Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimarts, 31 de gener del 1978. Pàgina 6.
Les armes dels desarmats.
Quan vaig arribar a Ciutat de Mallorca, l'altre dia, la primera visita que tenien prevista els amics de Drets Humans que m'invitaren era per als cinc obrers parats que feien vaga de la fam, acollits a l'església de Sant Francesc. Jo anava a Mallorca a parlar de no violència i heus ací que la no violència es practicava a Mallorca amb tota serietat. Però no els vaig poder visitar. La vaga era acabada. La seva finalitat, assolida.
La no violència per a qüestions marginals té tradició en el nostre país, però ara ha entrat a ocupar, com a mètode les qüestions centrals del nostre moment històric i del moment immediat de futur. Els obrers fan la seva no violència amb tota llur tradicional generositat i militància. Al costat dels clàssics procediments de l'aturada, el treball lent, les concentracions i les manifestacions, ara apareix la vaga de la fam davant SEARS de Barcelona o per obra dels parats de la Ciutat de Mallorca; els encadenaments d'acomiadats al Prat de Llobregat i les plantades indefinides davant la fàbrica a Cornellà o Sant Just Desvern per a reclamar l'amnistia laboral. «Captaires de la readmissió» em deien aquests darrers.
Amb vista als problemes ecològics que ja se'ns tiren al damunt, el grup Denúncia i Control de Mallorca, l'estiu passat, ja ocupà l'illa Dragonera i, quan jo vaig arribar a Mallorca, acabaven d'ocupar les obres de la nova autopista i ens feren a tota la concurrència que tingué col·loqui amb mi, un discurs amb una pila de raons molt serioses per a demanar col·laboració.
Tanmateix ocorregué un fet patètic. A Ciutat hi ha un lloc de l'església, anomenat La Sapiència, que acull, a les nits, la gent marginada que no té casa. Quan anava a fer la meva conferència acabava de morir un xicot de trenta-cinc anys a La Sapiència. De fam? D'abandonament?
Vaig trobar un dels cinc vaguistes de la fam plorant a llàgrima viva, amb el més gran desconhort, per la mort del seu amic vagabund. Quan s'asserenà una mica, acabada la meva intervenció, li cediren el micròfon i digué:
«Nosaltres hem fet vaga de la fam cinc dies, aquest pateix fam sempre. Nosaltres, en aquests dies, hem sortit a tots els diaris, aquest ni ha sortit ni sortirà. A nosaltres ens regalaven tantes ampolles d'aigua mineral que hauríem pogut parar una botiga per a vendre'n, d'aquest, ningú no se'n recorda per fer-li cap present. A nosaltres cada dia ens ha vingut el metge per vigilar la nostra salut, aquest ha mort sense metge. A un dels nostres se'l portà a l'hospital amb tota sol·licitud quan defallí una mica, aquest, defallit del tot, no ha tingut hospital per a ell...».
Gandhi deia: «Mai no ens permetrem ni un sol gust mentre al nostre voltant hi hagi qui pateix necessitat».
Lluís M. Xirinacs.
