Epíleg: el canvi del canvi.

«Això no porta enlloc. Tots els canvis de models fracassen. Per que malmetre tanta tinta i tant paper?».

Cansats d'intentar «canviar-ho tot per descobrir que res no canvia», com en el procés de la transició espanyola o com en la descoberta del fet que el «socialisme és el camí més llarg per anar al capitalisme», estem temptats, i així ho mostren la teoria i la praxi «política» contemporànies, d'acceptar les coses tal com són, amb el fatalisme històric que això comporta, fatalisme impropi d'occidentals que continuem amb la pretensió de «dominar» la natura.

«La història ofereix una enorme llista de revolucions, els resultats de les quals foren, en gran mesura, condicions idèntiques a les que la revolució proposava superar i substituir per un món feliç». «Les ments més sòbries poden arribar a la trista conclusió següent: «Probablement haurien fet millor deixant les coses tal com estaven¹»». «Una cosa és adonar-se [...] del canvi de quelcom en el seu contrari, però resulta molt difícil [...] adonar-se que aquest canvi no representa cap canvi dins la pauta general. Gran part dels conflictes humans i moltes solucions engendradores de conflictes són per culpa d'aquesta ceguesa²».

«Un sistema que passi per tots els seus canvis interns possibles sense que es verifiqui en ell un canvi sistèmic pot considerar-se com embolicat en un joc sense fi. No pot generar des del seu propi interior les condicions per al seu propi canvi, no pot produir les normes per al canvi a partir de les seves pròpies normes³».

Per comprendre que significa el canvi sistèmic és molt útil la lectura completa del llibre de Paul Watzlawick dedicat a aquest tema. En aquest suggerent text hi ha, però, un breu joc que exemplifica visualment aquesta dificultat de generar canvis si no es modifica el context.

Ens permetem la reproducció d'aquest exemple per a aquells lectors que no el coneguin.

«Els nou punts representats en la figura 1 han de ser connectats entre si mitjançant quatre línies rectes sense aixecar el llapis del paper. El lector que no conegui aquest problema farà bé d'aturar-se aquí i intentar la seva solució sobre un full de paper, abans de continuar llegint i, sobretot, abans de veure la solució a la pagina següent (figura 2)».

«Quasi tothom que intenta per primera vegada resoldre aquest problema introdueix com a part de la solució un supòsit que fa impossible aquesta última. El «supòsit» consisteix a pensar que els punts constitueixen un quadrat i que la solució ha de trobar-se dins d'aquest, condició autoimposada que no esta continguda en les instruccions... Així, la falla no resideix en la impossibilitat de la tasca, sinó en la pròpia solució intentada. Havent creat així el problema, no importa en absolut la combinació de les quatre línies que s'intenta: s'acabarà sempre, almenys, amb un punt no connectat. La solució consisteix a... abandonar el camp en que s'intenta la solució. Aquells que fallen i renuncien, experimenten, generalment, una sorpresa enfront de la inesperada simplicitat de la solució (figura 2). Resulta evident l'analogia d'aquest exemple amb multitud de situacions reals de la vida⁴».

«Tots ens hem sentit alguna vegada tancats en una mena de gàbia i, aleshores, tant era que intentéssim trobar la solució d'una manera serena i lògica o bé, el que és més freqüent, recorrent frenèticament cercles viciosos. Però, és des de dins la gàbia [...] que la solució se'ns apareix com un sorprenent raig d'inspiració que esta més enllà del nostre control». «Resulta clarament distint que ens considerem com a peons d'un joc, les regles del qual designem com a realitat, o bé com a jugadors que saben que les regles del joc només són «reals» en la mesura que les hem creat o les hem acceptat i que podem canviar-les⁵».

La dificultat per canviar aquesta societat, o per canviar les persones, resideix en el fet que el problema, possiblement, està mal plantejat. Hi ha coses que són com són, i que no tenen per que ésser canviades sense provocar grans terrabastalls que no porten enlloc. Hi ha, en canvi, coses considerades poc importants que no són ni ideals ni transformacions grandiloqüents però que, potser, sí que són problemes que poden tenir solucions. Distingir quins són els problemes clau dels que són pseudo-problemes, cercar quins instruments clau i canvis de regles de joc mínimes són possibles per fer front a aquests problemes és, doncs, una de les tasques importants. Es tracta de cercar les mesures que siguin el mínim comú denominador d'una amplia trama de problemes interrelacionats. I a més, que siguin mesures no provades, ni repetidament fracassades, però sí experimentables.

És en aquesta recerca que s'inscriu la hipòtesi sobre la moneda com a instrument d'aplicació d'un conjunt de mesures que, acceptades per la tradició democràtica occidental o proposades pels nous moviments socials, puguin esdevenir una palanca eficient en l'intent de permetre els canvis radicals que la humanitat necessita. I això, sense haver de trencar la majoria de relacions socials existents, excepte aquelles que la mateixa cultura democràtica considera impresentables i perilloses.

Potser algunes de les propostes suggerides podran servir d'ajuda al poble que algun dia tingui la necessitat i la voluntat de deslliurar-se de la impunitat dels poders fàctics per assajar nous camins.

Notes:

¹WATZLAWICK, Paul (1974), Cambio, Herder, Barcelona, 1985, pp. 41-42.
²Íd., p. 42.
³Íd., p. 42.
⁴Íd., pp. 44-45.
⁵Íd., p. 46.