Al servei d'aquest poble.

Avui. Divendres, 21 de juliol del 1978. Pàgina 7.

Pobresa política dels Països Catalans.

Finalment, davant del ple del Congrés, algunes veus catalanes han posat sobre la taula la qüestió dels Països Catalans i així han corregit tímidament i sempre a remolc dels bascos l'equivocada actuació en la comissió constitucional a propòsit del debat sobre l'article 138. Aquesta vegada obrí foc Jordi Pujol. Darrera d'ell, socialistes, comunistes i, fins i tot, UCD dels tres Països Catalans donaren suport a les seves paraules serenes i moderades. En canvi, gent de dretes i esquerres del País Valencià intervingueren virulentament en contra. Tant, que provocaren paleses desaprovacions entre els seus mateixos col·legues. Notable, l'actitud d'Ernest Lluch en votar a favor de l'esmena basca, trencant la disciplina de partit. No és que jo estigui en contra de la disciplina. Però tampoc estic en contra de les excepcions en casos tan especials com aquest.

I tot plegat presentat sota el signe d'una prudència extrema. Massa extrema. Abstenció, en comptes de votar sí, per imperatiu del consens. Mai no es parla de nació sinó només d'identitat històrico-cultural. Es defugí el plantejament polític. S'afirmà que no es tractava de plantejar ara la qüestió, sinó només de deixar les portes obertes al futur.

Les conviccions foren reprimides. Com si hi hagués mala consciència. Com si fos certa l'acusació d'intent de «colonització d'una comunitat autònoma per una altra comunitat autònoma». Com si pesés més la minoria exigua, però tan ben situada, del búnker barraqueta, que els mils i mils de manifestants de la gran Diada Valenciana.

L'opressió econòmica que es pugui exercir sobre el País Valencià o les Illes Balears i Pitiüses no ve de Catalunya, ve del capitalisme, que és internacional. I sobre l'opressió política, recordem que les conquestes catalano-aragoneses acabaren sempre en autonomies, cosa que no es pot dir mai, ni una sola vegada, de les conquestes castellanes en tota la seva història.

Si jo tingués mala consciència, fora en sentit invers. El Principat de Catalunya, llevat de comptadíssimes excepcions, gairebé sempre extraparlamentàries, no ha ajudat gens les reivindicacions a favor dels Països Catalans sorgides dels valencians i illencs. Sempre que vaig a València, em diuen «A vore si ens ajudeu una mica, xiquets. Sembla que hi hagi més enemics nostres a Barcelona que a Madrid».

Volem els Països Catalans, no per colonitzar, sinó justament per descolonitzar. Però ens els han prohibit.

Lluís M. Xirinacs.