En aquest lloc «web» trobareu propostes per fer
front a problemes econòmics que esdevenen en tots els estats
del món: manca d'informació sobre el mercat, suborns,
corrupció, misèria, carències pressupostàries,
abús de poder, etc.
Al servei d'aquest poble. Lluís Maria Xirinacs. Articles publicats al diari Avui, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979.
Diari d'un senador. Lluís Maria Xirinacs. Articles publicats al rotatiu Mundo Diario, quan Lluís Maria Xirinacs era senador independent a les Corts Constituents espanyoles, entre els anys 1977 i 1979, traduïts al català.
El millor president de l'Argentina: article històric d'Arturo Illia.
Presentació.
En aquest reportatge recordem a un polític ètic que assoleix democràticament la presidència del seu estat i implanta l’establiment de propostes en favor del seu propi poble. El seu tarannà alhora honest i valent fa que prengui mesures que desvetllen la reacció dels poders fàctics, la qual cosa provoca un cop d’estat que l’allunya del seu càrrec.
Des del Centre d’Estudis Joan Bardina agraïm la labor dels qui han escrit aquest reportatge a tall d’homenatge a Arturo Umberto Illia, tot reivindicant un sistema econòmic, polític i social que faciliti que siguin persones de tarannà ètic les qui ocupen els càrrecs de responsabilitat política, on no hi hagi contradiccions entre els mitjans utilitzats i la finalitat de servei a la col·lectivitat.
Equip del Centre d’Estudis Joan Bardina.
Divendres, 6 d’abril del 2018.
El club de los libros perdidos (El club dels llibres perduts).
El millor president de l'Argentina: article històric d'Arturo Illia.
Fa 35 anys, el 18 de gener de 1983, moria en la pobresa l'expresident Arturo Illia. Metge de professió, va transitar els seus darrers dies treballant al forn d'un amic, doncs havia renunciat a la seva jubilació.
Entre les seves pertinences només s'hi trobaven un parell de sabates.
No tenia cotxe, ja que l'havia hagut de vendre durant el seu mandat per pagar el tractament mèdic a la seva esposa, que finalment moriria de càncer.
Es va exercir com a metge a Cruz del Eje, Córdoba, on era anomenat l’«Apòstol dels Pobres», per dedicar-se a atendre pacients sense recursos, per la qual cosa es traslladava a cavall, amb cabriolé o a peu, i comprava ell mateix els medicaments.
El premi Nobel Federico Leloir, segons explica Marcos Aguinis, va tenir el coratge de refutar als qui van pretendre menysprear l'herència d'Arturo Illia expressant: «l'Argentina va tenir una brevíssima Edat d'Or en les arts, la ciència i la cultura: va ser de 1963 a 1966».
Arturo Illia (1900-1983).
Quan Arturo Umberto Illia va assumir el càrrec com a president (1963-1966), la seva declaració jurada va consistir en un termini fix, una acta i la seva casa a Cruz del Eje. El seu habitatge havia estat regalat per veïns, pacients i amics.
En deixar el poder, només li quedava la casa, quatre vestits i altres peces d'ús personal.
Arturo Illia va lluitar tota la seva vida pels drets dels més febles, demostrant a tot un país i altres nacions llatinoamericanes, que es pot exercir el Govern d'una República sense deixar de banda els valors ètics i els principis ideològics, va governar per al poble, sense posar mai per davant especulacions polítiques personals o partidàries, sinó fent sempre el millor per al seu país, la seva sobirania política i l'enfortiment de les institucions democràtiques.
«Aquesta és l'hora de la reparació nacional, a la qual tots tenim alguna cosa que aportar. Aquesta és l'hora de la gran revolució democràtica, l'única que el poble vol i espera; pacífica, sí, però ètica, profunda i vivificant, que, en restaurar les forces morals de la nacionalitat, ens permet afrontar un destí prometedor amb fe i esperança».
Arturo Umberto Illia.
Aquest va ser el missatge que va pronunciar en ser nomenat president.
