Al servei d'aquest poble.

Avui. Divendres, 3 de febrer del 1978. Pàgina 6.

Cap, cor i mans d'un poble.

El Papiol és un poble del Baix Llobregat que limita amb el Vallès Occidental. No té gaire més de tres mil habitants. Està encimbellat en un turó coronat per un castell, com tants n'hi ha per la vora del Llobregat.

Poble inquiet, ple de grups vius. «Les Escletxes» és un grup de jovent que organitza cine-fòrums, conferències, setmanes culturals, concursos fotogràfics, festivals de la cançó. Existeix un grup teatral, una coral per a adults, La Perdiu, i una per a infants, Rossinyols Novells, un moviment infantil d'esplai amb set o vuit monitors, una associació de pares d'alumnes i una associació de veïns, que acaba de néixer. Els nens d'una guarderia, molt activa, em vingueren a veure al carrer Entença. I disposen d'un ampli casino ben il·luminat i engarlandat.

L'àrea metropolitana vol situar l'abocador al Papiol. El poble ha reaccionat creant una comissió per a evitar el desastre apocalíptic. Qui se'l quedarà? Van estar discutint alternatives.

També funciona ací bé el Congrés de Cultura Catalana. Tan bé, que no vol morir i, de fet, recull una mica la representació dels altres grups i funcions com l'embrió d'una assemblea popular del Papiol. Aquesta entitat unitària serà la força i la pau del poble si la gent aprèn a tenir confiança en els altres. Aquest és el secret de l'home no violent. Confia en el seu millor jo i en el millor jo dels altres.

D'això vam parlar divendres passat al Papiol i del Foment Català d'Ajut i Serveis, perquè cada poble perquè sigui ferm, cal que tingui en l'altura un ajuntament democràtic i en la base una assemblea unitària popular i un foment d'ajut i serveis tècnics autogestionats. Aquest triangle ben assentat fa el poble indestructible. En canvi, quan la desconfiança trenca la col·laboració entre l'home cap (ajuntament), l'home cor (assemblea) i l'home mans (foment d'ajut), el poble queda desarmat a mercè dels voraços depredadors gegantins que l'envolten.

Lluís M. Xirinacs.