IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS.
1. Ideals ètics i fenòmens tècnics (noúmens i fenòmens).
- Introducció.
- L'esperit creatiu de l'home.
- Distinció radical entre «ideals» i «fenòmens».
- Els fenòmens: aparences sensibles observades.
- Els «noúmens» inefables.
1. Introducció.
El problema primordial a resoldre, de les tan mal anomenades «ciències humanes», és la dinàmica entre «ideals ètics-transcendents» i «instruments fenomènics-tècnics»; o sigui, entre «els fins que l'home es proposa en el seu pur esperit» i «els mitjans culturals que necessita anar inventant per a realitzar tècnicament, en l'exclusiu camp dels fenòmens, aquests alts propòsits».
D'antuvi cal afirmar que tots els instruments anomenats «econòmics» i «polítics» son exclusivament fenòmens culturals-tècnics, per més que correntment se'ls vulgui «ideologitzar».
2. L'esperit creatiu de l'home.
Alló que sembla definir l'aparició de l'especie humana no és només el seu indubtable origen animal, sinó el seu origen trans-animal, que podem anomenar «espiritual». Cal reconèixer, però, que de l'esperit dels homínids primitius no en sabem res si no és per la interpretació hipotètica dels documents arqueògics actualment al nostre abast.
Sigui com sigui, el tret que distingueix més i millor l'home, de totes les altres especies animals, és la seva capacitat transanimal, espiritual i creativa, de tenir ideals transcendents a la seva condició material bio-física
i cultural-ètnica de cada moment, i d'anar concretant aquest ideals en fenòmens adients. D'aquesta concreció fenomènica creativa dels ideals, llargament acariciats generació rera generació, se'n diu «tècnica». La tècnica, així concebuda, és tan antiga com el mateix home i allá on hi ha «tècnica», per mes empírica que sigui, hi ha l'home.
El progrés tècnic en funció dels ideals, es l'únic camí realment ofert a l'home per a dominar la matèria fenomènica. Això, però, en harmonia amb tota la natura ambient, de la que ell és només un element, sempre, arreu i en tot, molt humil, encara que decisiu.
Cal ara, potser, un aclariment. Entenem per «ètica» alló que prové de l'ésser en tota la seva plenitud de vida; l'expressió més alta de l'esperit transcendent de l'home a partir del seu cos animat. Pel contrari, entenem per «moral» una sèrie de modes, mesures i fets socials-culturals exclusivament fenomènics.
L'ètica és, doncs, la font transcendent dels costums fenomènics, el conjunt dels quals és la moral.
3. Distinció radical entre «ideals» i «fenòmens».
La distinció entre «ideals» i «fenòmens» no significa que l'home pugui ésser fàcilment analitzat «ontològicament», sinó tot el contrari. Podem dir que «ideals» i «fenòmens» són en l'home, nocions empíriques, generades en el seu esperit creatiu. D'aquest esperit creatiu, però, en l'actualitat encara en sabem molt poc: només sabem intuïtivament que és la realitat més concreta i específica de l'home.
Ara bé, aquesta distinció ens permet delimitar el camp respectiu dels «ideals» i dels «fenòmens», condició essencial perquè els nostres contemporanis no tractin «ideològicament» els fenòmens, ni «fenomenològicament» els ideals. Si sabem distingir-los, ja no intentarem mai més de tractar amb «lògica» els ideals lliures i singulars de cada persona, ni d'afrontar el problemes concrets fenomènics amb «idealismes».
4. Els fenòmens: aparences sensibles observades.
Els «fenòmens» son «fets» i «objectes» sensibles a qualsevol animal. Etimo-lògicament son «aparences sensibles».
Un «fet» -canvi d'estat d'un objecte- és generalment mes fàcilment i immediatament detectable per la intel·ligència dels sentits corporals-anímics, que «l'objecte». L'exemple més clàssic es el del gust dels aliments: gust de sucre, gust de sal... El gust de sucre, per exemple, es capta molt abans que no la síntesi d'identitat del sucre
diluït en una fruita.
El procés de captació sensible de fenòmens ens el forneix l'estudi de les espècies animals superiors. Aquestes són de més fàcil experimentació que les altres especies, cara a un estudi seriós psicosomátic sobre el procés de captació fenomènica. En estudiar cada individu de cos animat ben definit o cada ramat gregari, comprovem que els «fenòmens» son «relacions» entre el subjecte actiu observador i un «fet o objecte» exterior a ell, observat: son relacions existencials ambients.