Portada de revista: «Un metge per a un país malalt: Arturo Illia».
Resulta important destacar de la seva gestió: l'impuls a la Llei de Medicaments, la Llei de Salari Mínim Vital i Mòbil, l'anul·lació dels contractes Petroliers, l'anul·lació de les Despeses Reservades, la defensa de la Sobirania de Malvines davant l'ONU, i la instauració d'un 25% del pressupost nacional per a l'Educació, la major xifra en la història del país, com així també, garantir la vigència dels drets civils, les llibertats públiques, i el disseny d'una política exterior sobirana i solidària, sobretot, envers els pobles en vies de desenvolupament i a més va dur a terme un pla d'alfabetització i va baixar la desocupació... tot això en menys de 3 anys.
«El que la nostra democràcia necessita és ser autèntica expressió de la seva veritable essència. L'important no és que el sentit social de la democràcia estigui en les nostres declaracions polítiques o estatuts partidaris, sinó que els argentins tinguin la decisió i la valentia de portar-lo a la pràctica».
Arturo Umberto Illia.
La seva gestió al Govern.
Arturo Illia va assumir el càrrec el 12 d'octubre de 1963. El seu primer acte de govern va consistir a eliminar les restriccions que pesaven sobre el peronisme. Des de la Revolució Libertadora les manifestacions d'aquest partit estaven prohibides pel Decret 4161/56, però cinc dies després que Illia assumís el govern es va realitzar un acte commemoratiu pel 17 d'octubre a la Plaça Miserere sense cap limitació. De la mateixa manera es van aixecar les restriccions electorals, habilitant la participació del peronisme en els comicis legislatius de l'any 1965. També es va aixecar la prohibició que pesava sobre el Partit Comunista i es van promulgar penalitats a la discriminació i violència racial.
Jairo conta una anècdota familiar amb Arturo Illia com protagonista. Vídeo de 4 minuts i 22 segons.
Llei del salari mínim, vital i mòbil.
El 15 de juny de 1964 es va publicar en el Butlletí Oficial la Llei 16.459, del salari mínim, vital i mòbil, prèvia a la constitució del Consell del Salari, integrat per representants del Govern, els empresaris i els sindicats.
Entre els objectius del projecte figuraven la necessitat d'«evitar l'explotació dels treballadors en aquells sectors en els quals pot existir un excés de mà d'obra», «assegurar un ingrés mínim adequat» i «millorar els salaris dels treballadors més pobres».
Amb els mateixos objectius, es va promoure la Llei de Proveïment, destinada a controlar els preus de la cistella familiar i la fixació de sumes mínims de jubilacions i pensions.
«Hem de lluitar per l'home mateix, perquè és l'evidència humana la que fa tentinejar els tirans i falsos déus. I si no sabem amb seguretat que la nostra veritat és la veritat, sabem bé, en canvi, on hi ha la mentida».
Arturo Umberto Illia.
La política petroliera.
El President d'Argentina Arturo Umberto Illia parlant en públic.
Arturo Frondizi havia iniciat en el seu govern una política d'explotació petroliera basada en la concessió dels jaciments a empreses privades reservant a l'empresa estatal Jaciments Petrolífers Fiscals (YPF) l'activitat d'exploració i la compra de la producció a les empreses concessionàries. A les objeccions de caràcter econòmic i comercial (com el trasllat del risc empresari a YPF que havia de realitzar la inversió en noves exploracions, o l'augment dels preus dels combustibles), la plataforma electoral d'Illia denunciava la política de les concessions per considerar-la contrària als interessos nacionals i es va comprometre a anul·lar els contractes de concessió.
El 15 de novembre de 1963 Illia va signar els decrets 744/63 i 745/63 que anul·laven aquests contractes per «vicis d'il·legitimitat i ser perjudicials als drets i interessos de la Nació».
L'Educació.
Durant la seva gestió de govern, l'educació va tenir un pes significatiu en el Pressupost Nacional. L'any 1963, la seva participació era del 12%, l'any 1964, el 17%, l'any 1965, el 23%.
