|
 Ara. Dimarts, 23 d’abril del 2019.
|
Per què ens autoinculpem amb els Jordis?
Esperem, com vam aconseguir fa trenta anys, modificar la concepció del que és just i possible.
Una de les instantànies que va deixar el referèndum de l’1 d’octubre / Foto: Pere Virgili. Cristina Calderer.
Víctor Sampedro Blanco, Xosé Manuel Pereiro i Manuel Rivas.
Temps estimat de lectura: 6 minuts.
Diu Jaume Plensa que la madrilenya plaça de Colón és «un espai públic on per solucionar un problema en crees un altre». Una metàfora d'Espanya. En la Fiesta Nacional del 2001, l'aznarat va plantar allà la bandera espanyola més gran del món: 294 m² de tela flamegen al pal de 50 metres, visible des de la seu del Partit Popular al carrer Génova. Apropiacionisme patriòtic: fa 18 anys el PP va anticipar els balcons «rojigualdos» i va convertir la plaça en el seu.
El Nadal passat, Plensa –premi Velázquez de les Arts (2013)– va instal·lar a la plaça de Colón una escultura blanca de 12 metres d'alçada. Diu que aquest cap d'una noia anomenada Julia «està dirigit al cor del nostre ésser». «És un mirall poètic i virtual en què cadascú es pot veure reflectit en les seves preguntes més íntimes, cosa que provoca un instant de reflexió personal i íntim».
La Julia ens interpel·la: qüestiona mites enfrontats. Ignora l'estàtua de Colom (1892), descobridor i governador de les Amèriques, que va acabar desplaçat a una rotonda de la Castellana. En la Transició, l'epopeia colonial (i masculina) de la Hispanitat va deixar espai a tres blocs de formigó i dimensions continentals, que representen una trobada cultural de magnituds colossals i que Joaquín Vaquero Turcios va culminar el 1977. El PP va plantar la «seva» bandera als jardins dissenyats per aquest artista total, que també va realitzar el monument a Francesc Macià a la barcelonina plaça de Catalunya. Eren temps més incerts i convulsos que els actuals i, en canvi, reivindicar memòries històriques diverses no constituïa una ofensa intolerable per als desafectes.
Finalment, una banderassa –única i pretesament hegemònica– va voler cobrir el cel amb els colors patris. Però aquest drap al vent projecta més ombres que llums. Faltava (segueix faltant) una revisió a fons de les (in)cultures polítiques i nacionalistes. Per solucionar un problema, en vam crear un altre.
La FAES va invocar espúriament el patriotisme constitucional habermasià per convertir-lo en pur exhibicionisme de qui té la bandera més grossa. La crida de Jürgen Habermas al fet que cada generació rellegeixi el text constitucional, actualitzant els seus principis, es va transformar en una guerra de símbols. S'arroguen legitimitat exclusiva per ocupar l'espai públic i desallotjar-ne els seus oponents. El que estigui lliure de culpa, que hissi la primera bandera. Però que no compti amb la Julia. Ni amb nosaltres.
Farta de batusses sobre teles i llaços, una adolescent aporta «tendresa i silenci», xiuxiueja Plensa. Amb els ulls tancats imagina un futur que obvia el penó del PP. No jura bandera ni n'abjura. Li dona l'esquena. La converteix en passat o rerefons innocu. Sap que enardeix però no alimenta les boques. Desafia la seva prepotència i desmesura.
L'epopeia de la Julia és íntima i quotidiana; sobirana, nua i sense uniforme. I ens ha donat per pensar que representa la insubmissió, que va acabar amb el servei militar obligatori als 90. La Julia té per pàtria Can Serra, el barri de l'Hospitalet de Llobregat on el 1975 alguns antimilitaristes van realitzar un servei social autogestionat al «front del barri» (van construir la casa de l'associació de veïns) o el «front de la dona» (van alfabetitzar i cuidar nens i gent gran). Procedent de diverses regions d'Espanya, el seu exemple es va estendre a altres ciutats. Van exigir que el generalat els reconegués que ja havien fet la mili i que legislés una prestació social. Una cosa que els successius governs van ser incapaços d'implantar. Vint anys després desenes de milers d'objectors i insubmisos van derrocar la mili, i van forçar una precipitada professionalització de les forces armades.
Gairebé trenta ciutadans del carrer hem celebrat les tres dècades de sobirania innegociable que han transcorregut des que el febrer de 1989 van sorgir els primers insubmisos. Seguint els qui es van autoinculpar amb ells, entenem que «l'enjudiciament dels Jordis [Cuixart i Sànchez] encobreix la criminalització de la dissidència política [...]. [...] portar a judici els que s'han manifestat pacíficament en pro d'un objectiu polític lamina els fonaments de la nostra democràcia». Les cometes recullen el text del nostre escrit d'autoinculpació amb els dirigents d'Òmnium i l'ANC davant del jutge a Madrid el 26 de març del 2019.
