Al servei d'aquest poble.
Avui. Diumenge, 24 de setembre del 1978. Pàgina 8.
Demagògia contra els concerts econòmics.
Ahir m'interrogava per què el Partit Nacionalista Basc empeny tan fort en les seves reivindicacions nacionals i, en canvi, els catalans empenyen tan poc.
Acabava parlant dels concerts econòmics. En el sopar que seguí la conferència donada per Josep Benet en el Club Siglo XXI de Madrid fa mesos, com ja en vaig donar compte, el senador d'UCD, Ballarín Marcial, preguntà incisivament a en Benet què pensava dels concerts econòmics entre les comunitats autonòmiques i el poder central. Es veu que això dels diners preocupa molt el senyor Ballarin. En canvi en Benet, tot consultant els catalans allí presents amb la mirada, digué: «Que jo sàpiga, els catalans no demanem cap concert econòmic».
I això és tanta veritat que tampoc en el debat constitucional l'Entesa no ha parlat gens de la qüestió. Cal dir, tanmateix, que votaren a favor de l'esmena dels bascs.
Sobre aquest punt, des del centre ens fan com un «chantage»: «Vosaltres ja sou rics. Els bascs i els catalans teniu un nivell de vida altíssim i una concentració industrial imponent. Les inversions abandonen les zones pobres i cuiten a realitzar-se en els vostres països. Encara voleu més diners?».
Àdhuc l'editorial del diari «El País», sempre tan assenyat, rellisca en aquest punt: «La pretensió de transferir recursos reals des de les zones subdesenvolupades cap a les més riques mitjançant privilegis fiscals poc té a veure, en teoria, amb una causa tan noble i tan respectable com el dret de les comunitats històriques a l'autonomia» (14-9-1978).
Ells callen que la zona industrial de Madrid s'ha emportat la part del lleó en aquestes «transferències» i que si les coses es deixen en les seves mans, com fins ara, continuarà essent Madrid la principal causa de subdesenvolupament de l'Estat.
Però la trampa es troba en un altre lloc que descobrí a mitges Unzueta en el seu parlament. Alaba i Navarra, amb concert econòmic, no són pas les àrees més desenvolupades d'Euskadi. En canvi Biscaia i Guipúscoa, sense concert, són les més desenvolupades. El concert no dóna inversions, potser més aviat les pot fer fugir. El concert dóna diners públics i no diners privats. I el principal factor del desenvolupament és el capital privat.
Els diners públics són fonamentalment per a serveis públics. I a Biscaia, com a Barcelona els serveis públics de les immenses barriades d'immigrats són per terra. L'immigrat deixa en la seva terra l'habitatge, el carrer asfaltat o la via del tren o l'escola o el dispensari o la claveguera i en les grans ciutats no tenen ni clavegueres, ni escoles, ni transports, ni dispensaris, ni asfaltats, ni habitatge. Els immigrats en les grans ciutats «desenvolupades» s'ofeguen de viu en viu.
Els concerts econòmics són principalment per a ells. Per consegüent els catalans ens hem de treure del damunt el complex de culpabilitat que ens impedeix demanar diners per a la nostra autonomia. Callar és condemnar els nostres treballadors a una vida inhumana.
Lluís M. Xirinacs.