El 5 de novembre de 1964 es va posar en marxa el Pla Nacional d'Alfabetització, amb l'objectiu de disminuir la taxa d'analfabetisme que per a l'època s'estimava en poc més del 10% de la població adulta. Al juny de 1965 el Programa comptava amb dotze mil cinc-cents centres d'alfabetització i la seva tasca aconseguia tres-cents cinquanta mil alumnes de divuit a vuitanta-cinc anys d'edat.
Entre 1963 i 1966 es van graduar a la UBA 40.000 alumnes, la xifra més alta en tota la història de la casa d'estudis.
La Llei de medicaments.
La Llei 16.462, també anomenada Llei Oñativia en homenatge al Ministre de Salut Arturo Oñativia, va ser aprovada per tots els blocs, excepte UDELPA i la Federació de Partits del Centre, i sancionada el 28 d'agost de 1964. Establia una política de preus i de control de medicaments, congelant els preus als vigents a finals de 1963, fixant límits per a les despeses de propaganda, imposant límits a la possibilitat de realitzar pagaments a l'exterior en concepte de regalies i de compra d'entrades. La reglamentació de la Llei mitjançant el Decret 3042/65 fixava a més l'obligació per a les empreses de presentar mitjançant declaració jurada una anàlisi de costos i a formalitzar tots els contractes de regalies existents.
Aquesta llei sorgeix, a partir d'un estudi realitzat per una comissió creada pel President Illia sobre 300.000 mostres de medicaments. Molts d'aquests medicaments no eren fabricats amb la fórmula declarada pel laboratori i el seu preu excedia en un 1.000% el cost de producció.
Partidaris, opositors i observadors imparcials van coincidir que aquesta política va tenir un pes decisiu en el procés polític que va culminar amb l'enderrocament del president a mans d'un cop militar.
«Només serà just el nostre ordre social quan s'aconsegueixi que els recursos humans, units a l'avenç tècnic del país, permetin assegurar a l'home argentí la satisfacció de les seves necessitats físiques i espirituals».
Arturo Umberto Illia.
Política econòmica.
En matèria econòmica, el govern d'Arturo Illia va tenir una política d'ordenament del sector públic, de disminució del deute públic i d'impuls a la industrialització. Es va crear la Sindicatura d'Empreses de l'Estat, per a un control més eficaç de les empreses públiques.
L'evolució del producte interior brut durant aquest període va ser del -2,4% per a l'any 1963, del 10,3% per a l'any 1964 i del 9,1% per a l'any 1965. L'evolució del Producte Brut Industrial va ser del -4,1% per a l'any 1963, del 18,9% per a l'any 1964 i del 13,8% per a l'any 1965. el deute extern va disminuir de 3.400 milions de dòlars a 2.600 milions.
El salari real horari va créixer entre desembre de 1963 i desembre de 1964 un 9,6%. La desocupació va passar de 8,8% el 1963 a 5,2% el 1966.
El cop d’estat.
El 28 de juny de 1966 a la matinada Illia es trobava a la Casa de Govern, acompanyat pels ministres, col·laboradors, alguns senadors i diputats nacionals radicals. A les 5 hores i 10 minuts, d'aquest dia dimarts van penetrar el general Julio Alsogaray, el Cap de la Casa Militar brigadier Rodolfo Pío Otero, el coronel Luis Perlinger i un grup d'oficials.
El President argentí Arturo Umberto Illia en públic.
El diàleg reconstruït va ser publicat per la revista «Somos» el 21 de gener de 1983:
Alsogaray: «Vinc a acomplir ordres del comandant en cap...».
Illia: El comandant en cap de les Forces Armades sóc jo. (Assenyalant un llibre que es troba a un costat de la seva taula). La meva autoritat emana d'aquesta Constitució que nosaltres hem acomplert i que vostè també ha jurat acomplir. Com a màxim, vostè és un general revoltat que enganya els seus soldats.
