El mapa de l'estructura familiar a Europa.

El joc de les quatre famílies.

Libération. Divendres, 20 d’abril del 1990. Pàgina 21.

El joc de les quatre famílies.

Europa. Cada divendres un Quadern especial dedicat a la construcció europea.

Dins de la família troncal o d’origen s'hi troben països com Alemanya, Àustria, Irlanda. Dins de la família comunitària Toscana i Finlàndia. En un llibre aparegut recentment a França, La invenció d’Europa, l’historiador demògraf Emmanuel Todd proposa una divisió inèdita d’Europa, determinada pels quatre tipus d’estructures familiars. Segons ell, les religions i els sistemes polítics d'una regió es deriven directament d'aquelles.

Europa serà universalista? Respectuosa de la diferència? Etnocèntrica? Els europeus no podran definir-se sense arribar a un acord sobre la definició de l'Altre… Anhelo profundament que l'Europa política es faci sobre bases clares de reconeixement de les diferències, però en el fons de mi mateix no crec que això succeeixi.

París.– Continent misteriós, Europa no té consistència geogràfica, (segons el diccionari Petit Robert és «el continent més petit i pitjor delimitat, un territori avançat d'Àsia»), s’escapa quan un historiador intenta tramar els fils del seu passat. Per què el protestantisme només va fer seves les terres d’Europa del nord? Per què Anglaterra fou la mare pàtria de la indústria? Per què França es va embriagar amb la sang de la Revolució abans de rebutjar la del nazisme i del feixisme? Tantes i tantes preguntes que fins al moment present segueixen sense resposta...

Malgrat tot, potser s’està llevant una mica el vel. Emmanuel Todd, historiador demògraf, acaba de publicar una obra, –La invenció d’Europa¹–, en la qual proporciona una clau de lectura, especialment seductora, de la història del continent: la família.

Las tesi –la evolució religiosa, econòmica i ideològica d’un grup humà està molt condicionada pel seu rerefons antropològic– no és nova. Aristòtil, Rousseau, Diderot per esmentar-ne només alguns, foren els seus fervents adeptes. Des de fa alguns anys, un equip d’universitaris britànics treballa en aquesta direcció. Diplomat a Cambridge pels seus treballs sobre sistemes familiars, Emmanuel Todd ja havia aplicat, a La Nouvelle France (1988), aquest mètode d'anàlisi a França. Però ningú no havia investigat encara tan minuciosament i aplicadament (set anys de treball i quantitat d'informació sovint inèdita), la relació entre els valors aportats per la família i el comportament social de les ètnies o dels pobles europeus en el decurs dels cinc darrers segles.

Lluny dels arravataments lírics dels deixebles de Braudel, Todd ens introdueix en el laberint d'Europa amb un fil d'Ariadna a les mans: la varietat de les sedimentacions familiars es troba en la base de la diversitat del continent. Alguns pobles s'entusiasmen per la Reforma, i uns altres per la Revolució; unes ètnies es decanten pel nacionalisme, unes altres professen el socialisme; algunes regions se situen en primera línia per l'alfabetització i la industrialització, però s'espanten amb el control dels naixements o amb el sufragi universal... Tot això, segons Todd, és simplement una qüestió de cultura familiar.

La demostració –recolzada per vuitanta fitxes– aparentment no té falles. D'altra banda, sembla tan perfecta que fa dubtar. L'autor no haurà caigut en un doble parany? No serà que ha vist una causa on potser només hi ha una correlació? Oposant la variable religiosa a la variable familiar per a explicar el procés de diferenciació i de segmentació de l'oest del continent, ha avançat un pas, però, tot i això ha sabut remuntar tota la cadena?

Malgrat tots els dubtes que pugui provocar, aquests no han d’espatllar el plaer de tastar (a vegades amb cert estupor) un dels exercicis de síntesi més aconseguits. Ni el de jugar, tal com Todd convida, al joc de les quatre famílies.

La família nuclear igualitària.

