Donald Trump o l’exercici de valorar a un polític pels seus fets i no per la seva ideologia.
«Pels seus fruits els coneixereu».
(Mateu 7, 15-20).
En el present article, vull encetar un costum consistent en valorar a un dirigent polític no pas per la seva ideologia, sinó pels seus actes. Deixarem de seguir, doncs, l’esquema partidista segons el qual només són bons els polítics de la ideologia pròpia i dolents els de la resta, tant pròpia de les xarxes clientelars del partits i dels mitjans anomenats d’informació que se’n fan ressò i ens basarem en accions concretes.
L’any 2016, d’haver estat ciutadà dels Estats Units, seguint la meva afinitat ideològica probablement hagués votat a les primàries demòcrates el candidat Bern Sanders. Després em vaig assabentar que Sanders hagués guanyat l'elecció presidencial si en aquella ocasió hi hagueren unes eleccions netes, tant a les primàries demòcrates com a les presidencials.
A molts votants de Sanders els hi va passar que, a l'adonar-se de la tupinada demostrada contra ell (veure l'informe de la Universitat de Stanford) per part de l'staff de la candidata Hillary Clinton, no van voler seguir els consells del mateix Sanders de regalar el seus vots a qui li va prendre l’elecció, en manifest acte de Síndrome d'Estocolm. Per aquesta raó va guanyar Trump, amb vots prestats de l'esquerra. Tot i així, la candidata Hillary Clinton es va atrevir a dir que qui va fer trampes no era ella sinó el mateix Donald Trump.
Probablement hagués continuat fent les meves valoracions polítiques de manera partidista, si no fos per una amistat que em va fer veure que Trump, situat a la dreta de l’espectre polític, començava a dur a terme algunes mesures a favor del seu poble en circumstàncies molt concretes. Això em va fer recordar un esment de l’autoanomenat clarivident Mario de Sábato on afirmava en un llibre seu que, algun dia, l’esquerra seria dreta i la dreta esquerra, com el catolicisme seria protestant i el protestantisme catòlic. Tenia una sensació d’estar dins d’un mirall quan veia fotografies de Donald Trump aixecant el puny dret. Em vaig preguntar: De debò que s’està produïnt aquesta situació?
Del senyor Trump en destaco llums i ombres. Entre les llums n’escriuré unes quantes.
En primer lloc, va nacionalitzar la Reserva Federal, situant-la jeràrquicament sota les ordres del Departament del Tresor. Trump va revertir una mesura per la qual banquers com Morgan van provocar l'enfonsament de l'Olimpic disfressat com el Titanic, juntament amb els banquers opositors a aquesta mesura, no sense inventar una llegenda per a ocultar l'atemptat. Acabava una Reserva Federal privatitzada amb la qual aquells inversors van oferir els seus diners als dos bàndols contendents en les dues guerres mundials, així com als comunistes de Trotsky i Lenin, i als nazis d'Hitler, i van fer que els EUA assolissin un deute de proporcions estratosfèriques.
A més, en ocasió del primer confinament sanitari, Trump va negociar la concessió d'una paga nominativa a cada ciutadà estatunidenc amb un xec dut a casa de cadascú. Amb aquesta mesura els ciutadans no patirien la fallida dels seus negocis ni la pèrdua de la seva feina. Aquest acte polític va ser consensuat amb congressistes demòcrates defensors de la Renda Bàsica, demostrant un tarannà dialogant necessari per a dur a terme aquesta mesura. O sigui, rescatar les persones i no els bancs, com hagués reivindicat un economista com podria ser l’Arcadi Oliveres.
No ens oblidem tampoc que Donald Trump va ser el primer President estatunidenc en setanta anys de mandats presidencials que no ha provocat cap guerra nova. Des de la perspectiva dels enfrontaments bèl·lics, l'home de caràcter Donald Trump (zero guerres) va merèixer molt més el Premi Nobel de la Pau que el simpàtic i amb bona aparença Barack Obama (Afganistan, Iraq, Síria, Pakistan, Iemen, Somàlia i Líbia).
Quan el Senyor Trump va agafar la grip, a la qual alguns li deien Covid, ell va anunciar que havia pres hidroxicloroquina, que és un derivat de la quinina. O sigui que ell anava traient ferro a la por divulgada pels mitjans anomenats d’informació pel que respecta al tema sanitari un cop Trump s'anava adonant en què consistia. Potser en això va influir el fet de tenir un fill amb diagnòstic autista probablement a conseqüència d’una vacuna. Està clar que Trump no era l'home de palla adequat per tal d’aplicar les mesures que després va acabar duent-se a terme sota el mandat de Joe Biden.
Per la part de les seves ombres, tenim que no va ser prou equànime i equilibrat en la confrontació entre israelians i palestins. En això, els esforços fets pel president demòcrata Jimmy Carter a Camp David van ser un molt millor precedent.
Malgrat que John Trump, oncle de Donald Trump, va ser un estret col·laborador de Nicola Tesla, no hi ha un canvi substancial de l’administració Trump pel que es refereix a l’alliberament de la tecnologia de les energies lliures de la que Tesla va ser un gran inventor. Les energies lliures i altres tecnologies amagades continuen sent patrimoni exclusiu de les bases i instal·lacions secretes dels estats i no es posen a disposició general de la població. Són tecnologies que si s’apliquessin massivament probablement acabarien amb les guerres per les fonts d’energia i els recursos naturals. Trump, en canvi, fomenta el fracking per allargar la dependència energètica de la societat estatunidenca respecte dels hidrocarburs.
Lamentem que tampoc Donald Trump hagi atorgat l’indult al reporter d’investigació Julian Assange en el procés que se li ha obert des dels EUA per a empresonar-lo. En això ha seguit la mateixa política que Obama i que Biden. No sabem si Trump esperava ser reelegit per a concedir el indut a Assange quan aquest hagués arribat als EUA.