Alsogaray: En representació de les Forces Armades vinc a demanar-li que abandoni aquest despatx. L'escorta de granaders l'acompanyarà.
Illia: No representa a les Forces Armades, sinó tan sols a un grup d'insurrectes. Vostè i els que l'acompanyen actueu com saltejadors nocturns...
Alsogaray: Senyor Presid... (rectificant) doctor Illia...
Diverses veus: «Senyor President!».
Alsogaray: Per tal d'evitar actes de violència, el convido novament a que abandoni aquesta casa.
Illia: Són Vostès els que estan provocant la violència. Vostès no tenen res a veure amb l'Exèrcit de San Martín i de Belgrano. Li han causat molt mal a la pàtria i el seguiran causant. El país els condemnarà per aquesta usurpació...
Alsogaray: Vostè està duent les coses a un terreny que no li correspon, doctor IIlia; li garantim el seu trasllat a la residència d'Olivos. La seva integritat física està assegurada.
Illia: El meu benestar personal no m'interessa. Em quedo treballant en el lloc que m'indica la llei i el meu deure: Com a comandant en cap, li ordeno que es retiri.
Alsogaray: Jo només rebo ordres del comandant en cap de l'Exèrcit.
IIlia: L'únic cap suprem de les Forces Armades sóc jo. Vostès són els insurrectes. ¡Retireu-vos!
Els caps militars abandonen el despatx presidencial. A les sis, retorna el coronel Perlinger en companyia d'oficials subalterns. Perlinger s'acosta per l'esquerra fins a la taula de llIia i li diu en to ferm:
Perlinger: Doctor Illia, en nom de les Forces Armades, vinc a dir-li que ha estat destituït.
Illia: Ja li he dit al general Alsogaray que vostès no representen a les Forces Armades.
Perlinger: Em rectifico. En nom de les forces que posseeixo...
Illia: Porti aquestes forces.
Perlinger: No arribem a això...
Illia: Són vostès els que fan servir la força, no jo.
El President argentí Arturo Umberto Illia assegut, parlant en públic.
«Mai no acceptin els joves que els tallin el més important dels drets que té l'ésser humà, que és la llibertat de pensar».
Arturo Umberto Illia.
Perlinger i els seus acompanyants es retiren. A les 7 hores i 25 minuts torna Perlinger, aquesta vegada al capdavant d'un grup d'efectius de la guàrdia d'infanteria de la Policia Federal, portant pistoles llançagasos.
Perlinger: Doctor Illia, la seva integritat física està plenament assegurada, però no puc dir el mateix a les persones que es troben amb vostè. Ells seran desallotjats per la força.
Illia: La seva consciència li retreurà el que està fent. (Dirigint-se a la tropa policial). A molts de vostès els farà vergonya acomplir aquestes ordres indignes de qui ni tan sols és el seu cap. Recordeu: quan expliquin als seus fills el que han fet en aquest moment, sentiran vergonya...
Perlinger: Doctor Illia haurem de fer servir la força...
Illia: És l'únic que tenen...
Perlinger: (Amb to enèrgic, als seus subordinats): Dos oficials a custodiar el doctor Illia, els altres avancin i desallotgin la sala.
La tropa va avançar mentre que els dos oficials de policia que havien de vigilar Illia no van poder acomplir la seva comesa, doncs aquest va ser immediatament envoltat pels seus col·laboradors. Hi va haver forcejaments, però en pocs minuts el despatx va ser desallotjat. Illia i els seus col·laboradors van baixar per les escales fins a la planta baixa, seguits de prop pel petit batalló de llançagasos. Eren les 7 hores i 40 minuts sobre els camins de la Plaça de Maig i del Banco Nación, dotzenes de soldats cos a terra apuntaven cap a la Casa Rosada amb els seus fusells. A les 7 hores i 45 minuts Illia pujava a un taxi, rumb a la casa del seu germà a Martínez.