Aquest grup es localitza a la conca parisenca; centre i sud-est d’Espanya; centre de Portugal; nord-oest d’Itàlia, amb una prolongació a la Provença, Mezzogiorno i Sicília, així com a la Suïssa de parla francesa.

La parella té fills que, arribats a l’edat adulta, funden famílies independents. Donat que la família mai no es desenvolupa més enllà del nucli pares-fills, aquest model contribueix a desenvolupar l’individualisme. Pel que fa als béns dels pares, es reparteixen equitativament i meticulosament entre els descendents. D’ací que existeixi una gran sensibilitat davant les nocions d’igualtat.

Llibertat i igualtat. Dos conceptes apreciats per una Revolució que nasqué a la conca parisenca i hagué de batallar amb fermesa contra les altres «Frances» regentades per altres valors familiars: Occitània, Bretanya, el Nord i Alsàcia. Però la quinta essència universalista de França està lluny d'haver-se imposat a la resta d'Europa, incloses les regions que comparteixen el mateix sistema familiar.

Dins les zones on domina la petita propietat, la religió (catòlica excepte a la Suïssa de parla francesa que ha quedat sota la influència de Berna) segueix estant molt viva fins a mitjans del segle XX. Amb Déu rebutjant enfrontar-se a les grans ideologies modernes, en aquestes regions naixerà allò que Todd anomena el republicanisme cristià. Els lorenencs i els ciutadans del Franc Comtat no s’incorporen als ideals de la Revolució i malgrat tot domaran suport a la Tercera República, igualitària, malgrat els sermons del Papa.

Contràriament, les províncies en les quals la gran explotació és majoritària seran les primeres d’experimentar (1730 a 1800) el fenomen de la descristianització. Alliberades del Creador, aquestes escolliran, per la dreta, el liberalmilitarisme i, per l’esquerra, l’anarcosocialisme.

En la seva versió francesa el liberalmilitarisme va donar origen al bonapartisme i al boulangisme. Dos moviments autoritaris que defensaven la disciplina i la jerarquia, però que no van poder deslliurar-se de l'individualisme igualitari. Glorificaven el sufragi universal i reclamaven la legitimació popular del cap suprem. Aquesta forma de nacionalisme fou l'origen d'un dels estranys cops d'estat (Luis Napoleó el desembre de 1851) que s'hagin produït a Europa (tots van fracassar a Alemanya i a Rússia), i es va nodrir de l'anarquisme de la societat francesa. Aquesta dialèctica de l'ordre i del desordre, associada amb un analfabetisme prolongat, també va donar origen a un nacionalisme molt particular: la Màfia siciliana, la Camorra napolitana, i la N’drangheta calabresa.

Per la seva banda, l’anarcosocialisme, insuflat amb els ideals de la Revolució, conegué destins diversos. El «ni Déu ni senyor» espanyol va conduir a la creació del sindicalisme anarquista que durant molt de temps va dominar dins del món obrer. A França, l'esquerra antiestatal, molt present en la capital i en el seu entorn, va influir en la CGT de principis de segle. Però en els anys que van de 1920 a 1930, aquesta va haver d'adaptar-se a les altres famílies franceses. A l'altre costat dels Alps, els piemontesos i llombards van celebrar l'autonomia obrera, i l'acció espontània de les masses... fins a la Primera Guerra Mundial, data en la qual van ser posats sota control pel socialisme autoritari de la Itàlia central.

Dominada per França, aquesta Europa de la llibertat i de la igualtat ha aportat als seus membres el control de la natalitat (practicat a França des del 1750) i el sufragi universal. La construcció de la Comunitat no l’espanta. Fins i tot jutja l’objectiu de modest, doncs només es tracta d’un fragment de l’home universal. Contràriament, li costa feina i esforç admetre les diferències i es fa naturalment desagradable als seus membres pel seu «universalisme agressiu».

La família troncal.

