La Vanguardia. Dissabte, 16 d’abril del 2005. La Contra. Pàgina 76.
Peter Rosset.
Expert en alimentació i agricultura mundial.
Peter Rosset. Foto: Inma Sáinz De Baranda.
Tinc 49 anys. Vaig néixer a Nova York i visc a Oaxaca, on dirigeixo el Centre d’Estudis pel Canvi en el Camp Mexicà. Soc doctor en Agroecologia. No veig cap partit polític amb propostes per a sortir dels problemes més greus i sí a la societat civil. Soc agnòstic. Publico Doce mitos sobre el hambre (Dotze mites sobre la fam, Icària).
Ima Sanchís.
Per a sortir del problema de la fam en el món s’ha de canviar l’actual sistema alimentari.
–Falla a la base?
–Sí, i l’obstacle principal és una sèrie de falsos mites que ens confonen sobre les veritables causes de la fam.
–S’ha de començar per dir la veritat.
–Així és. El primer mite és que no hi ha prou menjar en el món per alimentar-nos a tots, i la realitat és que produïm el doble del que necessitem.
–El problema és la distribució?
–Sí, i el principal problema dels pagesos del món és la sobreproducció: el gran excedent fa baixar els preus.
–Segon mite...
–La natura és la causa de la fam. Quan es produeix una sequera, per exemple, a Àfrica i la conseqüent passa de fam, la gent pensa que és causa major.
–I no?
–No. En tots els casos de passa de fam, els països que l’han patit no han deixat de produir i exportar a Europa i EE.UU., la qual cosa significa que una part del país té una collita abundant que la zona afectada no pot comprar. Per tant, es tracta d’un problema d’organització social.
–Tercer mite...
–Massa boques per alimentar. A Europa i els EE.UU. hi va haver un llarg període amb un creixement de població molt lleuger. Amb la revolució industrial es va donar una gran explosió demogràfica que va acabar per anivellar-se. Es pensava que els països del Sud no seguirien el mateix patró, sinó que creixerien exponencialment. Però tots els continents del Sud s’estan anivellant.
–Quart mite: aliments contra el medi ambient.
–Es creu que si volem alimentar els famolencs anirem a tenir que acceptar tecnologies de producció que són nocives pel medi ambient. Ens han venut el conte que els plaguicides són necessaris per produir més. Als EE.UU. s’apliquen 10 cops més agrotòxics que fa 40 anys i estem perdent el doble de la collita perquè les plagues s’han tornat immunes als productes, i els seus controls naturals, altres animals que es menjaven els insectes, s’han eliminat.
–Els transgènics van pel mateix camí?
–Sí. Diuen que mercès a ells augmentarà la producció. Els transgènics incorporen l’insecticida dins de la planta, estem repetint el mateix sistema dels plaguicides.
–Cinquè mite...
–El miracle de la revolució verda, basada en monoconreu, pesticides, fertilitzants químics i varietats híbrides de llavors, que es va exportar al Tercer Món per que augmentés la seva producció i acabar amb la fam.
–Diuen que el problema és que aquesta revolució verda no va arribar a Àfrica.
–Això diuen, però fixem-nos en què va passar a Amèrica Llatina i a Àsia. Certament, va incrementar la producció, però també la gana. Només els pagesos amb diner varen poder comprar les llavors alterades i els fertilitzants. Els petits pagesos foren desplaçats i engreixaren les estadístiques de la fam i, a la llarga, el sistema va degradar la capacitat productiva dels sòls per l’ús intensiu d’agroquímics.
–Sisè mite: les grans finques són més productives que les petites.
–La resposta novament és tot el contrari: l’evidència demostra que en tots els països, Nord i Sud, les finques més petites produeixen per hectàrea entre dos i deu cops més que les finques grans. El gran productor produeix monoconreu desaprofitant el sòl. Els petits camperols conreen productes de sembra combinant-los amb arbres fruiters, porcs, gallines, una vaca...
–El lliure mercat eradicarà la fam?
–Si hom deixa l’alimentació en mans del mercat, els únics que mengen bé són els que tenen diner. En el mapa mundial de flux d’aliments el moviment es dona dels països més famolencs cap els països amb més poder adquisitiu. I duem més de 40 anys veient com els preus agrícoles tenen una tendència negativa. Només quan els governs intervenen en els mercats de productes agrícoles es pot assegurar que hi ha un preu de sosteniment mínim pel pagès i aliments accessibles per tothom.
–El mercat tendeix al monopoli.
–Està més que demostrat que si no s’apliquen les lleis antimonopoli, el preu que reben els productors baixa i el que paguen els consumidors puja. L’únic que ha augmentat és el guany de les cada cop més grans empreses mitjanceres.
–Quin desastre, ho estem fent fatal!
–Un altre mite és aquell que resa que els països rics ens beneficiem de la fam dels pobres. Avui, les fàbriques s’ubiquen a països del Tercer Món empobrint a tothom.
–Posi’m un exemple.
–El tractat de Lliure Comerç va afavorir que es tanquessin una sèrie de fàbriques als EE.UU. i s’instal·lessin a Mèxic, on es crearen 300.000 llocs de treball. El mercat mexicà fou envaït per productes barats i grans superfícies d’origen estatunidenc, de forma que van fer fallida multitud de petits comerços i es perderen un milió i mig de llocs de treball. El resultat final són 1.200.000 llocs de treball perduts a Mèxic i 300.000 als EE.UU.
–Què proposa?
–La sobirania alimentària. Sabem que la producció a escala més petita és més eficient. Cada país –i tots els països del món tenen prou terra i aigua per això– han de conrear els productes bàsics per alimentar la seva població.
Val la pena.
Rosset, amb el seu llibre «Doce mitos sobre el hambre» («Dotze mites sobre la fam»), té la qualitat de fer-te sentir intel·ligent, perquè converteix en simples i clars conceptes complexes. La seva anàlisi sobre les polítiques que impedeixen que la gent pugui alimentar-se a tot el món evidencia la necessitat d’un canvi.
Comença per desmuntar les falses creences; la primera, que no hi ha menjar per tothom: «La principal causa de morts i malalties és la fam; el remei és l’alimentació; el remei existeix». No hi ha cap país en aquest món que sigui un cas desesperat. Fins i tot aquells que creiem enormement superpoblats tenen els recursos necessaris per a que la seva població pugui alliberar-se per sí mateixa de la fam... De què es tracta, aleshores? Val la pena saber-ho.
Enllaços relacionats:
Temps de refer velles aliances. Isidre Martínez. Bioecoactual.
Kirk Gadzia: «La natura és el mestre». La Vanguardia.
Els reptes pendents d'Alexandre Deulofeu i les seves solucions segons Agustí Chalaux. Brauli Tamarit. Ecoconcern-Innovació Social.
