Al servei d'aquest poble.
Avui. Dimarts, 20 de setembre del 1977. Pàgina 6.
Debat popular.
Cert que els delegats de la Permanent de l'Assemblea de Catalunya (AC) són treballadors. La sessió de diumenge durà dotze hores. Cadascú defensà els seus punts amb una tenacitat extraordinària, com sempre. Hi ha molta convicció. Potser, en canvi, ens falta un xic més de pragmatisme ben distribuït. Perquè si un cedeix per pragmatisme i els altres, en comptes de prendre exemple s'aprofiten de la retirada del primer per fer avançar els propis peons, aleshores el pragmàtic es veu obligat a tornar a endurir la seva posició, talment que les discussions es fan inacabables.
Quan l'altre dia parlava de corresponsabilitat, deia que cal que cada persona o grup sigui ensems ell i el conjunt. «Jo sóc jo i el meu poble», «jo sóc jo i tot el gènere humà» (frase de Sant Agustí). Però no pas en abstracte. Ara, en aquesta reunió de la Permanent, jo sóc jo i aquesta Permanent, composta de concordants i opositors. Cal que aprengui a saber esdevenir, una mica, els meus opositors. Així es fa un poble.
En Sallarès m'ha dit: «Tu ets una cosa rara. Potser ets l'únic independent del tot». Segons ell, els altres independents, qui més qui menys segueixen una ideologia determinada, tot i no tenir obediència política.
És normal. Tanmateix jo tracto de practicar públicament l'exercici de no tenir «jo» propi, d'identificar-me amb totes les posicions en lluita, ara amb l'una ara amb l'altra, per tal que la gent comprengui que cal sortir, una mica, de la pròpia posició i comprendre «des de dins» la de l'opositor. El liberalisme pur -que cadascú faci allò que vulgui i la resultant serà harmònica- avui està superat. Només una dosi d'identificació amb la posició contrària -contraris complementaris- fa possible l'equilibri social. I cal identificar-se amb l'altre àdhuc si l'altre és enemic de classe. Es bo de llegir l'himne a la burgesia, entonat per K. Marx i F. Engels en el Manifest del Partit Comunista (Ed. Undarius, 1976, Barcelona, pàgines 56-58), especialment dedicat a militants d'esquerra. Si ningú no vol cedir res, surt l'augment de l'intervencionisme de l'Estat, la llei del més fort.
Tanmateix fou aprovat per consens d'anar a una quarta Plenària de l'Assemblea de Catalunya, que decideixi el futur d'aquesta assemblea, sobre la base de la proposta que vaig presentar i d'altres que en puguin sortit. Se'ns dóna un mes i mig per a preparar aquesta Plenària, per a realitzar un debat en profunditat sobre un tema fonamental en l'esdevenidor del nostre país: quina és la funció permanent de la base popular en els destins del poble i, en concret, en aquesta nova situació democràtica liberal.
Des d'aquesta columna goso demanar a tothom la seva col·laboració en aquest debat, en el si del grup de base que tingui més a mà. Cal enquadrar-se. Cal que el propi grup entri en l'Assemblea de Catalunya, tot acceptant els quatre punts fundacionals. Cal debatre el tema en el grup de base. I cal presentar-ne les conclusions en la Plenària del 6 de novembre.
Lluís M. Xirinacs.
