Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimecres, 1 de febrer del 1978. Pàgina 7.
Masses i consciència nacional.
M'ha plagut, pel seu capteniment, l'article d'Ernest Lluch a la revista «Presència» de 21 de gener passat, sobre Països Catalans. Diu que, si abans semblava convenient no precipitar-ne els ritmes de comprensió històrica, perquè es podia malmetre una possibilitat històrica molt important, ara sembla que l'actual ritme és massa reduït.
Aquestes paraules i tot l'article en general, palesen una gran afecció d'Ernest Lluch i del seu partit, el PSC-C envers els Països Catalans. Tanmateix, vull fer unes observacions.
Crec que cap partit no ha ni de precipitar ni d'endarrerir els ritmes de comprensió d'una nacionalitat pels seus ciutadans. Els partits, ni poden inventar ni poden anihilar nacions. I, malgrat això, l'intervencionisme abunda en els grans partits. Algunes de les observacions d'Ernest Lluch mostren com el seu partit ha frenat, com tants altres partits, i com ho està fent àdhuc el president Tarradellas, indirectament, el ritme de comprensió ciutadana dels Països Catalans. Catalunya no és una nació, quan Catalunya vol dir en la pràctica el Principat. El Principat de Catalunya és una regió de la nació que anomenem Països Catalans, que té el seu sentiment nacional més desenvolupat massivament que no altres regions de la mateixa nació, perquè el seu desenvolupament econòmic l'ha protegit contra l'opressió que han sofert les Illes i el País Valencià.
Si a nivell sindical no se sent tant la nacionalitat és, sovint, pel control ideològic dels partits que dominen aquests sindicals. És obra política i obra política equivocada, àdhuc davant els immigrats que vénen il·lusionats a establir-se en les nostres terres.
La radicalitat nacional catalana no està només entre professionals de la cultura propensos al verbalisme, sinó en el mateix cor de les masses. Quan l'obrer, bloquejat pels polítics en el sindicat, es desbloqueja a les grans manifestacions de les diades nacionals de les respectives regions de la nostra nació i esdevé ciutadà, aleshores li surt una comprensió històrica que deixa els polítics amb un pam de boca oberta. I si no, vegeu Andalusia.
La fòbia contra el Principat en les altres dues regions és induïda políticament pels respectius bunkers barraquetes.
Però és molt més superficial que no sembla, a jutjar pels vots possibilitats pels partits i per les grans manifestacions.
Ernest, la comprensió històrica dels Països Catalans, no és un problema de masses, no. És un problema polític, un problema entre polítics. El poble té una gran intel·ligència per a aquestes coses elementals. El poble del Principat no sap si li convé o no ara anar junt amb València i les Illes, és cosa de polítics. El poble de València i les Illes no sap si li convé ara anar de bracet amb el Principat o anar cadascú al seu aire, és cosa de polítics. Però tots sabem que som germans i desitgem per damunt de conveniències, anar plegats pels camins de la història. És una convicció molt fonda, molt real, molt encomanadissa.
Lluís M. Xirinacs.