A través d'un lent aprenentatge i d'un treball cerebralment observatiu-in-terpretatiu, «els fenòmens exteriors» captats per cada animal com a simples sensacions puntuals, es transformen en percepcions organitzades; aquestes esdevenen, al menor impuls, recordacions freqüents. Es produeixen imaginacions sobtades i desordenades, somniacions i, finalment, tot aquest conjunt desemboca en «evidencies o visions del món exterior».
De qualsevol animal superior -àdhuc dels més i millor domesticats, tan pròxims a nosaltres- no sabem res més, perquè, fins ara, no hem trobat llenguatge comú amb ells que els permeti de comunicar-nos llurs vides interiors, si es que aquestes insisteixen en ells.
Pel que fa a l'home, disposa de dos tipus d'observació. Aquestes dues vessants observatives de l'home, netamemt diferents són, però, essencialment complementàries dins d'una complexitat creativa molt difícil de captari delimitar:
- L'exo-observació: observació del món exterior, existencial, existent... Hom en diu generalment «observació»: servar tot el que està davant (d'un mateix).
- L'endo-observació: observació del món insistencial, insistent... de cada persona singular, feta per ella mateixa en una auto-reflexió que adopta tots els graus de conciència. Hom la denomina correntment «intro-specció».
Tant el món exterior com l'interior no deixen de ser un «caos» torrencial de fets (caos objectiu), on l'home va provant de crear la seva pròpia desitjada harmonia subjectiva (cosmos). En resum podem dir que el «món» = «caos observat + cosmos desitjat» = «caos - cosmos».
Reprenguem més a fons els dos tipus d'observació:
A. Observació del món exterior, exclusivament fenomènic.
L'observació del món exterior només pot captar «fenòmens», es a dir, «aparences sensibles». Els fenòmens son captables per tots els sentits, però d'entre tots els sentits la vista té una importància decisiva. Aquesta apreciació la confirma el fet que molts termes d'origen grec i llatí (evidència, intuïció, idea, opinió...), relacionats amb la captació o expressió dels fenòmens, estan formats per paraules (videre, optikos) clarament relacionades amb el sentit de la vista, com a sentit que capta la llum, que realitza la intel·ligència. Així la llum i la visió en el procés d'observació externa fan la simbiosi de:
- la captació sensitiva
- la intel·ligència animal
- la intel·ligència trans-animal de l'home
- la comprensió o coneixements pels llenguatges (emocions psico-somàtiques, gestos, imitativa, mímica...; rítmica, dansa, cant, música...; artesanies i belles arts; paraula, verb, logos, idioma ètnic...).
- la «intel·ligéncia artificial o cognitiva», que només pot abastar els fenòmens amb una certa eficàcia instrumental-abstraccionista-reduccionista inerta.
Ara bé, cal insistir que tota observació del món exterior és molt limitada si no té en compte les múltiples simbiosis i interpretacions internes que l'evolució de la total intel·ligència humana ha anat i continua inventant. Si observem, posem per cas, un bastó introduït a l'aigua, el fenomen que captem es que el bastó es torça. A còpia de nombroses simbiosis internes hom pot arribar a descobrir que hi ha un fenomen òptic causant de l'aparent bastó tort. «Les aparences, sovint, enganyen». La tasca de l'home, en aquest camp, es anar descobrint la realitat exacta dels fenòmens, més enllà d'aparences considerades reals, que no fan sinó deformar la nostra visió del món.
Els fenòmens exo-observats en l'home es van concretant en:
- Evidències «animals-sensitives» (corporals-anímiques)
- Nocions trans-animals, complementàries o simbòliques de les anteriors, anomenades intuïcions, és a dir, de visió interna.
B. Introspecció.
La introspecció capta, a l'ensems, fenòmens interns a la persona que s'auto-reflecteix en la seva consciència (aquesta auto-reflexió és educable en diferents graus gràcies a múltiples tècniques, de concentració, meditació, ioga, zen...), i «noümens», terme que emprem per a designar «nocions en esperit pur».
a) Els fenòmens introspectius.
Els fenòmens introspectius s'inscriuen exclusivament en el temps subjectíu personal, i no en l'espai com els fenòmens exteriors. Fora del propi ésser psico-somàtic-espiritual on es donen, i pel qual son captats, no tenen cap relació directa amb l'espai fenomènic exterior. Llur objecte i fet concret està en la natura interna de cada persona.
Podem distingir dos tipus de fenòmens introspectius:
Els fenòmens psico-somàtics. Son fruit d'una complexa i llarga autoreflexió en i per cada persona considerada. Segueixen el curs invers de la captació fenomènica exterior. Si aquesta partia de les evidencies fins a generar intuicions, la instrospecció capta intuïcions que esdevenen evidències.
