Temps de refer velles aliances.
Compartim aquest excel·lent article de l’enginyer agrònom Isidre Martínez, al qual només li retraurem el seu esment al canvi climàtic si aquest s’interpreta només com «escalfament global». Per a la resta del seu contingut, ho considerem digne d’ésser llegit.
Equip del Centre d’Estudis Joan Bardina.
Dimarts, 14 de maig del 2019.
|
 Bioecoactual. Maig 2019. Número 67. Societat. Pàgines 6-7.
|
Temps de refer velles aliances.
Isidre Martínez, Enginyer Agrònom, bio@bioecoactual.com
Als anys 70 i 80, trobar un aliment produït de forma biològica, com es deien llavors, era tota una proesa, només destinada a alguns consumidors una mica estrafolaris i contracorrent. Cosa de quatre bojos, sobre tot en opinió dels productors, tècnics, professors i investigadors agraris de l'època, absolutament abocats a la intensivització de la producció dels aliments i al que llavors es considerava, de forma gairebé indiscutible, la modernització del sector agrari i de la pagesia.
Una pagesia que, inexorablement, ha pagat un alt preu per aquesta modernització i que actualment està en vies d’extinció. Les empreses familiars agràries dels països occidentals i benestants, com el nostre, subsisteixen més pels subsidis i les rendes no agràries que pel fruit del seu treball productiu, i quan la persona que dirigeix l’empresa es jubila, sovint no hi ha ningú al darrere i s’acaba una llarga línia de treball i la nostra societat fa un pas més cap al desastre col·lectiu, ignorants de la immensa pèrdua que significa aquesta sagnia, pèrdua de sobirania alimentaria, de coneixement i cultura rural, de biodiversitat, de paisatge i conservació del nostre territori, fins i tot de l’equilibri climàtic i de la capacitat de recuperació del nostre rebost.
Catalunya n’és un bon exemple. Una societat que progressivament va donant l’espatlla a la pagesia i a la cultura rural, que assisteix impàvida a la pèrdua de la seva població agrària, sovint refugiada en produccions intensives residuals i d’alt impacte ambiental, en mans de grans empreses que controlen les produccions, els insums i els preus, per les quals els pagesos passen a ser una mera ma d’obra esforçada però circumstancial. Mentrestant, rius d’aliments barats arriben als nostres comerços per terra, mar i aire, ja sigui estiu o hivern, no importa l’època, el consum i l’explotació insostenible de recursos i el malbaratament energètic constitueixen la nova religió de les societats riques i opulentes, i els grans centres i eixos comercials en són les seves catedrals i els fons d’inversió els seus tresors.
Maqueta d’escena de pagesia. Foto: 123fr Limited © bastetamon.
Aquesta indiferència social ve generada per una societat molt urbana i hedonista, que ha perdut la connexió amb la terra i els coneixements bàsics, ofegada en una allau d’informació generalment inútil i desconnectada de les necessitats i problemes reals. Al mateix temps, milions de persones malden per sobreviure i molts han de marxar del seu lloc d’origen, en un èxode social que només ha fet que començar i que cada cop serà més gran i dramàtic. El canvi climàtic, l’increment demogràfic i els conflictes polítics agreujaran exponencialment aquests problemes.
Però si parem be l’orella, podem escoltar veus i també veure projectes que creixen, potser humils com les herbes del camp, però igual de poderoses i obstinades que elles. En llocs perduts i oblidats, en comunitats pobres i fora dels camins més transitats, però també en les ciutats i els seus entorns. Fins i tot a l’ombra d’institucions poderoses. Reconèixer aquestes veus i apreciar aquests treballs requereix esforç i sintonia. Però ens hi va el nostre futur.
Sovint pensem que tot està fet i que les nostres accions no serveixen de gaire, que determinats esforços no valen la pena. Efectivament, només som una gota d’aigua, però una gota d’aigua que amb el seu moviment ajuda a esculpir el seu entorn en un o altre sentit. Només cal decidir si a aquest moviment li volem imprimir una força pròpia o tan sols ens deixem arrossegar pel corrent. No importa que el nostre impacte sigui molt limitat, tot i així, condiciona el nostre valor real i te un impacte en la nostra rodalia, igual que el treball anònim de milers de generacions de pagesos han conformat els nostres territoris i una bona part de la nostra cultura.
Un dels grans problemes de la nostra pagesia es la manca d’aliances i de força. Com ja hem dit, cada cop son menys i estan quedant aïllats entre si, però sobretot, la població no depèn de la seva pròpia pagesia per alimentar-se, ja que hi han perdut la connexió, quan no el respecte. Fins i tot s’ha perdut la noció de «la nostra pagesia». A ulls de molts, els aliments neixen en les prestatgeries dels hipermercats, des d’on es traslladen a les neveres de casa o a les cuines dels restaurants, mentre que els pagesos són com una mena d’éssers folklòrics que es poden albirar de lluny mentre es va a la muntanya o a la platja en busca del merescut oci i descans.
Collita de cireres. Foto: © Marta Montmany.
Aquesta desconnexió s’ha de trencar. Cal reconstruir una aliança estratègica a nivell local entre la població urbana i la pagesia del territori. Orientar les produccions agràries a l’alimentació local i no només a l’exportació o al cobrament de subsidis. Visibilitzar els productes locals en els punts de venda i conscienciar a la població de la importància d’optar per aquesta opció de consum. Optar per aliments d’origen local comporta disposar d’una millor sobirania alimentaria i apostar pel treball de la nostra pagesia, que ho ha de fer de la forma més sostenible i justa possible, cuidant el nostre territori i aconseguint una societat més sana i estructurada.
Aquest és un gest a l’abast de la majoria de la població, cadascú de nosaltres pot ser actiu en aquesta tasca, no és quelcom que estigui en mans d’altres. Es evident que altres també han de fer la seva feina, com ara l’escola educant els infants, o l’administració amb la seva política de compres, i els governants amb els seus plans agrícoles i alimentaris. Però la nostra força com a consumidors és enorme.
«La terra proveeix prou per satisfer les necessitats de cadascú però no la seva avarícia».
Mahatma Gandhi.
Enllaços relacionats:
Peter Rosset: «Tot país pot alimentar la seva gent». La Vanguardia.
Kirk Gadzia: «La natura és el mestre». La Vanguardia.
