«No recorda, però nosaltres no oblidem».
Carta d'una docent catalana a Alfons Guerra.
Hi ha persones que amb el pas del temps canvien o canvien les seves actituds. Algunes potser modifiquen la percepció que tenen de les coses; altres, amb el pas dels anys, adquireixen l'experiència, la maduració que els fa viure amb el seu entorn amb la capacitat reflexiva que fins i tot els permet comprendre allò que mai s'havien proposat entendre. No és el cas, senyor Guerra...
Sembla que vostè no només no ha adquirit aquesta maduresa contemplativa i reflexiva, sinó que, a més, ha perdut la memòria. Ahir, en la seva intervenció en Onda Cero, va afirmar que les escoles i centres educatius de Catalunya fa 40 anys que estan controlats per un professorat sectari que es dedica a adoctrinar seu alumnat de manera feixista, a la manera d'Adolf Hitler i les seves joventuts hitlerianes. Amb les seves afirmacions d'ahir, senyor Guerra, vostè em va insultar, em va agredir i, per això, ara deixaré de parlar de vostè per parlar-li de mi.
Sap?, jo sóc catalana per obra i gràcia del Caudillo de España. Sóc d'aquesta generació que va néixer a Catalunya perquè els feixistes van assassinar o van perseguir els nostres avis. Sóc filla i néta d'aquells andalusos que van aconseguir refer la seva vida lluny d'una Andalusia sotmesa als terratinents falangistes, que van crear una llar en una terra que es va haver de refer de la repressió franquista i que van col·laborar en la creació de l'escola pública catalana a finals dels anys 70. Una escola pública, senyor Guerra, que va comptar amb un consens polític i social en què van participar la majoria de famílies proletàries vingudes d'Andalusia i que va ser un model sorgit d'una decisió democràtica.
Sap?, jo sóc d'aquesta generació nascuda el 1970 que no vam ser escolaritzats en català, que encara patim les lliçons de mestres franquistes, que vam créixer en plena transició, que vam passar por la nit del 23-F i que visquérem l'entusiasme dels nostres pares el dia que vostès, els del PSOE, van guanyar les eleccions. Sóc d'aquesta generació que, mentre vostè arribava a ser vicepresident del govern, treballàvem per estudiar a la Universitat.
Com li deia abans, senyor Guerra, ahir em va agredir, però no només a mi... Ahir, vostè va escopir sobre la memòria de tots els morts en mans del feixisme espanyol; insultar a tots els pares i mares que han col·laborat en la construcció d'un model educatiu consensuat; agredir a diferents generacions de professionals de l'educació que, des de 1975, han treballat perquè l'educació a Catalunya sigui sempre la garant de la transmissió i consolidació dels valors propis d'una societat democràtica.
Vostè, amb la seva actitud bel·ligerant, no és ningú per situar-me, a mi i a tots els meus companys de professió, a la mateixa altura que els assassins dels nostres avis. Vostè, protagonista del primer cas de corrupció del govern socialista, no pot acusar-nos de desenvolupar des de les escoles un moviment prefeixista. Vostè, fill de militar, que justifica les càrregues policials contra els nostres conciutadans no pot acusar-nos de ser menyspreables.
I és que Vostè, senyor Guerra, no ha canviat: continua vivint de l'agressió verbal, de la mentida injuriosa, de la difamació injustificada... Perquè potser vostè ha oblidat que un dia va exercir de socialista, però nosaltres recordem que, en realitat, no ho va ser mai. Avui, amb els seus dictats injuriosos, vostè s'associa a l'extrema dreta espanyola, mentre nosaltres, el professorat català, seguim treballant per al nostre poble. ¡Passi-ho bé, Senyor Guerra!
Maribel Gómez.
Profesora de Secundària del Departament d'Ensenyament.
Enllaç de l'article original a «Català Digital»:
http://www.cataladigital.cat/2017/10/07/carta-de-una-docente-catalana-a-alfonso-guerra-usted-no-recuerda-pero-nosotros-no-olvidamos/
Carta oberta al senyor Alfonso Guerra sobre l'ensenyament de l'odi a Catalunya.