Els fenòmens generats en l'esperit. Estan radicalment deslligats de tota relació, que
no sigui d'estímul ocasional, amb el món exterior. Son la generació fenomènica interior sentida dels «noúmens o ideals»1.
Després del que hem dit sobre els fenòmens, cal captar que totes les nocions fenomèniques poden ésser generalitzades, ésser objecte de distincions, d'idees i opinions, etc. Ara bé, aquestes generalitzacions, distincions, idees i opinions solen ésser mes subjectives que objectives i, en la mateixa proporció de llur subjectivitat, no poden ésser tractables com a «simples objectes lògics».
b) Els «noúmens o ideals».
Hem vist com «les nocions i empíries fenomèniques» poden ser expressades verbalment i simbòlica cada dia més i millor, ja siguin d'origen psico-somàtic (extern o intern) o d'origen purament intern espiritual.
Cas ben diferent són «les nocions i empíries noümèniques», ja que aquestes fan gratuïtament el salt transcendent mes enllà de l'horitzó fenomènic. En tant que inefables, la seva descripció és impossible; només podem acostar-nos-hi per analogia. Podem dir que són la més concreta, primitiva, inaprensible, original i originària realitat i creativitat trans-animal de l'home com a espècie. Són tan singulars, irrepetibles, incomunicables com cada persona mateixa. En la perconsciència profunda de cada persona els «noümens» es desclouen sorpresivament... fora de tot control, fora de tota censura, fora de tota por i de tota tragèdia, amb estímul o sense estímul fenomènic.
Podem dir que són l'alegria i la felicitat íntima en si mateixes, inexplicables però reals, per a tota persona que s'escolta en introspecció, autoreflexió, meditació i admiració íntimes o, àdhuc, si ni s'escolta ni es vol escoltar. En el món fenomènic, hi ha totes les emocions, satisfaccions, desitjos, plaers, etc, que es vulguin imaginar i analitzar, a més de comprovar. Però l'alegria i la felicitat del propi ésser no depèn directament del món fenomènic: és una altra realitat, un altre món, si bé cal insistir que la persona és un tot inextrincablement complex i interconnectat. És així que tots els fenòmens favorables poden ajudar a l'alegria i la felicitat de la persona, però no en són el seu ésser, mentre que alegria i felicitat profundes podem dir que són l'ésser alegre i feliç en si mateix, transcendentalment obert al seu propi amor, al dels altres o/i al de l'Altre, totalment desconegut, però tan profundament pròxim i causa de la llibertat total.
5. Els «noúmens» inefables.
El terme «noümen» és un neologisme kantià que precisa la diferència entre els «ideals» i els «fenòmens», tan insistencials com existencials. Etimo-lògicament els «noúmens» son «unes nocions en esperit pur», pròpies a cada persona singular, sempre naixents i renaixents en la seva intimitat més profunda, de manera fulgurant, inesperada i permanentment sorpresiva. Amb una introspecció mes atenta descobrim que són empíriques molt personals, però radicalment inefables, incomunicables, sense possible expressió formal directa. Només en certs casos ancestrals, lligats a ètnies i societats més que als individus, han rebut un tractament màgic-poètic, que ha anat desembocant en algunes paraules-claus, simbòliques-anàlogals,
en cada idioma nacional. Cal recordar, però, que aquestes paraules són exclusivament símbols poètics, translaticis, analogals...
Són, en definitiva, paràboles que revesteixen el «noümen», constantment traduït i traït, sota forma de fenòmens que tothom pugui acceptar fàcilment.
La conseqüència immediata del que acabem de dir és que, per carència total de forma,
«els noúmens» són inconceptualitzables, inanalizables, i irreductibles a qualsevol temptativa de generalització, mesura o/i experimentació indefinidament repetida per a la confirmació o/i refutació de qualsevol teoria. És a dir: «els noúmens» no són sotmetibles a la lògica científica, mentre que tots els fenòmens sí que son tractables lògicament i experimentalment.
A més a més de no poder revestir-se de formes expressives per causa de llur inefabilitat racional, els noúmens són tan singulars i tan irrepetibles com la mateixa persona que els genera. Fallen, dones, dues condicions bàsiques de la «ciència»: que allò que hom estudia sigui definible en la seva forma concreta-empírica, i que sigui repetible indefinidament amb estadístiques experimentals.
