Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 15 de novembre del 1978. Pàgina 5.
Política teatral, estreta i burgesa.
Els socialistes han presentat una interpel·lació al govern sobre protecció al teatre. Ha respost Pio Cabanillas, ministre de Cultura. Els socialistes no han encertat. El ministre ha causat una impressió tristíssima, com la que causa el teatre en l'Estat espanyol.
No ha fet cap esment de la cultura teatral en cap altre idioma que el castellà. Ni ens ha explicat la política ministerial actual preautonòmica de transferències, nl la política de transferències autonòmiques futures. Ens ha llegit una llista d'empreses subvencionades sense exposar una estadística d'actuació global. No se saben les àrees privilegiades ni les àrees oblidades. Té un pressupost baix, cent vuitanta-set milions de pessetes, però no demana a les Corts crèdits o subvencions extraordinàries, com ho fa la Transatlàntica o la Telefònica.
No ens ha explicat la política de protecció del teatre davant l'allau de pel·lícules de cinema, com es fa en països socialistes. Ni com evitar la colonització cultural, sobretot nord-americana, que patim pel camí cinematogràfic. No ens ha dit per què, si el seu ministeri no posa censura i un altre ministeri fica els «Joglars» a la presó, no defensa la seva posició en el consell de ministres i s'eviten les contradiccions del govern.
I, per damunt de tot, s'ha oblidat del teatre popular, del teatre dels barris i de les zones rurals, del teatre participatiu fet per afeccionats, escrit per dramaturgs novells o populars, realitzat en casals de cultura, centres parroquials, ateneus, que estimula el poble. L'oci passiu del nen que mira una pel·lícula o la televisió bloqueja l'activitat instintiva, produeix una malaltia psicològica molt estesa que és l'abúlia: les ganes de no fer res.
M'ha fet la impressió d'un ministre estrictament burgès, només preocupat pels teatres del centre de les capitals, per les obres dels grans clàssics i moderns. Li he suggerit d'organitzar obres de teatre gratis en les cruïlles dels carrers dels grans barris obrers.
Anècdota final: viatjava en el pont aeri Madrid-Barcelona i l'hostessa m'avisà que el comandant de l'avió m'invitava a viatjar en la seva cabina. Afalagat, vaig acceptar. Era, a més, director de teatre. Estava ofegat. La companyia, angoixada. Sense diners. Em demanà una gestió davant el ministre de Cultura. Volia fer teatre als barris de Madrid.
Jo, navegant entre els núvols, pensava si no hauria de mantenir-me permanentment davant el ministeri de Cultura a favor de tantes companyies ofegades com aquella.
Lluís M. Xirinacs.
