Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 11 d’octubre del 1978. Pàgina 5.
El papa, presoner de la cúria?
Trobo monòtones les preguntes que fa sovint la premsa quan demana l'opinió a persones o a partits a propòsit de la mort d'algú. Quan mori Joan Pau I també em preguntaren què n'opinava jo. Els vaig dir que el seu cor no resistí l'enorme pressió del poder eclesiàstic concentrat. Ràdio Vic em preguntà què pensava de les causes. «Més m'estimo no respondre aquesta pregunta». «No es pot posar en antena?» «No». Ells restaren intrigats. A mi em sabé greu fer-me l'interessant amb misteris. Però, compreneu-me, un ha de ser prudent i m'havia vingut al pensament i a la boca una idea esgarrifosa de la qual no tenia proves.
Ara es veu que aquesta mateixa sospita pesa sobre l'ànim de molta gent. Àdhuc els cardenals, tan seriosos i tan prudents, demanen una investigació.
No havia fet cap comentari a propòsit de l'elecció del nou papa. Algú m'ho havia retret. S'havia manifestat, en alguns aspectes doctrinals i disciplinaris, massa conservador pel meu gust. Però en altres aspectes em començava a plaure. Ara sembla que barrinava la manera de fer-se escàpol dels grans palaus del Vaticà. «Com puc parlar als pobres des d'aquests palaus?» Fou per això que es discutí amb Benelli? ¿Morí del disgust o, pitjor, morí de mort no natural? Tothom s'ho pregunta. Que feliç m'hauria sentit jo de veure el papa abandonar les glòries del Vaticà! Com li ho havia demanat, posant-hi tot el cor, en una carta enviada des de la presó de Carabanchel en l'Any Sant del 1975! I ara s'anava el bell somni a convertir en realitat.
Però no. Una mort estranya se l'endugué.
Quan estava estudiant al seminari ens llegien la monumental història dels papes de Ludovic von Pastor. Lliçó de vida. Les pitjors intrigues desfilaven per les nostres oïdes mig comprensives, mig escandalitzades. Entre els estudiants, i amb gran disgust dels professors, es féu famosa la frase: «El papa és presoner de la cúria romana».
La mort sobtada de Joan XXIII, just després de rebre el premi de la pau de Lenin, fet a mans pel gendre de Khrustxov, també provoca sospites entre el poble senzill.
¿Deu ser cert que en terreny eclesiàstic com en terreny civil o militar només pot accedir a llocs de comandament aquell que sap obeir sense oposar resistència a poders ocults que són realment els que manen?
No sabem si els interrogants, en realitat són asseveracions. Si és així, com a cristià i com a sacerdot protesto amb indignació de l'escàndol diabòlic amb què s'ha ofès tants i tants creients de bona fe. I demano a aquests creients que surtin d'una fe infantil i lluitin per exigir a la jerarquia no tant de luxe, no tanta grandesa, no tant de poder humà i més força d'esperit.
Lluís M. Xirinacs.
