Al servei d'aquest poble.

Avui. Dimecres, 21 de setembre del 1977. Pàgina 6.

Enric Vilella, sastre de senador.

Ja puc posar aquest títol que pot semblar publicitari. El meu sastre, Enric Vilella i Morera, ha mort. Ell em féu, il·lusionat, el vestit que vaig estrenar quan s'estrenaren les Corts a Madrid. Recordo el dia del motí de la presó Model. Jo era dins fent d'intermediari. Ell esperava al carrer, envoltat de cotxes policíacs. Portava a la mà l'americana a mig embastar, encara sense mànegues. Era el dia de la prova. En sortir jo de la presó, trasbalsat, me la vaig emprovar a la rebotiga de la farmàcia Farré.

D'Enrics Vilelles, n'hi ha molts. En els diaris només es parla del «Xirinacs davant la Model». L'Enric ve des de l'inici. Cada dia. Sovint matí i tarda. També quan hi havia abundància de porres policíaques i cops de puny dretans. Amb el seu humor. Amb el seu nacionalisme pur -fou de «Nosaltres sols»-. Amb el seu arrelament en la barriada de Sants. Amb la seva asma greu. Ha mort un gran company. Però roman amb nosaltres. Ell, cada dia, ens animava. Ara, cada dia, l'animem nosaltres a ell. Viu en les nostres converses i en els nostres cors. Més que mai. Amb més finor que mai. Li hem dit a la seva coratjosa esposa que no deixi de venir, que aquí el retrobarà cada vegada espurnejant en la nostra comunitat viva del carrer d'Entença. Ara ell s'ha fos en nosaltres i ens ha fos en una millor unitat. Perquè d'Enrics Vilelles n'hi ha molts. ¿Com podria jo explicar tot el que aquest Xirinacs famós, devorador de fames alienes, deu a tots els qui han passat per Entença i, en especial, als fidels de sempre que, amb llur presència o amb llur amagada ajuda a distància, han contribuït a donar un gruix d'abast universal a aquesta acció pro amnistia? En Xirinacs no és ell. És ell i tota la gent que l'ajuda. La mort d'un m'ha fet cantar la gesta de tots.

Ara hi ha dies que jo no hi sóc per raó de les meves obligacions senatorials. Però ells sí que hi són. Jò no hi era el dia de la seva mort, ni al seu enterrament. Ells sí. I/el feren meravellós. Assistència col·lectiva, flors, «Els Segadors». La gent abocada als balcons plorava. I una cinta on deia: «Enric Vilella, lluitador per Catalunya i per l'amnistia».

Mossèn Cinto escriuria, no sé si pensant en mi o en l'Enric: «Ara ja puc morir, que l'ocell ja vola».

Lluís M. Xirinacs.