IDEALS ÈTICS, INSTRUMENTS TÈCNICS I OBJECTIUS POLÍTICS.

2. Condicionaments fenomènics de la plenitud humana.

1. Els ideals, l'energía íntima de l'home.
2. Ideals trans-animals i comportament fenomènic infra-animal de l'home.
3. Condicionaments fenomènics de la plenitud humana.

1. Els ideals, l'energía íntima de l'home.

Hem vist que els ideals són la mateixa energia íntima de cada persona que -sempre, arreu i per tot- li permeten, no només de sobreviure's a si mateixa, constantment en evolució dintre del caos-cosmos fenomènic ambient, exterior, existencial, sinó de moure aquest motor fenomènic cap a una evolució conforme a la seva voluntat contínuament enfrontada a nombrosíssimes limitacions.

Aquestes limitacions fenomèniques de l'home, o bé són naturals, o bé són resultants d'un llarg conformisme al desfasament originat per estructures, funcions i organitzacions socials, potser necessàries en el seu temps, però diametralment anacròniques, en relació i proporció al progrés tècnic-material realment assolit, a partir d'un cert moment històric.

Si l'home poua en els seus ideals primigenis i més ingenus, l'energia de tot el seu ser tan complex és, a la llarga, paulatinament invencible en la seva lluita perseverant contra els «condicionants naturals» que li són contraris: va aconseguint una lenta, però segura, domesticació harmoniosa de tota la natura fenomènica-ambient, si la sap servar com a pròpia matriu ecològica. Aquest poder sobre les coses exteriors, aquesta domesticació harmoniosa del món fenomènic, la duu a terme a través de l'edificació, mai acabada, d'una cultura ètnica i ínter-ètnica que, quan es a l'ensems intel·ligentment respectuosa i superadora de la natura, esdevé una recerca i un esforç incessant d'un equilibri fecund, una eurítmia joiosa, i un bé comú per a tots els vivents.

Aquesta incoercible energia dels seus ideals mes íntims també ha estat, és, i pot ser invencible, a la llarga, contra tots els «condicionants anti-humanistes» de qualsevol «poder d'uns pocs sobre i contra les altres persones».

2. Ideals trans-animals i comportament fenomènic infra-animal de l'home.

Aquest breu resum sobre «fenòmens» i «ideals», ens ha permès entendre que els ideals son la mes concreta i la més originaria realitat i creativitat trans-animal de l'home en tant que espècie. A partir d'un caos-cosmos existencial donat, aquests ideals han anat creant el seu propi caos-cosmos insistencial, personalíssim, íntim. El terme trans-animal es refereix, per tant, a la capacitat espiritual específica de l'home que el distingeix de la resta d'animals. Dintre d'aquesta específica capacitat espiritual o trans-animal de l'home cal distingir la fenomènicament humanista-llibertària i la anti-humanista, per anti-llibertària; a aquesta darrera, per a fer-la encara mes comprensible en funció de la diferenciació «animal/home», la podem qualificar d'«infra-animal».

Aquest terme «d'infra-animal», el podem aplicar a tot comportament exclusivament humà nascut d'un excés de cultura mal digerida, que ni els animals d'una mateixa espècie tenen entre ells: la guerra, el genocidi, el pacte de la fam, l'explotació, la violació, etc.

Patim, cada dia mes, una infra-animalitat humana deguda en gran part a un excés d'intel·ligència, de cultura, de civilització... mal païdes i pitjor conduïdes.

Però el potencial trans-animal pot convertir el caos-cosmos actual en un humanisme harmoniós a favor de cadascun i de tots els pobles de la terra, en tots i cadascun dels seus memores col·lectius i individuals, posant l'actual progrés tecnològic al servei incondicional dels mes bells i generosos ideals.