Aquest concert «espiritual-noümènic» de tot l'home al llarg de tota la seva evolució cultural, és una realitat empírica concreta que hom no pot limitar als «fenòmens introspectius» ni confondre-la amb ells. Es una realitat tan concreta i indefugible com el mateix empirisme material-fenomènic, del qual ningú, amb un mínim de seny, no en dubta.
Qualsevol «materialista» sap que «els misteris de la matèria» són d'aprehensió i comprensió fenomènica molt més difícil, mediata i llarga que no pas els «misteris de l'esperit». L'esperit s'imposa a la consciència de cada persona independentment de la seva conducta, de les seves denegacions, prejudicis, fanatismes... de les seves religions o antireligions igualment fanàtiques.
L'esperit de comunió, coparticipació o corresponsabilitat amb tots els altres homes passats, presents i futurs és ressentit fulgurantment, i en els moments més inesperats, per qualsevol materialista acèrrim, (i consti que considerem el materialisme històric com una de les operatives més eficaces per a perforar el misteri de l'home total), que sap perfectament, en la seva més profunda i íntima lliure consciència, que aquest esperit es la seva realitat mes concreta, personalíssima i immediata, malgrat que no tingui instruments captors per a estudiar-la i expressar-la. La transcendència ètica no és el monopoli de cap religió. L'elevació de qualsevol esperit lliure es la gran victòria dels no-religiosos i ateus sincers (i consti que hom pot escriure això essent, per exemple, un cristià convençut).
Cal ser molt «idealista», segons la moda racionalista tradicional, per a negar aquestes dues realitats, les fenomèniques i les noümèniques,
empíricament imposades a la nostra intel·ligència total.
A l'home no li queda altre remei que acceptar-les, si vol ésser sincer amb ell mateix, fora de tot apriorisme per idees mal dirigides (ideològiques) o/i interessos i passions classistes (afectivològiques).
Els «ideals» son «noúmens», però ho són en el sentit cultural-històric. Han estat llargament investigats des de temps immemorials per procediments màgics primitius, procediments enormement diferents dels de la lògica. Així, els «ideals» han anat rebent una certa expressió verbal-simbòlica-analo-gal.
L'omniracionalisme històric, malgrat la seva innegable ingeniositat dialèctica i àdhuc literària, ha fet degenerar aquesta expressió simbòlica-analo-gal dels ideals en un verbalisme buit de realitats empíriques-concretes, el qual és d'una gran innanitat humanista i d'una major ineficiència fenomènica.
Per exemple: «la llibertat» es un terme analogal, inventat per la màgia més primitiva per a designar «el noümen o ideal més originani original en cada home i en tots els homes».
Ara bé, la «llibertat noüménica» no pot ser confosa amb qualsevol fenomen llibertari, ni àdhuc anti-llibertari o allibertari. Proclamar la «llibertat» sense fenòmens concrets llibertaris és una actitud tan perjudicial com voler tractar «la llibertat» científicament.
Per a una major comprensió del tema podem substituir el neologisme «noúmens» pel terme tècnic «ideals». Però cal tenir present que aquesta substitució és una reducció de la incommensurable àrea noümènica a alguns noúmens privilegiats per les cultures màgiques més primitives: cometem la incorrecció de prendre una part («els ideals» en la seva acceptació corrent) pel tot («els noúmens» en tota la seva real i potencial energia, tan sorpresiva, en tota persona).
Es en aquest sentit que hem de considerar «els ideals», igualment naixents i renaixents en la intimitat més pregona de l'esperit de cada persona. Són, pel cap baix, no-fenomènics; sovint són radicalment anti-fenomènics, és a dir, amb una vocació personal incoercible de modificar els fenòmens que s'oposen a llur realització pràctica, llibertària, a favor de tots els homes. Aquest «a favor de tots els homes» és real, malgrat que sovint quedi reduït verbalment a la sola muller o al sol espòs, als propis filis, a la pròpia pàtria, etc. Aquesta empenta que «l'ideal» genera en la persona per a modificar els fenòmens que s'oposen al seu acompliment, no s'atura encara que la realització sigui a termini més llarga que la pròpia vida. La pròpia ràbia i la rauxa que l'assalten tot d'un cop, fins i tot amb el risc de la pròpia mort violenta per fets naturals o per fets socials de tirania-despotisme, són incommensurablement mes grans i forts que la minúscula persona (individual, col·lectiva, ètnica) que s'hi vol oposar.
Nota:
1La fenomenologia de Hüsserl ha posat en ciar aquest caràcter fenomènic intern de l'eclosió del «noúmen» inefable de Kant.
