Capitalisme de rostre humà.
Amb el present escrit, vull compartir amb vosaltres com la teoria de les famílies del sociòleg Emmanuel Todd s’interrelaciona amb la labor de disseny social del Centre d’Estudis Joan Bardina i la seva antiga experiència d’Ateneu, anomenada Can Bardina.
Durant la passada Guerra Freda, entre els dos blocs encapçalats pels Estats Units de Nord-Amèrica (EUA) i la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (URSS) es van produir experiències polítiques dins dels dos bàndols per tal d’intentar establir una Tercera Via entre la Primera Via del capitalisme parlamentari i la Segona Via del capitalisme d’Estat de partit únic.
Dues d’aquestes experiències, dins de l’Europa de l’Est, són la revolta d’Hongria de l’any 1956 i la primavera de Praga de l’any 1968. A la darrera experiència d’economia planificada més democràtica se la va anomenar «Socialisme de rostre humà».
Aprofitem l’expressió «de rostre humà» aplicada a l’anomenat «socialisme» dels dissidents del bloc de l’Est per aplicar-la a un tipus de «capitalisme» molt concret que afecta a determinats pobles de la terra, incloent Catalunya. Però, primer, anem a pams.
L’any 1990 es va presentar a la premsa el llibre del sociòleg francès Emmanuel Todd titulat L’invention de l’Europe (La invenció d’Europa) on mostra un estudi de l’estructura familiar a l’Europa Occidental capaç de determinar, com a mínim, quatre models bàsics de família. La idea clau és que tal com concebem la llar concebem la societat que volem assolir. Cadascun d’aquests tipus de família que defineix Todd ha marcat l’evolució dels pobles respectius en els darrers cinc-cents anys, generant unes ideologies a dreta i a esquerra, reflex d’allò que els individus viuen a les seves respectives llars.
Dos factors determinen els diferents models familiars: si els fills s’emancipen o no en arribar a l’edat adulta, o si l’herència dels fills és igualitària o no. A cadascun dels factors hi ha dues possibilitats. Del producte cartesià dels dos factors en surten quatre combinacions i a l’Europa Occidental hi són presents aquestes quatre combinacions: família nuclear igualitària, família troncal, família nuclear absoluta i família comunitària.
La família nuclear igualitària és aquella en la qual els fills s’emancipen a l’edat adulta i l’herència es reparteix de forma igualitària. Els seus valors són llibertat i igualtat. La seva dreta és anomenada per Todd liberalmilitarisme i la seva esquerra l’anarcosocialisme.
La família troncal és aquella on hi ha hereu o pubilla, quedant-se a la llar paterna tenint cura dels progenitors, els altres es casen i funden una nova llar o bé són cabalers i marxen de casa sense patrimoni immobiliari però amb una aportació monetària. Els seus valors són autoritat i desigualtat. Les seves dretes prenen la forma de pangermanisme a Alemanya, nazisme o neutralisme, i la seva esquerra la de socialdemocràcia.
La família nuclear absoluta és aquella on els fills s’emancipen a l’edat adulta, però l’herència és desigual. Els seus valors són llibertat i individualisme. La seva dreta és anomenada per Todd liberalaïllacionista i la seva esquerra laborisme.
La família comunitària és aquella on diferents generacions conviuen dins d’una mateixa llar. Els seus valors són igualtat i autoritat. La seva dreta és el feixisme i la seva esquerra el comunisme.
Cal remarcar que, segons Todd, als Estats Units de Nord-Amèrica hi predomina la família nuclear absoluta. Els seus valors són la llibertat i l’individualisme. En canvi a la Rússia soviètica hi predomina la família comunitària. Els seus valors són la igualtat i l’autoritat. Per tant, la Guerra Freda també fou un xoc entre dues concepcions familiars diferents.
Quan l’any 1990 el rotatiu El Periódico de Catalunya va presentar la notícia de la publicació del llibre L’invention de l’Europe, des d’aquell ateneu que era Can Bardina ens vam poder assabentar del fet gràcies a que rebíem la subscripció de gairebé tota la premsa barcelonina i comarcal catalana.