La revolució humanista que proposem -evolució ràpida i permanentment repetida- es purament i exclusivament fenomènica-tècnica. Prou sabem que ni els fenòmens, ni la tècnica que els pot dominar a favor de l'home total -en harmonia amb tot ell mateix- no poden donar ells sols a aquest home l'alegria i la felicitat a que noümènicament pot aspirar. Si només els ideals poden generar felicitat i alegria de vida plena és perquè, a l'inre-vés dels fenòmens favorables que la tecnologia actual pot universalitzar per a totes les persones, els ideals son tan singulars com la mateixa persona que els genera espontàniament fora de tot control i de tota censura.

Els fenòmens de control i censura son evidentment externs a cada persona asservida, ja que li estan imposats per poders establerts (hetero-control i hetero-censura) o/i per la por a aquests poders (auto-control i auto-censura). Son precisament aquests fenòmens de control i censura que cal destruir dràsticament, radicalment, perquè totes les persones, fetes fenomènicament «llibertàries» per a la revolució eminentment material-fenomènica que proposem, puguin anar tornant a l'alegria espontània i expansiva, a la felicitat inexplicable i inexplicada, de la vida interior en plenitud de llibertat noümènica, es a dir en esperit pur.

Cal que, per fi, l'home contemporani vegi satisfetes les seves necessitats materials-culturals mes peremptòries, satisfacció tecnològicament possible de manera molt ràpida, en aquest moment, gràcies a l'esforç tecnològic acumulat històricament. Tenint cobertes aquestes necessitats, podrà dedicar el temps que li calgui per a escoltar-se, en introspecció i auto-reflexió, en meditació i admiració sorpresiva de si mateix, en totes les seves dimensions.

3. Condicionaments fenomènics de la plenitud humana.

Tot el que ha estat dit fins aquí exigeix d'analitzar a fons el caos-cosmos infra-animal fenomènic que s'oposa al lliure caos-cosmos humanista de cada persona, nascuda lliure.

Des que hi ha hagut persones asservides, la insurrecció interna, lliure i caòtica contra tots els condicionaments fenomènics-materials que s'oposen a la pròpia vida i evolució personal en plenitud, es un fet històric permanent en l'home. Aquest és un fet clau del seu ininterromput progrés humanista, malgrat les terribles crisis destructores d'infra-animalitat.

Hi ha dos tipus de condicionaments materials fenomènics:

1. naturals
2. artificials

1. Els condicionaments materials fenomènics naturals han d'ésser paulatinament dominats per la física inerta i la biofísica. A partir del moment que les disciplines i interdisciplines -ben diferenciades per llurs respectius títols- s'han posat sota l'ègida del més radical «empirisme exclusivament fenomenològic pro-experimental» llurs progressos son espectaculars, i es van acumulant en una acceleració històrica radicalment inèdita.
2. Pel que fa als condicionaments materials fenomènics artificials,cal estudiar-los històricament a fons. Han estat súbtilment estructurats, posats en funcionament i organitzats per homes de gran i molt sagaç intel·ligència projectiva, bé que inclinats a interessos anti-comunitaris i a passions infra-animals: acumulació d'enormes riqueses materials perfectament inútils per a llur subsistència, i acumulació de poder ocult i irresponsable contra d'altres homes. Aquests condicionaments contra l'home total i lliure, van conduint als seus indignes beneficiaris, a la curta o a la llarga, a carrerons sense sortida racional. Aquestes crisis, així provocades, només tenen dues sortides: o l'augment de la irracionalitat amb noves mesures de poder o la disminució dels condicionaments opressius amb noves solucions racionals.

Per a fer l'estudi d'aquests fenòmens antisocials apareguts fa poc temps, a escala humana, hom compta avui amb una operativa eficaç i «científica»: el materialisme històric, que parteix de l'estudi documental de les primeres societats geopolítiques.

