succeïa quan tornava del col·legi a casa. Deambulaven pel barri durant hores, inventaven jocs i feien el que els venia de gust fins que havien d'anar a menjar o tenien gana. Els seus fills havien perdut això, que era la normalitat de la infantesa durant segles.–

P.: –I això té efectes negatius sobre l'atenció?–

R.: –Hi ha molta evidència que aquesta infantesa que vam perdre contenia moltes coses que eren realment importants per a l'atenció. Començant per l'exercici. Els nens que poden córrer lliurement desenvolupen més neurones en el cervell i presten més atenció. És més, cal deixar que els nens juguin lliurement amb altres nens sense que un adult estigui vigilant tot el que fan. Només així aprendran coses importants com assumir riscos, persuadir altres nens o elaborar un relat interessant. Coses que després els serveixen per a enfocar la seva pròpia atenció i bregar amb l'ansietat. Encara que teníem molt bones intencions, els estem arrabassant tot això. Els estem convertint en éssers ansiosos i temorosos, incapaços de concentrar-se.–

P.: –Quina és la solució?–

R.: –Lenore va descobrir que, el 2003, només el deu per cent dels nens estatunidencs jugaven alguna vegada a l'aire lliure sense que fos present un adult. Una cosa sorprenent. Va crear un projecte brillant per a organitzar a petites comunitats. L'única manera de fer-ho avui dia és convèncer a diverses famílies. Si ets l'únic que deixa anar només al teu fill al col·legi, corres el risc de ser percebut com un boig. Però si convences a més gent i ho organitzes, es converteix en una iniciativa preciosa. Vaig passar molt de temps veient com funcionen aquests programes, en llocs com Long Island, i és realment genial. En un d'aquests programes vaig conèixer a un xaval de 14 anys que, fins llavors, mai no havia pogut jugar fora sense un adult present. Va ser commovedor. Em va contar que el primer que van fer va ser jugar a la pilota al parc i que només després van començar a endinsar-se en el bosc malgrat que no tenien cobertura allí dins. I què feu en el bosc?, els hi vaig preguntar. I em va respondre que feien cabanes i fortins. Explorar, endinsar-se, descobrir, són coses que només havia fet en els videojocs, i estava entusiasmat. Estava fent una cosa tan senzilla i tan inassolible avui dia com construir un fortí en el bosc amb els seus amics.–

P.: –En definitiva?–

R.: –Al final, estem permetent que els nostres fills estiguin exposats a la brossa que els injecten les empreses tecnològiques, a la brossa de la indústria alimentària, a la contaminació que inflama els seus cervells, a la nostra sobreprotecció que no els deixa exercitar-se i jugar lliurement... i després ens sorprenem quan tenen ansietat, no es concentren, o no desenvolupen unes certes habilitats. El doctor James Williams, el filòsof de l'atenció més esmentat del món, diu que van passar milions d'anys abans que a un ésser humà se li ocorregués posar un mànec a una pedra per a fabricar una destral. Ara els canvis són tan sobtats i tan ràpids que la majoria de les coses de les quals hem parlat en aquesta entrevista no existien en la nostra infantesa. Per això el desafiament és tan enorme. Ho estem patint en temps real. Crec que podem resoldre-ho, però hem d'assumir que cal forçar alguns canvis. No som pagesos medievals pledejant al voltant del castell del rei Zuckerberg perquè ens retorni algunes engrunes de la nostra atenció. Som ciutadans lliures de democràcies i amos de les nostres ments. Podem recuperar l'atenció si ens ho proposem.–

Enllaç de l’entrevista original en castellà:

https://www.elconfidencial.com/cultura/2023-04-23/entrevista-johann-hari_3616128/

---

Enllaços relacionats:

Àfrica Ragel: «Fora pantalles: cal tornar a llegir en paper i a escriure a mà». Gemma Ventura Farré. Catorze. Cultura Viva. Dimecres, 11 d’octubre del 2023.

«No phone challenge» o com aconseguir que els joves tinguin una relació sana amb el mòbil. Crónica Vasca. Sofía Lázaro. Dissabte, 8 d'abril del 2023.

La imposició del 5G. Santiago Vilanova. El Punt Avui. Dissabte, 10 d’octubre del 2020. Pàgina 32.

Provant la tecnologia 5G a l’Ebre. Xavier Garcia Pujades. L’Ebre. Divendres, 12 de Juny del 2020. Pàgina 30.

Els gurus digitals crien els seus fills sense pantalles. El País. Pablo Guimón. Diumenge, 24 de març del 2019.

Adam Alter: «L'addicció a les pantalles avança silenciosa». El País. Dimecres, 25 d'abril del 2018.