El Nacional. Barcelona. Dimarts, 23 de gener de 2018.
En defensa del president Puigdemont (Carta oberta a la professora Marlene Wind).
Gorka Knörr.
Temps estimat de lectura: 7 minuts.
El dilluns dia 22 de Gener, vaig seguir, com molta altra gent, la intervenció del president Puigdemont a la Universitat de Copenhaguen, facilitada pel Centre for European Politics que vostè dirigeix, professora Marlene Wind. Aquesta intervenció va ser emesa en directe pel canal públic català 3/24 i parcialment en directe per cadenes de televisió privades d'àmbit estatal espanyol; i va tenir un seguiment nul, per contra, de la televisió pública espanyola, TVE, la qual cosa li pot donar una pista de com es tracta la informació sobre Catalunya per part del govern espanyol.
Després del torn del president Puigdemont, vostè va realitzar una intervenció, en què hi va haver elements de molt interès, com el marc del respecte a la llei i la Constitució de l'Estat, als quals em referiré després. Però també va fer vostè unes afirmacions que, dit sigui amb el major respecte, reflecteixen un desconeixement profund de la realitat social i política catalana, i que abunden més en uns tòpics que, per molt que hagin estat difosos –i de manera molt reiterada per autoritats i mitjans de comunicació espanyols–, no deixen de ser greus inexactituds, quan no mentides, simplement.
Però anem al gra.
Atribuïa vostè al president Puigdemont haver comparat Polònia i Hongria amb el que estava succeint a Catalunya. No, allò que tant el president Puigdemont com una gran majoria de catalans denúncia és que la UE critiqui públicament determinats comportaments de les autoritats d'aquests estats, mentre que calla d'una manera vergonyosa davant les violacions dels drets dels ciutadans catalans: repressió violenta de manifestacions pacífiques, violència contra desenes de milers de persones que defensaven pacíficament les urnes, violació de correspondència, assalt a mitjans de comunicació, prohibició de manifestació de persones grans que demanen la llibertat dels nostres presos, prohibició de pancartes que reclamen «democràcia», prohibició d'exhibir públicament peces de color groc (distintiu de la nostra lluita pacífica), empresonament –fa més de 3 mesos que són a la presó– dels líders d'organitzacions civils, empresonament dels nostres ministres –fa més de 2 mesos que estan a la presó–, etc. Això és el que es denuncia, no que Espanya sigui Polònia i Hongria. Encara que després del que li he dit, potser Espanya s'assembli, en algunes coses, més a Turquia que a un estat de la UE.
Deia vostè també que Espanya és un país més descentralitzat que la República Federal Alemanya (país del qual prové, per cert, la meva família). Doncs miri, no. L'Estat Lliure de Baviera, per exemple, té una gran delegació a Brussel·les, just al davant del Parlament Europeu, mentre que a Espanya es discuteix i es persegueix el nostre dret que Catalunya o el País Basc tinguin delegacions a l'estranger. Els estats federats alemanys participen de la creació d'opinió que defensa el conjunt de l'Estat alemany davant les autoritats de la UE, i fins i tot ministres regionals arriben a presidir sense cap problema reunions de ministres d'Estat de la UE representant el conjunt de l'Estat membre, cosa que no succeeix a Espanya. I per descomptat dubto que a Baviera o qualsevol altre Estat federat alemany el govern alemany es dediqui a suspendre, una per una, les lleis aprovades en els seus parlaments regionals, cosa que passa, una i altra vegada, en el cas del Parlament català. I és que a Espanya, com vostè ha recordat, es va aprovar fa 40 anys, molt majoritàriament (també a Catalunya, no així al País Basc, on l'abstenció va ser del 55,3% i els «no» van ser el 23, 5%) una Constitució que només va conèixer un breu període de «lectura àmplia» –fins al cop militar de 1981–. A partir de llavors tot ha estat una recentralització i una lectura restringida del text constitucional, donant-se a més la paradoxa que els que avui governen a Espanya i destitueixen a un Govern i dissolen un Parlament a Catalunya són els que van votar «no» a la Constitució de 1978.
Hi ha, a més, un fet rellevant, i que explica el que els va voler transmetre el president Puigdemont. Els catalans van aprovar el setembre del 2005, amb el 90% d'escons del seu parlament, la proposta de Nou Estatut; aquella iniciativa, molt retallada, va ser aprovada pel Congrés i el Senat d'Espanya, ratificada en referèndum a Catalunya el juny del 2006, i signada pel Rei. No obstant això, quatre anys després, el Tribunal Constitucional, a instàncies del Partit Popular i molts «notables» del Partit Socialista, va declarar inconstitucional gran part d'aquell Nou Estatut. Aquella decisió, que alguns constitucionalistes espanyols, com el professor Pérez Royo, van qualificar de «cop d'estat constitucional», va desencadenar les grans i multitudinàries manifestacions pacífiques a Catalunya durant els darrers 7 anys, així com l'anomenat «Procés català» que reclama l'exercici del dret d'autodeterminació.
Per tant, quan parlem de respectar les lleis i la Constitució, pregunti vostè com és possible que una regió europea que va dipositar la seva confiança en la Constitució de 1978 està avui reclamant, molt majoritàriament, el dret d'autodeterminació. He de informar-la de que sondejos publicats al llarg dels últims 8 anys revelen que el 80% de la població catalana (tant per votar «sí» com per votar «no») vol ser consultada sobre el seu futur, que les forces republicanes partidàries del dret d'autodeterminació representades al Parlament sumen el 55%, i que les que estan d'acord amb un referèndum pactat sumen, d'altra banda, el 69% (són dades de les eleccions del 21 de desembre de 2017).
