Lluís Maria Xirinacs (1932-2007) es va caracteritzar, en els primers temps de la seva lluita política, per defensar l'amnistia total dels presos, en ocasió del canvi de sistema polític a l'Estat espanyol. Fou en el decurs dels anys 70 del segle XX, al passar del règim tirànic del general Franco a un règim parlamentari.
Xirinacs afirmava, en aquell moment, que si es canvien radicalment les regles de joc polític, cal donar la plena llibertat i una nova oportunitat a totes les persones que havien comès delictes i faltes durant el franquisme, tant dels presos anomenats «polítics», com dels presos anomenats «comuns» o «socials».
Ell reconeix que la seva reivindicació, aplicada en el cas dels presos «comuns», va ser el motiu pel qual va perdre la major part del suport electoral que tenia quan va ésser escollit senador, l'any 1977. Xirinacs no va aconseguir l'amnistia completa per aquest tipus de presos, però va patir el rebuig d'una gran part del seu electorat, que es va sentir agredit per la possibilitat que es produís l'alliberament de tots els delinqüents.
Amb posterioritat, de la mà d'Agustí Chalaux (1911-2006), van estudiar plegats un nou sistema polític, econòmic i social, que van anomenar Sistema General.
En aquest Sistema General, es proposa la transformació del diner actual en una eina que deixa prova jurídica de cada intercanvi, abolint el diner anònim. És el que s'anomena moneda nominativa. Com a conseqüència d'aquesta primera mesura, es proposa també una renda bàsica per tota persona major d'edat, més petita pels menors.
Amb aquesta reforma monetària, desapareix o es fa més difícil la possibilitat de delinquir. Amb la introducció de la renda bàsica, desapareix o es fa més difícil la necessitat de delinquir per assolir la pròpia subsistència.
En aquestes noves condicions sí que té sentit proposar una amnistia general que alliberi tots els presos i eximeixi a tothom de delictes, faltes i responsabilitats civils comesos amb l'anterior sistema.
Si tots els delictes amagats, comesos per persones poderoses, es demostressin i sortissin a la llum, i aquestes persones haguessin de pagar les conseqüències dels seus actes en el decurs de la seva vida actual, la presó de Spandau es faria petita per allotjar delinqüents culpables de crims contra la Humanitat. Els poders fàctics no permeten que un polític ètic assumeixi càrrecs de responsabilitat, perquè així no el poden fer fora quan els hi convé. A més, és molt versemblant que algunes persones hagin accedit a càrrecs de responsabilitat, mitjançant un pacte amb certs grups de pressió, a canvi de cometre un crim execrable, per exemple un infanticidi filmat en vídeo, fent que la prova en vídeo estigui en mans d'aquests grups de pressió, com a eina d'obediència cega d'aquelles persones a aquests col·lectius.
En Dret hi ha una màxima que diu: «a l'enemic que fuig, pont d'argent». Ens serveix perquè totes aquestes persones que tenen càrrecs de responsabilitat en el sistema actual acceptin, amb l'amnistia, el pas al Sistema General, deslliurant-les de qualsevol dependència amb els anteriors poders fàctics, i permetent que, en endavant, puguin actuar d'acord amb la seva pròpia consciència.
Finalment, l'amnistia serveix perquè tota mena de militants i activistes que romanen a la clandestinitat puguin viure amb normalitat dins d'aquest veritable nou estat de dret. És una mesura que afecta tant a un Rockefeller com a un Enric Duran.
Brauli Tamarit.
Dilluns, 17 d'agost del 2015.
Enllaços relacionats:
El virus de la pobresa.
Les dues cares de cada moneda.
Les garanties del Sistema General.
Petita història de la moneda.
El primer estat de dret del món.
Desmuntant els paranys del diner.
Llibertat, amnistia... i plena sobirania, per Enric Duran.