Aquest grup es dona en el món germànic (Alemanya, Àustria, Suïssa alemanya) i el seu entorn (Alsàcia, sud-est dels Països Baixos, sud de Dinamarca), la major part d’Escandinàvia del Nord, un bloc cèltic (País de Gal·les, Cornualla, nord-oest d’Anglaterra, oest d’Escòcia, Irlanda, la Bretanya de parla bretona), Occitània i un arc nord ibèric.

Aquesta estructura comporta que només un dels fills (primogènit, menor o escollit pel pare) es casa i procrea sense deixar els seus pares. Els altres fills poden escollir entre quedar-se solters dins la casa familiar o marxar per casar-se, fer-se capellans o soldats. Aquests són compensats amb una quantitat de diners. La cohabitació de dues generacions adultes il·lustra l’autoritarisme del sistema. La transmissió d’una gran part del patrimoni a un sol fill i el celibat, més o menys acceptat, de la resta revela la desigualtat del model.

Autoritat i desigualtat. Cap frontispici enarbora un epitafi semblant. No obstant això, la conjunció d’aquests dos valors estigué en l’origen de la gran commoció del segle XVI: la Reforma. «La predestinació protestant, la idea d’un Déu totpoderós i d’homes desiguals enfrontats a la salvació de la seva ànima fou acceptada fàcilment allà on prèviament existia una organització familiar que incloïa un pare autoritari i uns germans desiguals». Amb l’excepció d’Occitània i del nord de la Península Ibèrica, totes les regions de família troncal adoptaren el protestantisme.

Des de llavors el continent es divideix en dos. En nom del principi «tots som capellans» (un eslògan molt igualitari), Luter accelera l’alfabetització. Europa del nord s’enlaira. Contràriament, el catolicisme, per reacció a la Reforma, frena, i alguns cops durant molt de temps, el progrés. «Sense Alemanya i el seu protestantisme, Europa seguiria sent un continent subdesenvolupat».

Filosofia alemanya.

Convergents, els valors familiars i els valors religiosos del món germànic convergeixen i conjuguen donant origen a la filosofia alemanya. L’individu no és res. És la sang i la nació allò que compta. Per altra banda, de res no serveix creure en les pròpies forces, doncs el pare i Déu escullen als seus elegits. Conclusió: «El poble alemany, superior a la resta, actua com un únic ser viu. Els homes no són ni lliures ni iguals».

Combinada amb una ideologia nacionalista i descristianitzada, d’aquesta ètica en va resultar allò que Todd anomena l’etnocentrisme (defensa de vegades agressiva de l’ètnia). A Alemanya, aquesta es va traduir en el pangermanisme i més endavant en el nazisme. En els països petits com Suècia i Suïssa, va prendre la forma de neutralisme. Finalment, dins les regions inserides en un altre territori o les perifèriques, està en l’origen dels moviments regionalistes. Irlandesos, gal·lesos, escocesos, noruecs de l’oest, flamencs, valons, bascs, catalans, gallecs, bretons, auvernesos... amb l’excepció de Còrsega, la llista dels diversos moviments i fronts d’«alliberament» corresponen gairebé punt per punt a les implantacions perifèriques de famílies troncals.

Enretirant-se, Déu també ha cedit el lloc a una ideologia típicament alemanya: la socialdemocràcia. Nascuda el 1875, aquesta progressa al mateix ritme que retrocedeix el protestantisme. Malgrat les persecucions de Bismarck, el 1912 el partit compta amb 1.700.000 membres, posseeix un centenar de diaris, es recolza sobre uns sindicats totpoderosos, i controla incomptables associacions. La disciplina familiar es converteix en disciplina militant. L'amor pel partit defineix millor que qualsevol element doctrinal la naturalesa de la socialdemocràcia alemanya, i la contraposa fil per randa a l’anarcosocialisme parisenc o andalús.