Ens autoinculpem sense estar «necessàriament d'acord amb els fins polítics de les mobilitzacions de l'1 d'Octubre a Catalunya». «No obstant això, entenem que aquesta mobilització social respon a un legítim exercici de drets fonamentals recollits en la nostra Constitució: entre d'altres, el dret d'associació, de reunió i manifestació i la llibertat ideològica i de pensament, llibertat que abasta, certament, el dret a expressar i difondre aquesta ideologia i pensaments».
La defensa de les llibertats no s'exercita signant manifestos, sinó transformant-los en suport i compromís personals; especialment, amb els que no comparteixen el mateix projecte polític. Però tenim clar que l'autoconvocatòria de la societat civil catalana entorn de l'1 d'Octubre va ser un acte massiu de desobediència civil no‑violenta. I la subscrivim com a eina legítima de transformació social.
Per això «ens proclamem corresponsables dels fets i imputacions que pesen sobre Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i ens n'autoinculpem [...] en defensa i solidaritat de la democràcia, que es veu qüestionada amb aquesta acusació injusta».
Admirem l'autoorganització del teixit social català per proveir-se d'urnes i paperetes i fer-se sentir. La resposta a aquesta mostra massiva de coratge i civisme no pot ser mai la repressió. Com les feministes, sentim que qui agredeix a una de nosaltres ens agredeix a totes. «En conseqüència, si la justícia vol depurar responsabilitats penals per l'exercici de drets fonamentals, sol·licitem que valori d'obrir una causa penal contra nosaltres».
Als treballadors de la cultura i l'educació, majoritaris entre nosaltres, ens omple d'orgull i alegria veure'ns acompanyats per Pepe Beunza, el primer objector insubmís al franquisme, i Ovidio Bustillo, fundador de Can Serra. També s'autoinculpen alguns premis nacionals de literatura, escriptors i creadors culturals, periodistes i activistes sense edat... fins a sumar 29 autodenúncies.
«Hem de tornar a desobeir davant el que no és just. I convidem la ciutadania a participar en altres autoinculpacions col·lectives, amb els encausats i els plantejaments que els siguin més afins. Esperem, com vam aconseguir fa trenta anys, modificar la concepció del que és just i possible. Cal recordar, periòdicament, que tenim dret a dir «no»».
Com va escriure José Agustín Goytisolo i va cantar Paco Ibáñez a una Julia que era alhora la mare i la filla del poeta:
Tu destino está en los demás,
tu futuro es tu propia vida,
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas,
que les ayude tu alegría,
tu canción entre sus canciones.
(El teu destí està en els demés,
el teu futur és la teva pròpia vida,
la teva dignitat és la de tots.
Altres esperen que resisteixis,
que els ajudi la teva alegria,
la teva cançó entre les seves cançons).
Enllaç de l’article original en català:
https://www.ara.cat/opinio/Sampedro-Pereiro-Rivas-autoinculpem-Jordis_0_2220978033.html
Enllaços relacionats:
38 idees força per avançar en una estratègia civil noviolenta que faci front a usurpacions de les institucions o cops d'estat i a agressions exteriors o ocupacions territorials. Gene Sharp.
La revolta pacífica (1). Entendre l’estratègia de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (2). Gandhi i la perseverança de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (3). Sèrbia: Dotze joves tomben la dictadura de Milosevic. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (4). Solidaritat: les dones invisibles de la resistència no-violenta polonesa. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (i 5). Què s’amaga darrere la història de Rosa Parks? Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica. L'home que tombava dictadures amb llibres: Gene Sharp (1928-2018). Eduard Peris.
Pepe Beúnza: «Quan vols canviar una societat injusta i violenta has d’assumir riscos i un d’ells és la presó». Surtdecasa.cat.
Lluís Fenollosa: «El conflicte que es guanya per la força sempre rebrota». El Periódico de Catalunya. Gemma Tramullas.
Perquè cal portar un llaç groc. Pepe Beúnza.
Les múltiples cares de «la nostra sal». Lluís Planas Herrero.
Comentaris sobre l'1-O. Pepe Beúnza.
Pepe Beúnza: «Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes».
Carta a un policia armat. Lluís Maria Xirinacs.
Acte de record del llegat de Xirinacs al barri barceloní de la Sagrada Família.
Brussel·les «si l'Estat impedeix l'1-O».
La defensa civil noviolenta. Gene Sharp (pdf i epub).
Martí Olivella explicant la defensa civil no violenta en el programa «Tot es mou» de TV3. 3-4-2018.
Vaga de fam per Catalunya. Diari de vint-i-un dies. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
Entro en el gran buit. Diari de presó-II/1975. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
La no-violència en la pau i en la guerra. Mohandas Karamchand Gandhi. Introducció: Lluís Maria Xirinacs.
Documents sobre assemblees de Lluís Maria Xirinacs (índex).