En una de les xerrades dels dijous que Can Bardina va organitzar aquell mateix any, hi va assistir l’alcalde de Marinaleda i dirigent del sindicat agrari Sindicato de Obreros del Campo (SOC), Juan Manuel Sánchez Gordillo. Es va presentar a la sala de conferències de les Golfes mostrant tot ufanós un mapa de la zona d’implementació del SOC, tot dient que volia que el seu sindicat es continués estenent per la resta de l’Estat espanyol. Va ser un moment interessant. Jo vaig baixar corrents a la meva habitació, vaig agafar la carpeta on tenia les notícies interessants retallades, vaig tornar amb la carpeta a les Golfes, i vaig mostrar al polític andalús el mapa que descrivia la distribució de les famílies a Europa, segons la notícia que presentava l’assaig d’Emmanuel Todd.
Va resultar que la zona d’implantació del SOC a l’Estat espanyol coincidia gairebé amb exactitud amb la zona d’Andalusia que Todd descriu com de família matriarcal, a mig camí de la família comunitària i la família troncal, on hi sol haver fins a un 40% de votants pel partit comunista. Quan Juan Manuel Sánchez Gordillo va llegir l’article i va veure el mapa em va respondre: «Hem arribat al límit de la nostra extensió territorial».
Encara que el tractament de l’article publicat per El Periódico de Catalunya semblava deixar a entendre que el model de família més just és la nuclear igualitària, originària entre altres indrets de l’Illa de França i de Castella, una anàlisi més acurada ens fa veure que cada model familiar té les seves virtuts i els seus defectes. De cada model familiar, doncs, en poden sortir unes propostes originals per al conjunt de la Humanitat.
A Catalunya, l’estructura familiar tradicional és la troncal. És la mateixa que hi ha a Alemanya, a Àustria, a la Suïssa de parla alemanya, al sud d’Escandinàvia, als països cèltics, nord-oest d’Anglaterra, a Occitània i a un arc del nord de la Península Ibèrica.
En aquest conjunt de països, en paraules del periodista François Feron, la seva forma de concebre l’economia és la d’un capitalisme que ni és salvatge ni és individualista. Aquesta definició peculiar d’una aspiració a un capitalisme ni salvatge ni individualista la considero una constant en el projecte polític català.
Catalunya és una nació de comptables. Bressol de la taula de canvi, és a dir de la primera borsa, amb el seu model familiar fa que els seus individus adquireixin una autoritat interna, és a dir una capacitat d’autodisciplina que l’ha fet capaç de grans gestes històriques, tant per a bé com per a mal. En la seva millor època, els diferents gremis mantenien acuradament la feina entre els respectius artesans. Els seus mariners i exploradors donaren la volta al món dotats de diferents invents de mesura com l’ampolleta catalana, més coneguda com a rellotge d’aigua i de sorra. Fins i tot la seva dansa més emblemàtica, la sardana, es balla comptant tal com exclamava escandalitzat Àngel Pavlovsky. Un seny comptable complementat amb la seva deguda rauxa creativa mediterrània.
Des del segle XIX fins a la Guerra Incivil de 1936-1939, a Catalunya hi va florir un fort moviment cooperativista. Una manera de dir que el capitalisme no havia d’eixamplar la distància entre capitalistes i treballadors, sinó que havia de repartir els dividends de l’empresa entre els treballadors.
També des del segle XIX es creen a Catalunya nombroses caixes d’estalvi, que originàriament eren entitats bancàries els beneficis de les quals, a diferència dels bancs, s’han d’invertir en obra social en el territori on estan establertes. Els orígens fundacionals de cadascuna d’elles són diferents, havent-se creat caixes d’estalvi tant de titularitat pública com privada. Malauradament, després d’un llarg recorregut, avui dia queden poques d’aquestes entitats mantenint-se fidels als seus principis fundacionals.
Durant la Transició espanyola que hi va haver després del franquisme, un dirigent polític del nacionalisme moderat català com Jordi Pujol Soley va declarar: «jo vull un socialisme a la sueca». Es referia al model de socialdemocràcia sueca que va fer famosos dirigents com Olof Palme. La major part de l’Escandinàvia del sud és, segons Todd, de família troncal. El partit de Pujol no va exigir o no va aconseguir d’Adolfo Suàrez la concessió del concert econòmic, però sí altres competències com la Seguretat Social catalana. El bipartidisme que va començar a partir del primer mandat de Pujol suposava per Catalunya, a la pràctica, una alternança entre dos blocs de similar ideologia socialdemòcrata.
