Al servei d'aquest poble.
Avui. Divendres, 5 de maig del 1978. Pàgina 5.
Descobrir «Lutes».
Josep Maria Orta en el «Mot a la fi» d'ahir, amb un encert gran, es preguntava: «Quants «Lutes» hi deu haver a les presons estatals, i per la manca de l'aurèola llegendària que té el senyor Sànchez, és possible que no se'ls descobreixi mai?».
Acabo de rebre una carta de José Povedano Gimena, des del penal de Còrdova, datada el 25 d'abril, on m'avisa que surt a la llibertat el 9 de maig, d'ací quatre dies.
«Em trobo rar i deprimit, amb un odi infundat i una pruïja de revengisme. Es tan dens el meu dolor, que el toco, espès, gelatinós, pesat, ofegós. El meu dolor no em vol abandonar. És dur, trist, depriment. No té llacunes de pau. Només ànsies d'amor i delit de poder amar.
«Segle trencat per la màquina, dominat pel cronòmetre, controlat, verificat. Soledat de coses inànimes. Dolls de paraules ho neguen tot. Grans masses criden per poder omplir el propi buit. Un buit bategant, fred, burleta, cínic, que potser, ens ens fa caure en la neurosi, o, potser, ens posa arran de la bogeria o dins d’ella mateixa. Així és el nostre segle, un segle de mentida on el refinament ens duu a la degeneració.
«Però què és la degeneració? Si és només el dolor que ho envolta tot. Només viuen els fabricants de dolor».
Conec José des de l'any 60. Li vaig dedicar la columna de l'AVUI del dia de Nadal de l'any passat. Té un historial difícil com tants i tants. Té talent. Escriu bé.
Amic Josep M Orta, la solució seria que cada barri, cada municipi es constituís en assemblea popular i dins de les responsabilitats del territori hi fiquessin la responsabilitat dels presos, de llur atenció, de llur formació cultural i professional, de llur famílies, de llur sortida a la llibertat, tant si són «Lutes» famosos com si són Joseps desconeguts.
Lluís M. Xirinacs.