Aquest model socialdemòcrata s’escampa sense esforç en els països luterans i calvinistes. El retrobem, gairebé intacte, a Estocolm, Viena, Brussel·les i Berna. En canvi, en els països i regions on està en contacte amb altres cultures familiars, l’ordre militant flaqueja. A la Suïssa francoparlant els militants paguen les seves quotes amb menor regularitat, i una certa actitud verbal revolucionària delata la influència de l'igualitarisme. A França dóna com a resultat la SFIO, el socialisme de l'estofat.

Finalment, com a reacció a les dues ideologies laiques precedents, a les regions on la fe havia continuat intacta (el món catòlic a Alemanya) es genera la democràcia cristiana. Aquest moviment rebutja l’«estatisme radical», però reclama la intervenció de l’Estat, sota control eclesial, per protegir els drets dels febles.

Pionera de la seguretat social, Alemanya ha desenvolupat un model capitalista original, ni salvatge ni individualista. El seu dinamisme econòmic mai no ha patit un desdeny; en canvi, l’evolució de la societat és més lenta. «Fins i tot unida, Alemanya segueix sent un país antiquat, tranquil, treballador. No es desboca ni per Europa». Només les regions tancades de la resta d’Europa s’alegren de la construcció comunitària: podran escapar de l’Estat-Nació.

La família comunitària.

En aquest bloc s'hi troben Itàlia central (Emília-Romanya, Umbria, Toscana) i Finlàndia.

L’eix d’aquesta organització està en què tots els fills poden casar-se i dur les seves mullers a la llar paterna. Ràpidament es forma una àmplia estructura amb la coresidència vertical de tres generacions i horitzontal de dos germans casats sota l’autoritat del patriarca. El repartiment dels béns és igualitari.

Harlingue-Viollet.

Aquest tipus de família, probablement el més estès sobre el planeta, és rar a l’Europa de l’oest. Domina a Rússia, Sèrbia, Bulgària, Hongria, Albània, Mongòlia, Xina, Vietnam, Índia del nord, però només té influència dins d'algunes regions de la Comunitat. Permeable a totes les religions –catòlica al sud, protestant al nord i ortodoxa a l’est– aquest model familiar es caracteritza per les dues ideologies que ha produït després de la desaparició de la metafísica religiosa: el comunisme i el feixisme. Les ciutats ideals, socialistes o nacionalistes, són, a imatge de la família, autoritàries i igualitàries.

La socialdemocràcia s’acomoda a una heterogeneïtat social (desigualtat entre germans) per poc que estigui controlada per un Estat poderós. El comunisme, contràriament, cerca l’homogeneïtzació en intentar abolir les distincions de classes. Dins l’altre extrem del tauler, el feixisme es distingeix igualment del nazisme. Ambdós són molt autoritaris, però el primer està «minat per l’igualitarisme» mentre que el segon cerca la submissió d’«homes desiguals». El nacionalisme mussolinià no afirma la inferioritat dels altres pobles i només tardanament aplicarà mesures antisemites.

Itàlia central ha produït al mateix temps el feixisme i el comunisme. El primer ha desaparegut; el segon continua estant viu: els toscans continuen votant comunista. El cas finlandès és menys clar. Un partit feixista va tenir les seves hores de glòria, arribant fins i tot a prohibir el partit comunista el 1930. Però l'extrema dreta ha romàs sempre minoritària, mentre que l'esquerra arribava a conquerir el 40% dels sufragis.

Idiotitzada durant segles per la Contrareforma catòlica, Itàlia central s'ha mantingut dins d'un subdesenvolupament relatiu. Ara aixeca el vol: la riquesa creada per habitant és una de les més importants d'Europa. Hauria de fondre's sense esforç en el motlle regionalista.

La família nuclear absoluta.

Aquesta estructura es troba a Holanda, Dinamarca, sud i est de Gran Bretanya, sud-est de Noruega, nord de Dinamarca, Maine i Anjou, i Bretanya.

Les seves característiques són: el jove adult ha d’escapar molt aviat de l’autoritat paterna. Però, a diferència de la família nuclear igualitària, el pare és lliure de repartir com vulgui els seus béns entre els seus fills per testament. Es tracta d’un model individualista, indiferent a les nocions d’igualtat i desigualtat, poc donat a la solidaritat familiar.