Parlava vostè de «només un 43% de votants» en el referèndum de l'1 d'octubre. ¿Es dóna compte vostè d’allò que significa un 43% en un país ocupat policialment, amb 10.000 policies i guàrdies civils espanyols (que no tenen competència d'ordre públic a Catalunya) colpejant a la gent que defensava pacíficament les urnes, disparant bales de goma a Catalunya, on el seu parlament les va prohibir l'abril del 2014, deixant més de 1.000 ferits, sotmesos, en fi, a una violència reflectida en unes imatges que han commogut el món?
També parlava vostè de l'estabilitat a Europa, que estaria en perill pel procés català i una hipotètica extensió a d’altres regions europees, arribant a dir que això faria feliç a Putin. Miri vostè: allò que Europa no pot fer és amagar el cap i inhibir dels problemes interns dels seus estats, i més quan s'atempta contra els drets reconeguts a la Carta Europea de Drets Humans. Fa anys que es vénen fent propostes, per exemple, a la Comissió Constitucional del Parlament Europeu, per dur a terme l’«ampliació interna» de la UE. La resposta sempre ha estat un cop de porta, oposició absoluta a qualsevol proposta. I deixeu-me preguntar-li una cosa: hi ha alguna regió europea en què al llarg de 7 anys s'hagin mobilitzat entre 1 i 2 milions de persones (imaginis vostè manifestacions, 7 anys seguits, d'uns 5 milions d'habitants de Renània Westfàlia, o, per posar-li una hipòtesi pròxima, de més de 1,5 milions a Dinamarca)? Vostè creu que a Alemanya o a Dinamarca, un govern no hauria iniciat, si més no, un procés de diàleg? No caricaturitzem la situació, com ja fa Jean-Claude Juncker, cobrint les esquenes del govern espanyol; no hi ha cap regió europea on estigui succeint el que passa a Catalunya, i, a més, és precisament no afrontar els problemes que pot dur a, entre altres coses, al fet que els ciutadans de la UE recelin, cada vegada més, de les institucions comunitàries, cosa que no desitgem en absolut.
Va parlar vostè també de «dividir Europa en 200 estats ètnicament purs en el sentit de tenir una única identitat», la qual cosa revela el seu desconeixement profund de la realitat catalana. L'independentisme català pot ser moltes coses, però mai alguna cosa basat en propostes ètniques; sí, en canvi, en la defensa de la cultura i llengua catalanes, mai en contradicció amb els centenars de cultures que conviuen a Catalunya. Barcelona va acollir la primera gran manifestació pro-refugiats (una altra vergonya europea), a la qual van assistir més de 500.000 persones, al febrer de 2017; el govern català fa anys que forma persones per poder tutelar l'acollida de refugiats i que urgeix a Madrid (que té la competència) per poder acollir a aquesta gent que, per exemple, i amb diners europeus, es deixa morir a la Mediterrània. Catalunya és una terra en la qual es viu la multiculturalitat amb total llibertat i naturalitat i en la qual, dit sigui de passada, a ningú se li prohibeix expressar-se en llengua castellana o espanyola. La seva afirmació que a Catalunya es prohibeix parlar castellà no és només una gran mentida, és realment una afirmació ofensiva, que només pot fer-se des del desconeixement més absolut de la realitat catalana.
Crec, senyora Wind, que necessita vostè fer una volta per Catalunya. M'ofereixo personalment a acollir-la, perquè pugui vostè, lliurement, formar-se una opinió. Crec també que el mateix Parlament català estaria encantat de convidar-la a Catalunya, perquè parli també amb absoluta llibertat amb tots els seus representants polítics i socials, per poder formar-se una opinió com cal de la societat catalana actual. Això sí, senyora Wind, per visitar els més significats líders cívics, Jordi Sànchez (president de l'Assemblea Nacional Catalana) i Jordi Cuixart (president d'Òmnium Cultural), tindrà vostè que desplaçar-se a les presons a les quals estan empresonats. Això sí que no succeeix ni a Polònia ni a Hongria. Per viure alguna cosa semblant, vostè haurà d'anar a Turquia o a la molt democràtica República Popular de la Xina.
Atentament,
Gorka Knörr.
Exmembre del Parlament Europeu.
Enllaç de l'article original en castellà:
https://www.elnacional.cat/es/opinion/gorka-knorr-carta-puigdemont-marlene-wind_232083_102.html
Enllaços relacionats:
38 idees força per avançar en una estratègia civil noviolenta que faci front a usurpacions de les institucions o cops d'estat i a agressions exteriors o ocupacions territorials. Gene Sharp.
La revolta pacífica (1). Entendre l’estratègia de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
La revolta pacífica (2). Gandhi i la perseverança de la no-violència. Eduard Peris i Xavier Carmaniu.
Les múltiples cares de «la nostra sal». Lluís Planas Herrero.
Comentaris sobre l'1-O. Pepe Beúnza.
Pepe Beúnza: «Si no fos per la desobediència civil, encara seríem a les cavernes».
Carta a un policia armat. Lluís Maria Xirinacs.
Acte de record del llegat de Xirinacs al barri barceloní de la Sagrada Família.
Brussel·les «si l'Estat impedeix l'1-O».
Vaga de fam per Catalunya. Diari de vint-i-un dies. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
L'espectacle obsessiu. Diari de presó-I/1974. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
Entro en el gran buit. Diari de presó-II/1975. Lluís Maria Xirinacs (pdf).
La no-violència en la pau i en la guerra. Mohandas Karamchand Gandhi. Introducció: Lluís Maria Xirinacs.
