Al servei d'aquest poble.

Avui. Dimarts, 3 de gener del 1978. Pàgina 5.

Liberalisme i anarquisme.

Josep Dalmau en el seu article féu paleses les relacions entre liberalisme i anarquisme. Manuel Cruells li respon fent veure les servituds del liberalisme burgès i les seves radicals diferències respecte als moviments llibertaris «que al cap i a la fi han estat sempre els que han portat fins a les últimes conseqüències l'ideal de llibertat». Però és Cruells mateix que cedeix a Dalmau quan ens reprodueix la situació de Salvador Seguí: «Les nostres teories són més a prop del liberalisme clàssic que del socialisme estatal, perquè aquest tendeix a anul·lar l'individu, mentre que aquell, accepta, encara que només sigui en teoria, la llibertat que cada u té a desenvolupar-se segons les seves conviccions i conveniències».

La meva opinió en aquest debat és que cal substituir la mentalitat racionalista que posa en línia recta l'extrema esquerra (anarquisme), l'esquerra (socialisme d'Estat), el centre (liberalisme clàssic) i la dreta (feixisme). Jo veig una rodona dividida en quatre posicions: anarquisme, socialisme d'Estat, liberalisme i feixisme que torna a lligar amb anarquisme. Anarquisme i liberalisme s'assemblen perquè tots dos postulen la llibertat, però són diametralment oposats. Socialisme d'Estat i feixisme s'assemblen perquè tots dos instauren dictadura, però són diametralment oposats. També cal veure que les posicions veïnes, separades per noranta graus, semblen les més oposades i, tanmateix, no ho són tant com les esmentades anteriorment.

Es una barbaritat la frase de Segui que l'anarquisme és més a prop del liberalisme clàssic que del socialisme d'Estat. Anarquisme i socialisme tenen una cosa bàsica en comú: la supressió de la propietat privada dels béns de producció. Aquest punt és molt més important que el que mira a la llibertat política.

Sovint els anarquistes obliden que l'economia és més determinant que la política, i es deixen influenciar i castrar per la ideologia dominant liberal-capitalista. En un país pobre, per molt esquerrà i per molt popular que vulgui ser, no hi haurà una altra sortida que la dictadura. L'escassetat de mitjans de subsistència hi provocaria un desordre que hi faria impossible la convivència. En canvi, un país ric, per dretà i conservador que sigui, provocarà formes polítiques de democràcia i de llibertat. L'abundància de mitjans de subsistència sempre fabrica llibertat.

El liberalisme només és vàlid en països rics. I, de moment, només hi ha països rics a base de reduir altres països a la misèria. El moment de l'anarquisme encara resta lluny: quan tots els països siguin rics i no hi hagi escassetat de béns de subsistència enlloc del món.

Lluís M. Xirinacs.
Disseny de la il·lustració: Joana Gironella Solé.
Guió de la il·lustració: Brauli Tamarit Tamarit.