Al servei d'aquest poble.

Avui. Dimarts, 15 d'agost del 1978. Pàgina 5.

Esquerra dialèctica.

Amic Josep Verde i Aldea, per què no deixeu un marge democràtic a l'expressió de les minories parlamentàries? ¿Per què perpetueu aquell costum antidemocràtic de considerar terra calcinada tot allò que no coincideix amb el parer del consens majoritari? En la teva crònica de diumenge, sense anomenar-me, et refereixes a les meves esmenes constitucionals: «Plantejaments maximalistes i inencaixables en la complexa realitat actual». ¿Saps que quan l'arbre treu la fulla de l'any ja porta en l'axil·la, amagada la fulla de l'any que ve? ¿Saps que allò que anomenes «actual» té molts nivells de profunditat i que per a preparar actualment un futur millor cal de vegades saber passar per inactual i impolitic? ¿Saps que les meves actituds, flanquejant per l'esquerra les teves, potser les ajuden contra els atacs de la dreta? El teu dogmatisme polític és d'un simplisme espaordidor. En afirmar la teva posició sempre causen l'error de negar la contrària. El món, amic Verde, és ple de contraris. Tot és o lluita cega de contraris o equilibri harmònic, dinàmic i complementari, de contraris. Tu vols un univers polític monista, dogmàtic, inert.

M'estranya que no sàpigues que els resultats electorals reflecteixen més els eslògans de la publicitat que el sentiment pregon del poble. Per això els contrincants electorals despenen tants diners a influir i tan pocs a informar. Ena cada persona hi ha actualment una superfície manipulada per la propaganda i un fons de conviccions. La consulta electoral no és l'única consulta possible.

Mira, tu mateix reconeixes que l'Estat federal socialista és el teu ideari, malgrat que en superfície te'l callis. Això passa a milions de persones. Si estiguessin informats del sentit real d'aquestes tres paraules juntes. Però tu no els informes, ans els fas equivocar. Està bé que pactis. Però no diguis que creus en allò que acceptes per la força d'una transacció pragmàtica. Aixi impedeixes la fulleta de l'any que ve.

Algú ha de dir i defensar ara coses que potser ara seran derrotades, però que preparen allò que tu i una immensa majoria del poble treballador desitgeu conscientment o inconscient. Això és democràcia. ¿No creus en el potencial revolucionari de la derrota? ¿No podrem mai ultrapassar la innegable crisi de l'esquerra occidental que, com diu J. A. Gombau, es veu obligada a triar entre la via socialdemòcrata i el «grupusculisme»?

I pensa que Cipriano Garcia i tu i altres, amb els vostres comentaris dogmàtics, esteu provocant que els vostres amics contradictors, però complementaris, ens enfellonim i esdevinguem enemics contradictoris cecs: la guerra. Ho entens, amic?

Lluís M. Xirinacs.