Al servei d'aquest poble.
Avui. Divendres, 18 d'agost del 1978. Pàgina 7.
Socialistes rígids (II).
No sóc enemic dels socialistes. En sóc amic. Per això la meva no és una crítica irada, és una crítica dolorida.
Malgrat que algú digui el contrari jo no he criticat el consens sinó només la forma de portar-lo. Calia que cada pactant parlés clar del que pensava davant el públic i després digués clarament quines renúncies feia. No podia ser votat favorablement tot allò que anava contra les conviccions del pactant. Ni podien ser votades en contra les esmenes d'acord amb les conviccions del pactant. En ambdós casos l'actitud d'abstenció era adequada.
Quan el consens ha arribat al Senat, a part de les rigideses dogmàtiques adequades en l'Entesa dels Catalans, s'ha manifestat una rigidesa total, absurda al meu entendre, en la negociació, sobretot, entre la UCD i el PSOE. La rigidesa ha sorgit dels socialistes.
El cas extrem és l'intent d'evitar esmenes individuals en general. Però àdhuc la preocupació socialista d'evitar esmenes en els punts del consens el trobo exagerat. Per aquest motiu els socialistes, de moment, han trencat el pacte.
Aquest bloqueig del consens em sembla absurd perquè, si hi ha perill que els senadors dretans presentin esmenes reaccionàries, també existeix la possibilitat que els senadors socialdemòcrates d'UCD, els del PSOE, molts dels progressistes i socialistes independents, els de l'Entesa, els bascs, i dos senadors del grup mixt que són majoria, presentin esmenes que poden millorar el contingut dels articles pactats en el consens.
No és personalisme, no és testimonialisme, no és electoralisme, no és afany de protagonisme. Senzillament és compliment del deure, és treball aprofitable de persones elegides perquè els votants hi confiïn.
La veu del Congrés és dogma de fe? ¿No pot millorar res la massa de senadors d'idees avançades? ¿Per què no oblidem els adjectius possessius, les «meves» esmenes, les «teves» esmenes, i ens dediquem a estudiar- les totes, vinguin d'on vinguin, per acceptar les millors?
Lluís M. Xirinacs.
Nota:
Aquest article es continuació del titulat «Socialistes rígids (I)», publicat el dijous, 17 d'agost del 1978.
