Al servei d'aquest poble.
Avui. Dissabte, 6 de maig del 1978. Pàgina 7.
Pàtria gallega.
Diumenge passat, a Arbúcies, tot discutint sobre l'autodeterminació de Catalunya, dèiem que una nació no es pot defensar sense sortir fora dels seus límits. Sovint se sent en boca de catalans: «Només demanem que ens deixin fer. Nosaltres no ens fiquem amb ningú. Que tampoc els altres no es fiquin amb nosaltres». I és ben cert que en l'Estatut de Núria declaràvem no voler mai intervenir en una acció armada més enllà de les nostres fronteres.
Però això és una actitud provinciana. Per camins violents o per camins no-violents, qui no sap sortir del seu niu per defensar els seus interessos, veurà que ni dins del niu no els pot defensar. En aquests sentit, l’Entesa dels Catalans ja fa temps programà una campanya per a fer conèixer Catalunya arreu de l’Estat espanyol.
Aquest problema sempre m'ha preocupat i contínuament alterno les atencions a Catalunya amb les atencions exteriors. Avui sóc a Galícia, al Ferrol. Mai no havia estat a Galícia, i us asseguro que gairebé em fa vergonya parlar de Catalunya a Galícia. Euskadi i Catalunya, dos països desenvolupats, defensen el seu nacionalisme amb avantatge. Galícia, país subdesenvolupat, defensa el seu nacionalisme en una perpètua agonia. ¿Sabeu que la immensa majoria de parlamentaris gallecs són d'UCD i que, com és notori, el president de la Xunta Galega és un conegut falangista d'aquells temps negres de la repressió tan ben dibuixats per l'insigne Castelao?
Per tot arreu es parla gallec. Em pensava que el domini de les cantúries populars era privatiu dels bascs. Doncs, no. Els gallecs canten a veus pels descosits i molt bé, amb gaites, acordions, percussió. Sempre cançons gallegues. La gent viu els costums tradicionals i estima amb desfici la seva pàtria. Saben la seva història. T’ensenyen i descriuen la seva geografia amb entusiasme. Per sopar, una empanada del país. La «queimada» per cloenda. Llums apagats. Les flames de l’aiguardent regalant de la llossa de fang, esquitxant per la taula. La lectura del llarg «conxuro» a la llum de les flames. M’animen a cantar «Els segadors», que saben acompanyar amb l’acordió i cantant el seu himne nacional sense que jo els pugui seguir.
Però el país està dividit entre dretes, esquerres obreres i nacionalistes radicals. El camp és dominat pels cacics. I el poble està esmicolat.
Aquesta entranyable terra, tornarà mai a ser rica i plena?
Lluís M. Xirinacs.