Senyor Alfonso Guerra,
Després de veure a TV la seva intervenció en una ràdio estatal, vull dirigir-me a vostè com a catalana i com a professional de la psicologia clínica infantojuvenil que durant molts anys s'ha dedicat a entendre el món emocional dels infants i seguir molt de prop el seu aprenentatge i evolució.
En el meu treball, des de fa més de 40 anys, en un CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantil i Juvenil) he tingut l'oportunitat de col·laborar estretament amb escoles públiques i concertades de la ciutat de Barcelona, així com amb els Equips d'Atenció Psicopedagògica (EAP) i li puc assegurar amb total rotunditat que a Catalunya s'ensenya el currículum adequat a cada edat, però sobretot s'ensenya a estimar Catalunya, mai a odiar Espanya.
Segur que Vostè és coneixedor que l'ésser humà aprèn a l'escola, però sobretot aprèn de la família i del carrer. Quan aquests espanyols tan patriotes acomiaden la Guàrdia Civil amb frases com «a per ells», estan donant la gran classe magistral d'odi cap als catalans. Els nens, potser no entenguin el que està passant, però veuen als seus pares, avis, ties i veïns vociferar «a per ells». En les seves ments encara fràgils comença a forjar-se la idea que els catalans han de ser molt dolents que cal anar a per ells. Així, Senyor Guerra, neix l'odi, però l'odi de Vostès cap a nosaltres, els catalans. No a l'inrevés.
Però seguim. Arriba la Guàrdia Civil a Catalunya i es troba amb un poble pacífic que només vol votar i carreguen brutalment contra ell. Trenquen mobiliari, destrossen portes d'accés, es bastoneja a avis, àvies, es tira per terra a molta gent jove i a una d'elles li trenquen tres dits un a un. ¡¿Què li explicaré?! Vostè, ja ho ha de saber, ho haurà vist, encara que a les Televisions espanyoles no han sortit aquestes imatges, només les que els hi ha interessat mostrar. En el cas que no les hagi vist, molt amablement les puc facilitar. Les tinc gairebé totes.
Però seguim amb l'aprenentatge de l'odi. Quan el dia acaba, aquests guàrdies civils celebren amb magnificència la seva gesta, alteren l'ordre públic increpant gent bona que només pren un cafè en una terrassa, a més tiren pel balcó de l'hotel on estan allotjats ampolles plenes d'orina contra aquells que són al carrer cridant que s'en vagin. Però no per ser Guàrdia Civils, sinó per alterar l'ordre públic; si haguessin estat hooligans anglesos igualment els haguéssim fet fora. Això no és producte de la meva imaginació, està denunciat, si és que s'avenen a acceptar denúncies o prefereixen dir que és un tema del 0,001 per cent d'afectats.
Què aprenen de tot això els nens espanyols?, doncs que el Senyor ministre Zoido ve a donar-los les gràcies «felicitats pel vostre comportament» i aquests guàrdies civils, que molts tindran fills, tornen a casa amb orgull, ensenyant als seus fills que l'odi i la violència té premi.
Així, Senyor Guerra, es fa l'escola de l'odi, així ensenyen Vostès als carrers espanyols als futurs espanyols perquè segueixin odiant al catalans. I en la seva entrevista parlava d'odi? Suposo que es referiria al seu. Que tingui un bon dia. Ah! I estic a la seva disposició per si vol intercanviar amablement sobre educació, aprenentatge i emoció. D'altres coses no sé molt, però d'això crec que entenc una mica.
Rosa Agulló Gasull.
Doctora en Psicologia i Psicòloga clínica.
Enllaç del article al bloc «A peu»:
http://blogs.avui.cat/jaumepubill/2017/10/06/carta-abierta-al-sr-alfonso-guerra-sobre-la-ensenanza-del-odio-en-cataluna/
Enllaços relacionats:
Un científic polonès defensa els presos polítics en ser premiat per la Reial Societat Espanyola de Física. Paraules d'agraïment de Maciej Lewenstein.
Comentaris sobre l'1-O. Pepe Beúnza.
Gràcies. Sebastià Tamarit Montagud.
«Allà hi eren, tot i Twitter i Whatssap». Bloc de Diego Sànchez Martínez.
Carta d'un mosso a guàrdies i policies. Un mosso d'esquadra USC (Unitat de Seguretat Ciutadana).