Kevstone.

Amb l’excepció de Bretanya (mantinguda dins el catolicisme manu militari) totes les regions on dominen les famílies nuclears absolutes es converteixen al protestantisme. Malgrat això, sota la influència de dos teòlegs, l’holandès Arminius i el danès Grundtvig, rebutgen el sacerdot, tornen a posar en qüestió el dogma de la predestinació i tornen a introduir l’ideal del lliure albir, la salvació per les obres.

És així quan neix el liberalisme. Spinoza i Descartes es refugien a Holanda per poder escriure, mentre que Voltaire queda admirat per la primera monarquia parlamentària. Encara que poc alfabetitzada, Anglaterra impulsa la revolució industrial. El Mayflower exporta el més important als Estats Units. El retrocés religiós és més tardà (finals del segle XIX) que a la conca parisenca. Malgrat això, és més massiu i dona lloc a dues ideologies típicament british: el laborisme i el liberalaïllacionisme.

El socialisme britànic és estrany. No proposa cap reforma global de la societat, accepta les distincions de classes, es malfia de l’Estat i, quan arriba al poder, dona la impressió de no tenir ganes d’exercir-lo (Todd parla de «zero-socialisme»). «El Partit Laborista sembla cercar abans que res la preservació de la llibertat de maniobra del sindicat».

Per la seva banda, el nacionalisme és feblement agressiu. El poble anglès que no es considera «ni líder d’un grup de pobles equivalents (model francès), ni el cim d’una jerarquia mundial (model alemany)», es replega sobre si mateix. Paradoxalment, aquest aïllament no impedeix la constitució d’un immens imperi colonial ni la colonització dels Estats Units.

El Regne Unit, els Països Baixos i Dinamarca algunes vegades fan la impressió de desinteressar-se dels assumptes del continent. La seva actitud és en realitat ambivalent. L’hostilitat a la construcció comunitària es combina amb una sobreadaptació a Europa. Ells perceben a tots els pobles com a diferents i això els sembla molt bé. Tenen una gran actitud a acceptar el planeta íntegrament. A més, tenen una gran plasticitat social. Reaccionen molt de pressa.

Les famílies atípiques.

Sota aquest epígraf es definiria a la família troncal incompleta. Ni comunitària, ni veritablement família troncal. La trobem en les zones de fricció del món llatí i del món germànic, així com entre la França d’oil i la França d’oc. Desgraciadament, aquestes regions no constitueixen una síntesi audaç. Única sorpresa: és aquí on trobem les tres seus de les institucions europees.

La família matriarcal. L’autoritat és exercida per la mare. Està present en el sud-oest ibèric i estaria dins l’origen d’un vot atípic: més del 40% pel partit comunista.

La família patrilineal amb residus endogàmics. Un barbarisme per dir que la família corsa es troba molt propera al model àrab, excepte en el matrimoni entre cosins. La família ho és tot, l’Estat no és res. Els clans envaeixen l’Estat per impedir que es desenvolupi. Còrsega fou l’únic fracàs de l’Estat jacobí. Es va posar en evidència el 1975 boicotejant el cens.

Els casaments.

La religió està morta, el proletariat està en declivi, les ideologies es descomponen i fins i tot la família no està massa bé. «Els valors d’autoritat o de llibertat que guien a la modernitat postindustrial, probablement ja no són mantinguts exclusivament pels sistemes familiars. Però l’escola, el veïnatge i l’empresa serveixen també de relleu. Pot postular-se una difusió dels valors tradicionals en el conjunt del cos social».

Resumint, la cultura de les quatre famílies europees continua impregnant el continent. Una característica autoritària, «capaç de frenar la retracció industrial, d’estabilitzar el sistema de partits i l’amor a l’Estat» continua marcant a Alemanya, Àustria, Suïssa i, pel que fa només al terreny polític, a Itàlia i Suècia. Una característica liberal, catalitzadora d’evolucions socio-professionals o polítiques particularment ràpides persisteix a la Gran Bretanya, França, Dinamarca, Espanya i Holanda.