«Somos» no va reproduir amb fidelitat els diàlegs. Altres testimonis ens permeten afirmar algunes expressions importants, després d'esmentar que gairebé tot l'equip balbinista acompanyava Illia en aquella circumstància. Alsogaray s'havia col·locat a l'esquerra del president IIlia, qui sense aixecar el cap, ni mirar-lo, ni immutar-se, va continuar amb el que estava fent en aquell moment. Això hauria molestat al militar, qui va emprenyar-se pretenent prendre-li una fotografia que en aquell moment Illia signava per un dels seus col·laboradors (un empleat de la secretaria privada, o el cap de la mateixa, Miguel Ángel López, o un ordenança, segons diferents versions) Illia va impedir que el militar li prengués la fotografia i, seguidament, es va produir una part del diàleg, que l'esmentada revista no va tenir en compte:
Alsogaray: Deixi això, permeteu-me...
Illia: Calli... Jo no el conec. Qui és vostè?
Alsogaray: Sóc el general Alsogaray...
Illia: Esperi. Estic atenent a un ciutadà, quin és el seu nom amic?
Alsogaray: Respecteu-me...
Illia: (En concloure de signar la fotografia) Aquest noi és més que vostè. És un ciutadà digne i noble. (Aturat i dirigint-se al general) Què és el que vol?
Alsogaray: Vinc a acomplir ordres del comandant en cap...
Després, segueix en línies generals el diàleg ja reproduït, però amb una variant:
Alsogaray: En representació de les Forces Armades li demano que abandoni el despatx.
Illia: No representa a les Forces Armades, només representa un grup d'insurrectes. Vostè i els que l'acompanyen actuen com saltejadors nocturns, que com els bandits apareixen de matinada per prendre la Casa de Govern...
Anys després, el coronel Luis C. Perlinger va enviar al doctor Illia la següent nota:
«A principis de 1966 sent vostè President de la Nació, vaig tenir algunes reunions a Mar del Plata i a Buenos Aires amb generals que ocupaven alts càrrecs al EMGE, als quals vaig tractar de convèncer de no trencar l'ordre institucional. Davant la inutilitat de la meva prèdica i guiat pel desconcepte que la unitat de la força amenaçada per casos aïllats d'oposició era més important que el respecte a la Constitució, em vaig plegar al moviment que va esclatar el 28 de juny.
Circumstàncies que no se cerquen, però que es donen amb freqüència en els homes d'acció em van assignar un paper important en la seva destitució.
En una presentació datada al juliol de 1976, que vaig repartir profusament i de la qual em vaig ocupar d'enviar-li un exemplar escrivia: «Fa 10 anys l'Exèrcit em va ordenar que procedís a desallotjar el despatx presidencial. Llavors el doctor Illia serenament va avançar cap a mi i em va repetir diverses vegades: Els seus fills li retreuran això. Tenia tanta raó!». Fa temps que jo m'ho retrec perquè llavors vaig caure ingènuament en el parany de contribuir a desallotjar un moviment autènticament nacional.
Vostè em va donar aquella matinada una inoblidable lliçó de civisme. El públic reconeixement que el 1976 vaig fer de la meva errada; Si bé no vaig poder reparar el dany causat, dóna a vostè, un dels grans demòcrates del nostre país, la satisfacció que el seu darrer acte de govern va ser transformar-me en autèntic demòcrata a qui l’estava expulsant per la força de les armes del seu càrrec constitucional...».
Portada al diari «El Litoral»: «Han deposat el govern del Doctor Illia. J. Onganía, President provisional».
«La manca d'ostentació és fonamental en tot home que vulgui exercitar una acció docent de qualsevol finalitat... per a ser útil cal ser auster, desinteressat i modest».
Arturo Umberto Illia.
«El cop d'Estat del 28 de juny de 1966 que va enderrocar el govern constitucional, va ser un dels actes més perjudicials per a la continuïtat institucional i l'autèntic desenvolupament socioeconòmic de l'Argentina. Va obeir a diverses causes: el possible retorn al poder del peronisme, el seu enfrontament amb els capitals petroliers i les empreses multinacionals farmacèutiques, l'extraordinària campanya d'acció psicològica a través de tots els mitjans de comunicació; i una nova coalició entre les jerarquies sindicals i els comandaments militars amb orientació franquista i inspirats en la Doctrina de la Seguretat Nacional, són les mes esmentades.