Quan a Catalunya es produeix una primera alternança partidista, la realització més destacada dels membres del tripartit és la «Llei de barris», que consisteix en la regeneració dels espais i serveis públics dels barris més deprimits des del punt de vista econòmic i social, en especial de l’Àrea Metropolitana de Barcelona.
Quan l’Agustí Chalaux es va trobar amb Lluís Maria Xirinacs per elaborar un nou model polític, econòmic i social, el van anomenar Sistema General però, en el fons, van proposar un capitalisme sense misèria material, ni corrupció, ni abusos de poder. En el seu model es proposa una moneda exclusivament telemàtica, dins d’una xarxa de titularitat comunitària, de la qual una justícia independent i renovada n’és la garant. Una renda bàsica per a cada individu permet l’eradicació de la misèria material facilitant, al seu torn, la sortida dels productes i serveis que generen els empresaris, davant d’una creixent automatització i maquinització que, contràriament i deixada a la seva sort, podria deixar aturada la classe treballadora. L’any 2012, quan es va digitalitzar la seva primera obra, Tercera Via, es van afegir en aquesta edició l’esment de nombroses experiències d’innovació social creades a Catalunya.
L’enginyer i empresari Joan Casals, amb la creativitat que el caracteritza, va dissenyar un nou model econòmic, anomenat Socialisme Sòlid. Una altra forma de capitalisme que intenta reajustar els desequilibris i permet mantenir la viabilitat del sector públic. Encara s’ha de fer un degut recordatori i homenatge de la seva obra.
L’advocat Francesc Sanuy, qui va ser conseller de Comerç i Turisme de la Generalitat de Catalunya, esmolava molt bé la punta del llapis per escriure en contra dels capitalistes que abusaven del seu poder. Elogiava la CUP per denunciar tots i cadascun dels casos de corrupció que podia investigar, però la criticava quan alguns dels seus membres aspiraven a acabar amb el capitalisme, seguint ideologies originàries d’altres models familiars. Sanuy reivindicava, doncs, un capitalisme amb ascensor social que permetés la millora dels més capaços però que també corregís els desequilibris generadors de misèria material.
El sociòleg Emmanuel Todd descriu la família troncal com la que, dins del procés de descristianització del continent europeu, substitueix l’adscripció religiosa per la militància política. La socialdemocràcia alemanya tenia l’any 1912 centenars de diaris i 1.700.000 militants. Catalunya l’11 de setembre de l’any 2014, amb una població molt inferior, va aplegar 1.800.000 manifestants reivindicant la independència de la nació, formant disciplinadament amb els colors de les samarretes una llarga bandera catalana amb les quatre barres vermelles i cinc de grogues.
Recordem que Alemanya, nació de família troncal, ha estat pionera instaurant la primera Seguretat Social de la mà d’Otto von Bismarck, mercès a la labor de mitjancer que va fer el pedagog Ferdinand Lassalle transferint les idees de Karl Marx. Un capitalisme, però, que protegeix la salut dels alemanys. En temps més moderns, Alemanya va ser pionera de l’ecologisme polític amb el primer partit verd que entra a les institucions, Die Grünen. L’ecologisme polític alemany representa la lluita en favor de la preservació dels ecosistemes i la salut dels éssers vius davant la voracitat excessivament depredadora d’un capitalisme que no s’ha de deixar a la seva sort.
Nombroses iniciatives creatives s’han generat dins la societat catalana per tal de domesticar aquest capitalisme tan criticat però que s’adapta a la mentalitat generada dins la seva llar. És així, com de les diferents reivindicacions catalanes de societat ideal en podem dir «capitalisme de rostre humà», doncs s’amotlla millor a la vivència de la seva llar, protectora dels ancians i dels més desvalguts. El primer model generat dins del Centre d’Estudis Joan Bardina és una mostra d’aquesta aspiració.
Brauli Tamarit Tamarit.
Dimecres, 10 d’abril del 2019.
Enllaços relacionats:
El joc de les quatre famílies. El mapa de l'estructura familiar a Europa. Libération. François Feron.
Anna Cabré: «Tothom qui entra a Catalunya, tard o d’hora, es fa català, i tothom qui en surt deixa de ser-ho».
Realisme i futur. Jordi Griera.
L'assemblea de la llar. Brauli Tamarit.