A grans trets, les «societats geopolítiques» han evolucionat en dues grans etapes, fins a arribar a un carreró sense sortida. Sortida que, avui, apareix tècnicament resolta, si les societats actuals son capaces de racionalitzar la seva existència com a tals. Aquestes etapes, que aquí no podem detallar (vegeu Col·lecció «Textos», número 5) son:

1. Etapa: Imperial (del 8500/8000 al 2500/2000 abans de la nostra era, a l'Àsia sudoccidental). La progressiva constitució de «ciutats-imperi» durant aquests mil·lenis fou fruit de la capacitat multi-confederativa de les diferents tribus i ètnies que lliurement es federaven cara a la defensa exterior i a la protecció mútua de la «ciutat» constituïda. Es donà una certa pacificació a la zona, amb un creixent comerç exterior entre les ciutats, responsabilitzat per una moneda personalitzada de compte abstracte i intracomptable.
2. Etapa: Imperialista (nascuda el 2500/2000 abans de la nostra era a l'Àsia sudoccidental; s'ha anat mundialitzant fins els nostres dies). L'imperialisme és la desviació i viciació dels «imperis» -lliures i protectors de tots llurs membres- a benefici i sota el poder exclusiu d'uns pocs, que asserveixen tots els altres. Els imperialismes exteriors, avui pràcticament tots derrotats llevat de dos, s'han transformat en intraimperialismes estatistes, tirànics i despòtics contra els seus pobles i ciutadans, a través de múltiples sistemes «burrocràtics». policíacs, industrial- militaristes, consumistes, sexistes...
3. Etapa: Post-imperialista. Es pot iniciar quan es vulgi amb una voluntat auto-política de no-violència activa i intel·ligent, perquè tots els ingredients tecnològics necessaris son a punt. El que tècnicament és possible, tard o d'hora es realitza; però mes val que sigui d'hora que tard, per tal de poder evitar les tragèdies congènites a tot desfasament entre «progrés social i progrés tecnològic».

Aquesta etapa, d'inici immediatament possible en qualsevol Estat contemporani, és d'una potencialitat llibertària inèdita en la història humana.

Així doncs, qualsevol progressiu «poder fenomènic de l'home sobre les coses» es el canvi tècnic-cultural normal i legítim de l'home per a posar la matèria inerta i vivent no humana al seu servei, dintre d'uns principis d'ètica que cal anar explicitant i perfeccionant fenomènicament en funció del progrés real de la seva intel·ligència i generositat amb tot el que és «altre».

Molt al contrari, qualsevol «poder d'uns quants sobre i contra totes les altres persones» és tan escandalosament anti-ètic, il·legítim i immoral, que no el pot acceptar cap home digne d'aquest nom i de tota l'evolució de la nostra espècie, des dels seus orígens fins ara.

Actualment, «els poders establerts sobre i contra les persones» han arribat a un tal grau insuportable de subtil -o descarada- tirania, que cal centrar l'esforç de la lluita humanista en «prendre el poder per a destruir-lo, radicalment, des de dintre» i no prendre el poder «per exercir-lo», com correntment proposen i realitzen, quan poden, la major part de les ideologies. Cal estudiar i proposar mecanismes socials, econòmics i polítics perquè aquest ideal sigui concretable i no quedi només en bones intencions i discursos populistes. Com veurem en d'altres volums («Textos» 3 i 5), hom pot comprendre que «responsabilitzar documentadament la llibertat de mercat i societat» amb una moneda personalitzada i informativa pot ser un pas per acabar amb la «impunitat del poder amb diner i per afany de diner, anònim». Així mateix, independitzar totalment la Justícia, i socialitzar comprensiblement la informació per a tota la població, son altres passos per a dificultar la perpetuació de les estructures de poder ocult.

Altres mesures referents a la delimitació del «comandament social» són possibles de posar en pràctica en el marc d'aquestes regles de joc: limitar el nombre de responsables dels «òrgans executius»; impedir-ne la reelecció; demultiplicar confederativament el «comandament social»; donar comptes davant la Justícia en acabar el mandat... (vegeu «Textos», número 5).

Totes aqüestes estructures son fenòmens i com a tals hom els pot sotmetre a revisió, malgrat certs aires de «sacralitat» (jerarquia) que el poder ha reeixit a suscitar entre el poble.