Encara que no es digui amb freqüència per por a incórrer en l'afirmació d'alguna cosa políticament incorrecta, cal destacar que el cop contra Illia va ser possible fonamentalment en virtut del pacte o aliança militar-sindical peronista, d'arrel corporativista i reminiscències franquistes.
Per què el pacte? Perquè tot pacte inclou una contraprestació entre les parts intervinents, i el pacte militar-sindical peronista es va concretar en l'escalada de violència gremial que es va corporitzar en el pla de lluita amb presa de fàbriques decretada per la CGT i executada amb precisió cronomètrica i va finalitzar amb el lliurament per part del govern dictatorial d'Onganía oferint el maneig del sistema de les obres socials als sindicats peronistes, en el que constitueix una autèntica rèmora de corporativisme feixistoide i un deute de l'estat democràtic encara avui. Això ha significat afiliats als gremis i obres socials sense adequada i eficaç atenció mèdica i dirigents sindicals corruptes i enriquits.
Aquell pacte entre els militars de carrera de dreta i els sindicalistes peronistes es va acomplint fins la data amb rigorosa minuciositat i ha significat el mecanisme de finançament irregular del peronisme amb les aportacions de tots els treballadors argentins mal administrats i gestionats», apunta Diego Barovero.
Arturo Umberto Illia servint-se un got.
Perón va donar suport i va simpatitzar amb el cop.
L'evidència està en els arxius. A finals de juny, en el precís moment en què el general Juan Carlos Onganía jurava com a nou president, Perón rebia a Porta de Ferro al periodista Tomás Eloy Martínez, enviat de la revista Primera Plana, i li deia: «Per a mi, aquest (el cop) és un moviment simpàtic perquè es va escurçar una situació que ja no podia continuar. Cada argentí sentia això. Onganía va posar terme a una etapa de veritable corrupció. Illia havia aturat el país volent imposar estructures de l'any mil vuit-cents quan neix el demoliberalisme burgès, atomitzant els partits polítics. Si el nou govern procedeix bé, triomfarà».
«El cop de 1966 no va tenir només dos actors, entre altres coses, pel paper desestabilitzador que va acomplir el peronisme».
Com a prova del suport peronista al cop, el més habitual ha estat recordar que importants dirigents, com el metal·lúrgic Augusto Vandor, van assistir a la jura del nou dictador a la Casa Rosada. No obstant això, la paraula del líder sembla ser més eloqüent que els gestos polítics d'aquell dirigent sindical després rebel, que acabaria els seus dies assassinat per una cèl·lula guerrillera.
Allò que va publicar Primera Plana el 30 de juny de 1966 està reproduït en el lloc El historiador, de Felipe Pigna, qui no sol ser titllat de «goril·la» per la historiografia peronista. Diu allà Perón: «Simpatitzo amb el moviment militar perquè el nou govern va posar límit a una situació catastròfica. Com argentí hagués donat suport a tot home que posés fi a la corrupció del Govern Illia. La corrupció, com el peix, va començar pel cap. Illia va usar frau, trampes, proscripcions; interpretar que la política era joc amb avantatge; i en política, com en la vida, tot jugador trampós va a parar a Villa Devoto. L'home que va acabar amb això, per descomptat, ha de ser-me simpàtic, però no sé si també ho serà en el futur. El defecte de l'actual govern és no saber exactament el que vol, però la cosa serà quan desemboliqui el paquet, perquè ells tampoc saben el que hi ha allà».
En aquest reportatge recordem a un polític ètic que assoleix democràticament la presidència del seu estat i implanta l’establiment de propostes en favor del seu propi poble. El seu tarannà alhora honest i valent fa que prengui mesures que desvetllen la reacció dels poders fàctics, la qual cosa provoca un cop d’estat que l’allunya del seu càrrec.