Pel que respecta al mur amb Mèxic, tant criticat pels mitjans anomenats d’informació quan Trump el manava completar, tots els presidents des de Bush pare, tant demòcrates com republicans, el volien i l'anaven fent: Bush pare, Bill Clinton, Bush fill, Obama, Hillary Clinton, tots volien el mur. L'únic que quan Hillary Clinton veu que Trump el continua construint, llavors fa veure que no li agrada aquesta mesura.
Pensem que molts grans imperis al llarg de la història han establert un perímetre protector al seu voltant. Podem esmentar el mateix imperi romà amb les seves limes o l’imperi xinès amb la seva Gran Muralla. Una altra cosa és que aquests imperis facin rapinya de les riqueses dels pobles estrangers per a dur aquests recursos a casa seva i posteriorment els pobles espoliats aspirin a apoderar-se de les riqueses en part robades quan aquells imperis entren en decadència.
En les eleccions presidencials de l’any 2020 es produeix un fenomen que fins i tot l’analista polític Daniel Estulin afirma que és la major tupinada electoral de la història dels Estats Units. A Donald Trump se li roba l’elecció presidencial i els mitjans anomenats d’informació atien l’odi ideològic per tal d’intentar convèncer al públic que el trampós era Trump i que no sabia perdre.
Abans de l’elecció, Trump previsorament prepara que les paperetes d’elecció presidencial tinguin una mena de discretes marques d’aigua per tal de distinguir-les de possibles paperetes falses. També estableix un sistema informàtic discret i paral·lel de seguiment del recompte electoral oficial per tal de detectar alteracions programades. A més, ordena instal·lar discretament càmeres en els centres de recompte.
Quan Donald Trump veu que se li roba una elecció que hagués guanyat d’haver estat neta, no llença la tovallola i impulsa unes auditories, estat per estat, per tal de demostrar que era el legítim guanyador. I té l’empenta i la paciència suficients per a impulsar un recompte rigorós dels vots en cada estat fins que assoleix el resultat completament revisat al seu favor. Tot i així, ha de suportar els improperis dels mitjans anomenats d’informació que li retreien que era un mal perdedor.
Comparant Donald Trump amb aquell Bern Sanders que hagués votat trobem que aquest darrer, en dues ocasions, deixa que li prenguin la seva elecció tramposament però accepta col·laborar amb els qui li roben l’elecció, fent-se còmplice dels mals actes de govern del candidat Biden. Comparant els caràcters de Trump i de Sanders, és evident que Trump és un polític que ha demostrat més fermesa a l’hora de defensar-se i de defensar els interessos dels seus votants que el mateix Sanders a l'hora de defensar-se i defensar els interessos dels seus electors.
Aquesta valoració cap a la figura personal d'aquell individu, Trump, no és extensiva al personal del seu entorn, ni als del seu partit, ni als dels partits d'altres indrets del Món on el senyor Trump estableix vincles de col·laboració.
Entre persones d’ideologia esquerrana, ja sigui moderada o més extrema, s’ha produït una crítica a Donald Trump qualificant-lo de «feixista». Aquests mateixos crítics s’hauran trobat que aquell Trump que tan criticaven va anar endarrerint la guerra entre Ucraïna i Rússia, i que el seu competidor en les eleccions de l’any 2020, Joe Biden, ha donat suport a un govern ucraïnès que ha estat recolzat per unitats combatents que porten el símbol nazi com a bandera, juntament amb els colors de l’OTAN.
Cal recordar un cop més a aquests mateixos crítics el que va dir Agustí Chalaux. Una ideologia, per més bonica que aparenti, si no va acompanyada de propostes concretes a favor del poble no val res. És en base a les propostes concretes que du a terme com es pot valorar a un polític. I en aquest sentit, evitar o endarrerir una possible Tercera Guerra Mundial és molt millor que provocar-la.
La descripció d’aquests fets també posa en evidència un pacte. El pacte entre bona part dels grans capitalistes i bona part de l’espectre polític de la dreta, el centre i l’esquerra políticament correctes per dur a terme l’Agenda 2030 i les mesures sanitàries iniciades l’any 2020, i la situació de segments ideològics contraris a aquesta agenda que en part han quedat orfes de referents polítics i que no necessàriament es troben agrupats.
Un exemple d’aquesta nova situació política es va produir a l’Estat francès quan els diputats del Front National de Marine Le Pen i de la França Insubmissa de Jean-Luc Mélenchon van tombar conjuntament la proposta de passaport sanitari proposada pel govern centrista d’Emmanuel Macron.
Valorar a un polític pel seus fets i per la intenció amb la qual els porta a terme seria el mateix criteri que empren els mestres o savis en valorar, en el període entre dues vides, el recorregut d’una ànima desencarnada en la vida anterior. Valorar a una persona pels seus fruits és la millor manera d’aprendre a avaluar a un ésser de manera espiritual.
A la fi, valorar a cadascú pel seus fruits és una manera de fer que hauria de donar-se més sovint entre estudiosos dels fenòmens històrics relacionats amb la política.
Brauli Tamarit Tamarit.
Primera versió: Divendres, 21 d’octubre del 2022.
Darrera modificació: Divendres, 9 de desembre del 2022.
Enllaços relacionats:
La tupinada no és democràcia. La Universitat de Stanford confirma el frau electoral demòcrata.
Trump proposa enviar xecs «immediatament» als estatunidencs per a afrontar la crisi.
El millor president de l'Argentina: article històric d'Arturo Illia. Pablo Mendelevich.
«I ara, què envaïm?», documental de Michael Moore (2015).