L'actitud respecte als immigrants és un exemple de la dificultat de construir l'Europa dels ciutadans. En nom de la llibertat i la igualtat, França persevera en el dogma d'una assimilació necessària. Es barregen el ius sanguinis i el ius soli. Un codi generós de la nacionalitat fa francesos el 95% dels nens nascuts a França de pares estrangers. El codi alemany garanteix que el 95% dels nens estrangers continuaran sent-ho. Finalment, el liberalisme anglès navega a vista, guiat per conceptes intermedis. El respecte de la diferència porta a crear ghettos, l'individualisme autoritza les adaptacions, els casaments mixtos, font innegable d'èxits individuals.

Europa serà universalista? Respectuosa de la diferència? Etnocèntrica? Els europeus no podran definir-se si no es posen d'acord sobre la definició de l'Altre. En el pla polític el problema és semblant. La crisi ideològica contribueix a fer aflorar els temperaments fonamentals. M'agradaria enormement que l'Europa política es faci sobre bases clares de reconeixement de les diferències, però molt endins de mi no crec que es faci.

Naturalment, tot el que s’ha dit fins ara no és seriós. No hi ha cap raó per a creure aquest home de 39 anys, d’aspecte jovenívol. Cap raó per creure’l, si no és aquesta: Emmanuel Todd ha escrit La Chutte finale, una obra que anuncia la descomposició del sistema soviètic. Fou publicada el 1976.

François Feron.
Correcció a partir de l’original en francès: Loto Perrella.

© Libération. Accedir a l'article original en francès.

El mapa de l'estructura familiar a Europa. Imatge: Francina Cortés. De la versió de El Periódico de Catalunya. Dilluns, 7 de maig del 1990. Pàgina 26.

Les famílies a Europa.
		Família nuclear igualitària. Tradició d’aquestes regions (1500-1900): a l’edat adulta, els fills deixen la llar paterna. El patrimoni es reparteix equitativament. Valors: llibertat i igualtat. Ideologies: a la dreta, liberalmilitarisme; a l’esquerra, anarcosocialisme.
		Família troncal. Tradició (1500-1900): un dels fills es queda amb el pare. Els altres escullen entre quedar-se a la llar solters o casar-se i marxar. Valors: autoritat i desigualtat. Ideologies: a l’esquerra, socialdemocràcia; a la dreta, pangermanisme, nazisme, neutralisme.
		Família comunitària. Tradició (1500-1900): els fills es casen i romanen a la llar paterna. En cas de repartiment, es fa equitativament. Valors: autoritat i igualtat. Ideologies: a l’esquerra, comunisme; a la dreta, feixisme.
		Família nuclear absoluta. Tradició (1500-1900): els fills adults abandonen la llar paterna. El repartiment del patrimoni és desigual. Valors: llibertat i individualisme. Ideologies: a l’esquerra, laborisme; a la dreta, liberalaïllacionisme.
Dibuixos dels esquemes familiars: Francina Cortés. De la versió de El Periódico de Catalunya.

El Portugal actual aparentment encara no ha superat el nivell d’alfabetització de Suècia en el segle XVIII. Imatge: Francina Cortés. De la versió de El Periódico de Catalunya.

La família defineix les diferències estructurals europees, segons Todd. Imatge d'arxiu de la versió de El Periódico de Catalunya.

---

Nota:

¹L’Invention de l’Europe (La invenció d'Europa). Ed. Seuil. 540 pàg. 195 F.

---

Enllaços relacionats:

Capitalisme de rostre humà. Brauli Tamarit.

Anna Cabré: «Tothom qui entra a Catalunya, tard o d’hora, es fa català, i tothom qui en surt deixa de ser-ho».

Realisme i futur. Jordi Griera.

L'assemblea de la llar. Brauli Tamarit.